Thatcher viu

Pour Émile

Si al Regne Unit la premsa socioliberal s’ha mostrat ambivalent en els seus obituaris, ja que no podien ignorar que Thatcher era popularment odiada, a Espanya ens hem estat de subtileses. L’esquerra-CT (i neo-CT) no ha dubtat en fer-ne l’apologia -venent-nos la seva personalitat neuròtica i autoritària com un model de coherència i de carisma, i manipulant severament el desastre econòmic que va representar.

Wynne Godley, a la introducció de Monetary Economics (2007), és una font més fiable del llegat macroeconòmic de Thatcher:

In 1979 Mrs Thatcher came to power largely on the grounds that, with unemployment above one millon, ‘Labour [wasn’t] working’, and Britain was subjected to the monetarist experiment. […] The full story of the Thatcher economic policies (taking the period 1979-1992) has yet to be told. Certainly the average growth rate was by far the lowest and least stable of the post-war period while unemployment rose to at least four million, once the industrial workers in Wales and the North who moved from unemployment to invalidity benefit are counted in.

Godley era, en aquella època, director d’un important grup de recerca a la Universitat de Cambridge, després d’una llarga trajectòria al Tresor de Sa Majestat. La seva feina criticant els absurds de la revolució conservadora no passà desapercebuda, i és instructiva del caràcter il.lustrat del nou Govern:

“In 1983 the CEPG [Cambridge Economic Policy Group] and several years of work were destroyed, and discredited in the minds of many people, by the ESRC [SSRC] decision to decimate our funding, which they did without paying us a site visit or engaging in any significant consultation”.

Wikipedia aclareix, amb excel.lents cometes:

Following the election of Prime Minister Margaret Thatcher in the 1979 general election, the Government expressed reservations about the value of research in the social sciences, and the extent to which it should be publicly funded. […] It was ultimately decided […] that the Council should remain, but that its remit should be expanded beyond the social sciences, to include more “empirical” research and research of “more public concern”. To reflect this, in 1983 the SSRC was renamed the Economic and Social Research Council.

No és casualitat, doncs, que el ministre conservador Ian Gilmour titulés Dancing with Dogma les seves memòries dels ’80 -i les edités amb una fotografia d’ell i Mrs Thatcher… ballant.

Gilmour pertanyia a una generació de conservadors que defensava obertament el keynesianisme: perquè el progrès social justificava, i alhora amagava, el domini de les èlits i jerarquies tradicionals que l’administraven. S’hi unia un cert pragmatisme en temes morals i imperials: després de la revolució sexual i de Suez, una defensa oberta de la Reacció ja no semblava possible -sense anar més lluny, figures com Enoch Powell i Keith Joseph, preeminents predecessors de la campiona de les llibertats exteriors i interiors, eren considerats llunàtics perillosos pels seus propis companys.

Enfront d’aquesta generació, Thatcher semblava un anacronisme accidental. La seva victòria al partit fou fruit del desgast del candidat rival, Heath, i poc devia a cap mèrit personal. I el seu èxit a les urnes el 1979 s’interpretà com un toc d’atenció al Labour pel caos del darrer govern Callaghan, no pas com el tret de sortida d’una nova hegemonia conservadora.

I és que Thatcher was no alternative. Cap de les “idees” amb què venia a reforçar el camp conservador representava un intent d’entendre el país que havia de governar, sinó prejudicis incoherents nascuts únicament per oposició als consensos de la post-guerra, fantasies de poder imperial i llibertats de mercat.

Les tensions dins del propi Govern eren notòries. Bona part dels ministres no compartia el zel privatitzador de Thatcher, ni que fos per motius electorals: l’oposició devia ser prou forta per forçar-la a renunciar a malvendre el sistema de salut pública. I els cops de volant no eren infreqüents. El cas més espectacular és la renúncia, el 1981, a controlar la massa monetària (i per tant a qualsevol política conscient de lluita contra la inflació, ni que després se n’enduguessin els mèrits). O la brutal pujada d’imposts del pressupost d’aquell mateix any, contra qualsevol compromís de campanya -amb l’efecte previsible: tal i com 364 economistes ja havien avisat, l’atur seguí augmentat.

Per què un Govern tan fràgil, inefectiu i erràtic (tot el que el culte públic de la Dama de Ferro no associa a Thatcher) no fou derrotat el 1983? Aquesta és la pregunta que, 30 anys després, hem de mirar de respondre.

Com dèiem, el Govern Callaghan era vist com un fracàs per gairebé tots els que hi participaren. L’aplicació del keynesianisme “hidràulic” (que pressuposa l’existència d’una relació negativa entre inflació i desocupació) era ineficaç per solucionar la crisi dels ’70, que combinava ambdós fenòmens -calia quelcom de més sofisticat que l’IS-LM-Phillips per guiar la política del partit.

Dues visions de modernització convivien, dividides pel referèndum sobre la CEE del 1975. A la dreta els qui creien que el “keynesianisme en un sol país” era quelcom del passat, com ja havia demostrat la devaluació de 1967: qualsevol intent d’expandir l’economia forçaria un desequilibri a la balança de pagaments, una depreciació de la moneda (i per tant, un augment temporal de la inflació) i -el pitjor dels mals- la intervenció del FMI. El que la situació exigia era un model cooperatiu entre treball i capital, que garantís la planificació capitalista de la inversió, el manteniment d’una indústria potent i una taxa d’inflació prou baixa com per evitar que l’economia britànica perdés competitivitat: fer del Regne Unit una nova Suècia.

A llarg termini, la dreta es comprometia a crear institucions supranacionals que permetessin coordinar les polítiques econòmiques nacionals, i que evitessin que la lloable intenció de mantenir una economia productiva a l’interior no degenerés en guerra comercial a l’exterior -d’aquí el seu suport entusiasta a la construcció europea. Al curt termini, però, les prioritats eren unes altres: la reconciliació entre classes exigia, en primer lloc, lligar curt el moviment obrer, insoportablement fragmentat i reivindicatiu, la influència del qual sobre el partit no es podia excusar. La dreta havia estat humiliada pels sindicats el 1969, quan una proposta per limitar l’activitat vaguista va ser vetada des de fora del Govern; el 1975-76, quan es mostraren intrasigents amb les exigències d’austeritat en un moment en què la intervenció del FMI semblava imminent; i de nou durant l'”Hivern del descontent” de 1978-1979, quan precipità la caiguda del Govern Callaghan i el seu govern de coalició amb el Partit Liberal, en desacord amb la seva política de moderació salarial.

Incapaços de prendre el control del partit, el discurs de la dreta trobà refugi el 1981 en una escissió, el Partit Social Demòcrata. El 1983, en coalició amb el Partit Liberal i el suport explícit de la premsa, aconseguí el 25% dels vots (enfront del 28% del laborisme i el 44% dels conservadors), però una representació parlamentària marginal. Podríem especular què hauria passat en un altre sistema electoral -per més que, ahir com avui, el partit Conservador com el Laborista s’oposen a una llei proporcional- però la resposta no és favorable a les esquerres. Fins i tot 30 anys després, Polly Toynbee (antiga militant del SDP i influent veu de l’actual laborisme) es considera obligada a recordar-nos la distància entre els trànsfugues i l’Old Labour en un article dedicat a la reconstrucció de l’esquerra (!):

In 1981 Michael Foot was leading Labour to certain destruction: his 700-page 1983 manifesto was for pulling out of Europe and nationalising a swath of industries – including the banks (rather more credible now). Local parties were under hostile takeover by Militant tendency and Trotskyite impossibilists, on instruction to move into bedsits in vulnerable seats and pass late-night motions beyond the patience and bedtimes of ordinary members of parliament. All this was supported by Tony Benn, a ruthless destroyer now curiously regarded as a charming national treasure.

És el meu parer personal que Foot i Benn (més tard líder del moviment contra la guerra a l’Irak) feren més pel país i pel partit que no pas els dirigents del SDP, molts dels quals es retroben avui en el Govern de Coalició (dins dels rangs del partit liberal o del partit conservador). Tot i que potser als anys ’80 això encara no era evident, aquesta decadència era el seu destí natural: l’adopció d’un sistema corporatista és la patent alemanya, però no pas com a mesura necessària en el camí cap a la construcció europea, sinó com a condició fonamental de la seva participació en aquesta (i per tant, del seu domini). El Regne Unit podia assegurar la “cooperació” dels seus treballadors, però en una economia oberta aquesta renúncia només era la primera de moltes en la guerra per la competitivitat.

En comparació, el manifest de l’esquerra del Labour a les eleccions de 1983 era més realista, ben lluny de representar un inassumible programa maximalista: no només el PS francès havia guanyat amb un programa similar en temes econòmics (el famós Plan Commun), sinó que el “centre” del partit li donà suport per a escàndol dels puristes.

Llegir el programa avui és participar d’una cita secreta amb les oportunitats entrevistes ara fa una generació:

It is just not true that mass unemployment must be accepted.

Rather, if nothing can be done about unemployment, nothing truly enduring can be done about anything else. Allow it to persist and it will corrode the rest of our society. It will make more deeply endemic than ever the injustices, the bitter hardships, which afflict so many of our people.

El programa segueix enumerant les diferents polítiques que un nou Govern laborista hauria adoptat: una política de despesa pública expansiva, finançada amb endeutament si fa falta, i orientada cap als serveis socials i les necessitats dels treballadors; tipus d’interès baixos; ús dels imposts en una direcció redistributiva, i en suport de les demandes dels sindicats; ús del sector públic com a base de la modernització industrial, revertint les privatitzacions de Thatcher; controls de capitals generalitzats i, si convé, sobre el comerç exterior per evitar un creixement massa ràpid de les importacions; provisió pública i fixació de preus en els sectors inflacionistes -i, com a condició necessària per dur a terme el programa, una retirada de la CEE:

We emphasise that our decision to bring about withdrawal in no sense represents any weakening of our commitment to internationalism and international co operation. We are not ‘withdrawing from Europe’. We are seeking to extricate ourselves from the Treaty of Rome and other Community treaties which place political burdens on Britain. Indeed, we believe our withdrawal will allow us to pursue a more dynamic and positive international policy – one which recognises the true political and geographical spread of international problems and interests. We will also seek agreement with other European governments – both in the EEC and outside – on a common strategy for economic expansion.

La visió general del text és que el keynesianisme funciona, però exigeix una planificació activa -i prendre partit clarament per alguna de les classes en lluita. Així, sobre els bancs:

We expect the major clearing banks to co operate with us fully on these reforms, in the national interest. However, should they fail to do so, we shall stand ready to take one or more of them into public ownership.

En altres camps (drets de les dones, dels migrants, dels homosexuals, desarmament nuclear, cooperació amb el Tercer Món…) la direcció general del programa és inequívocament progressista: res que una majoria conscient dels seus interessos no pogués votar (avui mateix) si confiés en la sinceritat i competència dels seus redactors -i si bé és només retrospectivament que podem avaluar la primera, l’experiència parlamentària i ministerial de la plana major de l’Old Labour, i la qualitat dels seus assessors, era extraordinària.

Naturalment, però, els mitjans llençaren una campanya histèrica contra el Laborisme; en l’histrionisme que va seguir a la Guerra de les Malvines, era fàcil acusar les propostes polítiques contingudes al manifest d’utòpiques -quan no de lèse-majesté; i malgrat que la Guerra Freda es trobava a les acaballes, l’insult de comunista encara pesava més que les repetides assegurances que el manifest feia de respecte a la propietat privada, els dipòsits bancaris etc.

Pel “centre” laborista, bon hereu de Gaitskell, qualsevol política era bona si era popular entre les classes treballadores -amb independència de si era en el seu interès o no. Nerviosa davant el creixement del SDP i la derrota de 1983, es disposà a afilar els ganivets.

Amb un escrúpol que avui ens semblaria càndid, però, les maniobres de Kinnock i el seu equip requerien alguna mena de cobertura teòrica per amagar la seva superficialitat electoralista. En un rol semblant al que jugà Carrillo durant la Transició (o, en una farsa recent, Napolitano amb Monti), fou el Partit Comunista Britànic el que proporcionà l’amunició. La seva revista, Marxism Today inventà l’expressió “Thatcherism” per referir-se al nou projecte conservador, com si aquest no tingués més base que la voluntat de Thatcher, i no representés, per tant, un projecte de classe (el neoliberalisme) contra el qual calia mobilitzar els treballadors.

Si és que encara hi havia treballadors… Per l’historiador Hobsbawm, almenys des de 1978, el potencial revolucionari de la classe treballadora s’havia extingit. I si no s’havia extingit, calia extingir-lo. El 1984, el Labour es va negar a donar un suport massa clar a les reivindacions fetes pels miners -no pas, com hauria pogut fer, perquè aquestes no eren en l’interès immediat de la classe treballadora, sinó perquè anticipaven un programa polític rupturista més ampli: un anàlisi que, 25 anys després, Kinnock manté.

I mentre que el seu potencial revolucionari era condemnat en l’anàlisi del partit, romania en canvi el candor romàntic amb què l’esquerra veu qualsevol expressió política de les masses. Dos anys després de la mort de Bobby Sands en les vagues de fam a Irlanda del Nord, i en mig d’un conflicte semi-colonial com el les Malvines, Hobsbawm podia escriure criticant que el Labour no s’unís de bon grat a l’explosió xauvinista, comparant-lo amb el patriotisme de la lluita antifeixista durant la IIGM.

La resta ja és història. El 1987, amb l’esquerra purgada i qualsevol focus d’activitat política fora dels partits extingida, els laboristes van tornar a perdre. Es culpà a la recuperació econòmica iniciada el 1984: el petroli del Mar del Nord, l’expansió a Amèrica gràcies al keynesianisme militar de Reagan, el bon comportament del mercat immobiliari, el rol preeminent de Londres en les renaixents finances internacionals…

El 1990, l’oposició popular als nous tributs municipals (poll tax) i de Thatcher a l’euro i a Maastricht serví -irònicament, en perspectiva- de catalitzador perquè el seu partit se’n desfès; no es produí, però, cap canvi significatiu en una política econòmica, que es féu més i més impopular fins a la crisi de 1992. Així i tot, el laborisme va tornar a perdre i el conservador John Major, un dels polítics més grisos del país, va seguir liderant el Govern.

Molts han volgut veure en la desfeta de 1992 el final del projecte reformista d’esquerres que Kinnock endegà el 1983; i per tant excusar-lo del desastre laborista posterior. Però en l’opinió de McKibbin, paradoxal defensor de les purgues dels ’80 i crític de Blair des de l’esquerra:

Given his [Kinnock’s] attitude to policy, to what underlay the electoral success of the Conservative Party, the people he promoted and whose guidance he sought, the only alternative likely to emerge was New Labour.

I per tant és en base al Nou Laborisme que hem de jutjar la decisió als ’80 d’abandonar una ideologia pròpia i un anàlisi de classe, la missió d’educar i ser educats pels treballadors (III), en favor de l’electoralisme de curt terme i l’acceptació de la visió social de la dreta, que no fou mai “Thatcherista”, sinó senzillament neoliberal.

El període dels Governs Blair-Brown (1997-2007) se situà, en molts aspectes, a la dreta de Thatcher: basta comparar les Malvines amb Irak i els excessos relatius de la lluita contra el terrorisme, o la lògica de les privatitzacions amb la del subsidi al capital. I en la resta poc s’avançà: l’índex de Gini, un indicador de la desigualtat, era més baix amb Thatcher que durant l’època del Nou Laborisme; i l’1% ha continuat el seu ascens triomfal. El gir a l’esquerra pretesament iniciat per Miliband des d’aleshores es resumeix així: un compromís implícit de mantenir la política econòmica de l’actual Govern, suplementat amb una dosi de populisme i xenofòbia. Tot això, és clar, amb el suport dels mateixos mitjans que en el seu dia van enfonsar a Foot i a Benn: ahir mateix, Patrick Wintour(editor polític de The Guardian) semblava lamentar la insuficiència de les reformes de Thatcher i Tebbit (l’skinhead de Spitting Image) contra els sindicats, que han permès que McCluskey (membre crític de l’actual laborisme) sigui reelegit com a líder d’Unite.

El triomf de Thatcher no era inevitable, i el seu llegat tampoc: l’esquerra actual l’accepta al preu de la pròpia identitat; mentre siguin la dreta i els mitjans qui defineixin els termes de la confrontació política, Thatcher viu.

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en 50, 70/80 i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Thatcher viu

  1. Moi ha dit:

    Sono commosso.

Participa!

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s