Pagar les pensions

Sembla segur que en els propers mesos, el Consell de Ministres plantejarà una nova reforma de les pensions. Els motius? Diversos: el nou mantra exportador, per qui disminuir les cotitzacions és una forma excel.lent d’abaratir els nostres productes -o per estimular els beneficis empresarials, vist que el “cost” laboral disminuiria; l’odi visceral del BCE i la Comissió Europea a l’Estat del Benestar; la voluntat de crear nous mercats per a la banca i els seus plans de pensions… (Tot plegat s’explica molt bé en aquest informe del Seminari Taifa).

Per la majoria, l’argument de més pes és la pèrdua de les pensions per “insostenibles”, ara que cada cop treballa menys gent (6M d’aturats, cortesia de la mala política econòmica de tots els Governs que hem tingut). Menys treballadors que paguen, més pensionistes que cobren: sembla lògic que els uns o els altres hauran de fer sacrificis.

Tanmateix, aquesta dicotomia no té res d’inevitable: per què no pagar les pensions amb els mateixos imposts amb què paguem les carreteres? De fet, ja caminem en aquesta direcció: concebuda com una espècie de ‘Caixa dels treballadors’, amb el temps els lligams de la Seguretat Social amb l’Administració Pública han esdevingunt indissolubles; el Fons de Reserva, per exemple, finança l’Estat comprant-li deute i la pròpia Seguretat Social es fa càrrec del pagament d’algunes prestacions per als més necessitats, encara que aquests no hagin cotitzat. No seria, per tant, preferible aprofondir aquests lligams i unificar el seu pressupost amb el de l’Estat central?

D’una banda, això tindria el potencial d’augmentar la progressivitat de l’impost: no només els treballadors (i en menor mesura, els empresaris), en funció del nivell de salaris pagarien; sinó tots els ciutadans, en funció de la renda, hi contribuirien. El número de treballadors per pensionista esdevindria, aleshores, irrellevant per al càlcul de la sostenibilitat de les pensions: el que comptaria és l’augment del PIB per càpita, que fixa el màxim que es pot redistribuir (és a dir, el màxim que cada u pot ingressar en una societat plenament igualitària). I amb aquest nou indicador, és fàcil veure que les pensions són avui més sostenibles que fa 15 o 30 anys i per tant, haurien de ser més generoses.

Hi ha un segon motiu, més polític, pel qual defensar aquest canvi. Amb una caixa única, desapareixeria el vincle (que les noves reformes volen enfortir) entre allò que hom contribueix i allò que hom rep, que fa pensar a alguns que la seva pensió surt d’una guardiola individual, enlloc de ser una mostra de solidaritat social; i que divideix, precisament, les classes populars entre “contribuents” i “receptores” en un moment en què la seva unitat és fonamental.

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en 50, Fiscal i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Participa!

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s