Límits de l’endeutament públic

Pels qui seguiu l’actualitat econòmica amb un cert retard, aquesta quinzena s’ha celebrat la desautorització d’un notori article de Reinhart i Rogoff, on els autors afirmaven que un deute públic superior al 90% del PIB estava associat a una caiguda del PIB -resultat obtingut, com han revel.lat tres economistes de Massachussetts-Amherst, Herndon, Ash i Pollin, a base de diversos errors metodològics.

Fins aquí res de sorprenent. Sabem des de Lerner (1943) que si l’Estat pot endeutar-se en la seva pròpia moneda (és a dir, té un banc central que l’obeeix), el nivell de deute públic no és un obstacle a que s’augmenti la despesa pública fins a garantir la plena ocupació, moment a partir del qual l’economia creix, plàcidament, al ritme de l’augment de la productivitat laboral.

Sabem també que si l’Estat, en canvi, s’endeuta en or, divises o -més exòticament- dóna independència al seu banc central, li caldrà acceptar les condicions dels seus creditors (rentistes, grups financers o -més exòticament- el BCE) per endeutar-se.

En el millor dels casos, aquesta vulnerabilitat exposa a l’Estat a una crisi financera si la política monetària, que ja no controla, augmenta els tipus d’interès per sobre la seva taxa de creixement (així és com la “doctrina Volcker”, l’augment sobtat dels tipus d’interès de la Reserva Federal, engegà la crisi del deute al Tercer Món als ’80).

En el pitjor dels casos, els prejudicis dels especuladors (o -més exòticament- la seva voluntat d’imposar un nou marc de relacions socials i econòmiques) són suficients per desencadenar una crisi: així, fins i tot Estats poc endeutats com Espanya (68% del PIB el 2011, enfront del 80% d’Alemanya, el 102% dels EUA, el 205% del Japó) poden veure com els seus tipus d’interès augmenten d’un dia per l’altre i el finançament es fa escàs.

Sigui quin sigui la causa d’aquesta retallada del crèdit, el que segueix és sabut: retallades de la despesa pública que provoquen un menor creixement econòmic, una espiral que s’alimenta a sí mateixa quan la recessió augmenta la càrrega del deute públic (tant perquè els imposts cauen més ràpidament i incrementen el dèficit, com perquè el diferencial entre creixement econòmic i interessos es redueix) i (auto)confirma les pors dels creditors.

Podem concloure: en un estat sobirà, no hi ha límits a l’endeutament públic. En un estat depenent dels creditors, el risc (però no la necessitat) d’una crisi és sempre present, sigui quin sigui el nivell de deute. La idea que hi ha “un” nivell a partir del qual el deute públic és perillós, sense referència a les institucions monetàries o les convencions dels mercats financers, és errònia abans de calcular-lo.

I tanmateix, es calcula: molt abans de Reinhart i Rogoff, el 1992, la UE ja va decretar que un deute públic del 60% del PIB era el màxim que els països europeus es podien permetre, pel seu propi bé. En paraules de Pasinetti (1998):

Nobody has ever been able to give any plausible explanation of why [this figure was] chosen. As far as the 60% ratio is concerned, the most likely inference is that it amounted to roughly the average observed in Europe at the time of the drawing of the [Maastricht] Treaty, with both Germany and France being near it.

Sorprenent, eh?

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en 50, Fiscal i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Participa!

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s