Crèdit o barbàrie

“Sobre todo en España”, recordó, la crisis no es tanto de la deuda como “una crisis bancaria”. – Steinbrück, cap de llista del SPD, debat amb Merkel.

L’ordoliberalisme és la darrera trinxera del progressisme/totes les alternatives a El País eren El País [70/80]. D’exemples n’abunden, però un dels més evidents és l’Alternativas Económicas (o, com en deien a França, “Pas d’Alternatives”). Fullejant el número d’abril, em trobo amb un editorial que proclama, en directa contradicció amb el títol de la publicació, que hi ha única via per sortir de la crisi: que creixi el crèdit privat.

Vam criticar aquesta tesi a l’entrada [Crèdit]. No és el sector financer que frena l’economia, sinó l’economia que frena l’expansió del crèdit. Com en tots els altres mercats, és la demanda que crea l’oferta: l’única particularitat del sector financer és que els bancs no els paguen al moment, i han d’aprendre a distingir i endevinar quina demanda és realment “solvent” –i quina és exageradament optimista, o fins i tot fraudulenta, i no es cobrarà.

En temps d’eufòria, la noció de solvència sol ser excessivament generosa, perquè la competència empeny als bancs a adoptar les pràctiques comercials més agressives  –situació que es prolonga fins que el sobreendeutament provoca una brusca interrupció del creixement i els Estats es veuen obligats a intervenir els bancs per salvar els dipòsits de les famílies (aprofitant, en el cas d’Espanya, per salvar als creditors estrangers i regalar les parts menys malmeses del negoci als grups financers dominants). Per evitar-nos, però, ajustaments i crisis tan salvatges, no hauríem de nacionalitzar permanentment la banca celebrar la prudència que els bancs avui mostren –disciplinats pel trauma de la creixent morositat?

Image

Pels que volen, abans que res, més crèdit a les famílies: quina demanda solvent hi pot haver per la compra d’hipoteques, si les polítiques actuals condemnen a les famílies a l’atur i salaris més baixos? No podem obviar que, si poguessin, els bancs serien els primers interessats en rellançar la bombolla immobiliària; car el crèdit és el seu negoci, i són molts els pisos que se’ls acumulen als balanços, i dels que tindrien pressa per desfer-se.

I pel que volen, abans que res, més crèdit a les empreses: amb els mostradors que ni les rebaixes buiden i les màquines funcionant a mig gas, quin incentiu tenen per llençar-se furiosament a acumular noves instal.lacions? Per molt que Stiglitz s’entesti que no manquen els projectes on invertir [LRB]; aquest gràfic del ministeri d’Indústria, que representa la fracció entre allò que les empreses estan venent i allò que realment voldrien produir amb la maquinària que tenen instal.lada parla per sí sol: caldrà que la demanda s’incrementi abans que noves inversions privades resultin rendibles.

Image

 

Que les empreses no gasten perquè no volen (i no perquè no tinguin crèdit) ens ho diuen, a més, els seus balanços. Els beneficis es recuperen gràcies a les caigudes de salaris, que permeten mantenir elevada la taxa de benefici; i gràcies a l’endeutament públic i la millor situació exterior, que inunden de liquidesa al sector privat, com es veu en aquest gràfic:

Image

 

I tanmateix, aquesta bonança de tresoreria no s’inverteix perquè no hi ha demanda,
per molt que s’entestin neo-marxistes i neo-liberals.

Per sortir de la crisi, d’alternatives n’hi ha moltes, i cap passa, com volen els ordoliberals, per alliberar la mà invisible dels mercats de la seva tenaça conjuntural (un Estat que gasta massa, un mercat laboral rígid, un sector financer en mal estat…). Per exemple, rellançar la demanda es pot fer amb més despesa pública, o amb salaris més elevats, si es vol una orientació socialdemòcrata [Euro]. Repartint el treball, la riquesa, la propietat si es vol quelcom de més socialista [Treball]. O bé amb un programa d’inversió pública que estimuli el sector privat tot modernitzant-lo i rescatant-lo de la posició perifèrica a la que el comerç mundial l’ha condemnat, si ens aixequem desenvolupamentistes [Competitivitat].

Potser ja és hora que la premsa en parli.

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en 50, Euro i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Participa!

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s