Crisis marxistes

“Si les crisis del capitalisme són crisis de rendibilitat”, escriu Benjamin Kunkel a la LRB en una recensió de l’obra de David Harvey, “la teoria [econòmica] marxista atribueix la disminució de les oportunitats de benefici a un de tres mecanismes subjacents”:

El primer és la tendència de la taxa de benefici a caure com a resultat de canvis en la tecnologia de producció. Marx, en el Volum III de El Capital deriva aquest resultat en el context de la teoria del valor-treball. Cal recordar que en aquest model, la taxa de benefici es calcula dividint el valor extret al treballador (la diferència entre el valor d’allò que produeix i allò que rep en forma de salari) pel valor del capital emprat en la producció, expressant-se arcaicament aquest valor en hores treballades enlloc de preus de producció.

Quan el valor del numerador creix menys ràpidament que el valor del denominador, la taxa de benefici cau. Per Marx (que no escrivia en anglès, sinó en alemany):

Since the ratio of the mass of surplus-value to the value of the invested total capital forms the rate of profit, this rate must constantly fall.

[Ja que la massa de plusvàlua divida pel total del capital invertit forma la taxa de benefici, aquesta ha de caure constantment]. (La negreta és meva).

(Val a dir que la teoria de Marx és compartida per la teoria marginalista del creixement, que actualment domina la professió. Si y=f(k) és la funció que relaciona PIB per càpita i capital per càpita, i r=f'(k) la que relaciona la taxa de benefici amb el capital per càpita, n’hi ha prou amb recordar la prevalència de la hipòtesi f”(k)<0 per veure que un augment de la producció, associat a un augment del capital per treballador, redueix la taxa de benefici).

Sweezy, en la seva Teoria del desenvolupament capitalista senyala que aquesta afirmació depèn implícitament del progrés tecnològic relatiu. Ja que la productivitat dels treballadors també augmenta, res garanteix que la tendència que Marx suposa s’acabi manifestant com a resultat de la mecanització creixent, ja que el numerador pot créixer més ràpidament que el denominador, augmentant la taxa de benefici.

Una crítica més potent va arribar amb l'anomenat Teorema d’Okishio: si els capitalistes busquen maximitzar el seu benefici, lògicament només invertiran en una nova tècnica de producció si els garanteix una taxa de benefici igual o superior a la taxa de benefici que obtenen amb la tecnologia actual. Per tant, si de cas, el progrès tecnològic, amb independència de la seva direcció, necessàriament va associat a una no-disminució de la taxa de benefici: just al revés d’allò que Marx havia predit.

Un segon mecanisme, popularitzat recentment en l’obra de Robert Brenner, lliga la caiguda de la taxa de benefici a un augment de la competència. Aquí, la determinació de la taxa de benefici va associada al grau de monopoli que una empresa té en el seu sector: tan bon punt aquesta posició comença a erosionar-se, el benefici cau.

Com han remarcat Duménil i Lévy, però, un augment de la competència no condueix necessàriament a una caiguda de la taxa de benefici de l’economia: no resulta adequat suposar res més que la taxa de benefici cau en aquest sector en relació a la taxa de benefici de la resta dels sectors de l’economia, l’efecte total restant indeterminat. Sembla adequat citar, en aquest context, les paraules de Marx, substituint interès per benefici:

There is no good reason why average conditions of competition, the balance between lender and borrower, should give the lender an interest rate of 3, 4, 5%, etc. […] Customs, juristic tradition, etc., have as much to do with determining the average rate of interest as competition itself, in so far as it exists not merely as an average, but rather as actual magnitude.

[No hi ha cap raó per la qual en condicions normals de competència, l’equilibri entre creditor i deutor garanteixi al creditor un interès del 3%, 4%, 5% etc. […] Les costums, la tradició jurídica, etc., determinen la taxa mitjana d’interès tant com la competència, des del moment en què existeix no només com a mitjana, sinó com a magnitud].

Sobre la base del caràcter institucional de la determinació de la taxa de benefici, trobem una tercera línia de pensadors marxistes, lligats a l’escola radical (o de les SSA). En aquest cas, es remarca que l’activisme laboral pot acabar obtenint augments en el salari real per sobre dels de la productivitat, i per tant caigudes en la taxa de benefici que a la llarga impedeixin a les empreses invertir: acabarà produint-se una crisi quan les màquines, cada cop més sobreutilitzades, siguin per fi incapaces de produir allò que es demanda, forçant un ajustament a la baixa de la taxa de creixement.

Existeix un debat sobre si la crisi dels anys ’70 tingué aquestes característiques. Als Estats Units, Brenner argumenta que les instal.lacions estaven subutilitzades des de finals dels ’60, i el mateix problema de subutilizació apareixia entre els competidors que li disputaven la primacia productiva mundial (Japó i Alemanya).

En tot cas, la reacció conservadora, si fem cas a les dades de Duménil i Lévy, dirigida precisament contra l’onada de reivindicacions laborals dels ’70 i obsessionada per la desregulació de les relacions laborals i neutralització dels sindicats, permeté una recuperació de la taxa de benefici -per sota, però, dels nivells assolits a la postguerra.

Naturalment, la distribució primària no és l’únic camp en què s’ha fet manifesta la lluita de classes en els darrers anys -també trobem l’impuls de les privatitzacions, destinada a garantir un benefici sobre un servei abans socialitzat; la introducció d’imposts regressius; la redirecció de la despesa pública a la subvenció del capital (com evidencien certes estratègies en ús en política d’infrastructures o universitats); la signatura d’acords de lliure comerç sense clàusules socials que obliguen a competir entre ells als treballadors de cada país, augmentant el poder de negociació, i per tant els ingressos, de les classes dirigents assalariades -sovint instal.lades als països capitalistes avançats; l’abandó d’estratègies de producció, planificació o regulació de mercats estratègics, abandonats a les transnacionals, i sobretot l’absència de cap política de demanda, deixant totalment en mans del sector privat la creació i destrucció d’ocupació.

Una de les transformacions essencials de l’època neoliberal, la desregulació financera, fa particularment visible una debilitat central en el principi de les teories fins ara mencionades, pel qual una taxa de benefici baixa és el principal obstacle a la recuperació del creixement econòmic. El lligam benefici-acumulació no és tan evident com sembla: un augment de l’acumulació pot finançar-se ex nihilo via endeutament i no beneficis, i sempre i quan la taxa d’interès sigui inferior a la taxa de creixement de l’empresa, la proporció entre deute i capital no creixerà indefinidament, garantint-ne la solvència. És per això que per explicar l’actual crisi, sembla més sensat buscar els obstacles al creixement i a l’acumulació pel cantó de la demanda -i no pas dels comptes financers.

Aquesta última hipòtesi és la que ens porta a una quarta teoria de la crisi, lligada en part a l’escola marxista subconsumista (Sweezy). En aquest cas, s’afirma que si el creixement del consum tendeix a ser més baix que el creixement de la inversió, eventualment l’acumulació es frenarà produint una depressió -depressió que es transforma en espiral si el consum també s’ajusta a la baixa en resposta als menors ingressos etc. Aquesta teoria, d’evident inspiració keynesiana, sembla adequada a la descripció de l’actual crisi, precedida per l’augment de l’estoc de vivenda a un ritme absolutament desconnectat de la seva absorció fins a l’esclat de la bombolla especulativa.

En aquest context, les aspiracions de la classe treballadora, (més salaris i més despesa pública), poden representar una solució a la crisi del capital, augmentant la demanda agregada. Com resumeix bé aquesta frase de Joan Robinson, però:

“any government, which had both the power and the will to remedy the major defects of the capitalist system would have the will and the power to abolish it altogether”.

[Qualsevol Govern que tingués el poder i la voluntat de remeiar els pitjors defectes del sistema capitalista tindria la voluntat i el poder d’abolir-lo completament].

I és que l’afirmació de la voluntat política de les masses implícita en una solució basada en una política d’ingressos progressiva i l’augment de la despesa social té el potencial d’extendre’s a una crítica al sistema capitalista en tant que tal, o almenys al grau de dominació que la burgesia hi exerceix -i és per això que aquesta solució no serà mai acceptada de grat, sinó per la força de les mobilitzacions i constant pressió de les classes populars.

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en 50, Clàssics i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Participa!

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s