La dècada perduda…de la perifèria de l’eurozona?

La gestió de les crisis dels països de la perifèria de la zona euro s’assembla massa a la de l’Amèrica Llatina durant els anys 80. En els dos casos, entre d’altres similituds, institucions internacionals (el FMI a l’Amèrica Llatina, i el FMI, el BCE i la Comissió Europea aquí) fan crèdit als països amb dificultats per retornar deutes subjecte a una sèrie de condicions, que bàsicament consisteixen en:

1) Dur a terme ajustos macroeconòmics per obtenir superàvits en les finances públiques i en la balança per compte corrent i

2) Una sèrie de ‘reformes estructurals’ en el sistema impositiu (que típicament donen més protagonisme als impostos regressius i menys als directes –els que haurien de tenir en compte la capacitat de pagament); retallades en la despesa social; reformes en el sector financer, i també en altres àrees per ‘incrementar la flexibilitat i eficiència econòmica’ (que en traducció al llenguatge corrent, vol dir privatitzar tot el que es pugui, reformes laborals per esquinçar drets dels treballadors, desregular mercats, etc.).

Aquests programes prometen millores, però en realitat els resultats són sempre desastrosos tant en termes de creixement econòmic i reducció dels dèficits públics, com pel benestar de la gran majoria de la població. A l’Amèrica Llatina, van comportar la famosa dècada perduda; també van tenir conseqüències traumàtiques per les economies emergents que van patir crisis financeres a finals dels 90s (la ‘mitja dècada perduda’ de 1998-2003). Amb aquest currículum, no hauria de ser sorprenent que els resultats avui i aquí també siguin nefastos.

En definitiva, el fracàs sistemàtic d’aquestes polítiques és ben sabut. Com a exemple, fixeu-vos en el següents gràfics. A l’eix horitzontal veiem els resultats promesos pel FMI en termes de creixement del PIB i dels comptes de l’Estat i a l’eix vertical els resultats reals de les polítiques, pels països que van patir la crisi de finals dels 1990 i la d’avui. Clarament les previsions dels impactes d’aquestes polítiques són sempre esbiaixades a l’alça. És a dir, prometen unes millores que no es materialitzen mai. També hi veiem dues excepcions clares, dos països que van experimentar millores en el PIB i els comptes de l’Estat superiors als previstos pel FMI. Són la Federació Russa el 1999 i Islàndia el 2009, justament  els dos països que no van complir amb les exigències del FMI.

Previsions FMI i realitat

 

Font: Alfredo Calcagno 2012, p. 32.

Així, doncs, perquè s’imposen aquest conjunt de polítiques atès el seu historial penós? Doncs senzilla i tristament perquè són de l’interès dels creditors. En el cas de l’Amèrica Llatina, crec en José Antonio Ocampo (p.30) ho ha resumit bé:

[…]during the 1980s, Latin America faced strong pressures to avoid default and rather faced a creditors’ cartel supported by the U.S. The lost decade must therefore be seen as the result of the way the U.S. banking crisis was managed, which clearly benefited U.S. banks at the cost of Latin America. […]As a result of the management of the crisis, the 1980s were years of strong contractionary macroeconomic policies […] The […]international institutional financial architecture […]forced Latin America to service its external debt beyond its capacity and forced it into unduly contractionary macroeconomic policies.

En el cas de la perifèria de la zona euro, tres quarts del mateix. Les polítiques d’austeritat volen protegir el capital financer d’impagaments i també servir el gran capital industrial, perquè debiliten encara més la posició dels treballadors. Segons en Calcagno, les dades del Banc de Pagaments Internacional mostren que els bancs internacionals ja han reduït la seva exposició a Grècia, Irlanda, Portugal, Espanya i Itàlia dels 3628 mil milions de dòlars del segon trimestre de 2008 a 1581 mil milions el quart trimestre de 2011 (p. 30). Ara bé, el volum de deute de la perifèria no caigut, sinó que ha anat passant de butxaques privades a institucions públiques: de ser actius dels bancs privats al FMI, al BCE (a través del Target II), al Mecanisme d’Estabilitat Europeu, etc.

Sembla clar, doncs, qui mana.

(Així és, de manera simplificada, com jo ho entenc. Us agrairé sincerament si em doneu el vostre parer.)

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en 50, Euro i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a La dècada perduda…de la perifèria de l’eurozona?

  1. Agira ha dit:

    Desconec la informació que aportes i per tant no en puc opinar. Ara bé, tot el serial de respostes davant la crisi econòmica responen més aviat a qüestions marcadament ideològiques que no pas tècniques com ens volen fer creure. I ja que parlo del terme “tècnic” la vostra disciplina ha acabat convertint-se en una mena d’ingenyeria tècnica de dades i més dades i més dades econòmiques… que de moment només porten al desencís de la societat.

    • quinaeconomia ha dit:

      Tens tota la raó, les respostes a la crisi econòmica responen a qüestions marcadament ideològiques i no pas tècniques. Però encara més: tot darrera hi ha interessos de classe i sectorials molt clars i potents. Això és tot el que volia dir.
      Personalment no tinc cap problema amb les dades. De fet, a vegades són imprescindibles. Ara bé, s’han de saber cuinar i interpretar juntament amb un marc teòric i un coneixement qualitatiu i històric del problema. Tens raó quan dius que l’economia (ortodoxa, hi afegiria jo) sembla una mena d’enginyeria de dades. Però, idealment, un economista ha de fer molt més. En J.M. Keynes ho va dir molt bé:

      “the master-economist must possess a rare combination of gifts. He must be mathematician, historian, statesman, philosopher–in some degree. He must understand symbols and speak in words. He must contemplate the particular in terms of the general, and touch abstract and concrete in the same flight of thought. He must study the present in the light of the past for the purposes of the future. No part of man’s nature or his institutions must lie entirely outside his regard. He must be purposeful and disinterested in a simultaneous mood; as aloof and incorruptible as an artist, yet sometimes as near the earth as a politician.”

      Ens bombardegen amb dades, sí, però sempre són les mateixes (PIB, IBEX, dèficits públics, inflació, etc).
      El desencís de la societat l’ha portat els fracassos estrepitosos, el veure que la gran majoria d’economistes no n’enganxen ni una i que sempre volen el mateix (privatitzar, desregular, ‘flexibilitzar’, donar confiança a un tal mercat, etc.). Però hi ha més branques de pensament econòmic, hi ha més economies, i d’aquí el títol del bloc. En aquest sentit, et recomano, si m’ho permets, el post “Ortodòxia” de l’economistaexiliat.

Participa!

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s