Economia, ideologia i poder

No fa gaires dies que en Mario Draghi, el president del BCE, va fer una presentació en el Consell Europeu on explicava algunes de les principals causes de la crisis. Ara bé, tal com molt bé explica l’Andrew Watt, la seva anàlisi tenia -com a mínim- un error elemental que el portava a concloure –sorpresa, sorpresa– que els països de la perifèria de l’eurozona són culpables i que necessiten reformes estructurals [neoliberals] i ‘moderació’ salarial .

L’error és de tal calibre i ve d’una persona amb tantíssim poder que immediatament m’ha vingut al cap una de una de les afirmacions d’en David Anisi, un economista progressista espanyol sense pèls a la llengua i amb una gran habilitat per explicar de manera planera diferents teories econòmiques i els interessos que hi solen haver tot darrera. Deia el següent:

Quizá la Economía, en un núcleo reducido de individuos hoy desconocidos, comience a ser una Ciencia. Pero, desde luego, lo que se divulga de ella no lo es. […] En nuestra época la Economía llegaría a ser, si acaso, un Arte; aunque por lo general no termina siendo otra cosa que un conjunto de artilugios más o menos sofisticados utilizados en el combate ideológico por el poder. (Anisi 1994, p.15)

Una de les finalitats d’aquests artefactes és, en termes de la següent metàfora de l’Anisi, justificar la capacitat de l’utensili que té cadascú per apropiarse del producte social.

La actividad económica podría visualizarse —en una metáfora que me es muy querida– como la elaboración y consumo de un gran caldero de sopa: alguien prepara el fuego, otros ponen los ingredientes, aquellos remueven y vigilan la cocción, y una vez condimentada llega la hora del reparto. Unos reciben cucharillas pequeñas, otros cucharas, otros cucharones, aquellos otros cazos, y algunos hasta cubos, para poder retirar del caldero su parte. Y en principio nada hay que relacione de forma necesaria la contribución a la elaboración del caldo con la capacidad del utensilio entregado para poder consumirlo. (Anisi 1994, p.18)

En el cas de la presentació d’en Draghi, tal com apunta en Watt, és clar que tenia com a objectiu distorsionar la realitat per amagar el verdader origen de la crisi i traspassar encara més els costos de la crisi a la classe treballadora. Tot plegat no té res de nou i s’ha d’emmarcar dins el marc neoliberal que s’ha anat imposant des dels 80s. Aquest ha estat un èxit a l’hora de revertir la pèrdua de poder dels grans capitalistes i rendistes des de la Segona Guerra Mundial i dotar-los amb ‘galledes’. Això és evident en dos dels grans països on s’ha instal·lat amb més força, els EUA (des de Reagan) i al Regne Unit (des de Thatcher):

Palma, top 1%  EUA

Proporció de la renda nacional en mans de l’1% de la població més rica en els EUA, 1913-2006. [1] inclou guanys realitzats de capitals i [2] els exclou. Font: Palma 2009, p.17

Atkinson, distribució UK

Percentatge de la renda nacional bruta en mans del 0.05%, 0.1% i 0.5% més ric en el Regne Unit, 1908-2000. Font: Atkinson 2007, p.92

També queda palès en el fet que la participació dels salaris en la renda nacional ha anat decreixent en tots els països que formen l’OCDE i bona part dels ‘països en desenvolupament’ des de fa uns 25 anys (vegeu aquí).

En conclusió, res de nou: cal tenir sempre molt en compte que economia, ideologia i poder solen estar estretament interrelacionats. En aquest sentit, crec que la següent reflexió d’en Robert Cox és pertinent:

Theory is always for someone and for some purpose. All theories have a perspective. Perspectives derive from a position in time and space, specifically social and political time and space. The world is seen from a standpoint definable in terms of nation or social class, of dominance or subordination, of rising or declining power, of a sense of immobility or of present crisis, of past experience, and of hopes and expectations for the future.  Of course, sophisticated theory is never just the expression of a perspective. The more sophisticated a theory is, the more it reflects upon and transcends its own perspective; but the initial perspective is always contained within a theory and is relevant to its explication. There is, accordingly, no such thing as theory in itself, divorced from a standpoint in time and space. When any theory so represents itself, it is the more important to examine it as ideology, and to lay bare its concealed perspective. (Cox 1981, p. 128)

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en 50, Política i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

3 respostes a Economia, ideologia i poder

  1. economistaexiliat ha dit:

    Si algú vol aprofondir en el tema, aquí té una excel.lent i molt accessible base de dades :

    http://topincomes.g-mond.parisschoolofeconomics.eu/

    És curiós veure que a Espanya el creixement de la desigualtat amb aquests indicadors ha estat més suau: el 1979, l’1%, el 0.5% i el 0,1% més ric ingressaven respectivament el 7,5%, 4,9% i 1,9% del PIB. 30 anys després, les xifres van ser 8,5%, 7,9% i 2,6%: quantitats escandaloses, però més moderades que no pas als països anglosaxons (xifres, però, que la globalització segurament esbiaixa, car l’1% torna a ser autènticament cosmopolita: sense anar més lluny, i arran d’una investigació d’Hisenda sobre els negocis de l’empresa familiar, hem descobert que Jordi Carulla, que hom creuria part de l’1% català, és londinenc).

    En canvi, si agafes indicadors més amplis, com la diferència entre el 20% més ric i el 20% més pobre, te trobes que a Espanya els més rics guanyen 6,8 vegades el que guanyen els més pobres (EUROSTAT, 2011), més que no pas a qualsevol altre país europeu: la retòrica “99% vs. 1%” a Espanya fa curt.

  2. economistaexiliat ha dit:

    Ja posats a monopolitzar els comentaris, em sembla important assenyalar que el neoliberalisme (o en aquella època, el monetarisme) té arrels més profundes que el triomf de Reagan i Thatcher: a l’hegemonia electoral de la dreta l’anticipa un sentiment bastant extès dins l’esquerra del fracàs del keynesianisme, inadequadament resolt.

    Als EUA és ben visible que el creixement de la desigualtat s’inicia cap al 1978-79, durant el Govern demòcrata de James Carter, que inclou el nomenament de Paul Volcker a la Fed, una política de reducció del dèficit públic i una estratègia de moderació salarial. L’evident desafecció (malaise?) de l’electorat dugué a unes primàries força mogudes el 1980 contra Edward Kennedy (que defensava, almenys nominalment, la promesa socialdemòcrata del New Deal, i va ser àmpliament derrotat: mostrant els límits d’una estratègia de mer “retorn” al statu quo).

    De la mateixa manera, el govern Lib-Lab britànic de James Callaghan (1976-79) s’inicia amb aquestes paraules, dirigides al seu partit:

    “We used to think that you could spend your way out of a recession, and increase employment by cutting taxes and boosting government expenditure. I tell you in all candour that that option no longer exists” (Font: http://www.marxists.org/archive/pilling/works/keynes/ch01.htm).

    Aquí la resposta fou més original: després de la victòria de Thatcher, s’inicia una radicalització del laborisme cap a un programa socialista [http://www.labour-party.org.uk/manifestos/1983/1983-labour-manifesto.shtml] que, tanmateix, fou derrotat a les urnes el 1983.

  3. gary ha dit:

    I derrotat amb escreix…

    http://politikon.es/2013/04/09/thatcher-el-suicidio-de-la-izquierda-y-las-casualidades-historicas/

    No conec massa el tema, però el tema de l’estanflació no suposava un problema del que no sabien com sortir-ne? Vull dir que Carter i Callaghan fan canvis, però segurament perquè l’habitual ja no els funciona i han de provar coses noves.. tenien altres opcions reals “noves”?

Participa!

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s