Reforma laboral

El 1992, una crisi mundial provoca un crack en la bombolla de serveis, turisme i construcció en què s’ha convertit l’economia espanyola: l’atur s’enfila fins al 20%. Ferm en el seu compromís amb la integració europea (i la futura entrada a l’euro), el Govern de l’Estat (PSOE), amb el suport de CiU i la simpatia de l’oposició (PP), es nega a estimular la demanda pública. Convençut (?) de poder combinar austeritat i creixement, el Govern espera un miracle de la reforma laboral de 1992. Els fats són inclements: l’atur superarà el 24% el 1994.

Precisament el 1994 és l’any de publicació d’un dels documents més influents en defensa de les reformes laborals, el Jobs Study de l’OCDE, bateria d’arguments per ‘liberalitzar’ els mercats laborals europeus encara avui àmpliament citada, i el contingut del qual no costa d’imaginar. Descartada a priori la possibilitat de crear llocs de treballs públics o de revitalizar el consum, i declarant (també sense justificar-ho) que repartir el treball és anatema sota l’epígraf “What the answer is not“, l’OCDE deduïa que l’única solució a l’atur passava per reduir els costs laborals, ja sigui fent caure els salaris (afavorint contractes precaris, menors drets de negociació col.lectiva, subsidis d’atur més baixos per motivar-nos a trobar feina…) o bé eliminant costs laborals indirectes (indemnitzacions per acomiadament, contribucions a la Seguretat Social -retallades que després serviran d’excusa per disminuir les pensions etc.).

Amb el temps, l’evidència empírica en la qual es “basava” l’estudi s’ha demostrat falsa. La pròpia OCDE (2006, p.209), reevaluant el seu treball de 1994 i els debats de la dècada prèvia, escriu:

In line with a number of previous studies, no significant impact of employment protection legislation on aggregate unemployment is found.

L’admissió arriba, incoherentment, cap al final d’un llarg estudi dedicat a afavorir mercats laborals “menys rígids”, que ja sabem que la inèrcia és més forta que la raó. Va, repetim:

En línia amb altres estudis previs, els nivells de protecció dels treballadors no afecten l’atur.

Un resultat inesperat? No massa; i dels fracassos de la teoria subjacent, que veu en el salari un preu que equilibria “oferta” i “demanda” de treball, ja n’havíem parlat aquí. Cal recordar que el nivell d’ocupació el determina la demanda agregada, i que per tant és pel seu efecte sobre la demanda final de productes que cal avaluar una caiguda salarial.

L’efecte sobre el consum de les famílies de sous més baixos és, naturalment, tan immediat com devastador. I és que els pobres tenen tendència a consumir més que els rics (en proporció a la renda) i depenen més dels salaris en els seus ingressos; i si bé poden endeutar-se per mantenir els seus nivells de consum, és difícil que davant les expectatives de futur que es dibuixen, un banc sensat els donés crèdit.

Un efecte compensatori pot produir-se (només fins que els nostres competidors ens imiten) en abaratir-se, mitjançant salaris més baixos, el cost de les nostres exportacions, però l’experiència històrica ens fa pensar que l’efecte és feble, i en cap cas supera al que s’exerceix, en direcció contrària, sobre la demanda interna; robustament, la majoria d’estudis suggereixen que l’ocupació i el creixement responen positivament als augments salarials (ILO 2011).

Això no vol dir, atenció, que la burgesia actuï contra el seu propi interès en donar suport a les reformes laborals. Un model social dirigit contra els treballadors reforça ideològicament l’homòloga jerarquia que s’estableix dins de l’empresa, i pot acabar rendint beneficis més elevats (fins i tot a curt termini, com a Espanya) quan el seu domini permet que els salaris caiguin més ràpidament que les vendes.

Un aspecte particularment metzinós del Jobs Study era la seva música de fons. La pròpia classe treballadora hi esdevenia un obstacle al progrès, en la mesura en què eren els interessos egoistes de la part més concienciada/combativa d’aquesta que generaven salaris “massa” alts -i fal.laçment, com ja hem dit, atur. Enfront de l’egoisme dels seus companys, els esquirols i els il.lustrats s’imaginen salvadors dels sense-feina: un dels economistes que influencià l’estudi amb el seu discurs d’insiders (treballadors) contra outsiders (aturats), Layard, és sense contradicció un actiu socialdemòcrata.

Aquesta lògica pren matisos encara més insidiosos quan la distinció insider/outsider passava a enfrontar, retòricament, treballadors fixos i precaris -quan en realitat les principals institucions a les que hom associa els “insiders”, els sindicats majoritaris, han sacrificat nombroses vegades a la classe obrera en el seu conjunt (vegi’s la seva negativa actual a liderar vagues sectorials i generals, l’absència de mobilitzacions massives continuades, la seva acceptació de la política econòmic neoliberal amb el seus pactes amb la patronal per contenir els salaris o amb el Govern per aprovar retallades a les pensions), però en canvi -i la seva passivitat habitual fa que el contrast sigui encara més gran- no han dubtat mai en mobilitzar-se per sortir al carrer (vagues generals de 1988, 1992, 1994, 2002, 2010, 2011, 2012) per solidaritzar-se contra tots i cada un dels canvis en la legislació laboral que han permès l’aparició de les figures jurídiques amb què la patronal i l’Estat han creat el precariat, i no dubto que donarien suport a una legislació que uniformitzés a l’alça (i no reduint la protecció dels “insiders” fins a algun mític punt mig, com proposen molts advocats del “contracte únic”) el fragmentat mercat laboral que és l’autèntic llegat de les reformes.

Un apunt final sobre eficiència. Es parla sovint que un dels objectes centrals de les reformes, el cost d’acomiadament, pot ser una barrera a la meritocràcia (ja que pot protegir la plaça d’assalariats -i funcionaris, als quals potser caldria pensar en transformar en treballadors ordinaris- manifestament incompetents, però cars d’indemnitzar), o un obstacle a la continuïtat de l’empresa quan la seva supervivència exigeix acomiadaments massius i la liquiditat és escassa. Aquest problema pot resoldre’s amb la socialització de les indemnitzacions: que sigui el FOGASA qui, generalment, es faci càrrec d’aquest cost -financiant-se, per exemple, amb un impost especial sobre els beneficis. D’aquesta manera, els treballadors mantenen els drets que els corresponen -i per l’empresa individual, és com si l’acomiadament (amb les tutel.les corresponents) fos lliure.

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en 50, Treball i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Reforma laboral

  1. es ha dit:

    Will former socialist government ever present us with some self-criticism? At least, will they ever apologize for not-so-subtly trying to persuade workers that they were lazy, that they lacked ingenuity, that they should become “entrepreneurs of themselves”, that doing without job protection was a great opportunity for everybody? Have people eat shit on the grounds that “there is no alternative” is one thing, but Europe has seen so many improvised Chefs that made us believe that shit tasted great…

Participa!

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s