Ortodòxia

El marginalisme (també conegut amb el nom d'”economia neoclàssica”) és la teoria dominant de la ciència econòmica des de fa més d’un segle, fins al punt que molts economistes ignoren l’existència d’altres tradicions intel.lectuals. Totes les seves afirmacions deriven d’un mateix postul.lat: la tendència a la plena ocupació i a la utilització òptima dels recursos (treballadors inclosos) en una economia capitalista si no existeixen barreres a la fixació dels preus; és a dir, si no hi ha barreres al mercat -postul.lat tan genèric que s’exté amb facilitat més enllà de l’esfera purament crematística.

La teoria marginalista clàssica (1870-) basava aquesta afirmació en un principi dual de substitució. Si el preu del gelat baixava en relació al de les castanyes, hom prendria més gelat que castanyes. Si augmentava el preu de l’acer en relació a la mà d’obra, hom preferiria construir un pont més lleuger, ni que fos contractant a més treballadors –essent el salari un dels preus que, harmònicament, es determinava amb la resta, gràcies a l’ajust marginal d’oferta i demanda, fins a igualar-se a l’equilibri de plena ocupació.

Emperò, el principi de substitució és escassament genèric –d’una banda, les combinacions tecnològiques per fer ponts són més aviat rígides, i factors institucionals i metereològics tenen més pes a l’hora de determinar el consum de gelats i de castanyes que no pas els preus. A més, com s’anà descobrint poc a poc, aquest principi no s’aplica generalment en una economia multi-sectorial: les anomenades ‘paradoxes del capital’ ens revel.len que és factible que un augment dels salaris faci més barat contractar treballadors que màquines (ja que les màquines també són produïdes per treballadors, i el seu preu pot créixer relativament més ràpid que els salaris), i per tant se ‘substitueixi’ en direcció contrària a la prevista per la llei d’oferta i demanda. La profusió de “funcions de producció” en anàlisi de tota mena no resol el problema; només l’ignora.

Sobretot, aquesta visió del mercat era incompatible amb una economia on els béns es reprodueixen mecànicament: és possible que els preus dels productes fossin determinats per la seva ‘escassetat relativa’ –quan, per la majoria de béns, sempre hi hauria algú que invertiria i s’afanyaria a produir allò més escàs, per tal d’obtenir un benefici extra? No era la tendència a equilibrar (més o menys) les taxes de benefici entre sectors un determinant més segur, a llarg termini, dels preus relatius, que no pas les proporcions en què els béns poden intercanviar-se en un moment donat?

Però si el que es determina per acció de la competència és la igualació, i no la magnitud, de la taxa de benefici (i per tant, residualment, del salari) la teoria s’esquerda amb tres greus conseqüències:

a) el concepte de “productivitat” esdevé espuri, car el seu càlcul exigeix prèviament la determinació dels salaris;

b) sense hipòtesi adicionals, no és possible afirmar que una taxa de benefici (interès) elevada (baixa) incrementa la inversió -i el creixement;

c) una mateixa taxa d’atur és compatible amb gairebé qualsevol nivell de salaris -nivell que caldrà explicar recorrent a les institucions i a la problemàtica social: quelcom que els marginalistes rebutgen visceralment fins al dia d’avui.

En una segona etapa la teoria marginalista (post-1930), evidenment conscient d’aquests problemes, va passar a emfatitzar el curt termini. En aquest context, centrat en l’intercanvi enlloc de la producció (fins al punt que s’hipotetitza un número invariant d’empreses), era possible una prova formal del principi de substitució?

La resposta és no, com mostra el teorema de Sonnenschein: un dels pilars de la teoria marginalista, la funció d’utilitat (que pressuposa que hom pot ordenar i quantificar les seves preferències, i resoldre complicats problemes d’optimització a l’hora de triar entre els diferents béns que desitja), no pot servir de base a una funció de demanda a cada mercat.

Tal i com abans la funció d’oferta s’havia quedat sense fonaments, ara és l’altra corba que no es correspon a la que tant sovint es dibuixa en el famós gràfic de preus i quantitats; amb només dues excepcions, tristament molt emprades: que hi hagi un planificador central que determini tots els preus (hàbit que des de 1990 es practica només en facultats irònicament lligades al projecte neoliberal) o que tots els individus siguin idèntics (i per tant, tots estiguin en harmonia d’interessos i informació).

Aquestes “solucions” no resolien les tensions de la vella teoria marginalista, però confirmaven la ràpida degeneració de tot el programa de recerca (Petri 2004).

Així, la darrera versió del marginalisme (post-1970) aporta una resolució definitiva als problemes abans descrits només abandonant qualsevol pretesa de cientificitat. S’argumenta que una economia on hi hagués atur, o un mercat on no hi hagués equilibri, no seria racional, i per tant no pot existir. (L’autor de la prova ontològica va guanyar el Nobel el 1995). O, en una versió ‘materialista’ que ha guanyat popularitat des dels anys ’90 (però que ja havien formulat els austríacs), s’admet que una economia on hi hagués atur podria existir, però, evolucionàriament, seria substituïda per una economia “més racional” (essent aquesta una de tantes analogies dubtoses del darwinisme social: per què racionalitat i vigor reproductiu haurien d’anar de la mà en les societats humanes?).

Els autors marginalistes solen presentar la història del seu paradigma en un estil cruament positivista, en què els canvis soferts són el resultat d’una diàlectica interna, d’una marxa contínua cap a un major rigor. El que s’omet en aquesta narrativa que es vol progressiva és que les “noves” idees no resolen cap dels problemes que en van forçar l’aparició; i que exclou de l’ensenyament de la disciplina a altres tradicions de pensament que neguen que l’economia s’hagi de representar com l’equilibri general de lleis impersonal d’oferta i demanda -visió harmònica només interrompuda per l’existència d’imperfeccions contra les quals l’Estat ha de mobilitzar-se (en la visió dominant entre 1945 i 1975) o entre les quals destaca el propi Estat (des d’aleshores).

Paradoxalment conscients de la pobresa de llur base conceptual, la defensa més popular adoptada pel marginalisme ha acabat basant-se en el falsificacionisme de Popper, generalment en la forma degenerada oferta per Friedman (1953), per qui en economia no importa si la teoria és coherent o sensata, sinó si és capaç d’explicar “els fets” o de generar prediccions adequades.

En altres camps, aquest model de recerca deu haver donat fruit -per exemple en les ciències naturals. Però “els fets” amb què l’economia marginalista s’identifica són d’una altra mena. Així, per exemple, s’han publicat en les millors revistes (acompanyades de gràfics i taules numèriques) i es continua ensenyant a noves generacions d’economistes teories com les del Cicle Econòmic Real, que desafien l’empirisme fins al punt d’afirmar que quan l’atur puja, és perquè de cop i volta la gent ha esdevingut menys productiva i ja no li ve de gust anar a treballar.

Si bé l’exemple és pintoresc (com ho fou el Nobel que rebé el 2004), és il.lustratiu de la precisió amb què els mètodes habituals d’anàlisi i producció de dades (generalment aversos a qualsevol interacció amb els agents les accions dels quals es volen representar, si no és per dur a terme “experiments” en laboratoris, bon exemple de la falsa identificació del marginalisme amb les ciències naturals) discriminen les teories errònies d’aquelles autèntiques. La pluralitat d’escoles dins el marginalisme (només en macroeconomia, avui publiquen Keynesians Nous, els Clàssics Nous, els del Nou Consens i els Post-Walrasians, noms que en sí parodien l’etern retorn del mateix que representen), malgrat l’avanç en l’ús de mètodes analítics i la massa de dades estadístiques i històriques de les que creixentment pot disposar, és en tot cas un bon exemple dels problemes de la posició Friedmanita.

I pel que fa a les prediccions, per caritat no en parlo més

Cal que qui aspira a ser economista comprengui la naturalesa ptomelaica del seu credo majoritari i el rebutgi si aspira a un coneixement científic de la realitat. Val a dir que la majoria d’estudiants d’economia expressen dubtes en els seus primers mesos de carrera: però poc a poc, l’absurditat de la teoria dominant es revel.la paradoxalment com una arma imbatible per convéncer-los -així com Kierkegaard ha assenyalat que són les demandes absolutes de la fe, les seves exigències més increïbles, les que ens proven la veritat cristianisme: com ja va predir Burke, la nostra era col.loca als economistes al lloc dels teòlegs, i el seu xarlatanisme té el mateix encant.

Emfatitzo el caràcter científic d’aquesta necessitat perquè considero que l’actractiu del marginalisme per a molts investigadors no és únicament (o primordialment) ideològic. Cal no oblidar que el marginalisme (com la democràcia burgesa) no és exitós perquè representi, únicament i sense mediació, els interessos invariants d’una única classe dominant. Al contrari, conviuen en el seu sí una important diversitat d’on provenen els recanvis quan un grup hegemònic (una escola, un partit) es desgasta: i fins i tot cultiva els extrems per desactivar-los. El marginalisme acull a gent que se sent ultra-liberal o conservadora, però també d’esquerres (pensem en Krugman o Stiglitz o, més tristament, en el marxisme analític).

És la varietat de parers polítics la que permet mantenir la distinció entre ciència i ideologia que tan important és a l’hora d’atraure nous investigadors i reproduir el món acadèmic que coneixem; i això malgrat que el marginalisme romandrà sempre profundament ideològic precisament perquè nega el caràcter polític i històric de tota realitat social, ja que és incapaç de superar la creença de què el món tal i com el coneixem manifesta ja totes les seves possibilitats, i que canviar-lo radicalment està més enllà de les capacitats individuals o col.lectives dels homes perquè està regulat per lleis tan abstractes com les de la Natura, les de l’oferta i la demanda.

Enfront de tot això, val la pena oferir alguns dels principis fonamentals sobre els quals pot construir-se un paradigma alternatiu (que podríem anomenar, seguint Lavoie (1992), postclàssic), que ha de servir de base no només a una eventual societat alternativa, sinó també a entendre l’actual:

1.L’economia estudia les regles de producció, distribució i acumulació en l’esfera material de les societats actuals, predominantment capitalistes, tant per entendre-les com per transformar-les.

2.Qualsevol distinció entre economia i les altres ciències socials en base a una visió diferencial de la societat en el seu conjunt (per exemple, en base al principi de l’escassetat) és ridícula, com ho seria una distinció basada en la metodologia. L’ús de models quantitatius, que fins fa poc ens era característic, és apropiat per investigar i comparar variables com les monetàries (com ho poden ser la rendibilitat o els ingressos), però no cal confondre quantificar i comprendre, quan es tracta d’altres conceptes. Al mateix temps, cal estar alerta a la relació que certes tècniques quantitatives mantenen, implicítament, amb els conceptes d’estabilitat i d’equilibri essencials al marginalisme, o amb principis d’optimització carents de qualsevol qualitat descriptiva.

3.En el camp que li és propi, l’economia manté com a fets constitutius del capitalisme les següents tendències i institucions: el treball assalariat; l’existència d’una renta originada en els drets de propietat, i que és proporcional al valor del capital utilitzat en la producció; la lliure transmissió d’aquests béns; la fixació descentralitzada dels preus, i per tant, el potencial inflacionista del conflicte distributiu; la tendència a la innovació com a resultat de la competència i a la mercantilització progressiva de tots els aspectes de la vida en cerca del benefici; l’absència de coordinació entre expansió de la demanda i de la capacitat productiva -i entre estalvis i inversió (gràcies al crèdit).

4. Igualment essencials, cal contemplar el rol fonamental -per acció o omissió- de l’Estat en l’emissió monetària, la provisió de liquiditat bancària i la fixació dels tipus d’interès, la política industrial, laboral, distributiva (imposts i transferències), la socialització del consum (despesa pública), el manteniment de la propietat privada i els límits de la propietat pública. També l’extensió de la competència a l’espai global i les noves relacions entre Estats i organitzacions internacionals, entre burgesies nacionals i transnacionals, i treballadors de diversos països.

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en 50, Clàssics i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

3 respostes a Ortodòxia

  1. es ha dit:

    Great post. But since I am your usual random non-economist guy, I want to share a related point, namely, the null visibility of non-mainstream economics to the general public. In some disciplines, the opposite holds: all sorts of minority views, even true fringe-science or pseudoscience, are often highly overrepresented in the educated public oponion, just because a couple of proponents are charismatic, write cool popular science and so on. For economics, it is quite obvious to me that the general public take (their necessarily simplistic understanding of) the tenets of neoclassical economics to be uncontroversial. That free market competition is (ceteris paribus, for the most sophisticated) desirable is taken to be an uncontroversial fact of nature. That public debt is intrinsecally bad and lower debt levels are better (no ceteris paribus clause here) is perceived as a self-evident truth, so the State should spend the least that it can etc.

    Since you know Italy, let me add something. Counterintuitively, in the last few years (post-Crisis) center-left media in Italy have increased (rather than the opposite) the representation of free-market ideology, as presented by economists and political scientists. These are two recent blogs, hosted by Repubblica.it and Il Post (not to be confused with Huffington Post Italia). Notice that the authors are not merely “oriented”: they are outspoken activists of two free trade think tanks (Società Adam Smith and Istituto Bruno Leoni):

    http://liberoscambio.blogautore.repubblica.it/
    http://www.ilpost.it/albertomingardi/

    My favourite De Nicola quote (from memory): “Free market is an inherently moral force”. Such extreme views were not so present on center-left media years ago, everything was much more subdued. I do not know how to make sense of this fact.

    • Thanks for your comment.

      I know nothing of Repubblica or other Italian publications, but one might venture that the right-wing move of centre-left publications like El País or Le Monde was not that surprising, given how their economic difficulties (an interesting mix of maladaptation to the new media environment and sheer mismanagement throughout the 90s and 00s) made them more and more dependent on creditors and stockholders whose ideological commitment to the centre-left is far more tenous than that of the previous editors/staff, and specially so at times of crisis: hence the paradox of opinion pages proliferating (they are cheaper than reporting, specially when provided ready-made by FEDEA or Saint-Simon), and yet increasingly sounding the same -safe for those pages dedicated to culture or science, where the turn towards the market means a turn towards pop.

      However, I am not quite sure how the readership reacts to all this: would you say more people are deluded by, than cynical about the talk of the intelligentsia?

  2. es ha dit:

    My two cents. A role might have been played by the strong rise of so-called Anti-Caste rethoric in the last few years. Journalistic denouncements of (true or imaginary) privileges of politicians and public managers have revived an all-time favourite obsession of educated Italians: corrupted politics and bureaucracy (coupled with “lack of entrepreneurial spirit” of Italian capitalists) are to blame for all evils. This might have made free market (which is inherently moral, remember) look like an attractive all-purpose solution to many, overlooking the detail that some of its advocates on major newspapers are real fundamentalists. As for being cynical about the intelligentsia, what can I say? The strongest critics of every aspect of politics and economy these days, Grillo’s followers, are very sensitive to this “keep the corrupted State’s hands away from private business” thing, even though they advocate a State-run healthcare system and stuff. Great it is the confusion under the sky.

Participa!

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s