Mitterrand

Què entenem per política keynesiana? Si llegim els diaris, hom diria que ser keynesià implica: a) ser favorable a la inflació; b) ser favorable a l’augment del deute públic. I com que la gent té un prejudici més aviat injustificat envers el darrer (com hem vist aquí) i que els autèntics motius de la inflació (el conflicte distributiu: Inflació) no es discuteixen mai, no és estrany que els keynesians tinguem una fama eterna de gestors irresponsables.

Irresponsables, i il.lusos. Al cap i a la fi, no va demostrar la “crisi del keynesianisme” dels anys ’70-’80, que les polítiques de contenció de la despesa pública eren la millor alternativa si volíem créixer?

Fa falta, si hem d’advocar per polítiques keynesianes, un treball revisionista sobre aquest període. D’una banda, teòric (Ortodòxia): raonar per què l’elevada ocupació de l’època d’or del capitalisme (1950-1973) poca cosa devia a una caiguda dels salaris o dels tipus d’interès que ara el neoliberalisme proposa (en forma d’una reforma laboral, l’acció del banc central etc.); sinó purament i senzilla al compromís de mantenir la demanda agregada en nivells compatibles amb la plena ocupació -i que per tant permitien que l’economia s’expandís al ritme de la productivitat laboral sense que l’atur augmentés.

Però sobretot, exigeix un treball històric que reinterpreti les polítiques econòmiques durant el període 1973-1983 i els seus efectes, tasca a la qual aquest bloc només pot contribuir pinzellades (sobre el Regne Unit, Itàlia, Espanya…). Avui, una més sobre el “darrer experiment de política keynesiana” dut a terme per un govern d’esquerres en un país capitalista avançat: els primers dos anys de Mitterrand (maig de 1981-març de 1983), als quals va seguir el tournant de la rigueur que la mateixa esquerra va imposar fins a la seva derrota el 1986.

Redactat el 1972, el Programme commun amb què l’esquerra guanyà el 1981, comprometia al Govern Mauroy a un programa ambiciós de reformes: les polítiques d’oferta s’inicien amb la nacionalització del sector bancari i una colla d’indústries amenaçades per la competència estrangera o altrament estratègiques (energia, electrònica, acer, components de l’automòbil…); les polítiques de demanda amb un augment de la despesa pública que situava a França a contracorrent de l’opinió econòmica del moment. Finalment, el Govern es comprometia a reduir les hores de treball i a augmentar els salaris, redistribuint envers els treballadors.

Nous avons beaucoup rêvé…, diria Mitterrand el 1983: la política d’esquerres era allò que volíem, i és amb gran tristesa que en constatem el fracàs -si no fos perquè va funcionar, i no fou més exitosa per la pusal.linimitat d’un govern i un partit plens fins dalt de futures icones del socioliberalisme (Rocard, Delors, Attali… Hollande).

Centrem-nos en la gestió de la demanda: l’augment del consum públic als pressuposts de 1982 es trobà per sobre del 4%, remarcable pel fet de produir-se contra les tendències europees (creixement de la despesa pública, AMECO), però no tant si considerem els augments amb què la dreta volgué reconciliar-se amb els francesos després del maig del 1968, o durant els ’70 per contrarrestrar els xocs del petroli:

G

Val a dir que malgrat els nous compromisos industrials adquirits, la inversió pública caigué gairebé un 1,7%, o sigui que l’augment total de la demanda pública fou un xic menor. Però malgrat aquesta timidesa, aquesta política fiscal aconseguí que l’economia passés de créixer un 0,08% el 1981 al 2% del 1982, més que no pas l’austera Alemanya, el PIB del qual continuà caient.

Com ja hem dit, però, les principals figures del PS estaven tan convencudes del fracàs del keynesianisme, que ni tan sols aquest fet els féu canviar de rumb. Convenientment, algú alertà del dèficit a la balança de pagaments (inferior, per cert, al de 2007, 2008, 2009, 2010…) que derivava de créixer més ràpidament que els rivals comercials. Una devaluació? Proteccionisme? I ara: el que calia era austeritat per disciplinar als treballadors i reduir els costs salarials.

Tot plegat, per a què? Com reconeixen Blanchard i Muet (1993), fins al 1987 no hi va haver cap millora en la competitivitat: i tampoc s’evitaren devaluacions el 1986 i 1987… Com es veu al gràfic, l’únic resultat d’aquestes polítiques four un retour à l’ordre de les rendes salarials encara més accelerat que l’europeu (rendes salarials/PIB, AMECO), exactament com ara succeeix a Espanya:

Rendes salarials

Per cert, el 1983 els EUA va sortir de la recessió i es va convertir en la locomotora de l’economia mundial durant la resta de la dècada. Endevineu com? (Creixement de la despesa pública, AMECO).

EUA

Gràcies, Reagan.

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en 50, 70/80 i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

8 respostes a Mitterrand

  1. Ernest A C ha dit:

    Em pregunto què mesura l’eix vertical en el primer i tercer gràfics. Si és variació de la despesa pública, he de dir que no és un indicador de la política fiscal. Això deixant de banda que fins i tot una anàlisi correcta de les dades adequades tampoc permetria extreure conclusions gaire sòlides. És com el debat sobre si les polítiques econòmiques durant la Gran Depressió van ser encertades o equivocades. Com que no podem saber el resultat que hauria tingut cada una de les possibles polítiques alternatives, no hi ha manera de saber quina hauria estat millor.

    • L’expansió de la despesa pública, és una excel.lent mesura de la política fiscal; i en ambdues experiències fou inequívocament contracíclica -en el sentit que es produiren augments de la despesa pública contra la tendència anterior de la demanda pública i privada. En l’article que t’enllaço la fan servir, a més, per explicar-te per què va ser crucial per sortir de la crisi dels ’30.

      http://www.levyinstitute.org/pubs/wp_678.pdf

      Si llegeixes l’entrada amb atenció, veuràs que no faig servir l’experiència Mitterrand/Reagan per demostrar la superioritat de les teories keynesianes per sobre de les marginalistes (car aquesta tasca la deixo pel treball teòric que esmento i enllaço al tercer paràgraf), sinó per mostrar que no falsifiquen les prediccions del keynesianisme, contràriament al que sol pensar-se.

      • Ernest A C ha dit:

        Pregunta: Si la despesa pública augmenta en x, només amb aquesta informació, com sabem si la política fiscal és expansiva o contractiva?

        • Resposta: Per la teoria keynesiana, un augment de la despesa pública no pot ser contractiu per definició, amb independència de la seva magnitud -com a molt pot ser neutre si existeix alguna barrera a l’augment de la demanda (plena ocupació del treball, utilització màxima del capital instal.lat, restriccions al crèdit privat/exterior), i per tant un augment de la despesa pública desplaça una despesa privada equivalent. Gairebé tota l’evidència empírica que puguis trobar conclou que els multiplicadors són positius, en consonància amb la teoria keynesiana.

          Potser el que em preguntes és quan un augment de la despesa pública és prou expansiu: la resposta és quan aconsegueix fer tornar a créixer el PIB i l’ocupació en línia amb els objectius macroeconòmics que l’Estat persegueix.

        • Ernest A C ha dit:

          No, no parlo de multiplicadors, ni de si és prou expansiu, parlo de si és expansiu.

          Normalment, els economistes parlen de política fiscal expansiva quan el govern té dèficit públic, i de contractiva quan té superàvit. És perfectament possible que la despesa pública augmenti, i al mateix temps es redueixi el dèficit públic i/o el pes del sector públic en l’economia.

          Per exemple, a Espanya entre 2003 i 2005 la despesa pública va augmentar considerablement, i al mateix temps el dèficit públic es va convertir en superàvit. Superàvit vol dir que el govern consumeix menys recursos dels que extreu de l’economia, amb la qual cosa fa disminuir el PIB.

        • Si els economistes parlen de política fiscal expansiva quan el govern etc., s’equivoquen. És possible que fent caure la despesa pública indueixis una caiguda més gran de l’activitat (via el multiplicador) que acabi fent caure acceleradament els imposts, i per tant augmenti el dèficit; però és evident que aquest dèficit correspon a una política contractiva, perquè s’ha obtingut fent disminuir el PIB.

        • Ernest A C ha dit:

          Per tant, estàs dient que, per exemple, tot i els superàvits públics de l’estat espanyol de 2005, 2006 i 2007, el creixement de la despesa indica que el govern va fer una política expansiva en aquest període?
          Si actualment es manté la despesa pública (o sigui, un creixement zero de la despesa), segons el teu criteri, això és una política expansiva, neutral o contractiva, independentment de com variïn els ingressos o quin sigui el nivell de dèficit?

        • El que t’estic dient t’ho he dit, però hi torno. Un augment de la despesa pública és expansiu per definició, fins als límits físics a la producció de l’economia, o els límits que l’accès al crèdit fixa a l’expansió global de la demanda.

          La decisió de mantenir superàvits fiscals va alimentar el l’endeutament familiar, però no em sembla que tingués grans efectes sobre l’expansió de l’economia fins que aquest endeutament es va convertir en una restricció al crèdit familiar -però aquesta restricció, i els elements contractius que va aportar en forma de caiguda de la demanda privada, no eren inevitables per haver mantingut superàvits anteriorment, ja que altres polítiques (un augment dels salaris, per exemple, o tributs més redistributius; un creixement més rapid de la despesa pública) haurien pogut corregir-la.

Participa!

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s