Les balances, una coda

Agraint-vos la vostra participació, excepcionalment m’estimo més cloure la meva participació al debat dels comentaris a l’entrada anterior amb una recapitulació dels meus arguments, que potser no vaig saber clarificar prou bé quan vaig escriure l’anterior entrada, o vaig plantejar de manera excessivament provocativa, però que no considero refutats i que, contestant-los punt per punt, queden inevitablement desdibuixats.

1. Les relacions Catalunya-Castella no evidencien un drenatge continuat de recursos financers del sector privat, i hom pot concebre polítiques que, tot augmentat el dèficit fiscal, redueixen les necessitats de crèdit de les administracions catalanes. És per això que l’ús indiscriminat de la paraula “espoli”, i la seva presentació com causa causans de l’asfíxia financera de la Generalitat/les dificultats econòmiques del nostre país, no em semblen adequats i, sospito, amaguen un parti pris ideològic que molta gent adopta inconscientment pel prestigi acadèmic i visibilitat mediàtica d’alguns dels seus proponents.

2. De les mesures tècniques associades al càlcul de l’“espoli”, les balances tout court són un bon indicador de les necessitats de finançament, caeteris paribus, d’un Estat català en un moment donat. Actualment evidencien que és un altre model de creixement el que fa falta per sortir de la crisi: potser per implementar-lo cal la independència (per dotar-nos d’instruments de política econòmica que ara estan en mans de l’Estat i per elegir a un Govern amb una altra visió del desenvolupament econòmic (?)), però tinc la sensació que popularment es pensa que la independència és, abans que res i per sí sola, una mena de panacea econòmica, degut a la prevalència de les balances neutralitzades als mitjans i al discurs polític, i l’optimisme general sobre la transició.

3. Les balances neutralitzades es corresponen a una hipòtesi teòrico-política (l’equilibri financer de l’Estat com a punt de referència “natural”) que no comparteixo i que, al meu parer, no les fa interessants -altrament, el deute públic estatal tendiria a ser zero, i els superàvits no serien quelcom d’excepcional. Per tant, ja ni entro en el debat de per què se suposa que serveixen, com es calculen etc.

4. Crec que un Estat, una autonomia, un municipi, un continent etc. que malda per mantenir els millors (i els mateixos) serveis públics i socials per tots els seus habitants i que redueix significativament les diferències interpersonals de renda amb els imposts és (qualitativament) més solidari que un que no. Eventualment, es poden plantejar límits a la solidaritat quan les polítiques que suporten al primer territori es revel.len ser insostenibles per al funcionament de la seva economia, mentre que el segon territori sí que és viable, però la magnitud de les balances fiscals no són necessàriament un punt de referència per a considerar ni la viabilitat, ni la solidaritat relativa de dos polítiques o dos territoris diferents. Per mi, dir que Catalunya és més solidària amb Espanya que els länder rics alemanys amb Alemanya perquè té unes balances fiscals més deficitàries no té cap sentit: en tot cas Catalunya és menys o més solidària amb Espanya si veta/dificulta o no que s’hi duguin a terme polítiques que tendeixen a crear una societat més igualitària en el territori estatal quan no està en risc la pròpia supervivència econòmica; i més o menys solidària que els alemanys si, en la mateixa situació econòmica, acceptaria polítiques més o menys igualitàries. Em sap greu si per mesurar la solidaritat no us puc oferir un número, però em sembla que no cal per entendre’n el concepte.

Dilbert

El que jo considero el punt més important:

5. Crec que la posició de l’esquerra catalana (independentista o unionista, aquí no hi entro) és insuficientment crítica amb el discurs de l’espoli, que em fa por que sigui només la primera de moltes renúncies davant del nacionalisme català neoliberal. Aquest és en part un judici normatiu, i no me n’amago, però puc fonamentar-lo en què veig com associades a aquest discurs, apareixen dues idees perilloses que en les nostres discussions sobre l’Eurozona (on som víctima i no botxí) no parem de denunciar per la seva dubtosa validesa teòrica i per la seva manifesta insolidaritat:

5a) (des d’una perspectiva keynesiana) que el sector públic és un joc de suma zero, i que si allí gasten més és perquè aquí gastem menys; o fins i tot (argument que fins ara només li havia sentit al Sinn, però veig que tot viatja) que les exportacions que destinem a l’estranger ens suposen un sacrifici en termes de consum (satisfacció immediata) o inversió (producció futura), argument que a vegades es planteja en termes de renúncia al benestar: si no hi ha un recurs limitat (perquè tothom treballa, les fàbriques operen al màxim rendiment o tots els sectors i agents de l’economia estan sobreendeutats), però, es pot produir més d’una cosa sense obtenir menys d’una altra, i per tant aquest trade-off o “sacrifici” o “problema intertemporal” o etc. no existeix.

5b) (des d’una perspectiva socialista) que les prioritats de reforma del finançament públic no són assegurar el benestar dels pobres enfront dels rics, sinó de les regions riques enfront de les pobres. L’argument ja és prou problemàtic en el context espanyol, però la meva preocupació és que el discurs és reïfiqui, i es plantegi en els mateixos termes: i) a l’hora de considerar l’acció pública dins d’un hipotètic estat català, ii) a l’hora de justificar l’absència de programes inter-estatals de transferències quan em semblen la contrapartida natural a un món econòmicament integrat, particularment entre Estats (com els de l’Eurozona) que han renunciat a bona part de les polítiques econòmiques que en facilitarien un desenvolupament econòmic autònom, però també, és clar, en termes de la cooperació internacional que devem als Estats del Tercer Món.

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en 50, Fiscal i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.