Demanda i tipus d’interès

La missió més important del BCE és la d’alimentar la liquiditat dels bancs i dels Estats de l’Eurozona. És el seu “fracàs” en aquests dos àmbits, forçant reestructuracions bancàries i crisis de crèdit públic a la perifèria de l’Eurozona (sovint al mateix temps, com a Xipre) que li han permès dirigir, sense cap mandat, la política econòmica d’aquests països; i és aquí on caldria centrar l’atenció de l’opinió pública.

Tanmateix, l’atenció dels mitjans se centra en petits canvis d’un quart de punt del tipus d’interès, celebrats com si ens hi anés la vida. En dues entrades (crèdit i inflació) hem criticat ja algunes de les nocions sobre l’acció del banc central, i avui voldria cloure l’estudi de la política monetària segons el marginalisme parlant de les formes en què el tipus d’interès hi intervé per determinar la inversió i les exportacions.

Pel que fa a les exportacions, l’argument és més o menys aquest: entre dues zones monetàries, la taxa d’interès real ha de ser la mateixa (si hi ha llibertat de moviments de capital), sinó els inversors fugiran cap a la zona monetària on poden fer més diners. Per tant, una zona només pot mantenir un tipus d’interès més baix si la seva moneda s’aprecia enfront de l’altra, de manera que una inversió en dòlars, posem per cas, rendeixi l’equivalent a una inversió en euros. Això implica que el país amb interessos més elevats té una moneda que es deprecia, augmentant les exportacions -a costa de la demanda interior.

Més enllà de la validesa conceptual d’aquestes afirmacions (cal recordar que les exportacions, no depenen només dels costs relatius, sinó de la tecnologia i de les taxes de creixement relatives) sabem molt poca cosa de com els tipus de canvi evolucionen d’un període a l’altre, i no sembla que puguem privilegiar els tipus d’interès per explicar-ne l’evolució (Smithin 2002-2003). Almenys, sembla possible que un país amb els interessos més elevats atraiés inversions especulatives, en un cercle viciós d’interessos elevats i apreciació de la moneda (Shaikh 2009, introducció).

Pel que fa a la inversió, a un tipus d’interès més baix li correspondria, segons el marginalisme, un nivell d’inversió més elevat, perquè abarateix el cost del “capital” respecte al “treball” i indueix a les empreses a instal.lar més capital fix. Val a dir que l’argument no és del tot persasiu –fins i tot al pur nivell teòric, és possible que un tipus d’interès més baix encareixi el cost del “capital” respecte al “treball” (Sraffa 1960).

Els estudis economètrics (Dejuán i González 2010) suggereixen també dificultats en aquesta interpretació: generalment, conclouen, el tipus d’interès és una variable irrellevant o de molt poc pes per a la inversió. Personalment, però, dubtaria de la teoria marginalista de la inversió fins i tot si els estudis empírics demostressin efectes significatius dels canvis de tipus d’interès –perquè segurament són només un lligam indirecte que captura els canvis directes en les expectatives de demanda final que guien la inversió, i no pas efectes tècnics marginals. Al cap i a la fi, important com és el canvi tecnològic, no té pas lloc per canvis en els preus relatius, sinó per la introducció de noves maneres de fer més eficients que les velles a qualsevol nivell d’interès (cf. Kaldor 1955-56).

En alguns models, aquesta falla estadística s’excusa invocant els efectes compensatoris que té sobre l’estalvi el tipus d’interès: si el tipus d’interès augmenta, els estalvis privats s’incrementen i per tant (si no els absorbeixen perniciosos dèficits públics) la inversió augmenta -ara bé, per desgràcia, els estudis economètrics demostrant relació entre estalvis i tipus d’interès són encara més difícils de trobar (Taylor 2004).

En la literatura econòmica keynesiana, i fins a un cert punt marxista, són altres efectes els que han centrat l’atenció dels investigadors. Sense ànims de ser exhaustius, tres elements semblen particularment importants.

En primer lloc, l’efecte-riquesa (Brenner 2004). En aquest cas, una caiguda dels tipus d’interès augmenta, per arbitratge, el valor dels actius de les famílies (cases, accions), i les indueix a consumir més. Tot i que la importància de l’efecte riquesa és indubtable, cal fer patent que no és automàtic, i que cap bombolla no dura indefinidament.

En segon lloc, trobem arguments com el de Pivetti (1991), que defensa que el tipus d’interès que fixa el banc central és essencialment una variable distributiva primària. Els capitalistes poden triar entre invertir en actius financers o actius reals (capital) i per tant han d’obtenir una taxa de benefici semblant en la seva inversió empresarial de la que poden obtenir en els seus dipòsits financers (potser una mica més, en el primer cas, per compensar el major risc i menor liquiditat d’una inversió real).

En principi, doncs, un augment del tipus d’interès té com a efecte immediat una caiguda de salaris –i l’efecte inmediat d’una caiguda de salaris és una caiguda del consum. Per tant, tipus d’interès més elevats tindrien un efecte recessiu.

Aquesta teoria, però, és controvertida. Els tipus d’interès dels bancs centrals solen situar-se molt per sota dels de la taxa de benefici, i aquesta ha demostrat tenir una tendència pròpia, raó per la qual caldria tenir en compte altres determinants de la taxa de benefici (com la pressió salarial) que poden operar en direccions contràries.

Finalment, hi ha els autors que emfatizen que el tipus d’interès afecten la distribució secundària, és a dir, entre deutors i creditors (Palley 1994). Atès que els creditors solen ser agents amb una tendència més elevada a estalviar (i per això fan crèdit), una caiguda dels tipus d’interès, afavorint als deutors, tendeix a afavorir el consum –operant, per tant, en la mateixa direcció que en el primer cas.

Aquesta teoria és convincent, però necessàriament parcial. Godley i Lavoie (2007) afirmen que en alguns períodes (per exemple, la Itàlia dels ’80), els tipus d’interès elevats van tenir com a resultat una expansió de l’economia, perquè van augmentar la despesa financera de l’Estat en favor de la vasta massa d’assalariats que disponien de bons del tresor, afavorint-ne el consum –temps aquells en què l’augment del pagament d’interessos no induïa als Estats a reduir els altres components de la despesa pública, per compensar.

Cal aclarir que un punt de debat és fins a quin punt el banc central pot efectivament influenciar el nivell dels interessos generals de l’economia. Molts autors donen per fet que un augment dels tipus d’interès del banc central es transmet immediatament al preu del crèdit (Lima i Meirelles 2007), però Park (2002) ens recorda que els bancs privats fixen els diferencials entre interessos en dipòsits, préstecs del banc central i crèdits en un esforç per mantenir la taxa de benefici “normal”. En aquest cas, la transmissió no té per què ser immediata, sobretot en sistemes/èpoques on el banc central juga un paper menor en la provisió de liquiditat a la banca privada, i es pot veure influenciada (i fins i tot més que compensada) per canvis en la taxa de benefici del sector bancari.

D’altra banda, cal recordar que el banc central i el sistema financer poden fixar interessos nominals, però que els interessos reals dependran d’una taxa d’inflació sobre la que només exerceixen una influència imperfecta.

Potser per totes aquestes incerteses, que impliquen fortament que els efectes de la política monetària són minsos i contradictoris mentre que la política fiscal és sempre més efectiva (en tant que permet expandir la demanda directament) (Arestis i Sawyer 2003), hi ha autors keynesians que defensen l’existència de nivells “naturals” on ancorar els tipus d’interès (cf. Rochon i Setterfield 2007), enlloc d’usar-los com a mecanisme d’estímul o estabilització econòmica, entre els quals la possibilitat de deixar-los permanentment al 0%: personalment, és una opció que no em desagrada.

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en 50, Euro i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Participa!

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s