L’especialització productiva i els dèficits comericals

Un dels problemes recurrents de l’economia espanyola és sens dubte la persistència dels dèficits comercials, els quals generalment no es poden compensar amb els ingressos per turisme ni d’altres serveis. Per tant, aquests dèficits s’han de finançar des de l’exterior, i així s’acumula el deute extern que tants problemes ens dóna avui en dia.

Ja hem dit que darrera aquests dèficits comercials no creiem que hi juguin un paper clau els diferencials d’inflació i ni molt menys l’evolució dels salaris espanyols. De fet, les exportacions espanyoles van augmentar a bon ritme i fins i tot van guanyar quota de mercat internacional. El problema és que quan l’economia espanyola creix, les importacions tendeixen a fer-ho més que les exportacions, fet que apunta a que els problemes deriven sobretot de l’especialització productiva. En aquest sentit, crec que l’Albert Recio (2010) ha resumit bé les raons d’aquesta especialització productiva:

1. Per ser competitiu en l’àmbit internacional hi ha, grosso modo, dues estratègies. Una passa per tenir uns costos més baixos que els competidors gràcies a mà d’obra més barata, economies d’escala, subvencions, externalitzar costos socials i ambientals, etc . L’altre per tenir un avantatge tecnològic rellevant que compensi uns majors costos en punts anteriors, i/o que permeti desenvolupar productes singulars de major qualitat. La primera no és ni viable ni desitjable, la segona no s’ha desenvolupat tan com es podria, en bona mesura degut als següents dos punts.

2. Les elits econòmiques del país s’han anat desfent de l’activitat industrial per centrar-se en la banca, sectors protegits de la competència internacional i/o dependents de decisions polítiques com la gestió d’activitats públiques, la construcció i les energètiques, i en el desenvolupament de grans empreses distribuïdores capaces de controlar l’activitat d’un gran número de petits productors. En canvi, s’han venut a les multinacionals estrangeres el nucli de la indústria. Això els ha permès esquivar en bona mesura la competència derivada de l’obertura de l’economia espanyola al món i sobretot a Europa i mantenir o ampliar els seus beneficis i posició de poder.

3. Pel model d’integració europea. Ja n’hem destacat la seva influència per exemple aquí. En Recio hi afegeix, entre d’altres, el fet que l’euro hagi tendit a apreciar-se respecta les altres divises més importants, que la UEM hagi alimentat la bombolla financera-immobiliària i l’expansió dels negocis descrits al punt anterior, i les traves que la UE posa la UE per desenvolupar polítiques industrials.

Tothom està d’acord amb la necessitat d’un canvi de model productiu. Ara bé, l’estratègia actual –baixar salaris i retallar la despesa social– no el canviarà. Caldria, per començar,  trencar amb els factors que generen les dinàmiques que hem descrit.

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en 50, Competitivitat i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Participa!

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s