Capitalisme verd: un oxímoron

[Avui divendres, l’entrada del dijous!]

Per un cantó, ens diuen que l’economia ha de créixer, costi el que costi, per tal d’augmentar l’ocupació i, en general, millorar el benestar de la població. Per l’altre, que l’economia ha de decréixer si volem aturar una imminent catàstrofe ecològica. Altres, en canvi, que la sostenibilitat ecològica i el creixement econòmic, de fet, no estan renyits perquè és possible desvincular el creixement dels ‘mals ambientals’ (decouple, diuen en anglès).  En què quedem?

Jo no sóc ni un especialista en aquesta qüestió ni en tinc una encara una opinió ben formada, però alguna cosa en sé i espero aprendre’n més amb els vostres comentaris. Ara, un fet em sembla clar: l’activitat econòmica des de la Revolució Industrial, sobretot als països ‘desenvolupats’, ha comportat que s’hagin superat alguns, i si continuem així tots, els límits dels processos biofísics que han permès el període actual d’estabilitat ambiental conegut com Holocè (Nature). En definitiva, hem d’actuar, créixer com ho hem fet fins ara implica cavar la nostra pròpia tomba (o la de la següent generació).

Pel que fa als promotors del decreixement, crec que han de tenir clar que decréixer, en un sistema capitalista, comporta més atur i més desigualtats. Això ho sabem massa bé en aquest país (vegeu aquíaquí). No es pot esperar, doncs, que la classe treballadora tingui un gran interès en promoure el decreixement perquè va en contra dels seus interessos i necessitats més immediates. Alguns em diran que el decreixement, per evitar l’atur, ha d’anar acompanyat de la reducció de la jornada laboral. D’acord, però aquesta reducció hauria d’anar acompanyada també del repartiment dels ingressos, i això tampoc sembla factible dins l’actual sistema (vegeu Treballant menys, treballem tots III). Crec que en John Bellamy Foster ho resumia bé en el títol d’un article que l’economistaexilat citava a La utopia verda: ‘Capitalism and Degrowth: An Impossibility Theorem’ (en la mateixa línea, vegeu Bell)

Per altra banda, cal recordar que l’experiència no dóna suport als que afirmen que el mateix creixement econòmic reduirà la pressió ecològica (la famosa corba de Kuznets ambiental: la pressió ecològica augmenta durant les primeres fases de ‘desenvolupament’ econòmic fins que s’arriba a un punt en què aquesta pressió disminueix a mesura que augmenta la renda per càpita). Solen argumentar que a partir d’un nivell de renda determinat es desmaterialitza el creixement (de produir béns a proveir serveis), s’accelera la modernització ecològica (s’adopten noves tecnologies ‘verdes’), es substitueixen recursos i productes per altres més verds, es reciclen i reutilitzen més els productes, etc.  Si bé és veritat que tot això ha contribuït al ‘desvinculament relatiu’ d’alguns ‘mals ambientals’ respecte del creixement econòmic (relative decoupling, és a dir que els efectes negatius sobre el medi per unitat de producte es redueixen, tot i que no en termes absoluts), per la majoria no s’ha aconseguit un ‘desvinculament absolut’ (absolute decoupling, és a dir que els impactes negatius cauen en termes absoluts) (vegeu pel cas d’Espanya Roca i Serrano 2007, i per altres casos les referències que trovareu aquí (p.5)).

El que sí sembla ser cert, és que la innovació tecnològica que el repte ecològic exigeix no serà el resultat del mer creixement. En aquest sentit, considereu aquest fragment de les conclusions de Roca i Serrano:

For most of the air pollutants, the SDA [Structural Decomposition Analysis] carried out here shows that technological changes have reduced emissions. However, only in the case of SO2 have these changes been sufficient to counteract the effect of economic growth and this sole example of absolute delinking would seem to be more obviously attributable to government policy and internationals agreements.

Però ja coneixem bé la resistència i l’èxit que tenen les elits empresarials i les grans multinacionals a l’hora de frenar l’adopció i desenvolupament de les tímides legislacions ambientals en què es sol traduir la pressió ciutadana. Per cert, i un altre cop, moltes vegades rere l’excusa que frenarien el creixement econòmic i per tant de l’ocupació, dividint així la classe treballadora.

En definitiva, la revolució verda i el capitalisme no semblen compatibles.

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Política i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Participa!

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s