Treballant menys, treballem tots (I)

Aquesta nota sobre repartir el treball no té cap temptació “economicista”; Sanguinetti té raó quan escriu que l’obrer que no va a treballar a la fàbrica perquè li desagrada fa una crítica més forta al sistema econòmic que no pas la que va escriure Sraffa, per més necessari que sigui aquest darrer -i d’entre els clàssics del marxisme, El dret a la mandra no és menys fonamental que El Capital. Dit això, però, em sembla difícil avui obrir un debat sobre el repartiment del treball, i en general sobre el capitalisme, en les línies en que sorgí en el gauchisme –i això és per la perversa integració de les seves tesis en el discurs neoliberal (Boltanski i Chiapello, 2002).

El repartiment del treball penible als països capitalistes avançats s’ha fet deslocalitzant-lo allà on no és visible (fins que crema una fàbrica o s’esfondra una mina), oferint-lo a grups socials invisibilitzats (dones, migrants…), mecanitzant-lo sense que ningú es preocupi de l’atur que resulta o culpant a qui el duu a terme per no haver aprofitat les oportunitats educatives que l’Estat li proporcionava. Una altra reivindicació tradicional, la democratització d’aquestes i, en conseqüència, el repartiment dels treballs tècnics i intel.lectuals, no ha portat a una major llibertat: fins i tot les universitats i administracions públiques no escapen a la coacció empresarial a l’hora d’orientar la recerca i la política, o a la precarització de la seva mà d’obra; mentre que l’objectiu confès de la formació no és la d’expandir horitzons personals i desenvolupar les habilitats manuals i intel.lectuals de la gent, sinó millorar-ne l’ocupabilitat (employability), ferm mantra de l’OCDE.

De la denúncia de la burocràcia empresarial i les seves jerarquies, en favor del repartiment del treball de control i supervisió, hem passat a la descentralització sota diferents mecanismes: subcontractació a empreses amb jerarquies més curtes o falsos autònoms, utilitzant el mercat com alternativa al control burocràtic (pace Coase); o aprofondint l’autoidentificació dels interessos propis amb els de l’empresa. Ambdues tendències invisibilitzen o fan redundants bona part de les antigues cadenes de comandament, sense alterar la submissió del treballador. El sector públic, també, ha abandonat qualsevol temptació emancipatòria sota l’excusa de la denúncia de la burocràcia: més enllà de les privatitzacions, la gestió pública adopta criteris de gestió privada aprofitant la crisi de legitimitat d’un funcionariat rígid i de per vida en temps de precariat i atur massiu.

Finalment, l’alliberament del treball mercantil implícit en totes aquestes propostes ha degenerat, d’una banda, en la proliferació de contractes flexibles que sota la impressió d’augmentar les llibertats del treballador individual (temps parcial etc.) acaben donant una nova arma de disciplina laboral a la part contractant; i de l’altra en una relativa indiferència envers els treballadors, que caricaturitza les aspiracions de les classes subalternes a la igualtat a través de la falsa crítica a la societat de consum i al “progrés” econòmic.

Així, el llenguatge d’aquella rebel.lió ha estat plenament incorporat en el discurs dominant: la burgesia pot votar Grüne, i ningú se sent en contradicció –i si “repartir el treball” manté avui un to subversiu, és només perquè implica que l’atur massiu no és inevitable, quelcom que als anys ’70 tothom podia donar per fet, i no pas perquè es concebi un món laboral radicalment diferent.

Què ha passat en aquests anys? Doncs, senzillament, que després de la derrota del moviment obrer els ’70, que permeté la formació d’un exèrcit de reserva permanent (Kalecki), una part significativa de la gent té massa por de perdre la feina per pensar en cap altra reivindicació. És per això que aquí, per exemple, s’han defensat les polítiques keynesianes d’expansió de la demanda pública i (en la mesura que contribueixen al consum privat), dels salaris: no pas perquè créixer més sigui necessàriament desitjable (Sobre el PIB…), o perquè ens interessi associar el creixement de l’Estat social o el progrès dels salaris a les exigències d’eficiència econòmica (car ambdós series objectius defensables en termes d’equitat i benestar social ni que comportessin un estancament econòmic), sinó perquè sembla que només en una societat amb plena ocupació els treballadors poden plantejar amb una certa espontaeïtat (és a dir, sense un col.lapse previ de la societat tradicional i les seves formes de control) demandes socialment avançades (vegi’s el París i la Praga de 1968, la Polònia i la Itàlia dels primers ‘70 -d’aquesta darrera experiència n’escrivia David Carmona a La Directa del dimarts).

Mentrestant, cal endegar una llarg procès de formació, però donada la urgència de la crisi, no sembla que puguem evitar sobornar a la burgesia (en forma d’un retorn al creixement segons la matriu keynesiana) si volem millorar el benestar dels treballadors.

A Espanya, però, comença a ser lícit preguntar-se si el keynesianisme, per sí sol, pot ser una sol.lució al problema de l’atur -tant per la magnitud de les xifres de desocupació, com per l’extremisme reaccionari del capital de les diferents nacions del nostre Estat. Per això mateix, potser toca anar una mica més enllà i partir de l’eslògan: “Treballant menys, treballem tots” des de la perspectiva, que un dia es cregué superada, de garantir un treball i per tant un ingrés a tothom; però vist que d’un pròleg que volia ser de dues línies ja n’he fet una pàgina, ho deixo pel dilluns.

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en 50, Treball i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Treballant menys, treballem tots (I)

  1. Francesc ha dit:

    Definitivament un artícle magistral, felicitats company.
    NúcleoRojo

Participa!

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s