Com sortir de la crisi econòmica?

Aquest estiu he assistit a un cicle de conferències titulat “Com sortir de la crisis econòmica? Reformes necessàries”, en el qual participaven alguns economistes influents. Us en faré cinc cèntims.

El cicle el va inaugurar l’Albert Carreras, l’actual secretari general d’Economia i Coneixement de la Generalitat. Com a bon estudiós de la història econòmica, va comparar la crisis actual amb les precedents.  Crec que aquest és un exercici necessari a l’hora de proposar “reformes necessàries”, i és per això que la seva presentació va ser d’agrair. Ara bé, em va sorprendre que afirmés que “no podem anar a pitjor perquè costa d’imaginar… [el que vivim avui] no ho havíem vist mai”. Si aquest és el sentiment que hi ha a la consellaria d’Economia, aleshores em sembla que encara no han entès que les retallades tenen efectes contractius i, per tant, ens fan anar encara pitjor.

Va continuar l’Antoni Castells, l’anterior conseller d’Economia i Finances, amb “la crisi  econòmica en el context europeu”. La seva conclusió era que per salvar l’euro i superar la crisi del deute l’Eurozona cal una unió fiscal, el que comportaria, segons ell, la necessitat d’una unió política. Fins no fa gaire jo sostenia una posició semblant (Sobre l’euro i la unió fiscal), però, entre d’altres, l’economistaexiliat m’ha fet veure que “la crisi del deute de l’Eurozona (…) és el resultat de la desídia del BCE” i que el realment indispensable és que el BCE no boquegi, com fa ara, sinó que doni suport a la política fiscal dels estats de l’Eurozona (vegeu els comentaris a Sobre l’euro…, i Què pot fer el BCE?, Límits de l’endeutament públic).

Van haver-hi força més presentacions, però només vull comentar la d’en Joan Tugores, de l’Iganacio Zubiri i d’en Juan José Dolado. Respecte la d’en Tugores, va ser representativa dels que creuen que la reducció dels dèficits públics ha de ser “una marató i no un sprint” perquè “les polítiques fiscals contractives són més contractives del que l’ortodòxia de l’austeritat considera”. Ara bé, la necessitat d’aquesta reducció, si el vaig entendre bé, deriva de la creença que hi ha un nivell a partir del qual el deute públic és perillós. Aquesta idea, però, és una idea totalment errònia (Límits a… ). A diferència d’altres defensors de “marató sí, sprint no”, va posar molt d’èmfasi en el fet que les polítiques de “consolidació fiscal” contribueixen a conformar una societat més desigual el retorn al capitalisme que ell anomena “1.0” (el capitalisme salvatge d’abans de la Segona Gerra Mundial). En aquest punt, em sembla, estem d’acord (La redistribució de la renda, redistribució i crisi, etc).

De la presentació d’en Zubiri crec que val la pena retenir els següent fets (i no bona part de les seves conclusions) que contradiuen algunes de les idees implícites que trobem en massa mitjans de comunicació:

  1. El deute públic a Espanya durant les dues últimes dècades ha estat, i continua essent, en relació a la resta de països de la UE-17, baix.
  2. L’import dels interessos del deute en relació al PIB ha estat a Espanya inferior al de la mitjana dels països de la UE-15, igualant-se el 2012.
  3. Les “receptes miracle” per reduir el dèficit públic basades en la privatització i en la reducció d’impostos no funcionen.
  4. Durant la primera fase de la crisi, 2007-2009,  l’augment de la despesa pública va ser comparable a la de la resta de països de la UE-15 (7.1 punts percentuals del PIB a Espanya, 6.4 mitjana UE-15). En canvi, la caiguda d’ingressos públics va ser molt superior (-6 punts, -0.5 punts, respectivament). És precisament, doncs, la brutal davallada dels ingressos el que explica que el dèficit públic augmentés molt més a Espanya (13.1 punts) que a la resta de la UE-15 (6.8).
  5. La reducció del dèficit públic (-4.2 punts del PIB) entre el 2009 i el 2012, sense tenir en compte l’últim rescat bancari, s’ha aconseguit sobretot a base de retallar la despesa (-2.9 punts) més que no pas de recuperar els ingressos perduts (1.3 punts).
  6. La despesa pública en relació al PIB a Espanya ha estat, i continua essent, significativament inferior a la de la mitjana de la UE-15. El mateix és cert pel cas dels ingressos.

Pel que fa en Juan José Dolado, res de nou. Continua insistint en que l’origen de l’atur rau en una mala regulació laboral i en el comportament dels sindicats, tot dins el marc analític de la teoria insider-outsider (Sobre l’anàlisi convencional, Reforma Laboral).

En conclusió, no em sembla que les anàlisis d’aquests acadèmics influents, més enllà d’un repàs d’alguns fets rellevants, siguin de massa utilitat per proposar “reformes necessàries” per sortir de la crisi econòmica.

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Uncategorized i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Participa!

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s