Errors de base en la doctrina del lliure comerç

El lliure comerç internacional de béns i serveis beneficia a tots els països. Aquesta proposició, que recolza l’enorme majoria d’economistes, es repeteix rutinàriament per  justificar els processos de liberalització comercial. A qui argumenta que moltes vegades obstrueixen el desenvolupament de sectors moderns, generen atur crònic, dèficits comercials permanents, i/o acumulació de deute extern, se’l sol intentar rebatre invocant la teoria l’avantatge comparatiu. En realitat, però, aquesta teoria requereix supòsits inversemblants i no encaixa bé amb la història econòmica. Aquí presentem, basant-nos en un bon article d’en Reinhard Schumacher, la teoria convencional de l’avantatge comparatiu i les seves deficiències.

La reformulació neoclàssica de la teoria l’avantatge comparatiu de David Ricardo normalment parteix del següent exemple. Dos països (Anglaterra i Portugal) tenen dos factors de producció (capital i treball) necessaris per produir dos béns (tela i vi). Es suposa, a més, que el capital i el treball es poden substituir i que aquests no poden anar d’una país a l’altre. Així, cada país pot produir diferents combinacions de béns, que es representen en la ‘corba de possibilitats de producció’, on en un eix tenim la quantitat de vi i en l’altre la de tela. Com que es suposen costos d’oportunitat creixents (per cada m2 de tela extra que vulguem teixir cada vegada haurem de renunciar a més vi perquè s’ha de desplaçar treball i capital del sector vinícola al tèxtil) la corba és còncava en l’origen. La combinació exacta que es produirà ve determinada per la demanda.

Si cada país s’especialitza en produir allò en què té un avantatge comparatiu, és a dir,  costos d’oportunitat menors que els de l’altre país, la producció global augmentarà. Després, gràcies al comerç, tots podran consumir una major quantitat de cada bé. Així, el valor de la producció i del consum seran majors que  en una situació d’autarquia.

Tot plegat requereix que els avantatges comparatius en la producció s’acabin reflectint en preus més baixos, que en última instància són els que determinen els fluxos internacionals de mercaderies. Aquí és on entren en joc una sèrie de mecanismes automàtics que ho garanteixen i que alhora equilibren la balança comercial. En el cas de tipus de canvi flotants, és el tipus de canvi, que suposadament només depèn dels fluxos comercials. Per exemple, si un país pateix un dèficit comercial la seva moneda es devalua i la del país amb superàvit tendeix a apreciar-se fins al punt en què el nou tipus de canvi hagi abaratit prou les exportacions i encarit les importacions com per eliminar els desequilibris comercials.

En el cas de tipus de canvi fixes, l’ajust és via salaris. Per exemple, si un país té dèficits comercials la demanda de treball disminueix, fet que empeny els treballadors a acceptar salaris més baixos fins que els productes domèstics siguin prou barats com per eliminar els dèficits. És evident que aquests mecanismes són els que els ‘experts’ tenen al cap quan ‘recomanen’ a Espanya una ‘devaluació interna’.

La teoria de l’avantatge comparatiu neoclàssica, però, és errònia. Per començar, perquè cap dels següents supòsits es compleix.

1. Els capitals i els treballadors no poden passar les fronteres de l’estat.

2. Necessita que hi hagi mecanismes automàtics que equilibrin la balança comercial. Ara bé, els mecanismes que hem descrit abans són teorèticament defectuosos i irreals. Els desequilibris comercials solen ser crònics i corregir-se només quan esdevenen clarament insostenibles pels països deficitaris (Keynes ho deia molt bé: “el procés d’ajust és obligatori pel deutor i voluntari pel creditor”). Aleshores esclata una crisi econòmica en el país deutor que deprimeix la demanda d’importacions i obliga als productors domèstics a intentar col·locar a qualsevol preu els seus excedents a l’estranger, reequilibrant així la balança comercial. El que està passant a Espanya avui en dia és un bon exemple.

3. No es té en compte les dinàmiques que comporten l’especialització productiva que implica el lliure comerç. Evidentment, no té les mateixes repercussions sobre la productivitat i les possibilitats de creixement, per exemple, especialitzar-se en béns manufacturats que en l’explotació de recursos naturals.

4. Pressuposa la plena ocupació dels treballadors i del capital. Si hi ha atur, teixir un m2 més de tela no comporta haver de renunciar a una mica de vi, sinó donar feina a treballadors aturats i posar en marxa maquinària infrautilitzada. És a dir, el concepte de cost d’oportunitat no té sentit i per tant tampoc el d’avantatge comparatiu.

Per tant, el lliure comerç no té perquè beneficar a tots els països. De fet, hi ha perdedors i guanyadors. La història ho corrobora: 1) el lliure comerç entre països al llarg de la història és l’excepció i el proteccionisme la norma; 2) els principals promotors del lliure comerç sempre són els països tecnològicament més avançats i poderosos; 3) fins i tot els països que promouen el lliure comerç protegeixen, de manera més o menys oberta, alguns sectors de la seva economia (per exemple la UE i els EUA són tremendament proteccionistes enfront a tercers pel que fa a productes agrícoles).

En definitiva, la regulació del comerç internacional ha de formar part del conjunt de mesures de política econòmica de què disposen els governs per avançar en els objectius que dicten els seus ciutadans. Crec que Keynes tenia tota la raó del món quan afirmava que:

“Ideas, knowledge, science, hospitality, travel–these are the things which should of their nature be international. But let goods be homespun whenever it is reasonably and conveniently possible, and, above all, let finance be primarily national.”

[Idees, coneixement, ciència, hospitalitat, viatges –aquestes són les coses que per la seva naturalesa haurien de ser internacionals. Però deixem que els béns siguin fets a casa sempre que sigui raonable i convenientment possible, i, sobretot, deixem que les finances siguin principalment nacionals]

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en 50, Competitivitat i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

8 respostes a Errors de base en la doctrina del lliure comerç

  1. gary ha dit:

    Home han passat moltes coses des de la reformulació del model neoclàssic de l’aventatge comparatiu, premis nobel inclosos, que donen suport al comerç internacional amb diferents “nous” arguments.

    Crec que el debat és bastant més complex, però m’acostumo a identificar amb alguns comentaris de Dani Rodrik.
    http://www.project-syndicate.org/commentary/free-trade-blinders

    (I ja de pas i tb relacionat amb el post sobre Xipre:)

    PD: tb em fot que després del que em va costar dominar e Heckscher Ohlin i Stolper-Samuelson ningú els esmenti mai (o els donguin directament per morts..)

    • economistaexiliat ha dit:

      Totes les teories neoclàssiques del comerç internacional (de fet, totes les teories neoclàssiques) depenen implícitament de la plena ocupació dels recursos, o d’una ocupació constant si els preus són fixos, i per tant poden criticar-se en base a 2 (o de 4, que n’és la versió general).

      Si de cas, la contribució de les noves teories del comerç internacional és justament la contrària de la que impliques: Krugman va descobrir que, en alguns casos, la teoria neoclàssica pot modelar una situació en que un país surt netament perjudicat de l’obertura al comerç internacional, per exemple degut a que tota la producció es concentra en únic país per causa de rendiments creixents; cosa que amb Hecksher-Ohlin (feliçment enterrat) no passava -argument que substituint “un país” per “un grup de gent” etc. és el que fa el Rodnick al primer enllaç, si l’he entès bé.

      Pel que fa al segon article del Rodnick, seria difícil no estar d’acord amb la frase que han subratllat a Twitter: possiblement perquè dir que el control del crèdit domèstic (o bé la política econòmica en general) és difícil, i que en se’n parla sempre amb llegueresa, és gairebé banal.

      Al meu parer, però, la regulació del mercat domèstic de crèdit (en una economia capitalista) no té massa importància si les finances internacionals sí que ho estan (qualsevol economia podria sobreviure a una crisi financera nacionalitzant les activitats i els passius -per exemple, els dipòsits dels petits estalviadors- que consideri essencial preservar i estimulant la demanda agregada: si això dugués a un desequilibri exterior, un FMI preocupat per la plena ocupació podria intervenir per garantir-ne indefinidament el finançament). El que cal regular primer, doncs, són les finances internacionals, i amb la frase del mateix article “Thanks to advances in technology and communications, international capital flows will likely continue to expand irrespective of government policy” sí que estic en desacord.

    • quinaeconomia ha dit:

      Estic d’acord amb l’Economistaexiliat. Només vull afegir que en Rodrik tan sols concedeix que hi poden haver perdedors (típicament segons ell “less educated, blue-collar workers”). El marc teòric en el que basa el seu raonament continua essent el neoclàssic, i per tant críticable per, entre altres, les raons que he resumit en aquesta entrada.
      Heckscher Ohlin tan sols donen una explicació marginalista a l’origen de l’avantatge comparatiu. El teorema de Stolper-Samuelson deriva d’aquests models. No és estrany, doncs, que ni Heckscher Ohlin ni Stolper-Samuelson no encaixin amb la realitat. Per això no els menciono en el text, perquè no modifiquen cap dels arguments que hi presento.

  2. gary ha dit:

    No entenc que l’aportació de Krugman sigui justament contrària si no li impedeix seguir sent defensor del lliure comerç.

    • economistaexiliat ha dit:

      Era en referència al què havies escrit: “que donen suport al comerç internacional amb diferents “nous” arguments”, quan en realitat també podria dir-se “que NO donen suport al comerç internacional amb diferents “nous” arguments” que al meu parer (no sé si l’autor del post ho veurà igual) són igualment irrellevants que els “nous” arguments favorables pel fet de presentar-se dins un paradigma, el neoclàssic, amb problemes teòrics fonamentals -principalment, la idea que els factors (treball, capital) tenen un “preu” que n’iguala oferta i demanda; d’on la crítica al punt 4.

  3. gary ha dit:

    ENtenc que Krugman aporta un model més complex, on hi pot haver perdedors, però tot i així ell mateix segueix defensant la idoinetat del lliure comerç, pel que enten que segueix sortint a compte. En els escenaris de concentració continuarien a la perifèria seguiria havent-hi “granjers” que podrien comprar coses més barates. I els que no poguesin ser granjers.. a fer les maletes..

    No trobes una mica agosarat (per optimista) el fet que “primer” cal regular les finances internacionals? Mentrestant quin seria el que podriem fer?

    Respecte a l’article hi trobo a faltar diferenciar clarament el concepte de l’avantatge comparatiu (referit al concepte dels guanys d el’especialització, l’exemple típic de Robinson i Divendres a l’illa desera vaja) de la seva aplicabilitat al comerç internacional (on hi ha un munt de factors addicionals.

    • economistaexiliat ha dit:

      “Qualsevol economia podria sobreviure a una crisi financera nacionalitzant les activitats i els passius -per exemple, els dipòsits dels petits estalviadors- que consideri essencial preservar i estimulant la demanda agregada”; almenys fins als límits que la dependència del crèdit exterior (e.g. de les finances internacionals) li imposen a efectes del dèficit públic que pot finançar/el dèficit exterior que pot mantenir indefinidament.

      Atès que el primer no seria un problema si el BCE es comportés com a creditor d’últim recurs en la moneda nacional (euro) dels seus governs, i el segon no ho seria si el FMI es comportés com a creditor d’últim recurs dels Estats en la moneda internacional (DEG), no em sembla que la regulació de les finances internacionals comporti cap problema tècnic per la política pública.

      Si la pregunta és què pot fer una economia nacional en les circumstàncies actuals, la meva resposta seria: solucionar el problema del dèficit públic dotant-se de la pròpia moneda; solucionar el problema del dèficit exterior devaluant (amb una política industrial activa de cara al mig termini i controls de capitals en el curt) o bé reduint la demanda interior assegurant, però, que això no empitjora la sort dels que estan pitjor amb una política adequadament redistributiva del treball i la riquesa; evitar el risc de bombolles amb límits severs al crèdit que qualsevol institució pot obtenir, en un mercat, el bancari, que hauria d’estar dominat per empreses públiques; establir els productes financers que és útil comerciar i prohibir la resta; i regular públicament el mercat de la vivenda i del sòl (fixant un preu màxim, per exemple, al preu del metre quadrat urbà).

    • quinaeconomia ha dit:

      Em dius el següent:

      “Respecte a l’article hi trobo a faltar diferenciar clarament el concepte de l’avantatge comparatiu (referit al concepte dels guanys d el’especialització, l’exemple típic de Robinson i Divendres a l’illa desera vaja) de la seva aplicabilitat al comerç internacional (on hi ha un munt de factors addicionals.”

      La resposta al teu comentari és explícita en l’article: la teoria de l’avantatge comparatiu NO és vàlida per descriure i entendre el comerç internacional. Afegir “factors addicionals” no soluciona els problemes de base als quals faig referència a l’article. A l’article d’en Reinhard Schumacher hi trobaràs bones referències on això s’explica detalladament (per exemple: Anwar Shaikh (Ed.). 2007. Globalization and the Myths of Free Trade: History, Theory, and Empirical Evidence, London: Routledge)

Participa!

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s