Inflació

La teoria d’inflació de l’ortodòxia és la famosa teoria quantitativa de la moneda. Un augment de la inflació tindrà efectes expansius sobre l’economia si disminueix, en aquest context, els salaris reals o el tipus d’interès real -però de Krugman a Friedman, pels marginalistes hi ha consens que aquest efecte només és de curt termini.

La teoria quantitativa de la moneda és aquesta:

M=kYP

Bé, fins aquí no hi ha cap teoria. Només una identitat comptable, on M és la quantitat de moneda, Y el nivell de la producció, P el nivell de preus i k una variable anomenada “velocitat”. Tal com explica molt bé Eduardo Garzón, per tenir una teoria cal assumir que la quantitat de moneda que una economia necessita està en proporció estable (k) al nivell real de la producció (Y) i al nivell de preus (P). Si k i Y són fixos, és evident que un augment de M repercuteix directament sobre P.

Per si no ho heu entès, aquí teniu un vídeo del BCE.

A Y, però, la determina el nivell de la demanda agregada (i per tant, no és fixa). I k i M es determinen residualment segons les necessitats de crèdit que corresponen a (Y,P) -com ja vam explicar aquí.

I P? Per començar, cal recordar que rebutgem la idea que els preus igualin oferta i demanda, i que són indicadors d’escassetat, eficiència, etc.; els preus són, generalment, l’expressió d’un conflicte distributiu. Suposem que per produir una unitat d’un bé calen “l” hores de feina, pagades al salari “w”, i “a” unitats del mateix bé (el cas general el trobareu aquí: Sraffa 1960, Kurz i Salvadori 1997) sobre els quals (en una economia capitalista) es calcula un marge “r”, més o menys uniforme entre sectors (Semmler 1984). El preu “p” equival a la suma dels costs laborals, més els costs del capital adquirit al període anterior. Per tant:

p=(1+r)ap(-1)+wl

Si w, (a,l) i r són constants (és a dir, respectivament, els salaris nominals, la tecnologia, i la taxa de benefici nominal són constants), aquest sistema condueix a un equilibri sense inflació (Boggio 1992), és a dir p=p(-1). On:

p=Beneficis+Salaris+Costs=rap+wl+ap

Hi ha dues tendències, però, que tendeixen a canviar els valors d’aquestes constants. La primera és el progrès tecnològic, que fa caure (a,l). Atès que el sistema capitalista excel.leix a desfermar el canvi productiu, hom esperaria que els preus caiguessin constantment –com era efectivament el cas en el s. XIX.

Però el fet és que a partir del segle XX, els treballadors s’han acostumat a demanar augments en els seus salaris –augments que, si se situen per sobre l’augment de la productivitat, els empresaris només poden concedir si redueixen la seva taxa de benefici: i en això, naturalment, no solen transigir, raó per la qual responen augmentant els preus.

Generalment a aquest augment de preus respon un nou augment de salaris etc. A vegades, l’Estat fa d’àrbitre: redistribuint la càrrega impositiva castiga o corregeix els excessos d’un o un altre bàndol, i fixant la política salarial (ja sigui directament, amb el salari mínim, o indirectament, amb les guies ofertes per la fixació del salari públic o els acords de la negociació col.lectiva estatal), orienta el conflicte en una o altra direcció. No cal ni dir que és per aquest motiu que els Estats amb una orientació “corporativa”/intervencionista (com Alemanya i el Nord d’Europa) tenen taxes d’inflació inferiors a economies com l’espanyola o la britànica.

A vegades, però, la inflació degenera en una espiral fora de control. És el cas, notablement, després d’una guerra, quan la destrucció de l’economia pot assimilar-se a una situació de regressió tecnològica. En aquest cas, cal que beneficis i salaris caiguin fortament, però es difícil arribar a un acord sobre quin seria el repartiment just: treballadors i capitalistes intenen defensar les seves rendes els uns a costa dels altres exigint cada cop increments més fabulosos –el resultat és la hiperinflació, un fenomen molt perillós que condueix al desmantellament de l’economia productiva, ja que surt més a compte especular que produir. Fenòmens semblants s’observen si es produeixen canvis molts bruscs en les relacions d’intercanvi (per exemple després de les crisis del petroli i el deute extern dels ’70-‘80), que obliguen a la població a acceptar un “empobriment” exterior que bé cal repartir-se.

Tot i que difícilment rellevant en un moment com el nostre (l’IPC d’abril és de l’1,4%, per sota del 2% que el BCE considera desitjable), podem preguntar-nos què hauria de fer l’Estat si la inflació comencés a elevar-se perillosament.

Una possibilitat és el control directe dels preus i dels salaris, com es va fer (i amb força èxit) als EUA durant els anys 1939-1945 (Galbraith 1980). El problema és que en una economia oberta això implica l’ús d’aranzels i quotes, instruments des quals no disposen tots els Estats. Un control prolongat d’aquest tipus, a més, pot introduir greus distorsions: per exemple, una reducció de la qualitat d’allò que es produeix per tal de maximitzar el benefici, o una distorsió de l’economia pels recursos destinats a garantir el control (per part de l’Estat) i a evitar-los (per part de les empreses).

Això no vol dir que controls més modests no puguin ser efectius. L’anunci de congelacions generals dels preus per Nixon (el 1971) o per Mitterrand (Lipietz 1984) van reduir el ritme d’inflació, no només durant els mesos en què van estar en ús, sinó immediatament després. A Llatinoamèrica, controls de preus semblants estan actualment vigents a Veneçuela -i a Argentina, on fa temps que són bastant comuns: en aquest gràfic de focoeconomico es pot veure com els controls són força efectius durant el temps que s’implementen i que disminueixen, generalment, el ritme de creixement de la inflació un cop s’aixequen, si bé en cap cas aconsegueixen una estabilització permanent dels preus al voltant dels nivells assolits durant el control.

Atès, però, que aquesta política atempta contra la lògica descentralitzada del capitalisme (i quan parlem de “lògica descentralitzada” parlem del dret dels capitalistes a decidir per la societat en conjunt quina és la remuneració a la que tenen dret), no solen durar. En aquest sentit, no escapa a ningú que si bé l’Estat a Espanya ha coordinat la política salarial per evitar augments massa elevats (matant el conflicte distributiu a l’arrel), les rendes laborals elevades i la taxa de benefici ha escapat a qualsevol control prolongat.

Una reflexió final sobre els intents purament “monetaris” de control de la inflació, els únics dels quals els banc centrals podrien recollir-ne el mèrit. L’un, raó per la qual existeix una moneda única, és fixar un tipus de canvi improbablement elevat. D’aquesta manera, els empresaris del Sud s’havien de veure obligats a acceptar una taxa de benefici més baixa o a disciplinar la seva classe treballadora si volien seguir sent competitius. Com demostra l’experiència espanyola, però, no és una estratègia gaire efectiva, que només acaba funcionant quan la destrucció de bona part de l’economia produeix un atur tan elevat que els treballadors accepten de grat reduccions salarials (com passa ara).

Anàleg juí podem fer de l’experiència monetarista, que havia de controlar la inflació amb un tipus d’interès ben elevat. En un entorn recessiu, al final va ser l’atur massiu aconseguit entre 1979 i 1983 que va servir per disciplinar amb força la classe treballadora –i d’aquí fins als nostres dies.

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en 50, Euro i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

8 respostes a Inflació

  1. Ernest A C ha dit:

    Segons la teva teoria dels preus, sembla que el preu d’un bé només depèn dels costos de producció d’aquest bé. Ho he entès bé?

    • No és només la meva, és la dels clàssics (Smith inclòs), marxistes i keynesians :) Tant salaris com beneficis no representen pròpiament un “cost”, sinó la forma en què es distribueix l’excedent/la producció -s’explica molt bé al principi de Lavoie (1994) Foundations of Post-Keynesian Analysis. El preu és només l’expressió del nivell assolit per cada una d’aquestes variables (salari real i taxa de beneficis), segons la tecnologia òptima que s’hi associa.

      Del que es tracta és de deslligar la formació de preus de la demanda o almenys (ja que es contemplen algunes excepcions, si a algú interessa el tema, a Kurz i Salvadori (1997) Theory of Production), del concepte “d’escassetat”, pel qual un excès de demanda/una manca d’oferta d’un bé implica un preu relatiu més elevat i viceversa -d’on deriva la teoria de la inflació per la qual els béns “reals” pugen de preu en relació a la moneda quan hi ha un “excès” d’aquesta darrera.

      Vam intentar explicar per sobre el perquè de tot plegat a Ortodòxia (preus) i Crèdit (moneda).

      • Ernest A C ha dit:

        Els economistes clàssics tenien una teoria del valor segons el qual el valor de les coses es pot determinar de manera objectiva, normalment a partir del cost de producció, però eren ben conscients que el preus es determinen a través de l’oferta i la demanda. Per exemple, Adam Smith diu:

        “””
        The actual price at which any commodity is commonly sold is called its market price. It may either be above, or below, or exactly the same with its natural price.

        The market price of every particular commodity is regulated by the proportion between the quantity which is actually brought to market, and the demand of those who are willing to pay the natural price of the commodity, or the whole value of the rent, labour, and profit, which must be paid in order to bring it thither.
        “””
        Wealth of Nations, I.7.8.

        L’expressió del preu que has escrit només té sentit si es refereix al preu de mercat, o sigui, a un preu que ja està determinat prèviament i és fix, en cap cas pot representar una equació general de preu que permeti determinar el preu de mercat en funció dels costos i sense tenir en compte la demanda. Això no ho defensa cap economista, ni clàssic, ni keynesià, ni de cap altre tipus!

        • Quan jo m’he referit a “preus”, m’he referit a preus “normals” o “naturals” (segons el frament de Smith), això que tu anomenens valor, i no pas als “preus de mercat”; lamento la confusió terminològica. Que no veiés la necessitat de puntualitzar es deu no només a la manca d’espai, sinó a que seguia la interpretació dels clàssics feta per Sraffa o Garegnani (i contra Marshall i Hollander i la resta de marginalistes), que defensa que els “preus de mercat” als quals Smith fa referència en aquest fragment no tenen cap rol en la teoria clàssica -ja que tots els temes de rellevància s’exploren a través dels preus “normals” o “naturals” o valor, de manera particularment visible en Marx o Ricardo.

          Pel que fa a la determinació dels preu sense referència a la demanda, em remeto al comentari anterior: no és pas la influència de la demanda, sinó de l’escassetat relativa, que està exclosa de la teoria de preus marxista, clàssica i keynesiana (i em remeto a la bibliografia anterior, particularment Kurz i Salvadori, perquè ho comprovis).

        • Ernest A C ha dit:

          Que jo sàpiga, el concepte econòmic de valor, o preu natural, va quedar obsolet durant el s. XIX, quan Jevons va inventar teoria de la utilitat. Des de llavors, no tinc constància que cap economista hagi tornat a utilitzar el concepte de preu natural. Realment seria una sorpresa.

          Respecte a la teoria de preus (no la teoria del valor) clàssica, si llegim el paràgraf de Smith que he citat anteriorment, podem descartar rot undament que l’abundància o escassetat d’un bé no influeixen en la formació de preus: “The market price of every particular commodity is regulated by the proportion between the _quantity which is actually brought to market_, and the demand of those who are willing to pay the natural price of the commodity.” Keynes crec que parla de salaris i tipus d’interès com a casos peculiars en què les variables que afecten la formació de preus són dependents entre si, no he trobat cap evidència que rebutgi la teoria de preus (neo)clàssica.

          De totes maneres, consultaré la literatura que dius, a veure si és que estic equivocat.

        • Ens plau obrir-te nous horitzons. Sobre Keynes, els keynesians i la teoria neoclàssica, un llibre molt elegant és Pasinetti (2007) Keynes and the Cambridge Keynesians, Cambridge University Press.

  2. El keynesianisme creu que seria la millor opció x treurens de la crisi i, de fet, Obama es el que fa. Creus que el BCE algún dia titrarà d’aquesta via?

    • Estrictament parlant, lligar keynesianisme i inflació és una deformació provinent d’un article de Solow i Samuelson (1960): en principi un augment de la demanda agregada/disminució de l’atur no va associat necessàriament a un augment dels preus (cas de la Great Moderation, i viceversa, en el més famós de la stagflation). L’argument d’aquesta entrada és precisament que el banc central no té cap control directe sobre la inflació; el que està passant als EUA és que la Fed dóna suport a una política fiscal (moderadament) expansiva -i en tot cas, encara insuficient.

      Un canvi de rumb a l’Eurozona haurà de començar pels Estats, i no pel BCE, i -de moment- no hi cap pressió per una política alternativa: les disputes entre Nord i Sud de l’Eurozona són sobre el ritme de l’ajustament dels comptes públics, i no pas sobre l’ajustament en sí (hi ha consens en disminuir la despesa pública, interessos exclosos, enlloc d’augmentar els imposts o monetitzar el deute), i els pseudo-keynesians com el FMI només defensen retallades impositives que dubto que tinguin un efecte gaire expansiu.

Participa!

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s