Sobre l’euro i la unió fiscal

Des del Tractat que establia la Comunitat Econòmica Europea (1958) es va contemplar la possibilitat de crear una única moneda pels seus membres, i personatges claus de les primeres etapes de la UE com en Jean Monet hi estaven a favor. Ara bé, fins a finals dels anys 1970 l’opinió dominant era que no s’estava preparat per fer-ho (vegeu el Werner Report de 1970 i el MacDougall Report de 1977). Abans de crear una moneda única i aixecar els controls de capitals interns, calia centralitzar suficientment a nivell europeu la política fiscal i establir una balança de pagaments comuna, de manera que els previsibles problemes intraeuropeus de balança de pagaments es solucionessin en bona mesura a través de transferències fiscals (tal com passa nivell estatal). En definitiva, havien d’existir mecanismes de redistribució de la renda importants entre els països i regions de l’euro. Evidentment, tot plegat equivalia a centralitzar els principals instruments de política econòmica, i la política econòmica és consubstancial a La Política. Per tant, l’euro requeria una unió política molt més avançada de la que s’havia assolit en aquell moment –o avui.

Després, les tesis més neoliberals van anar guanyant terreny. En aquest context hem d’emmarcar l’Informe Delors (1989), que va ser principalment redactat per banquers centrals i introduït amb modificacions menors al Tractat de Maastricht (Verdun 1999, p. 310-311). Aquest tractat és el principal pilar de l’actual Unió Econòmica i Monetària (UEM), juntament amb el Pacte d’Estabilitat i Creixement, el Banc Central Europeu i els acords multilaterals com l’Estratègia de Lisboa i el Pacte de l’Euro. En aquesta època, en comptes de veure la integració fiscal i política com a prerequisit per la UEM, s’argumentava –en la línia funcionalista que ha marcat el desenvolupament de la UE—que la integració monetària acabaria portant a la integració política i a una major convergència econòmica.

Avui és evident que, per contra, el disseny institucional de la UEM ha portat divergència econòmica i desunió política. Per solucionar-ho, o això ens diuen, cal “més Europa”, cal avançar en la integració fiscal i política. Semblaria, doncs, que es tornen a les posicions força més sensates dels anys 1970. Però atès el Pacte de l’Euro i la gestió de la crisi de l’euro, és clar que per integració fiscal entenen de fet implementar conjuntament la doctrina del dèficit zero i així limitar encara més la política fiscal, i per integració política aprofundir en el caràcter antidemocràtic de la UEM (des de la Comissió Europea els famosos homes de negre poden ‘demanar’ modificacions substancials dels pressupostos estatals i imposar sancions).

Per tant, estem molt lluny del marc institucional que creia imprescindible el Werner Report (que –atenció, atenció– veia també necessària l’harmonització dels impostos i de la provisió de serveis públics!). Però, tal com molt bé va avançar ja en Nicholas Kaldor el 1971, el Pla Werner es quedava curt i tenia tots els números de ser un fracàs perquè una verdadera unió fiscal que fos compatible amb la unió monetària exigia també que “la responsabilitat principal de la despesa pública i dels impostos hauria de ser transferida del govern nacional a la Comunitat” (vegeu les raons convincents que va donar aquí). Les propostes per una verdadera unió fiscal de l’Arestis i en Sawyer van precisament en aquesta línia:

The fiscal union, which we would view as required, would be one where there are substantial tax raising powers at the EMU level, say of the order of 10 per cent of EMU GDP (compare this with the Federal government in the USA raises taxes of the order of 20 per cent of GDP).

This fiscal union would involve a significant amount of fiscal transfer from richer countries to poorer countries: a proportional tax regime would raise absolutely more money in richer countries than in poorer countries, and a progressive one also relatively more. Provided that public expenditure did not exactly match tax revenue in a particular region, but rather was to some degree related to population size and to need, there would be transfer of resources from rich to poor.

Another key element of such a fiscal union would be the ability of the relevant Federal authority (Ministry of Finance) to operate a fiscal policy with deficits and surpluses as appropriate for the state of the economy. Further it would require the support of the European Central Bank in the operation of fiscal policy and willingness to buy where the bonds issued by that Federal authority.

En definitiva, l’actual disseny de l’EMU tendeix a generar divergències econòmiques i  taxes d’atur inacceptables que lògicament generen el rebuig de la població i són contràries al Projecte Europeu. Corregir aquest biaix desastrós exigeix com a mínim avançar en una verdadera unió fiscal (en la línia que proposen l’Arestis i en Sawyer). Si no hi ha la voluntat popular i política de fer-ho –que no hi és, em sembla a mi– el més convenient és que ens plategem com podem desmantellar l’euro de la manera menys traumàtica possible.

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en 50, Euro i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

7 respostes a Sobre l’euro i la unió fiscal

  1. No acabo d’entendre la proposta d’Arestis i Sawyer. Al meu parer és factible sense un estat europeu: n’hi ha prou amb què el BCE compri els bons dels estats nacionals que menin “a fiscal policy with deficits and surpluses as appropiate for the state of the economy”. Donada l’urgència de la situació, potser els convindria minimitzar les nostres demandes de reforma institucional, enlloc de voler-ho tot, tot d’una, -i sobretot si del que es tracta és de convéncer al Nord de transferir imposts al Sud, quan ja sabem pel debat recent a Catalunya que aquestes transferències són eminentment impopulars fins i tot entre nacions que comparteixen des de fa força temps estructures d’Estat.

    Pel que fa al tema del trencament de l’UEM, Montes, Martín Seco i Anguita. han tret un manifest que crec que evidencia un problema molt gran en la manera que s’està plantejant el debat sobre l’euro. Per ells, quan es parla de la crisi:

    hay que atribuir a la incorporación de nuestro país a la moneda única la principal razón de esta desoladora situación.

    I aquest és l’únic motiu pel qual no he signat. L’UEM és un obstacle a altres polítiques, però no és la causa principal del neoliberalisme; reforça, però no genera els nostres mals actuals (tal i com hem tractat al bloc en temes com la “modernització per desmantellament” de la indústria espanyola, o la política tributària a Espanya i Catalunya).

    Sobretot, hom pot imaginar la dreta, al cap i a la fi, fer bandera de la necessitat de devaluar. En el millor dels casos, això pot dur a alguna mena de projecte interclassista de recuperació econòmica, però vista la qualitat de la nostra burgesia, pot ser també l’inici d’una guerra comercial neo-mercantilista de futur incert (també per a la classe treballadora).

    Jo sóc optimista sobre el trencament, però crec que cal ser més clars sobre el seu caracter purament instrumental. Fent d’advocat del diable, cito a Gabriel Flores de CCOO:

    Existe, claro está, una presión de las instituciones comunitarias y los mercados para recortar gasto público y aligerar los costes fiscales de las empresas (al tiempo que se reducen los costes laborales) e intentar un incremento de las exportaciones que equilibre las cuentas exteriores y compense la caída de la demanda interna. Pero, los problemas del sistema tributario de España ni son nuevos ni tienen su origen en presiones o estructuras sociopolíticas e institucionales foráneas. Antes bien, son el fruto de decisiones tomadas por sucesivos gobiernos de izquierda y derecha que, en evidente contubernio con grandes grupos empresariales y elites económicas, lograron el apoyo mayoritario de la sociedad española y lo han mantenido hasta hace pocas fechas. Por eso está resultando tan difícil transformar la indignación que provocan las políticas de austeridad en un sólido bloque social, sindical y político que respalde objetivos de tanta trascendencia como una reforma fiscal progresista y unos Presupuestos Generales del Estado que permitan proteger a los sectores sociales vulnerables, generar empleo neto e impulsar la modernización productiva.

    Convendría no perder de vista ese hecho y las debilidades y retrasos en la construcción de un amplio movimiento social progresista capaz de llevar a cabo la difícil tarea de restar apoyo social a los poderes conservadores que desde la UE y desde el Gobierno de España imponen y gestionan las políticas de austeridad. No se me ocurre en qué forma puede facilitar esa tarea presentar la salida del euro como hipotética solución a los problemas particulares de la economía española.

    Como mucho, la salida del euro supondría un cambio de escenario en el que, de mantenerse la hegemonía actual, proseguiría el empobrecimiento de amplios sectores de la población y el descalabro de la economía española.

    • quinaeconomia ha dit:

      Moltes gràcies, crec que el teu comentari és molt encertat. Tal com ho havia plantejat venia a dir que sense unió fiscal no hi ha sortida possible de la crisi a curt termini,i com bé apuntes no és imprescindible ni esperable. També es podia entendre de l’entrada que l’UEM és el que causa el desequilibris comercials i l’atur, però com bé remarques –i jo intentava assenyalar aquí— de fet únicament els reforça.
      Trobo molt encertat també que emfatitzis el mer caràcter instrumental que tindria sortir de l’euro.

    • MwRosell ha dit:

      Estic d’acord amb això. A nivell intern no és només la sortida de l’euro el que prometria una sortida de la crisi de manera diguem “decent” sense acabar perpetuant els dèficits estructurals espanyols.
      A nivell global dels estats europeus preguntaria si teniu en compte dues coses. En primer lloc, si és que hi ha algú que encara li beneficii l’euro i la no-unió fiscal. Dic jo que es va fer a la mida d’algú això. El sistema de spill-over (evolució progressiva) i el funcionalisme com a motor de la integració respon, crec jo, a necessitats molt específiques dels països del centre d’europa necessitats de mercats. En aquest sentit, a Alemanya en certa manera ja li va anar bé que Espanya estigués “montada en el dólar (o euro)” durant un temps amb calé barat.
      En segon lloc, també caldria pensar quin seria el cost polític internacional de desmuntar l’euro. A priori s’argumentaria que és una decisió de política interna de la unió i per tant es respectaria, però no sé si els estats (degut a l’orgull que els precedeix, i sobretot a les seves elits, que en general no viuen les dificultats en primera persona) estarien disposats a passar per aquesta vergonya del fracàs. Alhora que la dependència de la senda de les estructures creades gràcies a l’euro no es pot menysprear. No descarto, però, que es puguin articular arguments en un sol estat per sortir-ne, de caire populista i salvador de la pàtria.
      Vull dir, els vostres arguments són plausibles i certament il·luminadors pel coneixement que teniu de la dinàmica econòmica. Però ja sabem que per llargs estudis i recomanacions el funcionament de la burocràcia i els interessos partidites expliquen molt millor els moviments… tristament.

      • Gràcies pel teu comentaris. Comparteixo la idea que les burocràcies nacionals i europees, siguin polítics o funcionaris, tenen motivacions autònomes i tendències molt conservadores que efectivament dificulten trencar amb dinàmiques polítiques establertes.

        Ara bé, jo diria que l’euro, i el SME abans, són mecanismes força efectius per disciplinar la classe treballadora, tant a Alemanya com a Espanya. En aquest darrer país, hi ha indicis que les rendes altes continuen beneficiant-se de l’euro, vist que les polítiques que s’han imposat durant la crisi, com explicava quinaeconomia aquí, tenen com a justificació última la necessitat de romandre dins l’UEM.

  2. Ernest A ha dit:

    No acabo de veure la lògica segons la qual una unió monetaria necessita d’una unió fiscal, ni que els desequilibris de balança comercial es solucionin amb transferències de renda de les regions amb superàvit a les deficitàries. Com va l’argument?

    • El dèficit del sector privat és, per definició comptable, igual al dèficit exterior menys la suma de les transferències que puguem rebre de la UE i el dèficit del sector públic.

      Hi ha un acord general que els dèficits del sector privat a Espanya han estat positius massa temps (sobreendeutament), i que per tant cal, per compensar, o bé elevar el dèficit del sector públic (d’on les demandes perquè el BCE actuï com a creditor dels governs) o bé elevar les transferències de la UE (que és el que s’entèn, potser inapropiadament, per unió fiscal) o bé disminuir el dèficit exterior (del qual, però, molta gent culpa a la pròpia unió monetària).

      Bibow en parla en aquest article: “The Euro Debt Crisis and Germany’s Euro Trilemma“.

      • Ernest A ha dit:

        Gràcies per l’explicació. Entenc que la identitat a què et refereixes és

        (G-T) + (S-I) = (X-M)

        On G i T són la despesa i els ingressos del sector públic (incloent transferències de la UE) respectivament, S i I estalvi i inversió del sector privat, i (X-M) exportacions netes. Em sembla que coincideix amb el que dius tu, (G-T) és el dèficit/superàvit públic o estalvi net del sector públic, (S-I) el dèficit/superàvit privat o estalvi net del sector privat, i (X-M) el dèficit/superàvit exterior de l’economia o balança comercial.

        És a dir, en cas de dèficit exterior, l’economia (a nivell agregat, o sigui la suma de sector públic i privat) s’ha d’endeutar per finançar aquest dèficit. En canvi, en cas de superàvit passa al revés. (Té sentit.)

        Llavors tenim,

        (S-I) = (X-M) – (G-T)

        Per tant, és cert, que si el dèficit exterior no varia, un augment del dèficit públic (i del deute públic) implica una reducció de l’endeutament privat. També és cert que les transferències de l’exterior serveixen per finançar del dèficit comercial. De fet és l’única manera de tenir dèficit exterior sense que creixi el deute amb l’exterior.

        La conclusió és que dèficit comercial implica necessàriament que algú s’ha d’endeutar. Excepte, si hi han transferències de l’exterior, però no veig per quin motiu algú hauria de voler fer aquestes transferències.

Participa!

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s