Les balances, un cop més

No és fàcil parlar de les balances, perquè és un debat terriblement confús (i polititzat). Clarifiquem: per avaluar si l’acció de les Administracions Públiques a Catalunya és correcta o no, el que cal mirar és si es mantenen nivells de despesa pública d’acord amb objectius macroeconòmics bàsics i les necessitats socials, educatives, industrials etc. de la societat catalana; i si per finançar-ho es fa servir un dèficit prou elevat per garantir la liquiditat al sector privat tot evitant que se’ns mengin els interessos, i un sistema impositiu que corregeixi les desigualtats en la distribució de la renda. Les balances, en aquest cas, són merament una variable residual i no pas l’indicador inambigu dels nostres patiments: hom pot imaginar polítiques que beneficien a una majoria dels catalans (i d’espanyols) tot augmentant “l’espoli” (i viceversa).

No vull negar que l’administració autonòmica catalana, per incompetència dels seus negociadors i per deslleialtat –que no il.legalitat– de l’actuació de l’Estat, ha tingut crònicament un mal finançament que explica en bona part perquè el seu deute públic és més elevat que la mitjana. Fa bé, per tant, d’exigir un objectiu asimètric del dèficit –i ja posats, podria demanar que l’administració central es fes càrrec de part del seu deute directament, tal i com ho va demanar en el seu dia Andalusia.

I tampoc vull negar que certes excepcions que ens toca viure (com ara els famosos peatges) són inexcusables -tot i que en la majoria dels casos la Generalitat dista molt d’estar lliure de culpa.

El que m’indigna és aquest maniqueisme pel qual els mals de Catalunya són el bé de la resta d’autonomies. És evident que a Catalunya la despesa pública és massa baixa i profundament regressiva –com ho són els imposts-, i que convindria un dèficit més elevat; però aquest problema el comparteix amb la resta d’autonomies, administracions locals i fins i tot amb l’administració central, i per tant sol.lucionar-lo a base de negar el pa i la sal a regions que continuen sent més pobres que la nostra (i que ens serveixen per col.locar-hi un excedent comercial, talment com fa el Nord amb el Sud d’Europa, que compensa àmpliament al sector privat les transferències de diners públics) és profundament insolidari i mercenari, a més d’insostenible, tant si decidim continuar dins un mateix Estat com si no.

Dit això i per desgràcia, el debat sobre les balances és una cita anual ineludible. Aquesta setmana la Generalitat de Catalunya ha publicat les balances fiscals de l’any 2010. I com de costum li ha seguit una Blitzkrieg comunicativa que ja la voldríem per esdeveniments com ara l’extinció dels convenis col.lectius: Catalunya envia 16.500 milions d’euros a Madrid que no tornen”, titular que mereix més d’un matís.

Tal i com ha calculat El País, la diferència entre les quantitats efectivament pagades i rebudes de l’Estat a Catalunya és de -5.835 milions pel flux monetari, que mesura les que s’han gastat i ingressat aquí, i -774 milions pel flux del benefici, les que s’han gastat i ingressat en benefici de la gent d’aquí. Se sol ridiculitzar el càlcul pel benefici perquè inclou despeses de les que no en traiem res (com el manteniment dels jardins de la Casa Reial), però el propi Mas Colell ha reconegut que inclou despeses en tasques administratives essencials a un futur estat independent – la diplomàcia o l’exèrcit, per exemple.

És a dir, que les transferències fiscals a la resta de l’Estat el 2010 es trobaren entre el 3% i el 0,4% del PIB. Molt menys que les que han publicitat la major part dels mitjans catalans (8,5%). Per què?

Doncs perquè els mitjans catalans han agafat una quantitat que mesura el que cada autonomia gastaria i ingressaria si, en el conjunt de les administracions públiques, el dèficit públic fos zero (i no, tal i com va ser, del 9,3% del PIB). L’argument el dóna Marta Espasa a El País: “podría darse la circunstancia de que todas las comunidades tuvieran superávit fiscal” que, en aquesta novollengua, vol dir que si l’Estat no existís i de la seva despesa i imposts se’n fessin càrrec les autonomies, totes haurien de tenir un dèficit públic per funcionar.

Seria això, realment, tan extraordinari? En tot cas el manteniment de dèficits públics continuats al llarg del temps no és necessàriament insostenible, i enlloc de ser un punt de càlcul natural de referència teòrica, evidencia ja un biaix ideològic.

El fet és, però, que és amb les dades no-neutralitzades que cal avaluar els avantatges inmediats de la independència, i temo que l’indepentisme econòmic és sorprenentment voluntarista: si sumem els diners de les balances no-neutralitzades, o en les paraules de Javier Loscos a El País, “reales” als comptes de la Generalitat de Catalunya de 2010, ens trobem que fent-nos càrrec de les tasques d’Espanya a Catalunya ens hauria fet falta un crèdit públic d’entre un 0,86% i el 3,4% del PIB per funcionar.

Difícilment, doncs, l’Estat ens priva de cap cornucòpia fiscal, almenys fins que no acabi la crisi. I atès que l’objectiu de dèficit (autoimposat per llei al Parlament) pel 2018 de l’administració autonòmica catalana és del 0,14%, dubto que hi hagués espai per les retallades d’imposts i magnífics serveis públics que ens prometen per després de la independència, fins i tot si la formació d’un nou Estat no tingués cap impacte rellevant sobre el funcionament de la nostra economia (tipus aranzels si ens quedem fora de l’UE, disminució temporal de la inversió a l’espera que s’aclareixi la situació política, boicot comercial dels productes catalans al notre principal mercat exterior: Espanya etc., que són possibilitats ben reals, com a mínim de manera transitòria), a no ser que els nostres dirigents tinguin algun programa de desenvolupament diferent a l’actual.

Això em porta a l’altre exemple de voluntarisme, per cert. Veig qui des de l’esquerra creu que una Catalunya independent serà un “Nou Vietcong”. El 1968 aquesta era una hipòtesi possible, degut a l’anacronisme de les institucions de l’Estat i la complicitat de la burgesia catalana amb aquestes. Però crec que no escapa a ningú que els sectors més dinàmics de la burgesia catalana fa temps que miren cap a Brussel.les (com Claris mirà a París, i així ens va anar) i són ben capaços de cooptar el discurs de l’independentisme i del trencament institucional no pas en direccions revolucionàries, sinó per aprofondir el discurs de la modernització que tan mal va fer durant la Transició espanyola i que ara dominarà la Transició catalana: una economia més oberta i global, més competitiva, menys rígida, amb una administració pública més lleugera i una regulació (laboral, industrial) més flexible; en definitiva, un societat menys “espanyola” i més “europea” amb les connotacions que aquesta expressió té durant la crisi de l’euro -com evidencien les discussions, per exemple, del cercle Gerrymandering o el col.lectiu Wilson, per no citar la premsa escrita.

Que aquesta hegemonia neoliberal és profunda és ben visible en el fet que tant la CUP com ICV-EUiA, per citar només a l’esquerra parlamentària, s’hagin referit als dèficits de les balances fiscals en els seus documents, malgrat que, com ja he dit, la lògica del discurs de “l’espoli” ens hauria de ser anatema. No serà així, també, quan ens fem independents i, descobrint que no cau el mannà del cel, acabem incorporant la importància de la competitivitat i dels sacrificis durant aquest període “transicional” de construcció del nou Estat? Cal estar alerta: a l’Est d’Europa el liberalisme o, a Polònia, el catolicisme, fermament associats amb la lluita contra el jou soviètic, mantenen el domini sobre la vida política del país 20 anys després.

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en Fiscal i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

12 respostes a Les balances, un cop més

  1. gary ha dit:

    No comparteixo en absolut el tema de “desneutralitzar” les balances. La cornucòpia fiscal és tan senzilla com que existeixen uns diners que si bé no es paguen ara, es pagaran en el futur en forma de deute, però es pagaran.

    Aquests diners que transfereix l’Estat no surten d’una cornucòpia (mai havia fet servir aquesta paraula i ara 2 cops en menys de 5 línies..), algú s’està endeutant a nom de tots.

    I aquesta lògica també inclou entendre que una Catalunya independent també estaria en crisi i també tindria dèficit..

    • 1. Quan es pagaran? Des de fa dècades, el comú és que els Estats moderns mantinguin sempre dèficits públics (per això les dades neutralitzades són un fals punt de referència) i que si observem reduccions del deute, siguin només en termes relatius, perquè l’economia creix més ràpidament que no ho fa l’interès, i no pas perquè el deute caigui en termes absoluts. En principi no veig cap motiu perquè això hagi de canviar en el futur (i de fet, considero que els intents de forçar constitucionalment un dèficit zero fracassaran per insostenibles), sempre i que es respectin les condicions que vam considerar aquí: fins i tot l’agent representatiu dels models neoclàssics potsposa el pagament del deute públic a l’infinit (condició de transversalitat)!

      2. La despesa de l’Estat és una quasi-cornucòpia, ja que, si hi ha atur i el capital opera amb excès de capacitat, mobilitza uns recursos i crea unes rendes que, altrament, no existirien. I el deute públic, sempre que quedi en mans de creditors interiors, n’és una altra: et faig notar que la frase “algú s’està endeutant en nom de tots” i la menys comuna “tots estem estalviant en nom d’algú” són equivalents, perquè cada passiu financer crea un actiu equivalent.

      3. Precisament, no. Hi ha polítiques per sortir de la crisi, però si l’esquerra independentista és conseqüent, no s’haurien de basar en reduir la nostra solidaritat quan no és necessari.

      • Ernest A ha dit:

        Home, però el fet és que els estats sí que paguen el deute que contreuen. Si no qui compraria deute públic? Fer una hipòtesi que contradiu directament els fets no em sembla gaire seriós :-)

      • Es paga amb nou deute, com és fàcil de comprovar, o sigui que el paguen els nous creditors de l’Estat als vells -per l’Estat qui té el deute, mentre el tingui algú, és irrellevant.

        D’altra banda, hi ha formes de deute públic que, per la seva naturalesa, no s’extingeixen mai (el diner , per exemple, un altre avantatge de la monetització).

  2. Ernest A ha dit:

    Estic d’acord que les balances fiscals no ens diuen res sobre la gestió dels recursos públics per part dels governs regionals. És que aquest no és l’objectiu de les balances fiscals. Les balances fiscals serveixen per mesurar la redistribució de renda entre regions. Com que redistribuir renda vol dir reassignar recursos, i la reassignació de recursos és un joc de suma zero, la suma de totes les balances fiscals ha de ser zero, o en altres paraules, les balances fiscals s’han de neutralitzar.

    Una altra cosa és si vols parlar d’un altre tema, com per exemple, les hipotètiques necessitats financeres d’una regió que s’independitza. En aquest cas la balança fiscal sense neutralització podria ser útil. Però ha de quedar clar que això és un altre tema completament diferent que no té res a veure amb si les transferències de renda entre regions són excessives o insuficients, justes o injustes.

    Pel que fa al tema de l’excedent comercial, el teu argument és que el dèficit fiscal serveix per “col·locar un excedent comercial” a les regions pobres, amb la qual cosa el sector privat queda “compensat”. Aquest argument no té cap sentit. Pensem què passaria si no hi hagués dèficit fiscal. Els habitants de la regió rica tindrien més recursos, de manera que podrien consumir la part de la producció que altrament s’exporta a les regions pobres. El resultat és que el sector privat de la regió rica, o sigui els seus habitants, veurien com el seu benestar o nivell de vida augmenta exactament en la magnitud del dèficit fiscal que suporten. Per tant, la idea que un superàvit comercial compensa un dèficit fiscal és absolutament ridícula i errònia.

    • 1. “Com que redistribuir renda vol dir reassignar recursos, i la reassignació de recursos és un joc de suma zero” OK “la suma de totes les balances fiscals ha de ser zero, o en altres paraules, les balances fiscals s’han de neutralitzar” No, perquè el residu de la suma de les balances és en sí un recurs (veure el punt 2 del comentari que he fet més amunt).

      2. No ho poso en dubte. Lamento que no quedés clara la separació, que havia intentat introduir amb un “dit això i…”.

      3. Que “col.loquem un excedent comercial” a les regions amb qui mantenim un “dèficit fiscal”, i que aquest superàvit exterior “compensa” el dèficit fiscal (àmpliament) són descripcions dels fets, no interpretacions o arguments. Que podríem consumir aquest excedent en lloc d’exportar-lo és cert, però l’orientació del meu argument és un altre: que negar aquestes transferències a regions més pobres, quan no posen en perill la salut del nostre sector privat (i hi ample marge per redistribuir dins d’aquest darrer) i amb qui compartim els problemes de finançament del nostre sector públic, és a) insolidari i mercenari i b) insostenible, almenys des de la perspectiva d’aquestes regions, que es veurien abocades a una recessió.

      • Ernest A ha dit:

        La veritat és que he llegit el punt 2 del teu comentari anterior i no l’entenc. De qualsevol manera, suposem que és cert que el govern pot crear recursos simplement gastant més del que ingressa. Si volem mesurar l’efecte re-distributiu, segueix sent cert que la suma de tots els efectes re-distributius ha de ser zero.

        En conclusió, les balances fiscal amb neutralització mesuren l’efecte re-distributiu entre regions i es poden interpretar en termes de solidaritat entre regions. Les balances fiscal sense neutralització no mesuren cap efecte re-distributiu ni es poden interpretar en termes de solidaritat.

        No m’ha quedat clar si estàs d’acord amb aquesta conclusió.

        Per altra banda, tal com ho veig, la teva afirmació sobre la balança fiscal i la balança comercial és una interpretació (errònia) dels fets, i no pas una descripció. Exemple: “fumo 2 paquets de tabac al dia, i faig molt esport” és una descripció. En canvi: “fumo 2 paquets de tabac al dia, i ho compenso fent molt esport” és una interpretació que es basa en la idea errònia que els 2 fets produeixen un efecte sobre una mateixa variable i que aquests efectes són acumulatius. No és el cas de la balança fiscal i la balança comercial. Un dèficit fiscal reflecteix una disminució del nivell de vida, mentre que un superàvit comercial reflecteix un augment de l’estalvi.

        Estic d’acord que protestar contra el dèficit fiscal és insolidari, però no és més insolidari que no donar el 5% o el 8% del PIB a països en vies de desenvolupament (que jo sàpiga cap país ho fa). També podem discutir qui necessita més la nostra solidaritat. Potser les condicions de vida al Marroc són bastant més pèssimes que les d’Extremadura, i la nostra solidaritat faria més servei allà

        • 1/2/3. El dèficit fiscal mesuren el superàvit públic de l’Administració Estatal a cada territori. Si el dèficit (en el total de l’Estat) és zero, les balances fiscals mesuren com els imposts es redistribueixen entre les regions de l’Estat. Excepte en aquest cas no podem mesurar la redistribució d’aquesta manera (fins aquí, suposo, estem d’acord). La construcció de les balances neutralitzades es basa en la idea que al llarg del cicle econòmic, aquest és, efectivament, un bon punt de referència. Jo no ho veig així, i per tant considero que calcular les balances neutralitzades és irrellevant, i per això mateix mesurar la redistribució d’aquesta manera és una entel.lèquia.

          4. Els superàvits públics (dèficits fiscals) i el superàvits exteriors són el mateix, fluxos monetaris, i ambdós tenen efectes compensatoris sobre una mateixa variable, el dèficit privat, ja que operen en direcció contrària. Se n’ha parlat a propòsit del debat sobre la unió fiscal a l’UEM.

          5. Potser sí. Donava per fet que si mantenir nivells de transferències importants entre regions del mateix Estat és tan controvertit, encara seria més difícil avançar cap a un (necessari) sistema de transferències interestatals, però potser he malinterpretat els profunds anhels de solidaritat amb el Tercer Món que s’amaguen darrere el discurs de l'”espoli”.

  3. Ernest A ha dit:

    Si mesurar la redistribució quan el pressupost públic no està equilibrat és una entel·lèquia, llavors com saps que hi ha redistribució? Per una banda dius que la solidaritat es compensa amb el superàvit comercial, i per l’altra que la solidaritat no es pot mesurar. Com saps que es compensa llavors? O tens una manera de mesurar-la?

    La balança comercial no és un flux monetari, només. Et deixes un flux de béns i serveis. La balança comercial indica si el país estalvia (consumeix menys del que produeix) o s’endeuta (consumeix més del que produeix). És una transferència de consum del futur o cap al futur que el país es fa a si mateix. No té res a veure amb una transferència que el país fa a un altre país sense contrapartida. No té absolutament cap sentit compensar una cosa amb l’altra. Té tant sentit com dir que si em dones 10 euros, no hi perds res perquè abans has tirat 10 euros a la guardiola.

    El que volia dir amb allò del Marroc és que per un habitant de Catalunya que no s’identifica amb Espanya, ser solidari amb una regió espanyola és el mateix que per un habitant d’Espanya ser solidari amb un altre país que no sigui Espanya. La gent té una tendència a ser més solidària amb els del seu propi país, que amb altres. Per tant no m’atreviria a dir tant alegrement que són insolidaris simplement perquè volen reduir un nivell de solidaritat amb el que ells consideren que és un país estranger.

    • 1. “Si mesurar la redistribució quan el pressupost públic no està equilibrat és una entel·lèquia, llavors com saps que hi ha redistribució?” Si una política redueix les diferències interpersonals/interregionals de renda i accès als serveis públics en una àrea de referència, és redistributiva. Si no, no. //”i per l’altra que la solidaritat no es pot mesurar”. No, he dit que mesurar-la mitjançant balances neutralitzades és una entel.lèquia.

      2. En cap moment he negat que l’excedent comercial té una contrapartida en un flux de béns que podríem consumir enlloc d’enviar a la resta d’Espanya, fins i tot he acceptat l’argument en alguna altra resposta que t’he donat. Se m’escapa, però, què m’estàs intentant dir -o ara resultarà que aquestes vendes no es fan lliurement, i són per tant un segon espoli? No sé si em vols dir que redueixen la producció futura -però mentre no hi hagi plena ocupació, més exportacions no signifiquen menys inversió (o menys consum, ja posats).

      3. Bé, per mi de la Franja enllà és l’estranger, i així i tot que es plantegi sortir de la crisi gairebé exclusivament a costa de la resta d’Espanya, enlloc d’imaginar solucions conjuntes, em sembla profundament… insolidari?

      • Ernest A ha dit:

        Quan dius que el superàvit comercial compensa les transferències, vol dir que tens una manera de mesurar aquestes transferències i que les has mesurat, si no no podries fer aquesta afirmació. Al mateix temps dius que la balança fiscal no mesura adequadament aquestes transferències. En aquest cas, vol dir que l’has mesurat d’una altra manera. La pregunta és de quina manera. Ensenya’ns els càlculs.

        El meu plantejament és molt simple, potser no m’he explicat bé. Una transferència a l’exterior vol dir que la regió que fa la transferència redueix el seu benestar en benefici de la regió que rep la transferència. Per tant, l’única manera de compensar aquesta pèrdua de benestar és amb un increment de benestar. Suposo que fins aquí tots estem d’acord. Doncs bé, un superàvit comercial no incrementa el benestar, per tant no pot compensar, en cap cas, les transferències a l’exterior. De fet, el superàvit comercial _redueix_ el benestar present i augmenta el benestar futur. A llarg termini l’efecte sobre el benestar és nul. Un efecte negatiu sobre el benestar no es compensa amb efecte negatiu sobre el benestar.

        • Ernest A ha dit:

          M’he equivocat, l’última frase hauria de dir que “un efecte negatiu sobre el benestar no es compensa amb efecte _nul_ sobre el benestar.”

Participa!

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s