Crèdit

La setmana passada comentàvem l’obsessió dels mitjans amb la política monetària del BCE, creant una cortina de fum que passa per alt la responsabilitat del banc central en la crisi del deute públic de l’Eurozona. Tanmateix, avui ens ocuparem d’analitzar un dels tres mecanismes de transmissió de la política monetària del BCE: la seva capacitat per afectar el volum de crèdit total.

L’ortodòxia suposa que els tipus d’interès són el preu dels diners, fixats per la intesecció d’una oferta de moneda (a càrrec del banc central) i d’una demanda de moneda decreixent (se suposa que si obtenir moneda és molt car, la gent i els bancs s’estimaran més fer servir altres instruments financers per anar a comprar o per guardar-hi els seus estalvis).

En aquest model, el banc central pot triar entre fixar l’oferta de moneda (com intentà als any 80) o fixar els tipus d’interès (com ha provat de fer des d’aleshores); essencialment és el mateix. Com explica Krugman (cliqueu, que hi ha un gràfic):

[The Central Bank] could set the level of monetary base, and let the interest rate pop out as a result, or it could set the interest rate, and let the base pop out

El mateix model domina les discussions ara que el tipus d’interès nominal, inhabitualment, ja toca zero. Del cantó d’explorar la possibilitat d’interessos negatius està Krugman, que vol més inflació per fer baixar el tipus d’interès real sota zero; Greene, que vol aplicar directament un interès negatiu sobre els dipòsits al banc central; Mankiw, que proposa un esotèric impost amb idèntica finalitat. Del cantó dels que volen tornar a polítiques d’expansió directa de la base monetària, gent com Bernake amb els seus programes de “quantitative easing” a la Fed -i que Díez defensava per a l’Eurozona l’atre dia a El País.

Què passa un cop la base monetària es troba en mans dels bancs? Doncs bé, aquests corren a donar crèdit a tothom que els ho demana, guardant-ne una part en forma de reserves. La major part d’aquests diners, però, tornarà al sistema bancari i per tant permetrà iniciar una segona ronda de préstecs, i així successivament. Si anomenem D el deute total, M la quantitat de moneda i (1-c) la proporció de diners que els bancs guarden com a reserva o la gent amaga sota el matalàs, amb el temps:

D=M+cM+ccM+cccM+ccccM+…=M/(1-c)

En un procès anomenat “multiplicador de dipòsits”. Per c=0.9, per exemple, augmentar en una unitat la base monetària permet augmentar el crèdit en 10 unitats.

Un fascinant petit problema en aquesta manera d’interpretar l’activitat financera és que suposa que els bancs mantenen una actitud absolutament passiva, mers intermediaris entre oferta i demanda de crèdit. En paraules de Krugman:

Banks don’t create demand out of thin air any more than anyone does by choosing to spend more; banks are just one channel linking lenders to borrowers.

La realitat és exactament al revés. Amb independència del nivell dels tipus d’interès els bancs privats poden decidir si donen crèdit o no, segons el raonament que es facin de la solvència del seu client: és creant el crèdit que creen borrower i lender, deutor i creditor, estalvi i préstecs, sense intermediacions. I de l’accès al finançament del deutor dependrà que pugui triar invertir i consumir -i per tant, que la demanda agregada augmenti o no (Lavoie 2001).

Per més que la quantitat de moneda que els bancs privats poden obtenir pot ser un límit a la quantitat de crèdit que poden oferir, el fet és que els bancs centrals que no validen a posteriori la política de crèdit dels bancs privats s’exposen a un pànic financer, i és per tant extremadament rar que no acceptin revisar el límit fins a fer-lo irrellevant (Moore 1988). Per això més val escriure:

M=D(1-c)

En tot cas es tracta només d’un límit, i ara mateix el sistema financer europeu no el toca: perquè té un excès de reserves. Per tant, l’activitat del BCE és irrellevant -si el crèdit privat a Espanya no augmenta, és perquè no hi ha prestataris solvents.

Per convéncer-se’n, només cal mirar les xifres de l’endeutament (brut) de les famílies en proporció als ingressos (%), segons EUROSTAT:

Famílies

Aquest indicator del deute familiar no ha caigut des de l’inici de la crisi, i es manté significativament per sobre de la mitjana de l’Eurozona -amb les perspectives econòmiques que es dibuixen, difícilment pot esperar-se que cap banc els faci més crèdit.

Les xifres de l’endeutament (net) de les empreses en proporció als ingressos (%) són encara pitjors, segons EUROSTAT:

Empreses

És a dir, malgrat l’esforç de les empreses per reduir el seu endeutament, aquest continua sent el doble de la mitjana de l’Eurozona, en proporció als ingressos.

I sospito que les pròpies empreses no tenen cap pressa per endeutar-se. L’any 2010, l’INE va fer una Encuesta sobre el acceso a la financiación de las empresas, on van preguntar a les empreses pels obstacles a la seva activitat:

Financiacion

És a dir, només un 24% de les empreses estava preocupada per la falta de crèdit, enfront del 90% que estava preocupada per la situació econòmica i en particular (70%) per la manca de demanda. Però el millor del cas és que només un 10% de les empreses se sentien limitades per les inversions que han de dur a terme (un 2% per infrastructures i un 0,3% per la informàtica) senyalant que més de la meitat dels problemes de la manca de finançament no es deuen pas a la impossibilitat de dur a terme inversions (i és que, si no hi ha demanda, per què invertir?), sinó senzillament per la impossibilitat de pagar imposts (33%), salaris (40%) i mantenir la taxa de benefici (60%) en un entorn de demanda deprimida -que pel mateix motiu, els converteix en deutors poc fiables que la banca fa bé d’evitar: esperar rellançar el crèdit abans d’estimular la demanda agregada (per exemple, a través de la política fiscal o un augment dels sous dels treballadors per aixecar el consum) és ficar el carro davant del bou.

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en 50, Clàssics, Euro i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Crèdit

  1. Ernest A C ha dit:

    Hola,

    Em sembla que fas un error conceptual en confondre crèdit i diner. Segons la teoria econòmica clàssica, el tipus d’interès és el preu del crèdit, i no pas el preu del diner.

    Milton Friedman:

    Much of the misunderstanding about the relationship between money and interest rates comes from a failure to keep those 3 senses of the word “money” distinct, in particular to keep “credit” distinct from “quantity of money”. In discussing credit, it is natural and correct to say that the interest rate is the price of credit. General price theory tells us that the price of anything will be lowered by an increase in supply and will be raised by a reduction in supply. Therefore, it is natural to say that an increase in credit will reduce the rate of interest. That is correct. A shift to the right of the supply curve of loanable funds will, other things being the same, tend to reduce the interest rate. A decrease in supply will tend to raise it.

    The tendency to confuse credit with money leads to the further belief that an increase in the quantity of money will tend to reduce interest rates and a reduction in the quantity of money will tend to increase interest rates.

    Segons aquesta visió, el banc central és incapaç de manipular el tipus d’interès de l’economia, ja que l’únic que controla és la quantitat de diner. De fet, si ens fixem en el BCE, l’objectiu declarat del banc (segons els estatuts) és controlar la inflació, i no pas el tipus d’interès!

    • La relació entre moneda i nivell de preus, que és el que preocupava a Friedman, s’explora a “Inflació”. En tot cas, crec que en aquesta entrada es distingeix abundament entre moneda i crèdit.

      Pel que fa a la resta, el que fixa el BCE és el tipus d’interès nominal: els efectes que s’atribueixen a aquesta activitat són els que s’exploren aquí, a “Inflació” i a “Demanda i tipus d’interès“.

Participa!

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s