Redistribució i crisi

Seguint la sèrie iniciada per quinaeconomia, val la pena constatar que des de l’inici de la crisi, alguns s’han sacrificat més que d’altres.

L’índex de Gini és una de les mesures clàssiques de la desigualtat de la renda. Sense entrar en detalls sobre el seu càlcul, només cal recordar que com més elevat és, més desigual és la societat que representa:

Gini

El gràfic de dalt mostra que no només l’índex de Gini és inusualment elevat a Espanya, respecte a la mitjana europea, sinó que és un dels pocs països en què aquest creix (i de manera força pronunciada) durant la crisi -almenys fins al 2011, però poc ha canviat des d’aleshores.

La mateixa conclusió podem traure d’aquest gràfic, que compara els guanys del 20% més ric de cada país amb els del 20% més pobre:

80 20

L’increment de la polarització de la renda és tal que Espanya ja encapçala aquest indicador, amb el 20% més ric guanyant, de mitjana, gairebé 7 vegades el que guanya el 20% més pobre.

Un augment de la desigualtat pot ser compatible amb un augment de la renda de tots els ciutadans si l’economia creix -però Espanya és un dels pocs països de l’UE-27 on els ingressos per càpita va caure entre 2008 i 2011:

ll

(Fico tots els països de l’UE-27 perquè a vegades se’ns oblida fins a quin punt són importants les diferències entre Estats membres i, conseqüentment, fins a quin punt és essencial un ampli programa de desenvolupament i redistribució si la “ciutadania europea” ha de tenir algun sentit. El 2011, a Bulgària -un país que no figura excessivament en els relats de la crisi- un 46% dels ciutadans vivia en cases excessivament fredes, només un 49% podia menjar carn, peix o equivalents vegetals almenys un cop cada dos dies, i el 31% devia el gas, l’aigua, la llum o la casa dels mesos passats -32% a Grècia).

Si els ingressos han caigut i la desigualtat ha augmentat, doncs, la crisi ha d’haver afectat desproporcionadament a les rendes més baixes. Podem afinar més: suposem que ordenem els ciutadans espanyols en grups de renda -concretament per decils, és a dir, dels ingressos del 10% més pobre al 10% més ric. Aquesta és la renda mitjana de cada grup, el 2008 i el 2011:

decils

És ben visible que l’empobriment afecta desproporcionadament els grups més marginats (i per tant, menys visibles) de la societat, amb els quals la inexistent classe mitjana no empatitza; potser per això s’accepta amb més facilitat el sacrifici de qui menys té que l’enriquiment de qui ja té massa: mentre que els ingressos del 10% més pobre cauen, de mitjana, un 30%, en la misèria més brutal; la mitjana d’ingressos en els tres grups més privilegiats s’incrementa des de l’inici de la crisi!

Això darrer ens alerta que una part significativa de la burgesia, per cert, no té massa motius per demanar un canvi de rumb. Les classes treballadores, però, som encara majoria (sense anar més lluny, gairebé la meitat de la població és menys-que-mileurista, ja que l’ingrès medià ha caigut 400 euros, fins als 12.500 anuals), i per tant tenim la força, si ens mobilitzem, per exigir als rics que siguin ells, i no nosaltres, els que paguem aquesta crisi econòmica.

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en 50, Treball i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

14 respostes a Redistribució i crisi

  1. Positiu ha dit:

    Tens raó, la classe treballadora som majoria, units podem forçar canvis, però soc pessimista sobre la capacitat (ganes?) de movilització dels treballadors. Les dades i els fets clamen al cel i tot i això a les manifestacions i movilitzacions hi van/hi anem 4 “penjats” (amb tots els respectes, però així és com els veu la majoria de la població).

    • És possible, però jo no sé si és un problema de capacitat o voluntat, perquè de tant en tant vivim convulsions massives (com ho foren les de la darrera etapa d’Aznar, o les dels indignats; la crema de cotxes a França, les revoltes de Londres del darrer any, l’erosió dels partits tradicionals al Sud d’Europa, les protestes a Turquia etc.) que mostren que el poble encara és un subjecte polític actiu i la història continua. Tinc la sensació que el que passa és que massa sovint, després d’aquestes explosions, hi ha una espècie de retour a l’ordre automàtic produït per la manca de fe en una alternativa: des del “total, tampoc canviarà res”, fins al viciós “pessimisme de l’intel.lecte”. En aquest sentit (o almenys així pensem el bloc), a més de desmuntar el discurs oficial i mostrar les misèries de la nostra societat, del que es tracta és de mostrar que una altra societat és possible, i no només en el sentit utòpic-messiànic que tant agrada als mitjans, sinó amb un anàlisi concret dels fets.

      • gary ha dit:

        “del que es tracta és de mostrar que una altra societat és possible, i no només en el sentit utòpic-messiànic que tant agrada als mitjans, sinó amb un anàlisi concret dels fets.”

        Jo crec que aquest és el punt, però no només en la seva vessant analítica, sinó empírica. I les poques que teníem sembla que es van fonent..

        • Moltes antigues certeses no eren tals, sinó lectures imposades per la fe en un marc analític prestigiós i elegant, però conceptualment buit i el benestar assolit durant els anys d’or de la bombolla, que bloquejaven una interpretació crítica del moment i afavorien una lectura parcial dels fets… Però si el marc analític i la ideologia dominant no canvien, sobreviuran a la crisi actual (com van sobreviure la de 1992, moment oblidat de la història d’aquest país, o les dècades perdudes d’Amèrica Llatina) per escandalós que sigui el silenci imposat sobre l’experiència actual.

  2. Rafa B ha dit:

    Molt bon article! Amb “dibuixets” l’economia sempre es fa més amena jaja. A mida que va passant el temps sóc del parer que a la gent li importa un pito tot i que això de manifestar-se i queixar-se és massa radical i “tothom” pensa que és classe mitjana i que és massa digne com per embrutar-se les mans. Així que fins que la massa borrega no es mobilitzi mereix ser manipulada i explotada per quatre duros. I de retruc ens toca als demés menjar-nos el “marron”.

    Bona temàtica, a viam si apreto a l’amic aquell i fem el vídeo que et vaig explicar sobre distribució de riquesa i percepcions. Una abraçada!

    • La veritat és que tinc la sensació que, per poc que rasquis, la gent no es fa il.lusions sobre el seu lloc a la societat (almenys ordinalment, en això encara estem millor que als EUA). Si he d’oferir un diagnòstic, m’inclino més per pensar que hi ha una crosta ideològica que ens fa pensar que les sortides col.lectives/el conflicte són impossibles/inefectives/utòpiques/contraproduents, i que només les sortides individuals/el pacte són possibles -i aquesta és una ideologia que costa molt de trencar.

  3. es ha dit:

    I think that the right kind of mobilization, however effective or ineffective it might turn out to be, is unlikely to happen. First, most working age people lack the most basic degree of political culture, and Internet sociality is no substitute. Second, I think it would be hard to make people see the common cause. As I commented on a previous post, I have seen many times that neo-liberal values are widely shared among supporters of the political Left, especially the youngest and most educated. I know a little bit the situation of workers in higher education in Italy (both high school and university): tell them “meritocracy” and “productivity”, and they will wag their tails like poodles. Sad but true.

    • The whole “working-class-culture defeated by suburbial boredom, consumerism and TV; Reason abandoned by intellectuals forgetful of any but the liberal and positivist tradition and coopted by the allure of technocratic rule and vague promises of upward social mobility; solidarity impossible because of divisions of race, religion or gender, or between manual/intellectual, supervisory/supervised, public/private labour” was an uncontroversial account of then-contemporary Western society (and particularly the US) in the late 50s-early 60s by the 20s generation…

      … and then the 60s and the 70s happenned.

      And then, you might say, the 80s; but even the neoliberal era is more than uniform social regress (just ask the gay), or mass political stupidy (consider the defeat of the Lisbon Treaty in France, for instance), and has its own share of contradictions (even its weak political commitments, the defense of democracy against totalitarianism, are enough to create a space for autonomous social ties to form, persist and resist it; and however formal its attachment to them, liberal values such as equality or freedom have been preserved in public discourse for us to use). Such contradictions may at any moment bloom into something else -for, if you allow me the cliché, “all that is solid melts into air”.

      • es ha dit:

        I agree that much has changed, something for the better, and much is bound to change in the future. History has always proved more interesting than predicted. It is just that I do not see large, organized political action coming in the immediate future. Let us hope in the heterogony of ends. And anyway, Beppe Grillo will save us all, so why bother?

        • I am not a great fan of populism, spontaneism or Providence: I chose my two examples (gay liberation and the anti-Treaty front in France) because I feel they provide recent examples on how left-wing parties/movements (Act-UP, Attac) may engage in political action which is not only large and organized, but effective, both on the social and economic front. I do not wish to sound delusional, but the difficulties of confronting dominant ideology and material explotation, by elaborating on a politically viable alternative whose contourns are still to be theorized, are not historically novel, and should not be regarded as insurmountable in the present context.

  4. Ernest A ha dit:

    Em sembla que la realitat no és classe treballadora contra burgesia, sinó ocupats contra parats (i afegiria jubilats). No veig com es pot afavorir a cap d’aquests grups socials sense perjudicar a algun dels altres dos.

Participa!

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s