I si no paguem?

Inspirats per l’experiència d’Equador, però també en resposta indignada a les garanties que l’Estat ha extès als creditors (estrangers) dels bancs nacionalitzats mentre retalla als seus ciutadans, s’ha parlat molt de la necessitat d’una auditoria que justifiqui l’impagament de part del nostre deute públic per les servituds que ens imposa envers les finances (servitud que l’euro institucionalitza en impedir que el BCE financiï als Estats, però que fora de l’euro podria prendre altres formes, com ara la dependència del crèdit internacional per finançar una balança de pagaments deficitària).

L’interès d’anomenar aquest deute “odiós” o “il.legítim” és essencialment polític: tot i que el terme ha aparegut en algunes disputes jurídiques, aquesta diferenciació no ha alterat fins ara el procès legal pel qual l’Estat se’n pot desprendre. Les regles són clares: qualsevol país pot negociar la reestructuració del deute amb els seus creditors (com féu, recentment, Grècia), segons les lleis del país d’emissió, però en teoria no pot forçar unilateralment una reducció del seu valor.

El que sí que pot fer, per exemple, (font) és suspendre el pagament d’interessos, per bescanviar-los des d’una posició de força per nous bons que representin una càrrega menor; així com definir els termes en què aquesta reestructuració és vinculant, i a la pràctica quasi-obligatòria, per als creditors nacionals -però no per als creditors estrangers, com una sentència recent sobre l’Argentina ens recorda.

Aspectes legals a banda, l’auditoria hauria de determinar a) quines activitats dutes a terme per l’Estat són considerades il.legítimes; b) quina part del deute correspon al seu finançament, i per tant el Govern vol repudiar i c) com es reparteix entre els diferents creditors la bancarrota (generalment es privilegia als petits creditors, i es castiga els instruments emesos en divises).

Per desgràcia, no és fàcil associar deute i despesa d’aquesta manera: com passa amb els imposts, el gruix de l’endeutament no és finalista, és a dir, no està adscrit al finançament de cap despesa en particular, sinó a la totalitat del pressupost públic. En altres paraules, en la majoria dels casos, no hi ha un deute il.legítim que correspongui a una despesa il.legítima.

Una excepció interessant podria ser, per exemple, el deute mantingut amb les elèctriques, creditores de l’Estat (el famós dèficit tarifari) com a reconeixement d’una despesa que és difícil de justificar: en lloc de controlar directament la producció d’energia, a Espanya l’Estat opta per garantir un preu a les companyies on aquestes recuperen els costs d’operar la planta elèctrica “menys rentable” o “marginal“; a la pràctica, això proporciona un enorme subsidi oligopòlic, diferència entre aquest preu i el cost d’operar la resta de plantes elèctriques, naturalment més eficients -situació que és temptador d’auditar.

Tanmateix, aquest tipus d’endeutament és, repeteixo, l’excepció: si la reestructuració del deute ha de ser significativa, la decisió s’haurà de basar en altres criteris que la seva legitimitat; per sobre de qualsevol altre, la capacitat de de l’Estat per pagar-lo.

I com medim aquesta capacitat? Si prenem l’endeutament públic total (2011), Espanya no sembla particularment depenent del crèdit:

Untitled5

I la càrrega financera que representa aquest deute, tot i que a l’alça, no és històricament excepcional:

Untitled3

El 2011, doncs, el pagament d’interessos se situà ben per sota del dèficit total (un 8,5% del PIB).

Però amb què les Administracions Públiques haguessin aconseguit mantenir la recaptació impositiva de l’any 2007 (revertint, per exemple, els escandolosos regals fets a les empreses en l’impost de societats), no només s’hauria pogut finançar aquest augment de la despesa financera sense problemes: sinó que fins i tot s’haurien complert els objectius de dèficit de Maastricht.

I és que els problemes de l’Estat espanyol no deriven de l’augment de la despesa pública (financera o no), sinó de la caiguda dels ingressos, autènticament excepcional:

Untitled2

Per aquest motiu, la pressió fiscal a Espanya del 2011 fou només del 35,7% del PIB, en front del 44,7% de mitjana a la UE (i del 45,4% a l’Eurozona): d’haver augmentat els imposts al nivell dels nostres veïns, Espanya hauria pogut aconseguir un superàvit.

Untitled1

Que l’Estat preferís un programa de retallades, amb la benedicció de la UE, a un programa moderadament ambiciós de recaptació impositiva, ens diu tot el que ens cal saber de la nostra democràcia. En tot cas, no hi ha cap motiu pel qual un programa més radical de Govern no se’n faci ressò -ja que deixar de pagar els interessos del deute no seria pas suficient per escapar de de les retallades (amb dades del tercer trimestre de 2012, els interessos bruts del deute arribaven als 23.000 M, enfront dels 65.000 M d’euros de dèficit).

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en 50, Fiscal i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

4 respostes a I si no paguem?

  1. MwRosell ha dit:

    Però creus que la UE deixaria que aquesta resposta “raonable” (no pagar-ho tot perquè simplement no és pot) deixaria que es produís?
    I quan et refereixes a “il·legítim” vols dir “abusiu”? Crec que aquest concepte s’hauria de discutir amb profunditat, perquè pot dur a posicions demagògiques perilloses, no?

    • economistaexiliat ha dit:

      A la primera pregunta, jo crec que sí; o més ben dit, no em sembla que tingui els instruments per oposar-s’hi: legalment, en tot cas, no seria diferent del procès de renegociació del deute que va acceptar -i pilotar- a Grècia. Una altra cosa és que, no sent-li grata aquesta política, l’UE fes pressió a través del BCE i el seu suport al sistema financer, i és per això que no crec que es pogués dur a terme dins l’euro (però bé, Suècia és fora contra el criteri de les institucions europees, i roman dins l’UE).

      A un nivell abstracte crec que pot considerar-se com a deute públic il.legítim aquell que l’Estat assumeix sense control efectiu dels ciutadans o les institucions que els representen, per dur a terme una despesa (inclosos interessos “abusius” sobre el deute) que el creditor sap opaca.

      A nivell pràctic, i per això el text té pocs exemples i moltes cometes, dubto que aquesta definició pugui usar-se sense ambigüitat (especialment si el Govern és successor d’aquell que s’ha endeutat en un mateix règim democràtic: altra cosa són independències i revolucions) excepte en una proporció marginal de les obligacions financeres; per tant, repudiar una part considerable del deute públic espanyol tot anomenant-lo “il.legítim” constituiria, segurament, un ús fraudulent del terme.

      La política, però, es fa al marge d’aquests dilemes morals: si fos l’única (?) manera de mobilitzar a l’electorat darrere una mesura que és necessària (?) per garantir drets bàsics de la població, com el de tenir una feina, no em preocuparia particularment aquesta instrumentalització (al cap i a la fi, considerar tots els deutes sagrats en qualsevol circumstància també és una demagògia perillosa).

      • MwRosell ha dit:

        Sí, tens raó. Aquest cap de setmana llegia Tamanaha; es tracta de la racionalitat de la proceduralització, l’ideal liberal de pluralisme moral que fa que la legalitat trobi la legitimitat en el procediment i no en el seu contingut ètic. No trobes? Tanmateix, crec que hi podria haver un viratge (post-modern, si ho volem dir així, però no nihilista). En tot cas, un viratge de model perquè el nou model de la Societat de la Informació ens hi compel·leix… tot i que hi ha certs perills. Hi seguiré reflexionant.

        • economistaexiliat ha dit:

          No he llegit a Tamanaha, però si del que es tracta és de trobar un nou fonament general per legitimar la legalitat, estaria d’acord amb Geuss que:

          “the thing to be legitimated, the state” (o aquí, the law), “can’t be disentangled from the thoughts which people […] have about it. As Alasdair MacIntyre pointed out long ago, this dims the prospects for a would-be science of comparative politics. It equally dims the outlook for a general theory of political legitimacy.” (Newey 2009).

          La qual cosa no invalida que quelcom sigui legítim o il.legítim en un context específic.

Participa!

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s