Ortodòxia (II)

Els 80 van fer molt de mal – El dia de la Barbota

Un dels document més audaços de la tradició marxista el devem a un autor hongarès, György Lukács. Escrit en resposta a “l’esdeveniment central del s. XX” (Hobsbawm), la Revolució Russa, el text duu la marca de la seva contradicció: la creació d’una societat socialista en un país capitalista “endarrerit” contra la lògica evolucionista dels marxismes de la II Internacional -o, en paraules de Gramsci, contra la pròpia lògica del Capital de Marx. [enllaç] Em refereixo, naturalment, a l’assaig “Què és el Marxisme Ortodox?” [enllaç], d’on extrec el següent paràgraf:

Let us assume […] that recent research had disproved once and for all every one of Marx’s individual theses. Even if this were to be proved, every serious ‘orthodox’ Marxist would still be able to accept all such modern findings without reservation and hence dismiss all of Marx’s theses in toto – without having to renounce his orthodoxy for a single moment. Orthodox Marxism, therefore, does not imply the uncritical acceptance of the results of Marx’s investigations. It is not the ‘belief’ in this or that thesis, nor the exegesis of a ‘sacred’ book. On the contrary, orthodoxy refers exclusively to method. It is the scientific conviction that dialectical materialism is the road to truth and that its methods can be developed, expanded and deepened only along the lines laid down by its founders. It is the conviction, moreover, that all attempts to surpass or ‘improve’ it have led and must lead to over-simplification, triviality and eclecticism.

Si no és la fidelitat a un text canònic, doncs, què ha de distingir el marxisme? En el mateix text Lukács explica, al meu parer de manera convincent, que el marxisme és la visió de la societat burgesa com una totalitat travessada per la contradicció entre capitalistes i treballadors, la superació de la qual exigeix la presa de consciència del proletariat i la seva revolució per extingir la burgesia -extinció que no es refereix, naturalment, a l’eliminació física dels burgesos, sinó a l’abolició de la propietat privada i la democratizació (la “desaparició”) de l’Estat que la sosté.

Alliberant al marxisme del pes de la seva obra fundadora, aquest passava a rivalitzar amb les teories burgeses en nom d’un mateix principi -la cientificitat. L’ortodòxia es combat amb l’ortodòxia. El marxisme, doncs, és un paradigma alternatiu a la ciència burgesa i la seva fascinació per fer de la Natura el model d’anàlisi dels processos socials, inclosos els de la pròpia producció científica -la síntesi, que segons Lenin (1913) [enllaç], ha d’integrar tres tradicions intel.lectuals: la filosofia “alemanya”, l’economia política “britànica” i el socialisme “francès”; un projecte mantingut viu per la interacció entre una classe treballadora destinada a establir la seva veritat a través de la revolució, i d’un grup polític, els comunistes, dedicat a la reflexió teòrica i a l’organització dels obrers (Marx, Tesi III sobre Feuerbach).

La submissió a les directrius comunistes era una necessitat evident l’endemà de la revolució, però esdevingué més i més dificil de justificar a mesura que l’experiència bolxevic anà prenent forma al voltant de l’Estat soviètic. Com s’anà fent evident, el revisionisme estalinista era extraordinàriament reaci a la innovació teòrica, si no era per oportunisme nacionalista -actitud que la majoria de partits comunistes incorporaria fins i tot si s’emancipaven del control de “la pàtria dels treballadors”. Així, els intel.lectuals fidels al partit havien de moure’s en una penombra de possible censura, alentint i comprometent l’extensió del corpus marxista.

Jacoby (Dialectic of Defeat) opina, típicament, que només l’atractiu “del triomf” explica per què tanta gent se sentí atreta pels principis del marxisme soviètic. Aquesta opinió obvia, però, que pels intel.lectuals que triaren aquest camí (molts dels quals en una posició difícilment “triomfal”, sinó des de la il.legalitat o l’exili) el partit era el lligam essencial entre ells i la classe obrera: car a força de les heroïcitats dels seus militants, els partits comunistes s’erigien, orgullosos, entre els treballadors com a guardians de l’abolició de la propietat privada a l’Est i com a director de les lluites obreres a l’Oest.

En quin moment aquesta posició hauria d’haver-se revel.lat estèril? Krondstadt? Ribbentrop-Molotov? Yalta? Crec que això que tanta gent anomena post-modernisme, i que no és més que modernitat sense esquerra, ofereix una altra datació: durant els anys ’70 [70/80].

D’una banda, els partits comunistes no només frenen la lluita de les radicalitzades masses obreres (que incloïen bona part de la seva militància), sinó que participen activament en el desmantellament de les seves conquestes: a l’Oest, la participació dels dirigents del PCE a la creació d’aquesta Transició de la qual PPSOE ha esdevingut hereu accidental, del PCI a l’estat d’excepció de la DC, les prèdiques del PCGB a favor de la reconversió liberal del Labour, la participació del PCF en el desmantellament de la socialdemocràcia francesa post-1983; a l’Est, les reformes pro-mercat -en realitat, la creació ex nihilo d’un exèrcit industrial de reserva i d’una burgesia per part de les burocràcies comunistes -seqüencialment i lentament en el cas iugoslau, simultàniament en els casos de l’URSS o, en una societat devastada per la follia maoïsta, a Xina.

Malgrat la divergència d’experiències nacionals des d’on aquest procès partia, el resultat fou extraordinàriament uniforme: la desaparició política de la classe obrera, tant de partits, com de sindicats (ja sigui per via de la cooptació, o pels canvis en les condicions materials de la seva operació: absents de l’actuació dels actuals Governs qualsevol preocupació keynesiana per la plena ocupació, i assumida la necessitat de l’obertura comercial que, davant la impossible superació -sota el control burgès- del paradigma d’Estat-nació, els imposa l’acceptació de la lògica competitiva inter-Estatal).

I a aquest fet fundacional segueix l’abandó de les tradicions de pensament constitutives del marxisme, i per tant, la desorientació intel.lectual que va predir Lucáks. En la mesura en què hom pot parlar de corrents intel.lectuals d’esquerres avui en dia, aquests semblen atrapats en el pensament pre-marxista: en un sentit ben real, és com si el segle XX no hagués existit. I així vivim, en un món on la contradicció es manté, però els obrers no poden pensar-se a sí mateixos. En organització política, oscil.lem entre l’oportunisme dels sondeigs d’opinió, i l’espontaneïsme que proclama la fi de la reflexió sobre l’Estat, el partit i l’organització: fins a tal punt ens ha conquerit la lògica espectacular, que es discuteix obertament sobre si als treballadors la seva condició els és encara rellevant (com si la feina no estructurés, ni que sigui negativament en el cas dels aturats, la vida que duen).

En filosofia, el programa marxisant oscil.la entre l’idealisme extrem de Badiou o Zizek, on el comunisme/la revolució flota com un ideal transcendent per sobre l’anàlisi concret de la societat, al qual es substitueix el sentimentalisme de la causa; i el materialisme neo-Feuerbachià de la segona escola de Frankfurt, aquests noms com Habermas que se sorprenen cada dia de la idiotesa del món des de dalt d’una columna de El País (cf. Callinicos Social Theory, Dews Limits of Disenchantment). Pel que fa al socialisme, la producció d’utopies no s’atura -en la seva regressió: liberal-progressistes, com si els nous autors poguessin superar a Mill, o bé inspirades en ideals romàntics i particularistes en renúncia dels principis universalistes de la Raó (cf. Bull Anti-Nietzsche).

I en economia… [Ortodòxia].

Admeto que les darreres dècades no han estat, només, dècades perdudes. Tal i com prediu el Manifest Comunista, el capitalisme és sovint un poderós vehicle d’emancipació -i així ho hem pogut experimentar molts col.lectius, com ara els homosexuals. Però no només aquesta emancipació roman incomplerta en el marc capitalista (com veiem, per exemple, en la transformació de l’atracció eròtica en una identitat permanent i la seva reïficació en objecte-de-consum), sinó sobretot, és permesa només dins els paràmetres de la lògica del capital, que pot veure’s igualment disposat a instrumentalitzar la diferència en els seus objectius polítics a curt termini -vegi’s França, Rússia pel que fa a l’homosexualitat, o les explosions nacionals i religioses que sacsegen el Mediterrani d’ençà l’inici de la crisi.

La responsabilitat de la nostra generació és d’aprofitar aquesta nova crisi capitalista per preservar els guanys obtinguts fins ara i radicalitzar-ne el procès emancipatori, tot retornant la història al punt on va deixar de córrer. Això implica, pace Lenin, un retorn a la tradició marxista en el seu epígon: la necessitat d’una societat econòmicament socialista, políticament democràtica, tal i com la van albirar els derrotats dels anys ’70 (Bahro (1979) La Alternativa, Alianza; Lukács (1968/1985) The Process of Democratization SUNY…); la recuperació del pensament dialèctic en filosofia, que no renegui de les contradiccions entre els aspectes ideals i materials de l’existència capitalista, mentre anhelen una reconciliació més enllà d’allò existent (potser el procès més avançat, com mostra l’exemple de la recuperació d’Adorno per part del grup Platypus, o la importància del pensament situacionista en el de Retort); finalment, en economia, la integració de Keynes i Sraffa en la tradició “britànica” del marxisme, i que inclogui la renúncia definitiva a la llei de Say (per la qual la inversió, guiada pel benefici, és el motor de l’economia capitalista; Eatwell i Milgate 1983 “Theories of Value, Output and Employment” In: Keynes’ Economics and the Theory of Value and Distribution”) i la teoria del valor-treball (Steedman 1977 Marx After Sraffa) i una visió més clara del rol de la competència i les finances [Crisis marxistes].

Però sobretot, implica participar dels processos unitaris de refundació de l’esquerra actual (inclosos els dels partits comunistes), car aquesta reintegració només és possible sota el lideratge de la classe obrera: l’activitat intel.lectual esdevé servil o estèril si es duu a terme aïllada de la militància i les necessitats concretes dels treballadors d’avui i els ciutadans de demà.

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en 50, Política i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

3 respostes a Ortodòxia (II)

  1. es ha dit:

    As you know, I am skeptical about the viability of mass movements, because I think that even the best public opinion has grown individualistic and liberal beyond repair. Maybe something might change after a few decades of impoverishment and neo-Victorian exploitment: a new workers movement might grow out of this (provided that neo-fascists do not get there first.)

    As for philosophy, I agree that a thought that loosely speaking we could label “dialectic” should be rediscovered. But the belief that something like a “dialectic logic” existed and was the founding block of philosophy did not prove very beneficial in the past. I know, “formal” criticism of Hegel might seem pedantic, but it spares us a lot of nonsense. Colletti said some reasonable things on the topic in his old interview:

    http://www.scribd.com/doc/99283396/Colletti-L-Intervista-politico-filosofica-ed-Laterza-1974

    But I do not particularly like the guy, so please do not take me accountable for everything. And also, there is a tiny minority of people that seriously argue that dialectics is in fact sound, if not as a deductive method, as a theory of meaning:

    He could even persuade me, if I were to take the pain to read the book. But you know how these things go. Maybe in my next life.

    • My knowledge of Hegel comes mostly from Marxist-Hegelian writings, which is why I cannot comment on the notion of “dialectics” in any context wider than this piece. I will add Berto to the long list of authors I should have read before I even felt the temptation to write about such topics -it’s back to economics next Monday, I promise (in fact it had to be only about economics that Monday too, but I found that what I wanted to write about I had already discussed in “Crisis Marxistes”).

      In any case, let me try to clarify my position, even if it is likely I will only expose farther my own dilettantism. It seems to me that “(Marxist) dialectical logic” became trapped in what Adorno might call the “identity thinking” of Diamat -one which would ignore the contradictions of the actually-existing marxian system rather than solve them through theoretico-practical activity. I emphasize the theoretico-practical dimension because it may have been possible to obtain more coherent systems in theory at the cost of violence in practice -as was the fate of de Della Volpean and Frankfurt schools in hands of their successors; and because a more coherent practical outlook could serve only (as it did) to repeat the failures of Kautskyan social-democracy.

      In any case, the dissolution of Diamat left those as only alternatives. Two types of degenerate Marxisms have emerged: one which has converged to the progressive sides of Liberal Enlightenment (be they Romantic or positivist) and faces their same limits, another than maintains its attachment to Communism in ways that are progressively voided of any capacity of self-understanding -mirroring the situation of the working-class itself.

      This degeneracy of Marxism is a betrayal both of Reason and humanity. As Schmitt (of all people) says “Hegel’s rationalism had the courage to construct history itself”, but having left it at Prussia, it is Marxism that must be heir of “the Hegelian philosophy of history”. Though it may sound hyperbolic, I believe it to be essentially true, however much I may share in your pessimism.

  2. es ha dit:

    As far as I can see, Berto is a very erudite, yet modern scholar. But I cannot reccommend the book without reservations, (a) because I have only read a short article on these issues that he published on ‘Epistemologia’ in 2003 and (b) because he is a student and fervent apologist of Emanuele Severino, who in the deep of my heart will always be the face on the poster ‘PHILOSOPHY: UR DOIN IT WRONG’. But it’s just me.

    PS The ‘Epistemologia’ volume should be somewhere in your local library. In the dungeon, I mean.

Participa!

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s