Profecies tecnològiques

Il.lustrant com la història fa dècades que es resisteix a avançar, l’altre dia un article a The Guardian rescatava una distòpia típica dels ’80: la d’una societat plenament robotitzada, on no hi ha lloc pels treballadors, creixentment obsolets per culpa de l’avenç tecnològic; o bé, com suggeria el New York Times, portadors d’habilitats devaluades i per tant necessàriament mal pagades -justificant-ne la creixent estratificació.

I com als ’80, el context ideològic de l’article és ben transparent: la duració de la recessió actual i les desigualtats que hi van associades es deurien a una transformació fonamental del capitalisme, i no pas (només faltaria, car la competència benevolent de la tecnocràcia com a grup, malgrat els seus errors individuals, no es posa mai en dubte) als interessos i els errors de qui guia la política econòmica. Ens hem de resignar, se’ns diu, al fet que el capitalisme desferma tensions productives que fan inútil bona part de la població; podem educar-los i (potser) garantir-los una renda mínima , però una part de la població activa és un excedent permanent, una càrrega a la que només podem oferir la nostra caritat victoriana –tal i com ja afirmaven la meitat dels malvats de les novel.les de Dickens, i els seus hereus del New Labour: adéu anhels de repartiment del treball i la riquesa, adéu gestió de la demanda agregada per lluitar contra l’atur.

Curiosament, hi ha una variant marxista del mateix argument: amb l’avenç de la mecanització la “composició orgànica del capital”, el ràtio entre “treball mort” en les màquines i “treball viu” en els obrers, creix; de manera que la misèria (l’atur) s’extè al mateix temps que cau la taxa de benefici, assenyalant la pròxima derrota del capitalisme –poc importa, per aquests escatòlegs, que si una tecnologia nova no garanteix almenys una taxa de benefici igual a la de la tecnologia en ús ningú no l’adoptaria, i que per tant aquesta tendència tècnica a la caiguda del benefici no existeix (Crisis Marxistes); o que la misèria no és el ferment automàtic de la revolució, sinó que ho és la consciència dels treballadors (Lucaks 1966, 1969).

D’altra banda, la dreta assenyala que un augment de la productivitat ens beneficia, en realitat, a tots. Més producte per treballador significa que podem dedicar més hores a l’oci sense disminuir el nostre consum, o consumir més (gràcies a salaris més elevats) sense augmentar les nostres hores de treball. Més encara, per a aquests ideòlegs, l’augment de la productivitat és la condició necessària per sortir de la crisi, i per millorar el benestar de la humanitat –llàstima que és precisament en nom de millorar la productivitat que el benestar laboral de molts treballadors es degrada dia a dia, o del progrès que sacrifiquem relacions socials essencials o desequilibrem la natura fins al punt que, en el mig termini, potser estem posant en perill la capacitat de reproducció de les societats avançades.

Seria més adequat dir, però, que la productivitat augmenta només el nostre potencial d’ingressos i d’oci, potencial que no té per què desenvolupar-se: no només perquè dependrà de com es reparteixen els guanys que podrien derivar-se’n (no cal repetir que la tecnologia no determina la distribució [Ortodòxia], sinó que ho fan les institucions socials), sinó perquè no hi ha necessitat que cap guany s’esdevingui. Així, un augment de la productivitat no es transforma necessàriament en un augment de l’ocupació o de l’economia, ja que el PIB creix si ho fa la demanda, i aquesta ha de créixer més que la productivitat si a més s’han de crear llocs de treball.

És un absurd comú a aquestes tres perspectives, però, considerar el desenvolupament tecnològic com un agent extern que la societat no pot controlar, guiar o combatre -una renúncia gratuïta a les forces del “mercat”. Les dècades ens permeten mirar als luddites amb condescendència, però no pas perquè la idea de frenar el canvi tecnològic fos en sí ridícula, sinó perquè les condicions de vida a Anglaterra eren miserables, i continuarien sent miserables avui si s’haguessin sortit amb la seva. Però als països capitalistes avançats, el progrès tecnològic sembla cada dia més redundant: puc entendre que enfront de la fam de la postguerra, la societat de consum americana fos el paradís; però ara que ja tenim xiclets, lleixiu futurista i Whatsapp, i cotxes tan potents que han de circular a 80 per entrar a Barcelona, potser no ens fa falta més -si és que ens feia falta tant.

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en 50, Competitivitat i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Participa!

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s