UE-EUA

Atacar el lliure comerç no és popular: les bondats dels acords comercials internacionals no necessiten cap justificació, ni que sigui favorable, per meréixer l’aprovació de la premsa liberal. És així com El País publica un editorial en favor d’una àrea de lliure comerç entre la UE i els EUA amb les següents paraules:

es una buena noticia que los dos bloques económicos más importantes del mundo avancen en la dirección de la libertad del comercio sin restricciones […] poco importa ahora que el impacto concreto sea ese 0,5% del PIB que anticipaba el voluntarista presidente de la Comisión Europea

Queda clar que per a les ambicions maximalistes de la tecnocràcia, l’efecte econòmic del seu projecte, bé ho saben a Grècia, poc importa: el que es tracta és de dur-lo a terme tan sí com no. Una actitud frívola quan no podem esperar que aquest acord de lliure comerç tingui efectes positius, ni tan sols els que tan minsament prediu la Comissió.

En economies on l’atur és positiu i hi ha excès de capacitat instal.lada, és a dir en qualsevol economia, l’efecte d’una obertura al comerç internacional, com ha argumentat Parrinello (2006), consisteix en desplaçar la producció al país que té un avantatge absolut en l’elaboració de cada bé.

És a dir, que Espanya només pot sortir guanyant del tracte si en els sectors que s’obren a la competència té una tecnologia superior o uns costs de producció més baixos. I si l’endarreriment tecnològic del país respecte als EUA més aviat ens hauria de fer pessimistes sobre la primera possibilitat, no sembla que a curt termini sigui possible (o desitjable) que a Espanya els costs (és a dir els salaris) caiguin al nivell d’algun dels altres països amb qui els EUA ja tenen acords de lliure comerç (com Mèxic o Xile), i els poguem substituir com a proveïdors del mercat americà.

Al contrari, aquest acord és perillós perquè en tot cas tendiria a reforçar la tendència a l’especialització de l’economia espanyola cap al mercat global i no l’interior: especialització que, fent-se en situació d’inferioritat competitiva (particularment dins l’euro), empitjora la nostra balança exterior i ens fa depenents dels fluxos internacionals de capitals; i que ens exposa a que en temps de crisi, siguin els creditors els que determinin la política econòmica del Govern -tal i com passa ara, de fet.

L’editorial de El País és doblement indignant perquè l’única economista que apareix amb noms i cognoms per justificar les bondats teòriques de l’acord no és altra que una descontextualitzada Joan Robinson -continuant una estratègia de recuperació dels intel.lectuals de l’esquerra per part de la dreta perfeccionat en els darrers 35 anys de CT.

Joan Robinson, efectivament, alertà dels perills d’intentar exportar més enlloc d’expandir coordinadament de la demanda agregada durant una crisi, ja que duria a una recessió mundial -i denuncià el proteccionisme adoptat als anys ’30 com a part d’aquesta estratègia per ser més competitiu que el veí.

Aquesta, però, no és la situació que vivim: la crisi ha reforçat la tendència a veure la globalització com una cursa per exportar més, amb els efectes que Joan Robinson preveia, però és una cursa que té lloc sense un retorn al proteccionisme -i que per tant segurament continuarà tant si el proteccionisme es redueix com si no: l’obertura comercial ofereix una falsa sol.lució al mercantilisme i anti-keynesianisme de les polítiques públiques dels EUA i (especialment) de la UE.

Posats a citar Robinson, agafo del (molt recomanable) bloc de Ramanan un fragment del seu assaig What are the questions? (1977), que em sembla més adequat per explicar les intencions dels EUA i el nord de la UE amb aquest acord -i el seu previsible efecte a ca nostra:

“When Ricardo set out the case against protection, he was supporting British economic interests. Free trade ruined Portuguese industry. Free trade for others is in the interests of the strongest competitor in world markets, and a sufficiently strong competitor has no need for protection at home.”

“Quan Ricardo atacà el proteccionisme, estava defensant els interessos econòmics britànics. El lliure comerç va arruïnar l’economia de Portugal. El comerç lliure per als altres interessa al competidor més fort en els mercats mundials, i un competidor prou fort no necessita protecció a casa”.

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en 50, Competitivitat i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Participa!

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s