Límits de la renda mínima

Aquestes setmanes, es recullen a Catalunya firmes a favor d’una renda mínima renovada. La proposta naix a contracorrent -ja que, malgrat l’evident erosió de la situació social i econòmica dels darrers anys, el Govern de la Generalitat ha reduït els beneficiaris de l’actual Renda Mínima d’Inserció de 24.541 el 2011 a 23.123 el 2012 (Vilaweb), una tendència que Felip Puig vol consolidar (per si queda algun dubte que la crisi només és crisi pels pobres).

La iniciativa vol garantir un subsidi anual de 7.968 euros a tots els catalans, ingressos que substituirien totes les altres prestacions públiques (pensions etc.) d’import inferior. Un brindis al sol? No, segons els càlculs dels professors universitaris Jordi Arcarons, Daniel Raventós i Lluís Torrens a Sin Permiso; el gruix dels recursos vindria d’establir un tipus únic d’IRPF del 49,58% per a totes les rendes (treball, capital…) i sense deduccions -excepte per aquests 7.968 euros, que estarien exempts de tributació. Això vol dir que si algú cobra el salari mitjà català, 24.499 euros, acabaria ingressant 20.320 euros, més o menys com ara. A canvi, tothom tindria garantida una renta de supervivència, i fins i tot els treballadors més pobres (entre els quals els que cobren el salari més comú a Espanya: 15.500 euros) cobrarien més gràcies a aquest subsidi del que paguen en imposts; mentre que les llars més riques es veurien obligades a una contribució progressiva (i no com l’actual), fins a gairebé la meitat dels seus ingressos.

És probable que als economistes aquest disseny tributari els sigui familiar -però no pas perquè prové de l’esquerra, sinó perquè en féu bandera Milton Friedman, un dels intel.lectuals de la dreta més radical. Aquest viatge de la idea cap a l’altra vora de l’espectre polític, però, no és tan paradoxal com sembla: és una de tantes transformacions (benintencionades, això sí) del calidoscopi neoliberal.

El mateix número de Sin Permiso ens ofereix una defensa de la renda mínima per part de Guy Standing, economista de la SOAS i antic investigador de l’OIT, representant una visió dominant dins l’esquerra actual -una visió caracteritzada, en primer lloc, per un enorme fracàs de la imaginació política:

“ya no podemos esperar que los salarios crezcan de verdad en Europa. La globalización significa que nuestros salarios caerán hasta los niveles de las economías de los mercados emergentes”

És a dir, ens toca acceptar les reduccions salarials que imposin les “lleis del mercat“. Pel que fa a la lluita per un treball digne, també és cosa del passat:

“el futuro traerá muchos empleos, pero una parte creciente de éstos estarán mal remunerados y serán inseguros. Tenemos que aprender como sociedad a tratar esos trabajos como algo instrumental, no como algo que nos defina como seres humanos”.

Finalment, la “desmercantilización del trabajo“, entesa com una reorganització de la producció i la tècnica a nivell de societat, minimitzant els treballs desagradables i la fabricació de coses innecessàries esdevé una “desmercantilización de las personas“, entesa, merament, com la possibilitat individual de triar la renda mínima o treballar (exactament igual que en els models marginalistes), mentre el control de la producció i la distribució roman en mans dels capitalistes.

El problema és que un cop naturalitzem plenament algunes de les tendències dels darrers anys (l’augment de les desigualtats, la precarització de la mà d’obra, l’atur de masses…), en el fons estem legitimant l’ordre vigent. I en aquest sentit, l’exigència d’una renda mínima apareix com a contradictòria: com podem denunciar les injustícies de la societat si al mateix temps afirmem que les lleis que regulen aquesta societat són inexorables?

O altrament dit: si acceptem que la classe treballadora no té, ni tindrà ni tan sols la força de frenar l’augment de les desigualtats, l’empitjorament de les condicions laborals, la indiferència de l’Estat envers l’atur… amb quina força podrà demanar l’emancipació del treball assalariat i el repartiment massiu dels ingressos implícits en la proposta de la renda mínima? No seria per això que Milton Friedman podia defensar-la?

La visió de l’esquerra tradicional era ben diferent. I és que en el discurs de l’esquerra tradicional, no hi havia massa lloc per a una renda mínima. Dos dels objectius del socialisme eren la democratització (és a dir, el repartiment) del treball i la riquesa, de manera que tothom gaudís d’ingressos similars i la possibilitat de dur a terme feines desalienants (i contribuís en igual mesura a les tasques més penibles), demolint les jerarquies creades per l’organització capitalista (o burocràtica, en el comunisme) del treball i la distribució. Podien rebre una renda sense treballar aquella gent que no pogués dur a terme cap ocupació socialment útil (de manera transicional, en el cas que es tractés de gent que requeria d’una nova formació per continuar treballant, o permament, en el cas de jubilats o invàlids), però en cap cas aquesta es concebia com un “dret de ciutadania” absolut: precisament perquè la idea d’igualtat exigia que tothom (segons les seves capacitats) contribuís al procès social de producció, enlloc de refugiar-se a casa amb un subsidi. El dret, que també recull la Constitució, era a una feina, i una feina digna -quelcom de completament vigent; i que no passa per implorar una societat més caritativa, sinó per construir una societat diferent.

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en 50, Fiscal i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

3 respostes a Límits de la renda mínima

  1. MwRosell ha dit:

    Certament cal una reflexió profunda del paper del ciutadà, un individu que reconegui la comunitat i el seu paper. Per això cal primer transparència, o més aviat exigir-la, i una consiciència menys individualista. Aquí estem d’acord imagino. Jurídicament la noció de transparència crec que s’està pervertint una mica, però també m’anima que és un tema de treball molt interessant.

    Llegint el vostre escrit, tal com ho veig, crec que observem un xoc de paradigmes. Fa poc he llegit/sentit com el que hem de fer és resignar-nos a què el treball ha de ser un mer mitjà de supervivència i que no ens ha de definir com a persones. És a dir, altra vegada sembla que promocionem amagar el cap sota l’ala. Això no nega que calgui que ens impliquem i que ens interessem per altres coses que no sigui només el nostre “treball”, però nocions com “pertinença” i “contribució” només poden adquirir la seva dimensió més gran quan els individus se senten dignificats per la seva feina. Crec jo.
    Doncs sembla que la via fàcil, com dedueixo també de la vostra preocupació, sigui la resignació en els vells paradigmes, i això és una mica alarmat. Tot i que, altrament, és francament difícil aconseguir el contrari degut a la forta pressió estructural del tot plegat, també s’ha de dir.
    Per altra banda, he mirat això de la renda mínima i del tipus únic que es proposava i, a part de l’espant que he tingut amb el 49,58% em sembla que no em quadren els números sobre el salari net i brut que proposes. Potser per simple ignorància.

    Amb això de la renda mínima, hi podria estar d’acord, però no m’acaba de convèncer (encara hi veig moltes perversions i potencials picaresques). Enlloc d’una renda mínima la discussió es podria plantejar en el sentit de sanejar administracions i serveis públics, i potenciar una bona xarxa d’assistència i serveis, no? No només assistència sanitària bàsica i educació pública, que són els pilars de l’Estat del Benestar, però del “nostre” EB (basat en la família), potser també caldria potenciar altres serveis com, un veritable parc d’habitatges amb lloguers assequibles, menjadors, centres de dia, serveis extraescolars, ludoteques públiques, subvencions culturals, etcetc. Caldria un treball exhaustiu sobre els problemes i un mètode més “descentralitzat” per atendre a les particularitats. Alhora es crearien llocs de treball i es garantiria un mínim de dignitiat.

    • Completament d’acord amb les teves reflexions, tot i que crec que la noció de “ciutadà” difumina en excès alguns antagonismes socials que són ben reals i la superació dels quals és una exigència prèvia a una noció efectiva de ciutadania.

      Crec que l’expansió de l’Estat del Benestar, desitjable com és, i aquesta mena de programes resolen problemes diferents que no s’han de confondre, ni que en el nostre país ambdós sigui desitjables. En el primer cas estem parlant de quins serveis s’han de socialitzar, i quins han de ser de provisió privada o domèstica; en el segon cas de què fem de la gent que queda exclosa d’una activitat productiva contra la seva voluntat.

      La visió de la renda mínima és: fem-los caritat -i el que em preocupa d’aquesta proposta és que fragmenta aquella consciència de comunitat a la que abans feies referència; i pot conduir a l’estigmatització d’aquest grup de gent (amèn de mil picaresques), i eventualment al desmantellament del propi programa. En aquest sentit, el repartiment del treball per evitar aquesta exclusió em sembla una proposta preferible.

      De totes maneres, hi ha posicions intermèdies: una molt interessant és la de la “Job Guarantee“, que ofereix una feina d’ingressos mínims a tothom qui la demana.

      Miro d’aclarir-te un dubte sobre això de IRPF+renda mínima, funciona així:

      Ingressos després d’imposts = Ingressos abans d’impost x 0,5042 + 7968

      O sigui, que si tu guanyes 10.000 euros de sou brut anual (cotitzacions excloses), amb aquest sistema acabes ingressant: 5042+7968=13010 euros. És com si tinguessis un tipus negatiu (efectiu) de més del 30%!

  2. MwRosell ha dit:

    Ah, no comptava que la renda mínima com a “concepte” s’intepretava aplicable tant a la renda obtinguda pel propi treball com per les transferències de l’estat. Si ho dedueixo sí que surt, és clar.

    I, efectivament, la meva noció de ciutadania no es lliga essencialment a la noció que estableix la llei. Diguem que és una noció més normativa, qualificada, sobre el paper de l’individu dins la col·lectivitat.

Participa!

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s