Sobre el PIB i la qualitat de vida, una introducció

En les pròximes entrades vull intentar aclarir què mesuren ben bé algunes de les estadístiques convencionals i les possibilitats que ens ofereixen per analitzar les múltiples cares del podem considerem qualitat de vida. L’entrada d’avui vol ser senzillament introducció/motivació.

Els economistes massa vegades equiparen desenvolupament econòmic amb creixement econòmic tal com el mesura el PIB i, al seu torn, creixement econòmic amb benestar material o nivell de vida. Per exemple, el guanyador del Premi del Banc de Suècia (aka Nobel d’economia) Robert L. Lucas afirmava “by the problem of economic development I mean simply the problem of accounting for the observed pattern, across countries and across time, in levels and rates of growth of per capita income” [mesurat com a PIB per capita](1998, p.1).  En aquesta mateixa línia, El New Palgrave Dictionary of Economics (2a ed.) defineix creixement econòmic com “the increase in a country’s standard of living over time … typically measured as the change in per capita gross domestic product (GDP)”.

Semblaria, doncs, que l’èxit de les polítiques públiques quedaria ben resumit per l’evolució  del PIB. Ara bé, només fa falta una mica de sentit comú per veure que el creixement del PIB no té perquè anar aparellat amb desenvolupament econòmic, i encara menys amb millores en el nivell de vida. En Robert Kennedy va expressar-ho amb eloqüència:

Too much and for too long, we seemed to have surrendered personal excellence and community values in the mere accumulation of material things. Our Gross National Product . . . if we judge the United States of America by that . . . counts air pollution and cigarette advertising, and ambulances to clear our highways of carnage. It counts special locks for our doors and the jails for the people who break them. It counts the destruction of the redwood and the loss of our natural wonder in chaotic sprawl. . . . And the television programs which glorify violence in order to sell toys to our children. Yet the Gross National Product does not allow for the health of our children, the quality of their education or the joy of their play. It does not include the beauty of our poetry or the strength of our marriages, the intelligence of our public debate or the integrity of our public officials. It measures neither our wit nor our courage, neither our wisdom nor our learning, neither our compassion nor our devotion to our country, it measures everything in short, except that which makes life worthwhile. (citat a Krueger et al. 2009, p.10)

Tot plegat és molt conegut i no té res de nou; ja Aristòtil emfatitzava que “[e]videntment, la riquesa no és el bé que estem buscant, perquè només és útil per altres propòsits i per altres motius”. De totes maneres, però, es sol argumentar que:

1) la correlació entre PIB i desenvolupament econòmic i nivell de vida és sempre tan estreta que a efectes pràctics aquesta equiparació té sentit, i

2) el PIB és un indicador objectiu del nivell de vida.

Doncs bé, cap d’aquestes afirmacions és certa. Respecte el punt 2), en Kuznets, un dels pares de la comptabilitat nacional, no ho podia dir més clar:

“For those not intimately acquainted with this type of work [national accounting] it is difficult to realize the degree to which estimates of national income have been and must be affected by implicit or explicit value judgements.” (Kuznets in National Income, 1919-1938; quoted in England 1997, p. 374)

Respecte el punt 1 (i també el 2), el famós Informe Stiglitz-Sen-Fitoussi evidencia clarament les limitacions del PIB com a indicador del comportament de l’economia i de benestar material. Aquí només vull posar un exemple que ja fa temps vaig llegir a Development as Freedom de l’Amartya Sen: Els afro-americans tenen de mitjana un poder adquisitiu molt superior al dels xinesos, però la seva esperança de vida és significativament inferior. Podem considerar, doncs, que els afro-americans tenen un nivell de vida més elevat tan sols perquè els seus ingressos ho són?

Crec que l’Stiglitz-Sen-Fitoussi tenen raó quan afirmen que:

those attempting to guide the economy and our societies are like pilots trying to steering a course without a reliable compass. The decisions they (and we as individual citizens) make depend on what we measure, how good our measurements are and how well our measures are understood. We are almost blind when the metrics on which action is based are ill-designed or when they are not well understood  (p.9).

És per tot això que en les següents entrades intentaré  clarificar ben bé què mesuren algunes de les estadístiques convencionals i posar de manifest que amb les que ja disposem podem afinar més en l’anàlisi de l’evolució del nostre nivell de vida.

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en 50, Política i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Participa!

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s