Bonzo

Durant les protestes turques, un company meu, professor de microeconomia, va perdre un ull per culpa de l’impacte d’una llauna de gasos lacrimògens incompetentment (?) disparada. Malgrat que coneixíem el cas, molts van inspirar-se indirectament per la premsa a l’hora de comentar-lo: Turquia és de facto una dictadura i Erdogan un sàtrapa o un califa o un sultà, segons l’estereotip orientalista que tinguéssim més a mà (ni en això som gaire precisos: gran visir, que era més obvi, no li ho vaig sentir a ningú); ergo els ferits a les protestes són màrtirs de la democràcia, lluita amb què ens podem solidaritzar amb la tranquilitat d’esperit de saber que nosaltres ja la vam completar fa algunes dècades.

Com cantava Moustaki: Circulez… Il n’y a plus rien à voir…

Quin sentit té, però, expressar-se així? L’AKP, el partit d’Erdogan, fou elegit democràticament –i és, a més, l’autor d’una i mil reformes que han desmantellat bona part de l’Estat militar que fins ben recentment s’erigia en tutor dels avatars del país (enllaç); havia negociat amb les guerrilles kurdes (enllaç) i s’han fet passos a favor de la llengua (enllaç); havia adoptat una política exterior progressiva a la zona (sí al referèndum de l’ONU sobre Xipre (enllaç); crític amb l’asfíxia que Israel imposa a Palestina (enllaç); favorable a la democratització dels estats de la regió (enllaç); impulsor, amb Zapatero, de l’Aliança de Civilitzacions (enllaç)…); ha presidit un fort creixement econòmic (enllaç) que, malgrat les seves limitacions (inevitables per la composició de classe del Govern i la tutel.la del FMI des de la crisi de 2001), ha aconseguit formidables progressos en el benestar dels més desvalguts –ja que, centrat en la construcció, ha estat un gran creador de llocs de treball i ha servit, de retruc, per renovar el parc de vivendes; i ha creat noves infrastructures que haurien de consolidar l’orientació exportadora i l’atractiu turístic del país mentre s’ha intentat una política industrial ambiciosa en determinats àmbits (Defensa, energia…) que si no ha aconseguit fins ara fer solucionar els problemes del dèficit exterior, almenys revel.la una certa ambició neo-desenvolupamentista.

És a dir, l’AKP ha governat d’una manera comparable a com ho han fet altres governs europeus -fins i tot les reformes més autoritàries: un sistema més presidencialista, limitacions al consum d’alcohol, una reconfessionalització de la societat… són homologables, respectivament, a les que caracteritzen França, Suècia i Polònia o Malta, sense que ningú parli de règims dictatorials en aquests països; i de manera més eficient i sovint més progressista que no pas els seus antecessors.

És per això que una reinterpretació dels fets sembla necessària, on l’èmfasi sigui en la insuficiència de les transformacions que l’AKP ha iniciat: la seva fidelitat a la política exterior dels EUA en assumptes com la guerra civil a Síria; els límits d’una política de desenvolupament que mantenint l’horitzó d’incorporar-se a la UE, es basa en indústries de baix valor afegit i, sobretot, en l’obra pública i la construcció de nous habitatges, que alimenten el deute privat i exterior –i que a més del seu impacte urbà, social i ecològic, només crea massivament llocs de treball sense formació acadèmica, frustrant les expectatives d’una joventut que tem, a més, l’atur massiu que derivarà de l’explosió de la bombolla; el conflicte entre laïcitat de l’Estat i religió pública; la continuïtat de velles estructures de la dictadura, que limita el reconeixement de la plurinacionalitat de l’Estat i el control popular de les institucions, mentre ampara l’activitat repressiva, ja sigui en el conflicte en les àrees remotes del país o en les comissaries urbanes.

Però expressats així, els temes són insoportablement familiars: són la crítica a una democràcia subordinada, econòmicament, als interessos neoliberals; i políticament, als dissenys d’una oligarquia i d’una burocràcia que només s’ha renovat parcialment des de la dictadura i que no dubta deixar la pròpia sobirania en mans d’altres Estats per avançar els pròpis interessos; i on en temes morals i d’educació plana, incomprensiblement en un estat no-confessional, l’ombra de la religió. Però vist així, és clar: ells i nosaltres vivim el mateix i volem el mateix, i per tant, si som coherents, també nosaltres hauríem de sortir al carrer, i és aquest pensament, com diu un amic d’Esmirna, el que la premsa ens vol evitar –i si algú, malgrat tot, surt i hi perd un ull, esdevé una víctima sense importància que el Govern és capaç, fins i tot, de negar (enllaç), enlloc de presentar-la com qui és: una heroïna com el meu company turc.

I si disfressem algunes protestes perifèriques, d’altres les mirem amb condescendència. Sobre Brasil, per exemple, El País va publicar un extraordinari article de Juan Arias (enllaç) tractant als manifestants de poc més que infants (més tard, adolescents) –al cap i a la fi, el PT ha bastit un estat del Benestar mínim que reparteix engrunes als més pobres sense que els més rics no deixin de fer-se més rics (enllaç), model que de passada, enriqueix als dirigents del partit (enllaç); és a dir, són punt per punt el PSOE de Felipe González: el partit que completa la transició “exemplar” des de la dictadura i “modernitza” el país -i no demaneu més, que vindrà una guerra civil o un cop d’Estat, com aquí (amb gran maduresa, afegiria el redactor que vol ascendir a columnista) vam saber comprendre.

A vegades, però, les distorsions són tan flagrants que institucionalitzen una espècie de dissonància cognitiva. Així, per exemple, sobre els fets de Tunísia, on la relativa “modernitat” de la societat i el seu Govern (dictadura molt menys repressiva que la dels nostre aliats d’Argèlia o, en forma monàrquica, del Marroc) transformava el fort impuls revolucionari que s’hi visqué en un espectre perillós. Per sort, els mitjans van trobar la manera exacta de referir-s’hi: estàvem davant l’expiació necessària d’un crim col.lectiu, la mort de Mohamed Bouazizi després de ruixar-se amb combustible i cremar-se de pura desesperació davant la impossibilitat de guanyar-se la vida (enllaç); acte prou simbòlic com per justificar, en el nostre imaginari, la rebel.lió que es produí -i alhora, prou llunyà per evitar que ens sentíssim directament interpel.lats per aquest relat.

I tanmateix, des de l’inici de la crisi, molta gent a Espanya ha provat de donar-se mort a l’estil bonzo, la majoria amb èxit, davant la indiferència col.lectiva: el 3 de juny, a Màlaga, un senyor perjudicat pels talls a dependència; al maig, a l’Ajuntament de la Ràpita, un noi; de nou a Màlaga, a l’abril, un paleta aturat i a Saragossa un senyor, a la Seguretat Social; al febrer, una dona s’immola en un banc de Castelló al crit de: “m’ho heu pres tot” i a València, un jornaler acomiadat; Màlaga, gener, dos hòmens, l’un aturat amb problemes econòmics, ; una altra senyora, l’agost de 2012, a Barcelona, dins un caixer; un noi d’Alcarràs, el juny de 2012; un indigent d’Arbúcies, al febrer, davant una comissaria; un altre sense-sotre d’Almeria, el setembre de 2011; novembre de 2009, un mallorquí, a la seu de CCOO a Ciutat; una desnonada d’Almeria, maig de 2009; febrer de 2009, un jove a Múrcia; un veí d’un barri pobre de Múrcia, davant d’un centre social, octubre de 2008; a l’abril, un altre home d’Almeria; al setembre de 2007, un home de Castelló, explícitament com a protesta econòmica

… la llista no és exhaustiva, i n’he deixat fora alguns intents que he vist lligats a “problemes sentimentals”; en tot cas els mitjans no volen alimentar els suicidis econòmics -ni la revolta: però si fóssim coherents, caldria denunciar el crim en què tots estem ficats i derrocar un règim il.legítim, sord al patiment del poble, o bé admetre que, com a societat, ja ens està bé; i deixar de mirar amb suficiència i exotisme aquests països que, en les seves lluites, demostren fins a quin punt la genèrica superioritat moral d’Occident és o hipocresia, o imbecil.litat.

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en 50, Política i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

3 respostes a Bonzo

  1. Ernest A C ha dit:

    Molt interessant l’article. Per altra banda, m’agradaria saber quina és la política d’aquest blog respecte als comentaris. L’altre dia vaig fer un comentari a l’article Profecies tecnològiques, que ha estat censurat. Era un comentari directament relacionat amb el tema i que no deia res ofensiu. És curiós que els autors del blog reclamin vehementment debat, però quan apareix algú disposat a debatre llavors decideixen que el debat no els interessa.

Participa!

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s