Sobre l’anàlisi convencional del mercat laboral

L’atur massiu ha estat una constant a Espanya i Catalunya des del final de la dictadura feixista. Considereu, per exemple, que entre el 1977 i el primer trimestre de 2013 la taxa d’atur espanyola ha estat de mitjana el 16%, només inferior al 10% durant els últims anys de la bombolla immobiliària. A més, gairebé sempre ha estat per sobre la dels països que anomenen desenvolupats.

Atur Espanya, França, Alemanya, etc

 

Font: International Comparison of Labor Force Statistics, 1970-2012; US Bureau of Labor Statistics.

I què s’ha fet per corregir aquesta flagrant violació del “dret al treball” que recull la Constitució i la Declaració Universal dels Drets Humans?  Doncs ni més ni menys que 52 reformes laborals des de l’aprovació de l’Estatut dels treballadors el 1980, sempre encaminades a “flexibilitzar” el mercat laboral (que en llenguatge corrent vol dir crear noves modalitats de contractes precaris, reduir el pes de la negociació col·lectiva, de la quantia i duració dels subsidis d’atur, etc.; vegeu 52 reformas laborales,  Reforma Laboral). Els seus resultats, com demostra l’experiència, han estat nefastos. De fet i com era d’esperar, en paraules de l’especialista francès en dret laboral Alain Supiot, “l’evolució de l’ocupació ha seguit la corba d’activitat de les empreses i no la de les reformes laborals” (Supiot 2005, p. 1089).

Això no ha fet canviar de parer als ortodoxes, doncs sempre acaben concloent que les reformes s’han quedat curtes tot i ‘anar ben encaminades’. L’últim exemple ve del Fons Monetari Internacional, que després d’avaluar els efectes de l’última reforma laboral afirma que “suggereixen que la recent reforma laboral hauria d’anar més lluny” (FMI 2013, p.13).

Així, doncs, com poden ser tan cap quadrats? Què els porta a proposar una vegada i una altra la mateixa medicina? Deixant de banda els aspectes de classe, ideològics i de poder, que són evidentment crucials (e.g. Reforma Laboral, Kalecki, Economia, ideologia… ), aquestes polítiques es justifiquen per les conclusions de la teoria econòmica dominant, la marginalista (Ortòdoxia).

Aquesta teoria postula l’existència d’un salari que iguala la demanda de treball de les empreses amb l’oferta de treball. Si hi ha atur, els salaris han de disminuir per així augmentar la demanda de treball i reduir l’oferta. Aquesta visió pre-keynesiana va ser recuperada per la síntesi neoclàssica gràcies als anomenats efecte Pigou i efecte Keynes, que asseguren que la insuficiència de la demanda agregada de productes (la causa de l’atur segons Keynes) sigui un fenomen transitori sempre i quan els preus i els salaris siguin prou flexibles. Conseqüentment, per aquesta teoria hi ha d’haver alguna cosa impedeixi l’ajust dels salaris (i de les condicions laborals i les característiques dels treballadors) al canviant nivell d’”equilibri”.  Els  Keynesians Nous han proposat un bon grapat d’explicacions més o menys plausibles sobre perquè l’ajust és via quantitats (número d’ocupats) i no tan via preus (salaris). (Per exemple, contractes implícits, Staggered wage contracts, Insider-outsider theory, Efficiency wages).

Precisament aquesta teoria és la que dicta com s’ha de dur a terme la recerca empírica, tal com queda clar en el següent comentari de l’economista premiat pel Banc de Suècia (aka Nobel) J. Heckman (2007, p. 2):

The only valid index of the effect of institutions on the labor market is the cost of labor, or better, the dynamic schedule of labor costs. All institutions operate on this cost. Instead of creating a panoply of newer, more refined indices to represent the magnitude of various institutional forces, as characterizes the current empirical literature, it would be more constructive to quantify the effects of the entire edifice of labor institutions on demand and supply of labor through their effects on a single measure —the labor cost schedule. All institutions affect costs and alternative institutions within an economic environment raise or lower costs. Once the incentives of protective institutions are properly measured, they can be used to estimate economic responses.

Ja hem dit força vegades que els fonaments d’aquesta teoria no s’aguanten (vegeu, per exemple, Ortodoxia i Previsions) i que les raons de l’atur cal buscar-les a un altre lloc ( Atur i el model productiu I i II, l’Atur i la redistribució de la riquesa…). Ens diran, però, que els estudis economètrics tan sofisticats que porten a terme corroboren les seves conclusions. I encara més, ens diran que la seva teoria, fins i tot si concedeixen que és incoherent i poc realista, queda validada perquè explica els fets i fa previsions encertades.

Doncs bé, cal contestar-los que ni la seva teoria és sòlida i versemblant, ni té fonament empíric. Si es correspongués amb la realitat, la introducció de salaris mínims per llei hauria d’anar associat a nivells d’ocupació menors, però no és el cas (Doucouliagos & Stanley, 2009). Si fos veritat, hi hauria d’haver una relació negativa entre salaris i ocupació, tal com diuen haver trobat empíricament, però de fet les seves estimacions no són res més que artefactes estadístics que per construcció han de donar aquest resultat (Felipe & McCombie 2009). Afirmen també que hi ha evidència empírica que demostra que la desregulació de les relacions laborals i la reducció de la ‘generositat’ de l’Estat del Benestar porten a més ocupació, però de fet els seus resultats no són gens robustos i tot apunta que el contrari és cert (Baker, Glyn, Howell, & Schmitt 2005). Tal ens recordava  l’economistaexiliat, fins i tot l’OECD va haver de reconèixer que els nivells de protecció dels treballadors no afecten l’atur. El fracàs de les 52 reformes laborals a Espanya són, per mi, l’evidència més contundent.

En definitiva, de la teoria marginalista es deriva que l’única política capaç de reduir permanentment l’atur és la que ‘flexibilitza’ el mercat laboral, atès que altrament l’economia tendiria a la plena ocupació. No pot identificar cap altre culpable que les característiques institucionals que fan que la realitat s’allunyi del seu model ideal . Com deia l’Albert Einstein, “si observes o no una cosa depèn de la teoria que utilitzis. És la teoria que decideix què pot ser observat” (citat a Fullbrook 2012, p. 20). Ara bé, ni la teoria és sòlida ni concorda amb la realitat. Per tant, el que en queda no és res més que els interessos de la classe dominant disfressats de ciència.

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en 50, Treball i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Participa!

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s