Interludi

Pel Burak

La crisi continua. L’atur s’enfila, al març, fins al 27,1% (a Catalunya, 24,5%), la carència material afecta, segons dades provisionals pel 2012, al 16,4% de la població (a Catalunya, 16,6%). Milions de treballadors estan a punt de perdre la protecció que tenen, o bé la malvendran per un plat de llenties. Res fa pensar que això s’hagi d’aturar: quinaeconomia parlava de “la dècada perduda“, però per què no “el ventenni perdut” (com al Japó?). Que hi ha marge per caure encara, no ho hauríem de dubtar: fins al 2014, es calcula que el PIB haurà caigut al voltant del 6-7%, poca cosa comparada amb l’experiència de l’Est d’Europa (p. 44) o de Grècia (camí del 25%) -potser no caurem tan avall, però no serà perquè a qui ens governa li importi la nostra situació.

Exacte.

Mentrestant, la revolució es fa esperar. Els sindicats negocien un pacte social, amb què justificar la caiguda de les pensions, o dels salaris, o de l’ocupació. Els joves emigren. Els moviments polítics, vells o nous, s’ocupen de les prioritats: el model d’Estat(s) i organitzacions internacionals, els formalismes de la representació democràtica. Les masses es mobilitzen -augmentant el seu consum de televisió fins als 271 minuts diaris. Els sondeigs anticipen una gran coalició PP-PSOE, i a Catalunya el magma criptoconvergent (el PSC lloant a Mas Colell, ERC donant suport al Govern…) s’exté més ràpidament que CiU no es desgasta: no és un mal que ens sigui propi; a Grècia, sembla que les forces d’esquerra tornarien a perdre les eleccions davant Nova Democràcia mentre Syriza “modera” el programa, i a l’Amèrica Llatina, els errors propis i la pressió forània auguren un gir cap a la dreta.

Les iniciatives internacionals consisteixen en una Comissió que es reivindica keynesiana, per exigir nous sacrificis. Suposo que cansat de fingir busca un canvi de rumb, el PP reconeix la seva afinitat ideològica amb vells enemics -signa un acord amb el PC xinès i amb Alemanya se’ns anuncia un un nou Pla Marshall (en el sentit, que, com l’original, caldrà emigrar per beneficiar-se’n), mentre de lluny sonen els tambors del lliurecanvisme amb els EUA.

Sí senyors: 5000 joves podran anar a estudiar i (d’acord amb les necessitats del capital alemany) potser treballar a Alemanya, els altres 955.000 aturats juvenils (16-25, març 2013), si us plau, circulin. Ja ho diuen els Gerrymanders, que potser no n’hi ha per tant.

Aquest paràgrafs introductoris, per cert, preferiria que els llegíssiu com un exercici d’estil. He volgut imitar el que fa un cert tipus de columnista d’esquerres, i la percepció que tinc de la tasca de dibuixants com el Roto: enviar missatges nihilistes sobre el futur de la nostra societat, que els mitjans comercials no tenen cap problema en fer seus, perquè són tan negres que conviden fortament a la inactivitat. Anomia: el propi Roto publica, al cap i a la fi, a El País fins quan els seus companys fan vaga, malgrat ser capaç de crítiques tan brillants com aquesta:

Q80

Bé, és probable que la lectura d’aquest bloc produeixi un afecte anestesiant (soporífer?) semblant, vist que identifiquem la present crisi amb 30-40 anys de derrotes i renúncies del moviment obrer i de mala inserció en l’economia global (Etxezarreta 1991, ed.), i que denunciem constament l’obscurantisme dels intel.lectuals, i els jocs que juguen (particularment vis-à-vis les institucions europees) els Governs per abdicar les seves responsabilitats democràtiques. Tot està tan fumut que sembla impossible canviar-ho.

Ets de classe treballadora? Robo respon: Clase obrera (dondé está, la, la, la)

I no és el que voldríem: aquest bloc té la voluntat d’informar per a l’acció política, i no pas d’indignar a la gent al seu sofà, intenció que compartim (o més aviat imitem, vist que al costat d’aquests, som un succedani) amb mil blocs personals i d’altres col.lectius com l’Observatorio Metropolitano, Novecento o Econonuestra, Economía Crítica i Cítrica, publicacions com Viento Sur o Mientras Tanto, La Hiedra, Nuevo Claridad, la Directa, Diagonal, les restes del naufragi de Público; o en anglès Naked Capitalism i Social Democracy for the 21st Century, per citar només alguns dels blocs, mitjans i espais d’actualitat i de reflexió teòrica d’esquerres que, mantenint certes diferències (val a dir que el nostre programa de mínims també canvia segons la situació) ens són essencials per comprendre la situació actual.

(N’hi ha molts d’altres, una llista exhaustiva seria impossible; per si us ha de servir de guia per destriar el gra de la palla, la línia divisòria entre esquerra i liberalisme es troba en aquest país en el debat sobre si el PSOE o El País (la lectura del qual cal mantenir, que si no caiem en l’autoconsum) van ser mai/poden esdevenir vehicles d’un programa econòmic d’esquerres (no, com ho confessa la pròpia Soledad Gallego-Díaz a Jotdown); la línia entre obscurantisme i reflexió teòrica la col.loco entre recitar texts antics i els intents de comprendre per què la burgesia bloqueja una sortida keynesiana a la crisi i si és millor per les classes treballadores dels països avançats arribar a una aliança en aquest punt, o bé cal pensar directament en el socialisme: del repartiment del treball a la nacionalització de la gran indústria).

Revolución

Manel ens fa l’autocrítica.

Del que es tracta, dèiem, és d’actuar. La PAH ens demostra que l’activisme de carrer és ben actual i pot reeixir si s’hi participa amb prou vigor i amb una línia programàtica clara: és aquesta energia la que cal transmetre a les assemblees, les marees, els Fronts Cívics i Processos Constituents etc. Cal prendre el carrer i els Parlament(s), i especialment la feina: sindiqueu-vos o, almenys, colleu als vostres representants sindicals; militeu a un partit i participeu de les discussions estratègiques i ideològiques i mireu de convéncer al vostre entorn sobre la necessitat de mirar més enllà del centre-esquerra si les coses han de canviar.

Més que res perquè confiar en la benevolència dels estranys no ens salvarà.

Aquesta entrada s'ha publicat en Política i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

4 respostes a Interludi

  1. MwRosell ha dit:

    Però a més d’això, què en penseu de que calgui un treball previ d’educar en argumentar i buscar equilibris, superar el clientelisme? Perquè a vegades no estàs massa segur que part dels qui participen i col·laboren activament en processos (i partits) no segueixen la màxima de que té més raó qui crida més. I no es tracta de raons sino de viure en comú, i això només s’aconsegueix si, a part de voler actuar, es promou el compromís cívic de estirar i afluixar quan cal perquè tots formem part del tot. No? Malhauradament estem massa acostumats a la dinàmica partidista competitiva d’estratègia a curt termini, com si només servissin els interessos privats de l’estructura. Whatever…

    • Certament, recuperar la consciència del bé comú per sobre d’interessos particularistes i de la importància del debat raonat per sobre el sectarisme és essencial (fins i tot dins de l’esquerra). Però al meu parer l’espai per crear una democràcia més raonable i solidària no crec que pugui obrir-se “prèviament” a l’acció política, sinó (i potser per això és tan difícil) “al mateix temps”.

  2. Positiu ha dit:

    Totalment d’acord en que l’activisme de saló no canviarà res i que on es poden fer canvis és mitjançant les plataformes cíviques. Jo afegiria que on es poden forçar bastants canvis és en la part econòmica (des de contractar la llum a una cooperativa verda a la banca ètica o invertir en projectes sostenibles socialment i ecològica). Els diners són els que mouen el mon i les grans empreses (que són les que al final marquen el pas als polítics) no faran mai canvis voluntàriament, però si el Santander o Gas Natural (per exemple) constaten que perden un percentatge important de clients per qüestions ètiques potser es replantejaran el que fan… La pela és la pela. Estic convençut que la pressió econòmica és l’única que pot aconseguir un canvi de rumb de les grans corporacions i per tant de les polítiques.

    • És una estratègia més. De totes maneres, el control que podem fer com a consumidors és limitat: se’m faria difícil identificar d’on provenen, i en quines condicions s’han produït, la majoria de les coses que compro; fins i tot per això fa falta canviar la legislació.

Participa!

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s