Xipre

Tot i que el ritme i to d’aquest bloc es presten poc a l’actualitat, m’arrisco a oferir una llista de les coses que he après sobre els fets xipriotes d’aquestes dues setmanes:

(A propòsit de Xipre)

1.Que un país amb un impost de societats del 10%; amb una política sobre imposició a no-residents tan favorable al reciclatge de fons d’origen incert que es convertí en el segon inversor estranger a Rússia; amb una estructura productiva completament depenent del turisme i les finances i fortament endeutada amb l’exterior; que un país presidit per un partit conservador amb el suport explícit de la Merkel tenia el potencial de convertir-se en heroi sentimental de l’esquerra, que fins i tot ha recordat, romànticament, que l’anterior president era comunista (tot i que és ell qui va demanar un rescat el 2012).

2.Que per pur reflex, la dreta no s’està d’esmentar aquests fets com si fossin el pecat original de l’economia del país, quan el que demostren és que Xipre està a l’avantguarda del model econòmic que l’especialització productiva dins de la UE, resultat de la lluita competitiva i l’aversió a estimular la demanda agregada (o sigui, dels ideals de la dreta), ens reserva; original síntesi de la fiscalitat a les empreses d’Irlanda o l’Est d’Europa, la prostitució turística tan nostrada, l’obertura financera del Regne Unit (inclòs al capital rus) i la dependència del crèdit internacional, que és ben general –car és imatge especular del parasitisme manufacturer d’Alemanya i els seus satèl.lits.

3.Que fins i tot un país petit amb nul pes a l’exterior és capaç de plantar cara a les institucions internacionals en defensa de la seva sobirania (i van dos cops en pocs anys, ja que malgrat les pressions Xipre no s’ha reunificat en els termes defensats per la UE i l’ONU).

(A propòsit de la UE)

4.Que el BCE és el creditor que va posar al Govern de Xipre contra les cordes en amenaçar de retirar la liquidesa als bancs, forçant-los a la insolvència si l’Estat no es feia càrrec immediatament dels seus deutes, enlloc d’esperar a una situació econòmica més favorable –després diuen que la feina bruta la fan “els mercats”.

5.Que la causa principal de la insolvència dels bancs xipriotes és la decisió de la troika de forçar una suspensió de pagaments del deute públic grec, en el quals Xipre havia invertit fortament, enlloc de monetitzar-lo en un programa de recompra que en garantís el valor i la sostenibilitat, com es fa al Japó (sense que ningú s’escandalitzi, hi hagi inflació o el Govern es plantegi retallades: ans al contrari, i això amb més del 230% de deute públic), al Regne Unit o als Estats Units.

6.Que la mesquineria electoralista de na Merkel és tan gran, i la lleugeresa dels altres líders de l’Eurozona tan insoportable, que un rescat que costava una misèria i del qual l’UE n’era més que responsable, s’ha(via) de fer pagar llevant una corvée sobre els residents de Xipre. L’excepció serien els soldats de les bases britàniques, a qui el Govern del Regne Unit es va comprometre a evitar cap pèrdua –emfatitzant involuntàriament el caràcter colonial de la situació.

7.Que tot i que hauria estat més econòmic que el Govern de Xipre garantís la totalitat dels dipòsits de menys de 100.000 euros, en respecte de les pròpies lleis del país i les normes europees, i deixés que fossin els dipositants per sobre d’aquesta quantitat els que assumissin les pèrdues de la banca, l’UE va voler imposar una garantia del 91% dels dipòsits dels més rics, finançada amb el 6% dels dipòsits dels pobres.

8.Que aquesta protecció oferta als més rics era encara més obscena si considerem que aquests estan probablement al darrere de les quantitats ingents de diners (p.63: “other liabilities within the Eurosystem”) que, gràcies entre d’altres a la mobilitat dels capitals que és un dels ‘pilars fonamentals’ de l’UE, han trobat refugi lluny dels bancs xipriotes des de l’inici de la crisi econòmica -si és que ja no havien marxat abans– i sobre els quals no recaurà cap impost, independentment de quin sigui l’acord final.

9.Que oberta la veda, s’anima als residents dels països amb un sector financer més fràgil (i aquells que romanen a Xipre, si no s’imposen adequats controls de capitals) a moure els seus estalvis fora del país. El resultat és que les fugues de capital converteixen al BCE en un creditor encara més important de l’economia i, indirectament, del sector públic vist que aquest està disposat a carregar-se el pes de les pèrdues del sector financer -un cercle viciós, perquè les idees del BCE i la troika sobre la reforma financera (extraordinàries provisions a la banca, per acabar de malmetre’n els balanços, marges de capital més elevats, per tal de dificultar fins i tot l’operació de les entitats solvents) i, especialment econòmica (retallant la despesa pública i els salaris, per fer caure la demanda i, amb la recessió, accelerar la insolvència de les indústries i les famílies), ofereixen un remei delirantment semblant a la malaltia que afecta l’economia europea (torna al punt 1).

10.Que vista la mescla d’intransigència i incompetència de les institucions europees (i penso, molt concretament, en les que estan lligades a l’euro o a l’estabilitat financera, com l’ESM), sobre les quals no podem imposar cap control democràtic, ni tenir-hi cap influència política, hom es pregunta què hi guanyem dotant-nos de noves institucions, si han de fer la feina de les velles, ja que de campió de la reacció i l’obscurantisme, ens bastava el FMI.

PS. 21h 25/03

El pla finalment aprovat conté importants millores respecte a l’original (segons sembla, per indicació del FMI i no pas de la jerarquia europea): només els dipòsits de menys de 100.000 euros tindran garantit el capital -i s’aprovaran controls de capitals que, evitant les fugues de dipòsits, com a mínim mantindran el BCE a ratlla.

A grans trets, la reforma financera que va signar Islàndia (també intervinguda pel FMI); però en un entorn molt menys favorable: impossibilitat de devaluar, dependència dels mercats per finançar l’endeutament públic i un avantatge compercial (el de ser un centre de les finances offshore) que desapareix.

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en 50, Internacional i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Xipre

  1. es ha dit:

    As a layman, I have learned that the amount of criticism that one can hope to find in mainstream (and not-100%-mainstream) press is very little. In Italy last year it was all “cut spending, cut spending”, now it is “well, austerity MIGHT not be the way to go”, but that’s it. About Cyprus, it was just reports of the news of the day, and some enlightening remarks to the effect that, pace Vespasian, (Russian) money does stink.

    • economistaexiliat ha dit:

      Thanks for your comment. It seems the press can risk to épater the bourgeois, but not to frighten it -the competition of shallow visual media, its dependence on publicity and (as is notoriously the case in Catalonia) Government patronage in the absence of any solvent institution (e.g. party) comitted to an alternative ideology etc. have become such a structural component of media writing, that I am not sure I will mourn its death.

Participa!

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s