La Unió Europea, enemiga del Projecte europeu

El Projecte europeu, entès com la cooperació dels diferents pobles d’Europa per garantir el progrés social conjunt, ha fracassat estrepitosament. Avui veiem amb tota cruesa com el marc institucional de la Unió Europea provoca divergències entre països i és utilitzat per les elits per imposar els seus interessos particulars. Aquest fracàs, crec, és principalment la conseqüència d’haver construït una UE escassament democràtica.

Els impulsors del projecte creien que la integració econòmica donaria lloc a una integració social i política. Però sobretot des de l’Acta Única Europea (1986) va quedar clar que la integració negativa –eliminar obstacles a la lliure circulació de béns, serveis i capitals i limitar la capacitat d’intervenció dels poders públics en l’economia– no tenia perquè anar aparellada amb una integració positiva –per exemple, l’harmonització a l’alça de les condicions laborals i la fiscalitat, i ni molt menys política.

Així, els governs han anat cedint competències sobretot en matèria econòmica a institucions escassament democràtiques. Pensem per exemple en el paper residual que juga el Parlament Europeu tot i ser l’única institució de la UE d’elecció directa pels ciutadans. L’al·lèrgia a la participació ciutadana també s’ha fet evident durant els processos de ratificació dels tractats europeus (que prevalen sobre la legislació dels estats membres). El cas del Tractat de Lisboa va ser escandalós: després del no dels referèndums a França i Holanda a la Constitució Europea, es van treure de la màniga el Tractat de Lisboa, que recollia els principals aspectes de la Constitució, però que en aquesta forma jurídica es podia saltar tots els referèndums excepte un, el d’Irlanda. Doncs bé, els irlandesos van dir que no. La segona vegada van dir que sí, si no els concedien els diners per rescatar el seu sistema bancari.

A més, és ben sabut que el poder que tenen els grups de pressió a l’hora d’establir l’agenda i l’ordre de prioritats de la UE (per exemple, vegeu).

En aquest procés d’integració econòmica destaca també el Tractat de Maastricht. Entre d’altres, s’hi establia els criteris de convergència pels països que volguessin entrar a l’Euro, els quals en molts casos comportaven sacrificar la despesa social i mantenir a ratlla el nivell salarial. També s’hi detallava el funcionalment del Banc Central Europeu, una institució legalment independent de qualsevol poder democràtic. Doncs bé, aquesta institució pública no democràtica ha estat crucial a l’hora de deixar els estats en mans dels creditors i dels prejudicis dels especuladors i així forçar les retallades antisocials i afavorir els interessos de l’oligarquia.

Crec que Gerardo Pissarello (p.186) va resumir molt bé què implicava el Tractat de Maastricht:

La que se consagraba así, bajo la estrecha vigilancia del Banco Central Europeo, era una auténtica Constitución económica dirigente, pero invertida, que regulaba con detalle su programa tecnocrático y proscribiendo la posibilidad de que dentro de los Estados pudieran ejecutarse políticas keynesianas capaces de contener el capital financiero.

En definitiva, durant el procés de construcció de la Unió Europea s’ha anat alliberant deliberadament encara més l’economia dels poders democràtics, fins al punt que una minoria ha pogut llimar per tots cantons els nostres drets civils, socials i polítics. Si volem desenvolupar el Projecte europeu, caldrà refer la Unió Europea en base al principi democràtic, aquest cop.

 

 

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en 50, Política i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Participa!

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s