Plus ça change…

25 d’abril/25 d’abril

Després de setmanes d’incertesa, Itàlia ja té un nou primer ministre, penúltim acte de l’obra que s’hi representa des de 2011: la caiguda de Berlusconi, acusat de mancar la confiança dels especuladors del deute públic -com si no fos el BCE qui nega el finançament assequible als Estats; el govern d’excepció de Monti -sostingut per pur tacticisme d’uns partits que volien associar-se al seu carisma manufacturat, i que després temien el càstig d’un electorat defraudat; les fallides maniobres de l’oportunista burocràcia del PD per formar Govern o triar president sense alienar les restes de la seva esquerra o col.laborar obertament amb la dreta -opció preferida dels seus rivals interns i de la premsa, berlusconiana o no…

El drama és interessant no pas perquè il.lustri profundes divisions polítiques. Les principals reformes del darrer període (forçant caigudes dels salaris i de la despesa pública, pensions incloses) han rebut el vot de tots els protagonistes de l’espectacle, vot i polítiques que el nou Govern hereta. Tampoc aquesta continuïtat té res d’especial: també haurien rebut el vot de Sarkozy i Hollande, o de Zapatero i Rajoy; i la benedicció de Berlín i Brussel.les.

No, és interessant perquè la inestabilitat parlamentària (resultat d’elements contradictoris, com un baix abstencionisme, la degradació dels mitjans, valors i partits tradicionals i una llei electoral que manté una certa proporcionalitat), evidencia tothora l’absoluta complicitat dels dos pols de la democràcia italiana en un projecte que només un segment de la burgesia nacional (la més internacionalitzada, la rentista…) pot veure en el seu interès immediat, i que, contra la voluntat de la majoria, la resta subscriu per prejudici reaccionari; complicitat tant més difícil de pair quan per bona part del país Berlusconi no és només el líder de la dreta, sinó un criminal.

Element clau en la legitimació d’aquests fets és el segon supervivent de 1925, Giorgio Napolitano, reelegit com a president de la República d’Itàlia. Napolitano, primer còmplice del Govern Berlusconi -evità vetar, ni que fos provisionalment, les seves lleis ad personam i postposà votacions crucials per afavorir-ne la continuïtat- sabé reinventar-se després de la seva dimissió com a guardià de les institucions republicanes, i deu a aquesta aura el seu segon mandat.

Fou ell qui en aquell moment, decidí proposar el nom “tècnic” de Monti enlloc de dissoldre les Càmeres -i qui mantingué la pantomima fins al punt de mostrar-se públicament insatisfet amb la “politització” del personatge. És ell qui, després, defengué la vigència del programa “tècnic” electoralment derrotat encarregant (fet inaudit) a una comissió de 10 experts la redacció dels punts principals de la política del pròxim Govern. I finalment és ell qui de nou ha fet de faiseur de rois, transformant el coup de théâtre de Monti en autèntic coup d’Etat permanent.

A més de president, però, Napolitano té fama de profeta. Circula per Internet el seu discurs parlamentari en ocasió de l’anunci de la creació del SME, per la qual es fixaven objectius màxims de fluctuació dels tipus de canvi entre les diverses monedes europees. En aquell moment (1978), Napolitano era portaveu econòmic del Partit Comunista Italià, i donava suport extern al Govern de la Democràcia Cristiana (liderat aleshores per un dels personatges més obscurs de la República, Andreotti). En ell Napolitano, clamava:

…di fronte ad una tendenza alla rapida svalutazione della lira rispetto al marco, che discende dallo scarto attualmente così forte tra tasso di inflazione italiano e tedesco, le regole dello SME ci possano portare ad intaccare le nostre riserve e a perdere di competitività, ovvero a richiedere di frequente una modifica del cambio, una svalutazione ufficiale e brusca della lira fino a trovarci nella necessità di adottare drastiche politiche restrittive. […] Il rischio è quello di veder ristagnare la produzione, gli investimenti e l’occupazione invece di conseguire un più alto tasso di crescita…

Altrament dit: mentre persisteixen els diferencials d’inflació entre perifèria i centre de l’economia europea, la situació exigeix devaluacions de les monedes dèbils, o bé una coordinació de les polítiques europees que homogeneïtzi la nova àrea monetària. Això o els països perifèrics es veuran obligats a dur a terme polítiques econòmiques restrictives, el cost social de les quals ens és conegut.

És temptador veure en aquest text una crítica directa a les polítiques europees actuals, i per tant al Napolitano i a l’esquerra d’avui. Però la realitat és més ambigua. La protesta contra la manca d’activisme paneuropeu és prou banal per haver-la expressat fins i tot Monti. I el dilema devaluació/austeritat és presentat de manera tan poc audaç (en comparació, per exemple, als programes industrials i de reducció del temps de treball que a la mateixa època oferia l’esquerra francesa), que no sorprèn que augmentats els “costs” de la primera opció -ara que equival a la creació d’una nova moneda nacional- l’austeritat esdevingués l’única alternativa.

Pot semblar aquesta una interpretació capciosa, però no és l’única indicació que el neoliberalisme naix una mica anteriorment, i una mica a l’esquerra de Thatcher. Dos anys abans, el 1977, Napolitano es confessava en una entrevista amb Hobsbawn (The Italian Road to Socialism (Intervista sul PCI) Lawrence Hill and Company p.107-108).

Unpopular decisions must be made, because in Italy there is a high rate of inflation, a structural deficit in the balance of payments that becomes worse as production picks up and because public finances are in a chaotic state, which reflects the growth of parasitism and subsidies which have produced grave distortions of the general development of the country. […] fundamentally our answers have converged with those of other parties, at least with their public statements: the need to transfer resources from [private] consumption to productive investments, the need in particular to reduce nonessential individual consumption, the need to make hard choices in public expenditures…

Desafortunadament, és aquesta manera d’interpretar els problemes de les economies europees la que segueix vigent.

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en 50, 70/80 i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

4 respostes a Plus ça change…

  1. es ha dit:

    As you brilliantly argued, the picture of Napolitano’s change of mind is much more nuanced that many on the Web have suggested. But still, the speech is one more piece of evidence that not every leftist politician who supports UE’s economic policies does so out of ignorance or naiveté: some of them are at the very least aware of critical issues that they nevertheless refuse to discuss openly and democratically.

    A minor point on Italian politics. First, Letta has been appointed Prime Minister by Napolitano, but will not be in charge until he gets a confidence vote from the Parliament (which is likely, but not certain, to happen). Second, it must be kept in mind that Napolitano has scrupulously respected the constitutional limits in his action: it is the inspiration of such action that is flawed, and ultimately reactionary.

    From a less formalistic point of view, one must admit that this latter episode (the encouragement to form a large coalition government led by Letta Jr., given the lack of any traditional majority in the two Chambers) is not as outrageous as the pressure exerted on Berlusconi to resign last year. Rememeber that Berlusconi had a (however small) majority and was never voted “no confidence”. So technically, he had to resign as a result of mere bullying. The fact that today somebody is still celebrating that very day tells a lot about the priorities of the Italian Left.

  2. De labvaa política italiana em preocupa el poc espai a l’esquerra del PDI, smebla que SEL no acaba de llençar-se i no diguem ja els de més a l’esquerra. I perl’ altre banda em preocupa que l’antipolítica del M5S acabi segrestant la democràcia convertint-la en un circ ingovernable, mentre les polítiques neoliberals campen als seus aires

    • A mi també em preocupa que la radicalització de l’electorat afavoreixi només als moviments populistes -tot i que vist l’oportunisme electoral de tots els moviments on han confluït les escissions majoritàries i minoritàries del PCI, no hi ha lloc per l’autocomplaença. Ara bé, per més que ens dolgui que mobilitzi i alieni a les classes populars, crec que estigmatitzar al M5S com a enemic absolut de la democràcia és, ara mateix, contraproduent -ja que igualment antidemocràtics són la tecnocràcia i el berlusconisme que dominen el Govern que demà hauria de rebre el suport de les Càmeres, i contra els quals l’elecció del president del Senat o la candidatura de Rodotà a la presidència de la República sugerien la possibilitat d’una majoria parlamentària alternativa, certament fràgil i plena d’elements contradictoris, però en tot cas més sensible als mals de la majoria dels italians.

  3. es ha dit:

    A broad political point and a more narrow, tactical one. As for whatever there is to the left of the PD, they have one of two problems. The communist half of the “Orange Thing” (PRC+PdCI) is very weak and very confused, being constituted almost exclusively by people who cling to the traditional image of a marxist-leninist party (and do not even bother to read a book, one must add). The post-modern and pragmatic SEL share some cultural limitations of the so-called left-wing of the PD: while they have the vague notion that leftist policies must be “alternative” in some way or another, they have a very conventional (and biased) understanding of many issues (especially the sort of issues discussed by our blogger friends). So they end up not looking very alternative at all, and, which is worse, not being that leftist either. So unfortunately one must take for granted that every inch of dissent in the next few months/years will be channeled towards the M5S. One can only faintly hope that the “socialist” component of the Movement will prevail over the “poujadist” one. We will see. The most tactical point is that despite many inconsistencies and errors, former democratic secretary Bersani did his best to find a common ground with the M5S and put a majority together, but it was immediately clear that Grillo does not want to commit yet because the support he gains for opposing the traditional parties is larger that the support he loses from pragmatic voters who hope for an “Internet-Left” coalition.

Participa!

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s