Previsions

Comencem amb un gràfic. La línia vermell fosc representa la taxa de creixement anual de Grècia: en altres colors, les prediccions que al seu World Economic Outlook (WEO) ha anat fent el FMI. Pel 2012 encara no tenim dades reals definitives, tot i que el FMI ha avançat que la caiguda del PIB rondarà el -6,5% -una altra xifra que ni a l’octubre van ser capaços d’encertar, i a la qual correspon un atur per sobre del 26% (com a Espanya).

Untitled

El FMI dóna feina als economistes més prestigiosos i els seus mètodes acaben essent l’estàndard amb què altres institucions econòmiques i Governs prediuen variables com el PIB -i amb què l’UE justifica que l’austeritat acabarà funcionant, com ha notat n’Alberto Garzón: malgrat la suposada sofisticació d’aquestes investigacions, les crisis no es veuen mai venir, i un cop tenen lloc, sempre s’imaginen passatgeres.

Per què es repeteix un error tan evident? La resposta és senzilla: per ideologia. No pas la d’algun investigador particular, sinó la que passa per ciència: la “llei de l’oferta i la demanda”. Aquesta ens diu que, tard o d’hora i com a qualsevol altre mercat, els salaris (el preu) i el número de treballadors (la quantitat) s’ajustaran fins a arribar a un equilibri (no necessàriament un equilibri de plena ocupació: si els salaris no poden caure prou romandrà una taxa fixa d’atur, la NAIRU, que -convenientment- només es pot reduir desmantellant les proteccions laborals que encareixen el “preu” dels treballadors).

Si acceptem l’existència d’aquesta llei, i per tant d’un mecanisme automàtic d’estabilització de l’ocupació, és fàcil veure que l’economia només pot créixer usant més eficientment aquest nombre fix de treballadors -augmentant, com ens diuen els diaris, la seva productivitat. És aquesta restricció teòrica és la que produeix prediccions on el PIB creix, de mitjana, al mateix ritme que la productivitat laboral -ritme al qual les línies del gràfic insistentment retornen.

La llei de l’oferta i la demanda, aplicada als salaris, conté un important error analític, i és que no hi ha cap mecanisme pel qual salaris i ocupació estiguin unívocament relacionats -un fenòmen que el lector interessat coneixerà com a resultat fonamental de les ‘Controvèrsies del capital‘, i que per tant no es pot considerar al mercat de treball un mercat “com els altres”. Pace Polanyi, la força de treball és una mercaderia doblement fictícia -no només perquè els assalariats no som productes, sinó perquè la nostra mercantilització no pot ser mai complerta: el salari i l’ocupació es determinen independentment fora del mercat, el primer en la lluita de classes i el segon pel principi de la demanda efectiva.

I és l’autonomia d’aquest segon principi, el de la demanda, el que no ens permet ser optimistes. Si bé el capitalisme s’ha demostrat indisputablement el millor sistema per desfermar el canvi tecnològic, vencent totes les alternatives que s’hi han enfrontat, és precisament per la seva naturalesa competitiva (és a dir, no coordinada) que no pot assegurar que la demanda creixi al mateix ritme que la productivitat del treball.

No es pot negar que sovint les noves necessitats (autèntiques o creades) de les famílies, el creixement de l’Estat (militar o del Benestar) i les successives revolucions tecnològiques, bombolles extractives, industrials o immobiliàries que estimulen la inversió permeten que la demanda sigui suficient (si el crèdit flueix) per crear els llocs de treball que fan falta. Però a vegades això no passa, i per més que el continu canvi tecnològic ho emmascari, la història del capitalisme conté llargues depressions; vegi’s la fi del segle XIX a Europa -o, post-1980, l’Euroesclerosi i les dècades perdudes a l’Àfrica o a l’Amèrica Llatina, o més recentment al Japó.

És evident que una societat democràtica no pot tolerar acceptar el cost social que una dinàmica tan erràtica genera: ja que no ho fa el mercat (o almenys quan no ho fa el mercat), cal que l’Estat procuri feina a qui no en té, ja sigui augmentant la demanda final o redistribuint feines i ingressos per assegurar una vida digna a tots els seus residents. Això o la barbàrie.

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en 50, Clàssics i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Participa!

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s