Els salaris, la competitivitat i els dèficits comercials

Abaixar salaris, ens repeteixen ‘els experts’, és la panacea.  Un dels mals que ens asseguren que guarirà és la manca de competitivitat dels productes espanyols en relació, per exemple, als Alemanys. Paul Krugman, premi Nobel d’economia de 2008, és segurament l’economista que ha exposat de manera més clara aquesta tesi tan popular entre els nostres governants:

España ha vivido buena parte de la última década fortalecida por un gigantesco auge inmobiliario, financiado por grandes entradas de capital proveniente de Alemania. (…) Esa afluencia de capital alimentó auges que, a su vez, provocaron un aumento de sueldos: en la década siguiente a la creación del euro, el coste unitario de la mano de obra (con sueldos ajustados a la productividad) ascendió cerca de un 35% en el sur de Europa, comparado con el incremento de solo un 9% en Alemania. La industria del sur de Europa dejó de ser competitiva, lo cual a su vez significó que los países que estaban atrayendo grandes cantidades de dinero empezaron a registrar, a su vez, grandes déficits comerciales. (…) ¿Cómo puede recuperar España su competitividad?

Una forma sería convencer a los trabajadores españoles de que acepten sueldos inferiores (o exigirles que lo hagan). Es la única vía real de la que disponer si España y Alemania comparten moneda (…) (Paul Krugman, El País 29-04-2012)

Semblaria, doncs, que per tal de recuperar la competitivitat, atès que no podem devaluar la moneda, cal reduir els salaris per així fer caure els costos laborals unitaris (CLU) que al seu torn s’espera que faci caure també els preus. Ara bé, són realment els productes espanyols menys competitius que fa una dècada? Hi ha força indicadors que ho posen en dubte. Per exemple:

1.La productivitat de la indústria (on trobem la majoria de sectors que competeixen internacionalment) espanyola en relació a l’Alemanya s’ha mantingut al voltant del 64% mentre que els salaris per hora en aquest sector han crescut al mateix ritme en els dos països. (Mark Weisbrot 2011).

2. La participació del Valor Afegit Brut industrial d’Espanya tant en el conjunt de la zona euro com de la UE dels 27 ha anat augmentant des del 1995 fins al 2009 (Vicente Salas 2012).

3. La quota de mercat espanyola en el total de béns exportats a la zona euro va augmentar entre 1999 i 2010 uns 0.3 punts percentuals, mentre que Alemanya n’ha guanyat 0.2, França n’ha perdut 1.3 i Itàlia 0.6. Pel que fa a la quota de mercat espanyola en el total d’exportacions a la UE dels 27, s’ha mantingut al voltant del 5.5% entre el 2000 i el 2010.(Guillermo de la Dehesa 2012)

4.  El centre de recerca Natxis (2012), després d’avaluar els costos del treball, l’elasticitat-preu de les exportacions, i el comportament de les exportacions en els països de la zona euro, conclou que Espanya no té realment problemes de competitivitat.

Per tant, els CLU a nivell de país no es poden utilitzar com a indicador de competitivitat. A més a més, i el que és més greu, intentar disminuir els CLU pot ser equivalent a promoure una redistribució de la renda a favor dels capitalistes, perquè els CLU es poden expressar com la participació de la compensació dels assalariats (salaris, cotitzacions socials, etc.) en la renda nacional multiplicat pel deflactor del PIB (que mesura la variació dels preus dels béns i serveis produïts a Espanya). (A Espanya, de fet, l’augment dels CLU s’ha degut única i exclusivament a l’augment dels preus, ja que la participació dels salaris en la renda nacional ve caient des dels Pactes de la Moncloa de 1977 (Felipe i Kumar 2011).

En conclusió, no tenim indicis que l’evolució dels preus (ni dels costos laborals) hagin estat responsables dels dèficits comercials. Tot apunta, doncs, que les taxes de creixement força més altes de l’economia espanyola en relació a les del ‘centre’ de la zona euro són  les que explicarien aquest dèficit. Així ho corrobora el fet que durant la crisi el dèficit comercial ha desaparegut (avui registra un petit superàvit), en gran part per la brutal caiguda de les importacions i en menor mesura pel repunt de les exportacions. En el pèssim context ecònomic en el que ens trobem, reduir salaris seria clarament contraproduent: deprimiria més l’economia (menor consum, ratios d’endeutament familiars més elevades, etc.) i portaria encara més misèria.

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en 50, Clàssics, Competitivitat i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Participa!

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s