Treballant menys, treballem tots (II)

M’adono ara que dijous passat em vaig oblidar d’esmentar un tractat popular que van escriure en Jorge Riechmann i n’Albert Recio: Quien parte y reparte: El debate sobre la reducción del tiempo de trabajo (Icària 1997). El llibre és un referent plenament actual sobre el tema –i de fet inspira aquesta sèrie d’entrades (tot i que no voldria culpar-los dels meus errors). A un dels seus leitmotifs, el potencial emancipatori de la reducció de la jornada laboral, vam referir-nos-hi la setmana passada [enllaç]; a un altre, el conflicte redistributiu que planteja el repartiment del treball, espero dedicar-m’hi més endavant.

Avui, però, parlarem del tema en la seva dimensió més immediata: la possibilitat que reduccions de jornada massives puguin ajudar a reduir l’atur actual. Val a dir que malgrat que gairebé no se’n parli, la idea rere aquesta política no podria ser més intuïtiva: grosso modo, si Y és el nivell de demanda agregada, i Q la productivitat mitjana per hora treballada, L=Y/Q és la quantitat d’hores de treball disponibles. De quines siguin les hores habituals de feina dependrà que sigui més o menys gent la que estigui ocupada.

Les jornades anuals difereixen força de país a país, i que per tant faríem bé de no pensar que els actuals temps de treball a Espanya són d’alguna manera inflexibles a la innovació institucional; ja sigui ampliant els temps de vacances i descans, ja sigui reduint la jornada setmanal. Vegem-ho (Hores anuals treballades, mitjana: OCDE 2011):

Fig. 1

Els grecs que treballen són els que més treballen de l’OCDE (després dels mexicans, que no he inclòs), els alemanys fan menys hores que els francesos, els japonesos menys que els italians, els britànics menys que els espanyols. I són els holandesos els que tenen jornades anuals més curtes.

Ja us ho devíeu veure venir.

Bé, algú em dirà (amb raó) que en aquestes diferències de jornada hi veiem una mica de tot. En particular, aquesta representació de les jornades barreja treballadors a temps parcial i temps complert, i no podem passar per alt que si bé en alguns països el temps parcial és només una manera barroera d’aprofitar-se de la mà d’obra en un entorn d’atur massiu amb la benedicció –precisament- de l’OCDE (per exemple, a Espanya, on el 58% dels treballadors a temps parcial –un 7% de la mà d’obra total- voldria fer-ho a temps complert; 40% a Itàlia; 37% a Grècia; 32% a Portugal; 28% a França –OCDE 2011); o de sostenir, amb una franja de treballadors súperexplotats, la flexibilitat toyotista que exigeixen les economies tecnològicament “dinàmiques” (37% dels alemanys que treballen a temps parcial –un 8% de la mà d’obra total- ho són contra la seva voluntat; 20% dels japonesos -4% de la mà d’obra total –OCDE 2011); hi ha llocs on el temps parcial reflecteix realment la voluntat dels treballadors (per exemple, a Holanda, on de l’elevadíssim 37% de treballadors a temps parcial, només un 5% voldria passar-se a temps complert).

Podem corregir les dades per tal de crear una mena de jornada fictícia que exclogui els treballadors a temps parcial que ho són per voluntat pròpia; i una altra jornada fictícia per als treballadors a temps parcial a voluntat pròpia (suposem que la gent que vol passar de complerta a parcial és negligible). Combinant amb dades d’EUROSTAT (LFS 2011Q4), i suposant que els treballadors d’ambdós grups tenen dret a les mateixes jornades anuals de repòs, vacances, etc.; obtenim que els treballadors que voldrien treballar o treballen a temps complert tenen la següent jornada mitjana:

Figura 2

Mentre que els treballadors que treballen a temps parcial, de grat:

Figura 3

S’entèn ara que Tàcit s’exclamés, a propòsit d’una tribu particularment feinera, que el seu esforç i paciència resultaven impròpies del mandrós poble germànic (Germania 45).

Bé, doncs per dur aquest experiment a la seva conclusió lògica, què passaria si tots treballéssim com alemanys (718 hores pels qui vulguin jornada parcial, 1569 pels qui volen jornada a temps complert)? Doncs que aquestes serien les taxes d’atur (metodologia OCDE) que hi hauria hagut el 2011, abans i després del repartiment, suposant que els aturats tenen les mateixes preferències pel treball complert i parcial que ja tenen els actualment ocupats:

Figura 4

Bé, el model alemany encara sembla menys efectiu que de costum [enllaç] (sort que a Espanya encara quedem pitjor: però fins i tot aquí la millora seria subtancial); interpretant el significat d’una taxa d’atur negativa, és ben visible que a la major part de països fins i tot hi hauria feina per molta de la gent que ara mateix ni tan sols s’anima a buscar-ne –i que per tant queda registrada com a “inactiva”, enlloc d’“aturada”, de tant descoratjada.

Evidentment, tot plegat té un punt d’economia-ficció. En primer lloc, perquè el número de llocs de treball no és realment fix: d’una banda (Y), el propi repartiment del treball condueix necessàriament a canvis en el repartiment dels ingressos i la distribució de la renda, amb efectes sobre el nivell de la demanda agregada –nivell que també es veu afectat per les polítiques que, simultàniament, el Govern duu a terme.

D’altra banda (Q), podem esperar que una reducció de la jornada dugui a una intensificació dels ritmes de treball com a mesura compensatòria (ja sigui augmentant el ritme de producció a la fàbrica o, com és tan comú en el sector serveis, mantenint els objectius de vendes, recerca, comandes… sabent que el treballador ha interioritzat la necessitat de fer hores extraordinàries impagades pel bé de l’empresa) contra la qual, en tot cas, els treballadors s’haurien de mobilitzar –i això dependria, naturalment, de la consciència de classe, que més enllà de factors subjectius, dependrà de la reducció de l’atur que s’aconsegueixi o de si, junt amb el repartiment del treball, es reconstrueix una mica el marc de relacions laborals anterior per minvar la indefensió del treballador a l’hora de negociar convenis.

En aquest sentit, són interessants els debats que van suscitar les famoses ’35h’ franceses. Per a una part de l’esquerra, les condicions en què es van negociar les 35 hores (oferint àmplies contrapartides a les empreses en termes de flexibilitat a l’hora de negociar el marc de relacions laborals, recórrer a contractes precaris, reduir els salaris junt amb la jornada laboral…) situen aquesta reforma plenament dins el neoliberalisme convençut que dibuixaren les altres polítiques del Govern Jospin (vegi’s aquest text de Mouvement Communiste, o l’article de Sebastian Budgen a la NLR 17, 2002). Per la dreta, naturalment, qualsevol regulació és negativa (vegi’s aquest delirant article de The Economist, on la principal queixa sembla ser que els treballadors no s’esforcessin per compensar a l’empresa les hores de feina perdudes).

Bé, pel que ens interessa avui, les 35h van contribuir directament a la creació de 350.000 llocs de treball -menys dels 450.000 promesos, però així i tot una xifra significativa (font: Alternatives Economiques); conseqüentment, molts treballadors les feren seves, i les defensaren contra els atacs rebuts dels successius governs de la dreta.

El que és evident és que per una part important dels treballadors les reduccions de sou que acompanyaren les reduccions de jornada no foren benvingudes: de redistribució, però en parlarem dilluns vinent.

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en 50, Treball i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Participa!

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s