L’atur i el model productiu II

Vam veure que el gruix de l’atur que patim avui és el resultat del model de creixement que va promoure els governs de l’Aznar i d’en Zapatero. De fet, però, el problema de fons ve de lluny: la bombolla financera-immobiliària va ser tan sols un pedaç al model productiu d’aleshores, el qual era clarament incapaç de generar prou ocupació . Val la pena, doncs, mirar enrere per entendre com hem arribat fins aquí.

Als voltants de l’any 1975 la taxa d’atur espanyola era del 4%, molt semblant a la d’economies capitalistes avançades (evidentment, no estem suggerint que durant el franquisme els treballadors gaudissin d’una posició privilegiada ni que no hi hagués atur encobert). Des d’aleshores, l’atur massiu ha estat una constant (vegeu gràfic; el número d’aturats és la diferència entre el nombre d’actius respecte el d’ocupats).

L’inici de l’atur massiu, el pas d’una taxa d’atur del 4% el 1974 al 22% el 1985, s’explica pel monumental col·lapse del règim d’acumulació franquista  i les noves orientacions de política econòmica que van marcar els Pactes de la Moncloa de 1977 i els governs de Suárez, Calvo-Sotelo i González (basades en la primacia del capital privat –i per tant del seu benefici– com a promotor de la regeneració del sistema productiu, i en la determinació d’inserir l’economia espanyola dins la internacional a qualsevol preu). Tot plegat es va traduir en la destrucció de 2.651.000 llocs de treball entre el 1974 i el 1985, equivalent al 20% de l’ocupació total del 1974.

Durant la dècada següent, entre el 1985 i el 1995, tan sols es va aconseguir remuntar l’ocupació fins als nivells de 1976, fet que ni tan sols va ser suficient per absorbir els increments de població activa –la taxa d’atur va augmentar en més d’un punt percentual, fins al 23.4%. És a dir, durant gairebé 18 anys de democràcia no es va aconseguir generar ocupació neta. La pèrdua de feines al sector primari, mineria i indústria tan sols van ser compensades,  bàsicament, per la distribució, el turisme, l’expansió del sector públic (que partia de nivells raquítics i en cap moment ha arribat a nivells semblants al de l’Europa dels 15), les finances i l’externalització d’activitats  que abans es duien a terme al si de la indústria (vegeu la taula). Per tant, es va anar gestant una economia distributiva (en contraposició a una economia productiva) que explica en bona mesura els recurrents dèficits comercials en èpoques d’expansió.

El curs que va seguir el teixit productiu espanyol durant la dècada 1985-1995 és més fàcil d’entendre un cop tenim en compte les regles del joc a les que es va sotmetre des de l’entrada a la UE el 1986. A una economia que, en relació a la dels altres països de la UE, venia d’una crisi més profunda, era menys productiva, sense mercats exteriors consolidats, depenent de matèries primeres importades, atraçada tecnològicament, se la va sotmetre a lliure circulació de capitals, mercaderies i serveis, la privatització de grans empreses públiques –entre elles monopolis naturals, la pràctica prohibició de polítiques industrials i al Sistema Monetari Europeu –és a dir, es va renunciar a utilitzar el tipus de canvi i es va subordinar la política econòmica a mantenir el tipus de canvi preestablert. Tot això en un context en el qual els NICs (nous països industrials) no paraven de guanyar quota de mercat internacional en productes tèxtils, calçat, automoció, etc.

En definitiva, del col·lapsat règim d’acumulació franquista no hem passat a un altre capaç de generar res semblant a la plena ocupació. Les raons de fons es troben en que en cap moment es va impulsar un pla estratègic en aquesta direcció, sinó que es va deixar l’economia espanyola en mans dels interessos del capital privat en un marc neoliberal.  Aquest és només un exemple, el que ens ha tocat patir, del que tants economistes (entre ells l’economistaexiliat d’aquest bloc) han documentat i racionalitzat: les economies capitalistes -per la seva pròpia naturalesa- no poden garantir plena ocupació, i encara menys sense una intervenció enèrgica de l’Estat.

Actius, ocupats i paratsVariació sectorial de l'ocupació 76-95

Font: EPA; INE                                   Font: Laborsta, Organització Internacional del Treball

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en 50, 70/80, Clàssics i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

4 respostes a L’atur i el model productiu II

  1. gary ha dit:

    “L’inici de l’atur massiu, el pas d’una taxa d’atur del 4% el 1974 al 22% el 1985, s’explica pel monumental col·lapse del règim d’acumulació franquista i les noves orientacions de política econòmica que van marcar els Pactes de la Moncloa de 1977..”

    Ostia, i en aquest increment de l’atur no hi va tenir res a veure la crisi del petroli i factors demogràfics com el baby boom?

    • economistaexiliat ha dit:

      No sé què en pensa l’autor del post, però puc donar-te’n el meu parer. En primer lloc, pot ser que factors demogràfics i socials expliquin per què (com efectivament succeí) cada cop més gent buscava feina, la qual cosa hauria pogut fer augmentar la taxa d’atur fins i tot si s’haguessin creat llocs de treball. Però és que aquest darrer no és el cas que discutim: és essencial adonar-se que fins a 1986 no para de destruir-se ocupació en termes absoluts, ocupació que no es recupera fins a 1996.

      D’altra banda, suposo que l’augment dels preus del petroli s’inclou dins de “la crisi del model d’acumulació franquista” al que es fa referència, junt amb d’altres factors com l’adopció de polítiques monetaristes al món anglosaxó, la competència de nous estats industrials asiàtics o el propi col.lapse de la dictadura. Tanmateix, cal emfatitzar que són les “noves orientacions de política econòmica” (definides molt aviat pels pactes de la Moncloa i la petició d’ingrès a la CEE) les més característiques de la transformació del model d’acumulació anterior en el model “distributiu” actual, ja que la crisi dels ’70 s’hauria pogut resoldre’s d’altres maneres.

    • quinaeconomia ha dit:

      No, el baby boom no explica la dinàmica de la taxa d’atur. Fixa’t en la taula següent, on resumeixo els principals indicadors del mercat laboral per un bon grapat de països entre el 1977 i el 1985 (les xifres entre parèntesi indiquen creixment en %). Fixa’t que l’augment percentual del número d’actius va ser, juntament amb el Regne Unit, el més baix d’entre tots els països de la mostra. El baby boom es va notar, i molt, en l’augment de població en edat de treballar, però gairebé gens en el número d’actius (la xifra que importa a l’hora de calcular la taxa d’atur). En definitva, el baby boom no va tenir cap efecte significatiu sobre la taxa d’atur perquè la nova població en edat de treballar senzillament no va entrar en el mercat laboral (‘treballadors desanimats’).
      El que és essencial, tal com diu l’economistaexiliat, és la brutal destrucció d’ocupació neta. T’explica tant el comportament diferencial de la taxa d’atur espanyola en relació a la de la resta de països, com que pocs baby boomers no entressin en el mercat laboral.

      Spain France Germany Italy Sweden Netherlands UK US
      Unemployment rate increase (pp) 16.6(313.2) 4.5(100.0) 3.8(111.8) 1.9(46.3) 1(55.6) 4.7(95.9) 5.8(103.6) 0.1(1.4)
      Unemployment increase (000) 2316(336.1) 1173(118.4) 1110(123.3) 470(56.0) 49(65.3) 330(122.2) 1681(114.4) 1321(18.4)
      Employment variation (000) -1590(-12.9) 731(3.4) 590(2.3) 824(4.2) 200(4.9) 440(8.4) -216(-0.9) 15133(16.4)
      Labour force variation (000) 726(5.6) 1904 (8.6) 1700 (6.5) 1294 (6.3) 249(6.0) 770(14.1) 1465(5.6) 16452(16.6)
      Working age pop. variation(000) 2912 (11.5) 2821(7.3) 2833(5.9) 3645(8.6) 288(4.6) 1168(11.6) 2256(5.4) 19173(12.1)

      Pel que fa a la crisi del petroli, tal com diu l’economistaexiliat, és un agreujant de la crisi del model d’acumulació franquista. La resta de països de la taula superior també van patir la crisi del petroli, però en canvi les seves taxes d’atur no van augmentar, ni de bon tros, tant com l’espanyola.

  2. MwRosell ha dit:

    Sumari del curs d’Economia Espanyola.

    La veritat és que amb les notícies reccurents d’aquests dies t’adones d’una cosa francament alarmant, sembla que a Espanya que la gent treballi no surt a compte. És bàsicament el que reflecteixes; no hi ha un teixit productiu per ocupar la població i abans, en definitiva, ens venien el “cholocate del loro”. Alguns encara s’hi aferren. I, paradoxalment, és precisament amb aquesta excusa que l’estat es desvincula de fer polítiques actives d’ocupació i creixement (deixant a part el nefast PlanE, si us plau!). Doblement alarmant.

    Una altra paradoxa la trobem amb l’educació superior. Sembla que abans amb l’entusiasme per tenir i donar a tothom titulació universitària això es dissimulava (érem un país de primera!). Però al final acabavem donant empleats a sectors que només s’inflaven pel bluf financer. Ara, que ja sembla que ens miren malament als titulats universitaris (perquè sobrem), veiem que això també era una altra “bicoca”. I a sobre sembla minusvalorarem obertament la formació unviersitària i expulsem els titulats a l’estranger. Tercer motiu d’alarma, perquè és que això tampoc sembla ser una preocupació de l’Estat (transversal) per intentar trobar una via d’escapament a manca de teixit productiu i a l’espiral d’atur del qual pateix endèmicament Espanya.

    En resum: Ideologia i comadreo. I visca la pàtria, de passada.

Participa!

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s