Crítica a Koo, R.C. (2011) “The world in balance-sheet recession”

L’any 1991, la bombolla immobiliària japonesa esclata, en un context econòmic poc favorable: la implosió de les economies soviètiques, les polítiques econòmiques restrictives d’Europa Occidental (pre-Maastricht) i els EUA (post-Reagan), la segona crisi del deute perifèric. Japó, però, pateix especialment del seu avantatge: mentre noves bombolles immobiliàries i tecnològiques sostindran l’expansió global en les dues dècades posteriors, l’economia japonesa reduirà permanentment la seva taxa de creixement, i es veurà desproporcionadament afectada per les successives crisis internacionals (l’asiàtica de 1997, i les recessions de 2001 i 2008-).

El contrast entre les esperances de l’esquerra corporativista dels anys ’80, per qui l’economia nipona representava una alternativa econòmicament més eficient a les regressives propostes de Thatcher i Reagan i la decebedora realitat és evident (tot i que cal recordar que Japó ha mantingut, malgrat tot, un atur amb prou feines per sobre el 4% ). En tot cas, l’experiència japonesa anticipa l’actual estancament de l’economia global, i nodreix un bon nombre de reinterpretacions teòriques que busquen preservar el corpus teòric dominant [1] imposant “l’excepcionalitat” de la crisi actual –primi inter pares, les de P. Krugman.

Substituint el neologisme a la crítica, una de les interpretacions que més han seduït als “heterodoxos” és la de R.C. Koo., per qui la crisi actual té un precursor únic en l’experiència japonesa, batejada amb el nom de “recessió de balanços”.

L’argument de l’autor, tal i com apareix, per exemple, a la Real World Economic Review (58) és relativament senzill:

1. Després d’una bombolla especulativa, els agents privats es troben en una situació de sobreendeutament, motiu pel qual la seva principal preocupació passa per reduir el deute (frenant, doncs, l’expansió de la demanda agregada), contràriament al que passaria en una crisi “normal”, on els preus s’ajusten ràpidament per tornar l’economia a la normalitat [cf. Previsions].

2. Aquest canvi de comportament explica per què canvis en el tipus d’interès [cf. Crèdit] o en les expectatives d’inflació [cf. Inflació] ja no influeixen el volum de crèdit: és a dir, per què el banc central ja no es basta per controlar l’activitat econòmica.

3. En aquest context es produeix un excès d’estalvis que ha de ser (com a principal recomanació de política econòmica) absorbit pels dèficits públics, sense que per tant calgui preocupar-se del seu finançament excepte si, com passa a l’Eurozona, el capital és perfectament mòbil d’Estat a Estat. En aquest cas, cal mantenir l’estalvi dins de l’Estat a base de controls en els moviments financers etc. Al final, l’expansió depèn únicament de la recuperació dels balanços privats -i per tant, d’un increment suficient del deute públic.

Crítica

Les explicacions de Koo són problemàtiques en molts nivells. En primer lloc, la crisi de l’Eurozona no és un problema de mobilitat de l’estalvi -ni que només sigui perquè bona part de l’endeutament públic es finança ex nihilo via nou credit bancari, i no pas amb els estalvis preexistents. La crisi de l’Eurozona és el resultat de l’absència de sobirania monetària dels Estats, que els obliguen a convéncer als mercats (o, en el seu defecte, al BCE [cf. Límits de l’endeutament públic]) de la seva fidelitat a les convencions neoliberals de gestió econòmica, amb el previsible efecte que els Estats on aquestes polítiques tenen conseqüències socials més dramàtiques, la pressió sobre el deute públic ha de ser superior per tal de justificar-ne la inevitabilitat.

En segon lloc, la crisi econòmica actual no té res d’excepcional. Per mantenir el creixement de l’ocupació cal que la demanda creixi per sobre el ritme d’augment de la productivitat laboral; quan les demandes creades es veuen localment saturades (perquè ja tothom qui pot pagar-se-la disposa d’una vivenda) o es revel.len fictícies (perquè no té sentit construir més vivendes quan el parc d’habitatges supera àmpliament les necessitats que poden crear-se en els pròxims anys) és normal que la demanda caigui, i la mateixa inèrcia que havia sostingut anteriorment l’expansió (un cercle virtuós on els recentment ocupats augmentaven llur despesa i, d’aquesta manera, creaven nous llocs de treball, sostenien els ingressos de l’Estat i validaven les expectatives de venda de les empreses, animant el creixement de la despesa pública i la inversió), ara, revertida, alimenta la recessió.

El que és autènticament excepcional, en tot cas, és la coordinació mundial de la recessió (herència de les dependències creades per la globalització) i la negativa dels Estats d’augmentar la despesa pública en proporció a la despesa privada que cau. Hom podria pensar que això es deu a la creença residual que la flexibilitat de preus pot assolir més eficientment que l’Estat la plena ocupació dels recursos, però ja sabem que aquesta creença no és sinó ideologia -ni que només sigui perquè preus i quantitats es determinen independentment i no seguint les preteses lleis de l’oferta i la demanda [Ortodòxia].

El nivell de la despesa pública, i no dels dèficits és, per tant, el principal obstacle a l’expansió de l’economia. La diferència no és banal. El dèficit públic pot augmentar perquè amplis sectors de l’economia escapen a l’impost o perquè pèrdues privades són socialitzades al mateix temps que la despesa pública cau (com hem vist a Espanya des de l’inici de la crisi) sense que això, necessàriament, hagi de conduir a un augment compensatori de la despesa privada que faci expandir l’economia: les decisions dels bancs i les empreses depenen de la confiança que tenen en la solvència dels crèdits que ofereixen i les vendes que esperen de les seves inversions, i no hi ha motiu per esperar que un augment de la seva liquiditat les alteri -si de cas, l’experiència japonesa ens indica clarament el contrari. Pel que fa a les famílies, i malgrat l’evidència que el deute públic pot estimular el consum [cf. Demanda i tipus d’interès], no sembla pas que l’efecte sigui prou fort per confiar-hi massa.

[1] Uso “dominant”, i no “ortodox” perquè la teoria que es vol preservar no és sinó una subespècie del marginalisme: el monetarisme, on les magnituds financeres són els principals mecanismes reguladors de l’economia capitalista -tesi que és un dels leitmotif crítics d’aquest bloc: cf. No són (només) els bancs o “Crèdit o barbàrie“.

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en 50, Ressenya i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Participa!

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s