No són (només) els bancs

Avui 1.882.339 treballadors es queden sense conveni d’empresa; mentre que un milió i escaig només ha aconseguit renovar-lo en condicions que, com a mínim, són més favorables a la patronal que les derivades de l’absència de conveni. Les conseqüències d’aquest triomf anunciat de la patronal (car en fou profeta el BOE), que els sindicats són massa tímids per combatre, les explicava molt bé Miguel Sánz Alcántara a En Lluita ara fa un parell de mesos: menys salaris, més precarietat.

Per coses de la vida, l’any passat estava vivint a Nova York (bé, a un barri de Nova Jersey on les delícies locals eren buñuelos, pandequesos, pandeyucas, pandebonos, arepitas de choclo, dulce de guayaba, jugo de guanábana i chocolate en agua) durant les protestes d’Occupy Wall Street [OWS].

Globalment, semblava que el moviment estigués preocupat per celebrar-se abans d’aconseguir res : sense ni un soupçon d’ironia, la gent es ficava a celebrar i cridar “This is what democracy looks like [Aquest és l’aspecte de la de la democràcia]” pel simple fet d’estar tots reunits en un plaça, fent xerinola, ignorant els brunzits dels helicòpters i les brigades antidisturbis que ens encerclaven a certa distància.

Unes setmanes després dels desallotjaments dels acampats, vaig veure molts dels cartells de les manifestacions en una sala de la NYU –quina pressa per enterrar el present! Per si la vida us sembla mancada de simbolisme, no era una exposició oberta a tothom; la majoria ens havíem de conformar amb veure els cartells i endevinar què es proclamava des del carrer, ja que no havíem pagat cap matrícula que ens permetés l’accés (limitar la ciutadania a un grup selecte de llicenciats sembla tan natural, que no sorprèn que la reivindicació més insistent d’OWS fos un abaratiment dels costs universitaris).

Jo l’hauria titulada: This is what neo-liberal democracy looks like indeed.

Potser no vaig saber estar als llocs adequats, i la meva experiència, com tota experiència, no pot ser sinó un testimoni parcial: però el que recordo era un moviment obsessionat per evitar la confrontació (durant bona part d’una manifestació per Manhattan, la consigna que més vam cridar fou: “Please, stay on the sidewalk [Si us plau, mantingueu-vos a la vorera]”) i per unes majories socials (“We are the 99% [Som el 99%]”) que a la pràctica condemnaven qualsevol discussió a dissoldre’s en una xerrameca eterna i múltiples contradiccions, enlloc de l’anhelada unanimitat.

I tanmateix, almenys dues reivindicacions van emergir amb certa força (sense que ningú, fins ara, les hagi recollit): la primera, potser inevitable vista la composició social de les protestes, millores en el finançament universitari i en particular, una reducció de l’endeutament dels estudiants; la segona, per extensió, una reducció en el poder de la banca i les finances, culpables als ulls de la majoria del desmantellament d’aquell Estat de progrès de la postguerra (almenys del que et prometien si eres blanc, home, heteronormatiu etc. i no havies de témer, dins o fora de les fronteres dels EUA, l’entusiasta fúria “anticomunista” del Govern de torn) i alhora, convenientment, un enemic prou petit per encabir-lo dins d’aquell ínfim 1%.

(Per ser justos: el 8,5% del PIB als EUA (2010, EU KLEMS) correspon a activitats financeres i assegurances, xifra que cau fins al 3,8% del PIB a Espanya (avanç de 2011, INE), i que també inclou els sous dels precaris que us atenen a la finestreta).

Sembla que els moviments socials d’aquí comparteixen aquesto odi particular –de l’esquerra transformadora a la socialdemocràcia light; arreu trobem qui dóna la culpa de la llarga nit neoliberal i la seva crisi als bancs: per sortir-ne (seguint, per exemple, els comentaris de l’influent Graeber 2011) toca un jubileu bancari que declari la bancarrota de parts substancials de “l’il.legítim” deute existent (hipotecari, públic…) [I si no paguem?], i que ens retorni a una societat més justa i eficient pel simple fet de trencar amb la càrrega de les finances; alliberant-nos de la seva corrupta influència sobre els partits, Governs i institucions internacionals.

La innegable força d’aquest discurs prové dels abusos evidents de les finances en els darrers anys: els privilegis i incentius envers les pensions privades; l’estafa de les preferents (combinada amb el blindatge dels crèdits de la banca espanyola); l’absurda legislació hipotecària que lliga als endeutats de per vida; el sanejament amb diners públics de les caixes per després regalar-les als grans grups bancaris; els indults oferts a alguns privilegiats (fins i tot vorejant la prevaricació, com en el cas Sáenz). Però ens equivoquem si pensem que és només un petit sector de la burgesia, el suposadament atàvic i anti-social capital financer, contra qui cal enfrontar-nos; i no, d’una manera més general, contra el poder del capital en tant que classe: correm, sinó, el risc d’invisibilitzar aquella població que pateix sense que les finances en siguin culpables (no només perden la casa els desnonats hipotecaris: també els llogaters sense ingressos), o de dedicar l’escassa energia política de les masses cap a un fals objectiu.

I és que no em sembla evident que les finances siguin la causa causans dels processos viscuts en les darreres dècades –o que la seva presència hagi tingut un rol purament negatiu. L’alternativa, en el context polític existent, a la bombolla immobiliària dels anys ’90 i ’00 l’estem vivint ara: l’atur de masses i una acceleració de la redistribució de les rendes laborals cap al capital [Redistribució i Crisi]. M’imagino que en el fons això també ho sap la gent que immediatament després de blasmar els bancs per tots els mals presents (ATTAC, típicament), els exigeix que reforcin la seva activitat obrint de nou l’aixeta del crèdit -demanda d’improbable efectivitat, vist que l’activitat dels bancs, contràriament a la imatge popular, no és especular amb deutes que no es pagaran, sinó oferir préstecs solvents; i en la situació macroeconòmica actual, aquests són rars (Crèdit).

Em sembla particularment absurd culpar exclusivament als bancs de les retallades en la despesa pública que ara mateix són el principal culpable de la recessió: en primer lloc, perquè és l’Estat que renuncia a l’impost com a font d’ingressos alternativa de la seva despesa, en benefici de la classe capitalista en el seu conjunt (Les alternatives…). En segon lloc, perquè els bancs només controlen el crèdit a l’Estat en la mesura que el banc central no intervé (i les instruccions d’aquest darrer a canvi del seu activisme van a) molt més enllà dels interessos de les finances, com quan suggereix una reorganització del món laboral en favor dels capitalistes com la que festegem aui, b) fins i tot en contra dels interessos de segments rellevants del sector financer, com quan exigeix als bancs perifèrics un sanejament dels balanços arbitràriament elevat –com comentava Mario Fernández a Capital– que els posa en desavantatge amb la competència estrangera tot debilitant el sistema financer global [Xipre]).

En tercer lloc, perquè les polítiques que l’Estat duu a terme avui són les mateixes que va dur a terme durant la crisi de finals dels ’70 o de principis dels ’80, o després de 1992, amb excuses que s’adapten segons la situació –però que generalment no es justifiquen únicament en la necessitat de sanejar els comptes públics, vist que el deute públic espanyol no és, ni ha estat mai, particularment elevat; sinó on té un rol essencial augmentar la “competitivitat exterior” [Els salaris…] de l’economia: un joc en què només és possible guanyar si algun jugador renuncia a participar-hi, i accepta els dèficits exteriors que provenen d’ésser l’origen de l’expansió de la demanda global; joc que convé a les burgesies nacionals, i no pas només al sector financer, per disciplinar la classe treballadora allà on, a diferència dels EUA, queda un mínim residu de combativitat.

És per tot això, que considero que el deute representa un antagonisme molt menys essencial per a l’esquerra que no pas la propietat privada dels mitjans de producció; i doncs, que és sobre la legitimitat i l’extensió d’aquesta darrera, en conflicte amb altres drets socials (una distribució justa, una ocupació decent…), que cal centrar la nostra crítica -i la nostra activitat.

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en 50, Política i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

4 respostes a No són (només) els bancs

  1. Ernest A C ha dit:

    I quan la propietat dels mitjans de producció estigui en mans de la classe treballadora, m’imagino que els gestionarà algun comitè format per membres de la classe política i/o sindicats, que assegurarà que tot sigui just i decent. Ah, però aquest sistema no era exactament com es gestionaven les famoses caixes d’estalvi a Espanya fins fa 4 dies? Ja hem vist quin èxit!

    • Llegeixes més del que he escrit, per si de cas et repeteixo l’únic argument del text: que l’antagonisme entre capital i treball és més profund que el que existeix entre les finances i la resta. Del socialisme i els seus problemes, que hi són, ja en parlarem algun altre dia, però denunciar que la propietat privada ha d’estar subordinada a l’interès general no és una línia del llibre roig de Mao; és la base de la convivència en una democràcia capitalista -vegi’s el Títol VII de la Constitució del Regne d’Espanya (128.1 especialment); un document que no és famós, precisament, pel seu esquerranisme.

      T’anava a contestar que no em semblava que les caixes estiguessin en mans de la classe treballadora pel mer fet de no tenir accionistes -i si de cas, el comportament dels seus gestors ho confirma; però per un dia farem una mica de demagògia: demostra (per analogia) la crisi financera dels bancs irlandesos, islandesos, britànics… que el capitalisme és inviable? Banesto, RUMASA, Banca Catalana… eren caixes? Caixa Ontinyent, Pollença, Guissona i d’Enginyers… s’han salvat de la crema pel fet d’haver estat bancs? Institucions financeres públiques com els bancs centrals o el FMI i el Banc Mundial haurien de privatitzar-se (o el que és el mateix, desaparéixer) com a condició necessària perquè l’economia funcionés millor? Abans que em vinguis amb nous sofismes, t’avanço les respostes: no, no, no, no.

  2. La Ultima Quagga ha dit:

    Penso que el comentari de Ernest A C explica, paral·lelament a l’anàlisi que facilitàveu, perquè organitzacions de l’esquerra (i de l’esquerra radical també), projecten una part del seu discurs justament, cap al no pagament del deute i la criminalització de l’acció criminal de la banca. Com dieu, aquesta ha estat una de les cares més visibilitzades del capital durant la crisi (i de l’acció política neoliberal que li raspalla constantment la catifa) i per tant, no és descabellat pensar que s’hauria de poder connectar amb la gent (que la veu, viu i pateix) amb mesures que qüestionin l’hegemonia en aquelles dimensions que tenen conseqüències tan flagrants com els desnonaments o les preferents.

    Entenc que entre aquestes posicions i la que referiu entre capital-treball, marquen una línia divisòria prou clara entre una crítica a l’acció (extrema, sí) del capital i una crítica anticapitalista.

    Així i tot, mesurar la “conveniència o no” d’ambdós discursos, no puc entendre-la sinó aparelladament amb la pràctica que l’acompanyi (si ens quedem tan sols en l’anàlisi… la primera és de sorral). ATTAC, OWS o la PAH, a grans trets, subscriurien la culpabilitat de la banca (i l’erigeixen com a pilar del seu discurs), malgrat de les 3 n’hi ha una, la PAH, que té la capacitat de prendre-la com a element que connecta amb la gent (i de quina manera), per dirigir després la seva acció cap als pilars sobre els que es reprodueix el capital (via qüestionament i vulneració sistemàtica de la propietat privada, principalment).

    Fer-ho al revés, ens exposa al risc que aquells que equiparen absència de capitalisme amb la tirania burocràtica del socialisme real (capitalisme d’Estat, de fet), s’enceguin fins al punt incomprensible d’especular escollint les oligarquies patides front les hipotètiques…

    Tant la propietat dels mitjans de producció, com la tensió entre capital i treball, malgrat estar a la base del món tal i com el coneixem, de vegades necessiten de dreceres (i podem pensar que més encara “tal i com estan les coses”) per poder desfer les visions que tan endins se’ns han posat…

    PD: Us trasllado un tema que fa temps que dura i que s’està elevant a l’escàndol que és el tema de l’emprenedoria/empresariat. Com enfocaríeu el tema?

    I moltes felicitats pel bloc!

    • Hola i benvingut al bloc, moltes gràcies pel teu comentari.

      En un primer nivell, ens hem de plantejar si el neoliberalisme és una forma de capitalisme degenerat al servei de la banca; amb el corol.lari de si, controlant al sector financer, tornaríem a un capitalisme més pròsper. Personalment, aquesta descripció (que és pròxima, per exemple, a la de Crise et Sortie de de Crise de Duménil i Lévy), em sembla equivocada: sense entrar en més detalls que els enllaços del text, m’agrada més una definició que li vaig veure l’altre dia al Richard Rubin:

      “neoliberalism, [is] not such a new phenomenon, but rather just seems to be the kind of capitalism you get when there is not a left to challenge it.ª

      http://platypus1917.org/2013/07/01/program-and-utopia/

      O altrament dit, el neoliberalisme s’explica pel creixent poder de classe del capital contra el treball -coses com el creixement de les finances en són només conseqüència. Cal revertir la situació explotant les contradiccions internes del capital (que no són, al meu parer, entre indústria i banca, sinó per exemple, entre els interessos dels capitals nacionals, com quan es planteja una política d’expansió de la demanda pública a la perifèria europea) o bé, frontalment, coordinant als treballadors en defensa dels seus drets.

      En un segon nivell, també discrepo de la idea que és més immediat atacar a la banca que al capital en general; perquè per a la major part de la gent, la feina (o la seva absència) és encara una part essencial de la seva existència. Diguem, més aviat, que els sindicats majoritaris són servils i absolutament despolititzats, o que l’atur actua com a potent correctiu de la consciència obrera (sense que els aturats es radicalitzin en compensació), de manera que, fent de la necessitat virtut, hem buscat altres espais i temes per a la lluita popular -que poden ser exemplars, com la PAH, però no són suficients.

      Finalment, pel que fa al tema de l’emprenedoria, crec que no et sé respondre. Em dol la cooptació del que hauria pogut ser un tema socialista par excellence: la possibilitat de desenvolupar les pròpies habilitats de manera creativa, sent amo de la pròpia força de treball -ja sigui muntant un micronegoci, o participant d’una experiència cooperativa; però em temo que no tinc solucions.

Participa!

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s