Piketty a Cambridge

Aquesta és l’entrada 38 de les que he fet per aquest bloc; també és l’última. Volia agrair al meu company quinaeconomia l’esforç de compartir aquest espai, i a vosaltres les visites durant aquest període i l’estímul que heu representat per la meva activitat: espero que llegint-me trobeu elements útils per interpretar el món i criticar la falsa consciència que el representa.

Thomas Piketty és un economista famós per la importància de les seves contribucions a l’estudi històric de la desigualtat. La principal raó per escollir-lo com a tòpic és, en part, oportunista: aprofitar el rebombori en cercles d’esquerra acadèmica que ha produït la publicació del seu llibre Le capital au XXIème siècle (Seuil 2013/Harvard University Press 2014) per criticar el seu marc conceptual -almenys indirectament; ja que el text en què em baso és un altre, que podeu descarregar lliurement des de la seva pàgina web:

Piketty, T., Zucman, G. (2013) “Capital is back: wealth-income ratios in rich countries 1700-2010”. http://piketty.pse.ens.fr/files/PikettyZucman2013WP.pdf

Piketty, però, és l’ocasió i no l’objecte d’aquesta crítica, car la meva intenció és il.lustrar els arguments de dos articles que he publicat anteriorment aquí [Ortodòxia i Ortodòxia (II)] amb un exemple concret que mostri com la superació del marc marginalista és necessària, lluny de temptacions de fer via per camins empiricistes, en la doble tasca de fer avançar els nostres coneixements sobre economia i d’imaginar la societat aternativa que desitgem.

Introducció

D’uns anys ençà, la justificació més popular de les desigualtats han estat les diferències en “capital humà”, discurs que, en l’àmbit progressista, serví de base a la banalització universalització dels estudis secundaris i superiors –tot apuntalant les jerarquies existents sota algun pretès mèrit intel.lectual.

Poc a poc, els precaris sobretitulats aprenien a justificar els seus greuges en relació a l’anècdota del company sense estudis i millor posició laboral -mentre aquest darrer, interioritzant la mateixa narrativa, se sentia privilegiat pel mer fet de tenir una feina decent. És sobre aquesta divisió que un nou relat s’ha imposat ara que tots ens reunim en l’atur i en l’exili: si alguns no rebem els beneficis que la nostra formació i esforç mereixen és per la corrupció de les èlits polítiques i la burocràcia laboral, més pendents de les pròpies xarxes clientelars que del nostre benestar.

Fins i tot el més cínic no pot negar, però, que disminuir el pes de les organitzacions sindicals i obrir el Govern a sol.lucions tecnocràtiques no ha fet sinó empitjorar la situació dels treballadors i que per tant els mals d’aquests deuen tenir una causa més profunda –de la qual Estat i sindicat s’han convertit en mers instruments.

La causa és, naturalment, el conflicte capital-treball -un tema que l’economia marginalista fins ara havia evitat. I no pas per autisme, o per ignorància: car tan bon punt la realitat d’aquest antagonisme ha esberlat la bombolla autoreferencial dels mitjans, els comentaristes habituals (Krugman, FEDEA…) no han trigat gens a fer-se’l seu -a costa de desnaturalitzar-lo, cedint a la tecnologia el rol que correspon a la lluita de classes.[1]

Biaixos tecnològics

L’article de Piketty i Zucman (2013) se centra en oferir una explicació al creixement de les rendes del capital i de la riquesa patrimonial compatible amb el marc marginalista -precisament, a través de canvis tecnològics. L’argument de fons és molt senzill. Per identitat comptable, inversió i estalvis són idèntics:

I=sY

s és la propensió mitjana a l’estalvi, Y és el PIB i I, la inversió. Dividint tots els termes pel capital K, obtenim l’equació de Harrod, on g és la taxa de creixement del capital i v és la fracció entre capital i PIB:

g=s/v

Piketty i Zucman reorganitzen els elements d’aquesta equació: les decisions d’estalviar s corresponen, inflexiblement, a les famílies; la taxa de creixement g, a l’augment autònom de la productivitat (cf. Previsions). Per tant, és v, la proporció entre capital i PIB, que s’adapta per igualar estalvi i inversió (model de Solow-Swan):

v=s/g

En una economia closa, el capital equival a la riquesa neta del país, i és gairebé immediat fer servir aquesta equació per interpretar els canvis patrimonials dels darrers anys.

La improbable mal·leabilitat de la tecnologia no és suficient, però, per explicar els canvis en la distribució de la renda en favor del capital: intuïtivament, dins el marc marginalista, un augment en la quantitat de capital sembla implicar una caiguda en el seu “preu”, anomenat “productivitat marginal” o taxa de benefici, com a resultat de la llei de l’oferta i la demanda. Aquest efecte podria ser prou fort per fer caure les rendes del capital que, com sabem, s’obtenen multiplicant el benefici per la quantitat de capital.

La solució amb què els autors resolen aquest dilema augmenta les meravelles de la tècnica: les rendes del capital s’han mantingut altes perquè ex hipothesi ha esdevingut molt fàcil substituir capital per treball (i viceversa) en l’elaboració d’un mateix producte, de manera que la “productivitat marginal” no ha caigut prou per compensar l’augment del capital -i les seves rendes.

Crítica

In the famous Cambridge controversy, the proponent [sic] of the UK view argued that the notion of capital used in neoclassical growth models is not well-defined.
In our view much of the controversy owes to the lack of balance sheet data
” n4 – Piketty i Zucman (2013)

Un dels resultats de les controvèrsies del Vell Cambridge és que no es pot determinar la tecnologia sense conéixer, prèviament, la taxa de benefici (Sraffa 1960, Kurz i Salvadori 1997). Si volem evitar un raonament circular, no podem derivar el càlcul de la “productivitat marginal” del capital de les tècniques empreades.

Com explica Dobb (1973) al seu Theories of Value and Distribution, l’explicació més plausible de l’origen de la taxa de benefici (r) és fora de l’esfera de l’intercanvi -i en l’esfera de la producció: la seva evolució la determina la capacitat dels capitalistes per extreure força de treball per damunt del valor dels salaris. Un cop la lluita de classes determina el benefici, el mercat selecciona, per aquesta taxa r, la tecnologia més barata. [2]

Si no és la tecnologia, esdevinguda paràmetre, què equilibra estalvi i inversió? La candidata tradicional a aquest rol és la taxa de creixement, determinada per l’estalvi (llei de Say):

g=s/v

L’exogeneïtat de l’estalvi pot semblar una hipòtesi relativament natural: imaginem, però, un contraexemple. Suposem un país on les famílies no desitgen estalviar res: són lliures les empreses d’invertir tan com volen, o estan sotmeses (com l’equació sembla mostrar) a no invertir, de manera que l’economia no creix?

La resposta rau en el rol del sistema financer [cf. Crèdit]. La banca pot encarregar-se d’oferir crèdit a les empreses perquè financiïn la seva inversió i de drenar-lo al final del cicle de producció, de manera que l’acumulació té lloc sense referència a l’estalvi tal i com el solem entendre.

Una economia d’aquest tipus (que devem als teòrics del circuit) és certament paradoxal com a representació d’una economia capitalista, però serveix per il.lustrar una segona feblesa de l’aproximació de Piketty i Zucman al problema de la ‘riquesa’. En el cas que imaginem, la riquesa de les famílies és nul.la -o sigui que l’acumulació de capital no genera canvis distributius, amb independència de la taxa de creixement, benefici etc. perquè el capital queda en mans de “les empreses”, sobre les quals les famílies no tenen cap control perquè no disposen d’actius financers (com ara accions o deute) sobre elles.

I és que no és l’acumulació dels mitjans de producció la que està darrere la creixent divergència entre rendes del treball i del capital, sinó els mecanismes de transferència dels drets de propietat d’aquests mateixos mitjans entre un segment de famílies -la classe capitalista. Certament, els autors fan referència explícita al problema de les desigualtats en la propietat, però reduint la riquesa a l’acumulació, i aquesta a variables tecnològiques, aquest és un problema que sembla ‘extern’ al nucli de l’anàlisi.

En tot cas: és s que esdevé endògena un cop coneguts els determinants del creixement de g (la demanda agregada) i de la tecnologia en ús (la taxa de benefici). Repeteixo: s és una variable residual que s’obté a posteriori a partir del crèdit disponible per al funcionament de l’economia i el volum de demanda dels diferents grups socio-institucionals (Godley i Cripps 1983, Godley i Lavoie 2012). Era aquest un dels missatges… del Nou Cambridge.

Així, finalment:

s=vg

En resum: el creixement no és una variable tecnològica, com no ho són la taxa de benefici i totes les variables distributives secundàries (interès, imposts, dividends) que regulen a) la transferència i distribució dels drets de propietat (en forma monetària) sobre els mitjans de producció entre famílies capitalistes, i b) els fluxos de renda que en deriven: si en els darrers anys la desigualtat augmenta, [cf. Redistribució i crisi, La redistribució de la renda cap als capitalistes II] és un problema d’organització social i no d’avenços tecnològics. Una societat igualitària podria emprar les mateixes tècniques que nosaltres: no són les màquines que ens exploten, sinó els seus amos.

Conclusions

Adoptar un marc conceptual que nega l’artifici de les lleis del mercat no pot sinó comfortar a aquells que l’artifici privilegia: la subordinació teòrica a l’economia marginalista implica, per l’esquerra, mantenir la subordinació al liberalisme progressista. Que ambdues coses estan estretament relacionades és visible en la mena de crítica que sol rebre Piketty, ex-assessor del PS:

La crítica fundamental que se le puede hacer a Thomas Piketty es que piensa que su solución puede funcionar aunque se mantenga el sistema actual. Propone un impuesto progresivo sobre el capital para redistribuir las riquezas y salvaguardar la democracia, pero no se cuestiona las condiciones en las que estas riquezas se originaron ni las consecuencias que resultan de ese proceso.

Coutrot et al. Viento Sur [3]

Aquesta ceguesa, però, és inherent al paradigma que domina la professió: el marginalisme. Caldrà afilar el nostre coneixement de la realitat si volem transcendir-la.

Notes

[1] Aquest vici del marginalisme el comparteixen certes corrents marxisants per qui el treball existeix només de manera subordinada al capital. En aquest paradigma, són les transformacions organitzatives dels ‘factors’ capital i treball (competitiu/monopolista, manual/cognitiu, industrial/financer, taylorista/etc.) i no l’enfrontament entre capitalistes i treballadors la que actua com a motor de la història del capitalisme. Al meu parer, aquesta visió projecta indiscriminadament el que és particular al neoliberalisme, l’absència d’esquerra, cap al passat -i, universalitzant l’apatia, hipoteca la capacitat d’organitzar el futur.

[2] Un resultat de les mateixes controvèrsies és que no és possible saber si v augmentarà o decreixerà quan r s’eleva, ni en quina direcció canviarà la fracció entre capital i treball.

[3] Coutrot T.; Saurin P.; Toussaint E. (2013) ¿Anular la deuda o gravar el capital? Viento Sur. Malgrat l’encert de la seva crítica a Piketty, crec que els autors s’equivoquen confrontant l’auditoria del deute com alternativa igualitària a la tributació patrimonial i del capital que proposa Piketty. D’una banda, qualsevol programa mínimament progressista combinarà elements d’ambdues propostes (renegociació del deute en moneda estrangera, tributació patrimonial i del capital més elevada). En segon lloc, el text de Graeber que els serveix d’inspiració és encara més ahistòric i pro-mercat que el de Piketty (cf. Bierl, P. (2013) Cap on Debt. Platypus Review 60).

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en 50, Ressenya i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Participa!

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s