Deflació?

No fa gaire em preguntaven per què els béns de consum no s’abarateixen en general (per què no cau l’IPC), atesa l’enfonsada del consum provocada per, entre d’altres causes, l’atur massiu, l’elevat endeutament familiar i les retallades de despesa pública?  Em deien també, i amb raó, que no es pot explicar per l’evolució dels preus de les matèries primeres que típicament s’han d’importar, ni dels costos laborals de les empreses, que de fet s’han anat estancant fins arribar a caure a partir del 2012.

Vaig respondre dient que les tendències deflacionistes fins ara han estat contrarestades bàsicament per la política impositiva i de despesa del Govern d’Espanya i de la Generalitat:  l’augment de l’IVA, d’impostos especials, de taxes i preus de serveis públics, pel procés de privatització de la sanitat, pels favors a les elèctriques, etc.

Crec que era un prou bon primer diagnòstic. Així ho corrobora la següent taula, on he posat les taxes interanuals de variació dels preus (d’agost a agost) dels 12 grans grups en què l’INE agrega els diferents béns i serveis de consum. Aquestes taxes les he calculat a partir de dos indicadors: 1) el de referència a la UE, l’Índex de Preus al Consum Harmonitzat (IPCA); 2) un altre d’equivalent però que en principi descompta la variació de preus deguda a canvis de l’IVA, i impostos sobre combustibles, tabac, la matriculació de vehicles i assegurances (IPCA-IC).

Doncs bé, sembla ser que si no hagués estat pels augments d’impostos indirectes i dels preus dels béns i serveis relacionats amb l’educació i la sanitat, que l’Estat regula o pot regular en bona mesura, ja estaríem en plena deflació.

Aquesta entrada és senzillament una anàlisi exploratòria del comportament dels preus durant la crisi. Així, doncs, reprendrem el fil més endavant.

IPCA-IPCAIC

Publicat dins de 50, Competitivitat | Etiquetat com a | Deixa un comentari

Ortodòxia (II)

Els 80 van fer molt de mal – El dia de la Barbota

Un dels document més audaços de la tradició marxista el devem a un autor hongarès, György Lukács. Escrit en resposta a “l’esdeveniment central del s. XX” (Hobsbawm), la Revolució Russa, el text duu la marca de la seva contradicció: la creació d’una societat socialista en un país capitalista “endarrerit” contra la lògica evolucionista dels marxismes de la II Internacional -o, en paraules de Gramsci, contra la pròpia lògica del Capital de Marx. [enllaç] Em refereixo, naturalment, a l’assaig “Què és el Marxisme Ortodox?” [enllaç], d’on extrec el següent paràgraf:

Let us assume […] that recent research had disproved once and for all every one of Marx’s individual theses. Even if this were to be proved, every serious ‘orthodox’ Marxist would still be able to accept all such modern findings without reservation and hence dismiss all of Marx’s theses in toto – without having to renounce his orthodoxy for a single moment. Orthodox Marxism, therefore, does not imply the uncritical acceptance of the results of Marx’s investigations. It is not the ‘belief’ in this or that thesis, nor the exegesis of a ‘sacred’ book. On the contrary, orthodoxy refers exclusively to method. It is the scientific conviction that dialectical materialism is the road to truth and that its methods can be developed, expanded and deepened only along the lines laid down by its founders. It is the conviction, moreover, that all attempts to surpass or ‘improve’ it have led and must lead to over-simplification, triviality and eclecticism.

Si no és la fidelitat a un text canònic, doncs, què ha de distingir el marxisme? En el mateix text Lukács explica, al meu parer de manera convincent, que el marxisme és la visió de la societat burgesa com una totalitat travessada per la contradicció entre capitalistes i treballadors, la superació de la qual exigeix la presa de consciència del proletariat i la seva revolució per extingir la burgesia -extinció que no es refereix, naturalment, a l’eliminació física dels burgesos, sinó a l’abolició de la propietat privada i la democratizació (la “desaparició”) de l’Estat que la sosté.

Alliberant al marxisme del pes de la seva obra fundadora, aquest passava a rivalitzar amb les teories burgeses en nom d’un mateix principi -la cientificitat. L’ortodòxia es combat amb l’ortodòxia. El marxisme, doncs, és un paradigma alternatiu a la ciència burgesa i la seva fascinació per fer de la Natura el model d’anàlisi dels processos socials, inclosos els de la pròpia producció científica -la síntesi, que segons Lenin (1913) [enllaç], ha d’integrar tres tradicions intel.lectuals: la filosofia “alemanya”, l’economia política “britànica” i el socialisme “francès”; un projecte mantingut viu per la interacció entre una classe treballadora destinada a establir la seva veritat a través de la revolució, i d’un grup polític, els comunistes, dedicat a la reflexió teòrica i a l’organització dels obrers (Marx, Tesi III sobre Feuerbach).

La submissió a les directrius comunistes era una necessitat evident l’endemà de la revolució, però esdevingué més i més dificil de justificar a mesura que l’experiència bolxevic anà prenent forma al voltant de l’Estat soviètic. Com s’anà fent evident, el revisionisme estalinista era extraordinàriament reaci a la innovació teòrica, si no era per oportunisme nacionalista -actitud que la majoria de partits comunistes incorporaria fins i tot si s’emancipaven del control de “la pàtria dels treballadors”. Així, els intel.lectuals fidels al partit havien de moure’s en una penombra de possible censura, alentint i comprometent l’extensió del corpus marxista.

Jacoby (Dialectic of Defeat) opina, típicament, que només l’atractiu “del triomf” explica per què tanta gent se sentí atreta pels principis del marxisme soviètic. Aquesta opinió obvia, però, que pels intel.lectuals que triaren aquest camí (molts dels quals en una posició difícilment “triomfal”, sinó des de la il.legalitat o l’exili) el partit era el lligam essencial entre ells i la classe obrera: car a força de les heroïcitats dels seus militants, els partits comunistes s’erigien, orgullosos, entre els treballadors com a guardians de l’abolició de la propietat privada a l’Est i com a director de les lluites obreres a l’Oest.

En quin moment aquesta posició hauria d’haver-se revel.lat estèril? Krondstadt? Ribbentrop-Molotov? Yalta? Crec que això que tanta gent anomena post-modernisme, i que no és més que modernitat sense esquerra, ofereix una altra datació: durant els anys ’70 [70/80].

D’una banda, els partits comunistes no només frenen la lluita de les radicalitzades masses obreres (que incloïen bona part de la seva militància), sinó que participen activament en el desmantellament de les seves conquestes: a l’Oest, la participació dels dirigents del PCE a la creació d’aquesta Transició de la qual PPSOE ha esdevingut hereu accidental, del PCI a l’estat d’excepció de la DC, les prèdiques del PCGB a favor de la reconversió liberal del Labour, la participació del PCF en el desmantellament de la socialdemocràcia francesa post-1983; a l’Est, les reformes pro-mercat -en realitat, la creació ex nihilo d’un exèrcit industrial de reserva i d’una burgesia per part de les burocràcies comunistes -seqüencialment i lentament en el cas iugoslau, simultàniament en els casos de l’URSS o, en una societat devastada per la follia maoïsta, a Xina.

Malgrat la divergència d’experiències nacionals des d’on aquest procès partia, el resultat fou extraordinàriament uniforme: la desaparició política de la classe obrera, tant de partits, com de sindicats (ja sigui per via de la cooptació, o pels canvis en les condicions materials de la seva operació: absents de l’actuació dels actuals Governs qualsevol preocupació keynesiana per la plena ocupació, i assumida la necessitat de l’obertura comercial que, davant la impossible superació -sota el control burgès- del paradigma d’Estat-nació, els imposa l’acceptació de la lògica competitiva inter-Estatal).

I a aquest fet fundacional segueix l’abandó de les tradicions de pensament constitutives del marxisme, i per tant, la desorientació intel.lectual que va predir Lucáks. En la mesura en què hom pot parlar de corrents intel.lectuals d’esquerres avui en dia, aquests semblen atrapats en el pensament pre-marxista: en un sentit ben real, és com si el segle XX no hagués existit. I així vivim, en un món on la contradicció es manté, però els obrers no poden pensar-se a sí mateixos. En organització política, oscil.lem entre l’oportunisme dels sondeigs d’opinió, i l’espontaneïsme que proclama la fi de la reflexió sobre l’Estat, el partit i l’organització: fins a tal punt ens ha conquerit la lògica espectacular, que es discuteix obertament sobre si als treballadors la seva condició els és encara rellevant (com si la feina no estructurés, ni que sigui negativament en el cas dels aturats, la vida que duen).

En filosofia, el programa marxisant oscil.la entre l’idealisme extrem de Badiou o Zizek, on el comunisme/la revolució flota com un ideal transcendent per sobre l’anàlisi concret de la societat, al qual es substitueix el sentimentalisme de la causa; i el materialisme neo-Feuerbachià de la segona escola de Frankfurt, aquests noms com Habermas que se sorprenen cada dia de la idiotesa del món des de dalt d’una columna de El País (cf. Callinicos Social Theory, Dews Limits of Disenchantment). Pel que fa al socialisme, la producció d’utopies no s’atura -en la seva regressió: liberal-progressistes, com si els nous autors poguessin superar a Mill, o bé inspirades en ideals romàntics i particularistes en renúncia dels principis universalistes de la Raó (cf. Bull Anti-Nietzsche).

I en economia… [Ortodòxia].

Admeto que les darreres dècades no han estat, només, dècades perdudes. Tal i com prediu el Manifest Comunista, el capitalisme és sovint un poderós vehicle d’emancipació -i així ho hem pogut experimentar molts col.lectius, com ara els homosexuals. Però no només aquesta emancipació roman incomplerta en el marc capitalista (com veiem, per exemple, en la transformació de l’atracció eròtica en una identitat permanent i la seva reïficació en objecte-de-consum), sinó sobretot, és permesa només dins els paràmetres de la lògica del capital, que pot veure’s igualment disposat a instrumentalitzar la diferència en els seus objectius polítics a curt termini -vegi’s França, Rússia pel que fa a l’homosexualitat, o les explosions nacionals i religioses que sacsegen el Mediterrani d’ençà l’inici de la crisi.

La responsabilitat de la nostra generació és d’aprofitar aquesta nova crisi capitalista per preservar els guanys obtinguts fins ara i radicalitzar-ne el procès emancipatori, tot retornant la història al punt on va deixar de córrer. Això implica, pace Lenin, un retorn a la tradició marxista en el seu epígon: la necessitat d’una societat econòmicament socialista, políticament democràtica, tal i com la van albirar els derrotats dels anys ’70 (Bahro (1979) La Alternativa, Alianza; Lukács (1968/1985) The Process of Democratization SUNY…); la recuperació del pensament dialèctic en filosofia, que no renegui de les contradiccions entre els aspectes ideals i materials de l’existència capitalista, mentre anhelen una reconciliació més enllà d’allò existent (potser el procès més avançat, com mostra l’exemple de la recuperació d’Adorno per part del grup Platypus, o la importància del pensament situacionista en el de Retort); finalment, en economia, la integració de Keynes i Sraffa en la tradició “britànica” del marxisme, i que inclogui la renúncia definitiva a la llei de Say (per la qual la inversió, guiada pel benefici, és el motor de l’economia capitalista; Eatwell i Milgate 1983 “Theories of Value, Output and Employment” In: Keynes’ Economics and the Theory of Value and Distribution”) i la teoria del valor-treball (Steedman 1977 Marx After Sraffa) i una visió més clara del rol de la competència i les finances [Crisis marxistes].

Però sobretot, implica participar dels processos unitaris de refundació de l’esquerra actual (inclosos els dels partits comunistes), car aquesta reintegració només és possible sota el lideratge de la classe obrera: l’activitat intel.lectual esdevé servil o estèril si es duu a terme aïllada de la militància i les necessitats concretes dels treballadors d’avui i els ciutadans de demà.

Publicat dins de 50, Política | Etiquetat com a | 3 comentaris

Capitalisme verd: un oxímoron

[Avui divendres, l’entrada del dijous!]

Per un cantó, ens diuen que l’economia ha de créixer, costi el que costi, per tal d’augmentar l’ocupació i, en general, millorar el benestar de la població. Per l’altre, que l’economia ha de decréixer si volem aturar una imminent catàstrofe ecològica. Altres, en canvi, que la sostenibilitat ecològica i el creixement econòmic, de fet, no estan renyits perquè és possible desvincular el creixement dels ‘mals ambientals’ (decouple, diuen en anglès).  En què quedem?

Jo no sóc ni un especialista en aquesta qüestió ni en tinc una encara una opinió ben formada, però alguna cosa en sé i espero aprendre’n més amb els vostres comentaris. Ara, un fet em sembla clar: l’activitat econòmica des de la Revolució Industrial, sobretot als països ‘desenvolupats’, ha comportat que s’hagin superat alguns, i si continuem així tots, els límits dels processos biofísics que han permès el període actual d’estabilitat ambiental conegut com Holocè (Nature). En definitiva, hem d’actuar, créixer com ho hem fet fins ara implica cavar la nostra pròpia tomba (o la de la següent generació).

Pel que fa als promotors del decreixement, crec que han de tenir clar que decréixer, en un sistema capitalista, comporta més atur i més desigualtats. Això ho sabem massa bé en aquest país (vegeu aquíaquí). No es pot esperar, doncs, que la classe treballadora tingui un gran interès en promoure el decreixement perquè va en contra dels seus interessos i necessitats més immediates. Alguns em diran que el decreixement, per evitar l’atur, ha d’anar acompanyat de la reducció de la jornada laboral. D’acord, però aquesta reducció hauria d’anar acompanyada també del repartiment dels ingressos, i això tampoc sembla factible dins l’actual sistema (vegeu Treballant menys, treballem tots III). Crec que en John Bellamy Foster ho resumia bé en el títol d’un article que l’economistaexilat citava a La utopia verda: ‘Capitalism and Degrowth: An Impossibility Theorem’ (en la mateixa línea, vegeu Bell)

Per altra banda, cal recordar que l’experiència no dóna suport als que afirmen que el mateix creixement econòmic reduirà la pressió ecològica (la famosa corba de Kuznets ambiental: la pressió ecològica augmenta durant les primeres fases de ‘desenvolupament’ econòmic fins que s’arriba a un punt en què aquesta pressió disminueix a mesura que augmenta la renda per càpita). Solen argumentar que a partir d’un nivell de renda determinat es desmaterialitza el creixement (de produir béns a proveir serveis), s’accelera la modernització ecològica (s’adopten noves tecnologies ‘verdes’), es substitueixen recursos i productes per altres més verds, es reciclen i reutilitzen més els productes, etc.  Si bé és veritat que tot això ha contribuït al ‘desvinculament relatiu’ d’alguns ‘mals ambientals’ respecte del creixement econòmic (relative decoupling, és a dir que els efectes negatius sobre el medi per unitat de producte es redueixen, tot i que no en termes absoluts), per la majoria no s’ha aconseguit un ‘desvinculament absolut’ (absolute decoupling, és a dir que els impactes negatius cauen en termes absoluts) (vegeu pel cas d’Espanya Roca i Serrano 2007, i per altres casos les referències que trovareu aquí (p.5)).

El que sí sembla ser cert, és que la innovació tecnològica que el repte ecològic exigeix no serà el resultat del mer creixement. En aquest sentit, considereu aquest fragment de les conclusions de Roca i Serrano:

For most of the air pollutants, the SDA [Structural Decomposition Analysis] carried out here shows that technological changes have reduced emissions. However, only in the case of SO2 have these changes been sufficient to counteract the effect of economic growth and this sole example of absolute delinking would seem to be more obviously attributable to government policy and internationals agreements.

Però ja coneixem bé la resistència i l’èxit que tenen les elits empresarials i les grans multinacionals a l’hora de frenar l’adopció i desenvolupament de les tímides legislacions ambientals en què es sol traduir la pressió ciutadana. Per cert, i un altre cop, moltes vegades rere l’excusa que frenarien el creixement econòmic i per tant de l’ocupació, dividint així la classe treballadora.

En definitiva, la revolució verda i el capitalisme no semblen compatibles.

Publicat dins de Política | Etiquetat com a | Deixa un comentari

Crèdit o barbàrie

“Sobre todo en España”, recordó, la crisis no es tanto de la deuda como “una crisis bancaria”. – Steinbrück, cap de llista del SPD, debat amb Merkel.

L’ordoliberalisme és la darrera trinxera del progressisme/totes les alternatives a El País eren El País [70/80]. D’exemples n’abunden, però un dels més evidents és l’Alternativas Económicas (o, com en deien a França, “Pas d’Alternatives”). Fullejant el número d’abril, em trobo amb un editorial que proclama, en directa contradicció amb el títol de la publicació, que hi ha única via per sortir de la crisi: que creixi el crèdit privat.

Vam criticar aquesta tesi a l’entrada [Crèdit]. No és el sector financer que frena l’economia, sinó l’economia que frena l’expansió del crèdit. Com en tots els altres mercats, és la demanda que crea l’oferta: l’única particularitat del sector financer és que els bancs no els paguen al moment, i han d’aprendre a distingir i endevinar quina demanda és realment “solvent” –i quina és exageradament optimista, o fins i tot fraudulenta, i no es cobrarà.

En temps d’eufòria, la noció de solvència sol ser excessivament generosa, perquè la competència empeny als bancs a adoptar les pràctiques comercials més agressives  –situació que es prolonga fins que el sobreendeutament provoca una brusca interrupció del creixement i els Estats es veuen obligats a intervenir els bancs per salvar els dipòsits de les famílies (aprofitant, en el cas d’Espanya, per salvar als creditors estrangers i regalar les parts menys malmeses del negoci als grups financers dominants). Per evitar-nos, però, ajustaments i crisis tan salvatges, no hauríem de nacionalitzar permanentment la banca celebrar la prudència que els bancs avui mostren –disciplinats pel trauma de la creixent morositat?

Image

Pels que volen, abans que res, més crèdit a les famílies: quina demanda solvent hi pot haver per la compra d’hipoteques, si les polítiques actuals condemnen a les famílies a l’atur i salaris més baixos? No podem obviar que, si poguessin, els bancs serien els primers interessats en rellançar la bombolla immobiliària; car el crèdit és el seu negoci, i són molts els pisos que se’ls acumulen als balanços, i dels que tindrien pressa per desfer-se.

I pel que volen, abans que res, més crèdit a les empreses: amb els mostradors que ni les rebaixes buiden i les màquines funcionant a mig gas, quin incentiu tenen per llençar-se furiosament a acumular noves instal.lacions? Per molt que Stiglitz s’entesti que no manquen els projectes on invertir [LRB]; aquest gràfic del ministeri d’Indústria, que representa la fracció entre allò que les empreses estan venent i allò que realment voldrien produir amb la maquinària que tenen instal.lada parla per sí sol: caldrà que la demanda s’incrementi abans que noves inversions privades resultin rendibles.

Image

 

Que les empreses no gasten perquè no volen (i no perquè no tinguin crèdit) ens ho diuen, a més, els seus balanços. Els beneficis es recuperen gràcies a les caigudes de salaris, que permeten mantenir elevada la taxa de benefici; i gràcies a l’endeutament públic i la millor situació exterior, que inunden de liquidesa al sector privat, com es veu en aquest gràfic:

Image

 

I tanmateix, aquesta bonança de tresoreria no s’inverteix perquè no hi ha demanda,
per molt que s’entestin neo-marxistes i neo-liberals.

Per sortir de la crisi, d’alternatives n’hi ha moltes, i cap passa, com volen els ordoliberals, per alliberar la mà invisible dels mercats de la seva tenaça conjuntural (un Estat que gasta massa, un mercat laboral rígid, un sector financer en mal estat…). Per exemple, rellançar la demanda es pot fer amb més despesa pública, o amb salaris més elevats, si es vol una orientació socialdemòcrata [Euro]. Repartint el treball, la riquesa, la propietat si es vol quelcom de més socialista [Treball]. O bé amb un programa d’inversió pública que estimuli el sector privat tot modernitzant-lo i rescatant-lo de la posició perifèrica a la que el comerç mundial l’ha condemnat, si ens aixequem desenvolupamentistes [Competitivitat].

Potser ja és hora que la premsa en parli.

Publicat dins de 50, Euro | Etiquetat com a | Deixa un comentari

Com sortir de la crisi econòmica?

Aquest estiu he assistit a un cicle de conferències titulat “Com sortir de la crisis econòmica? Reformes necessàries”, en el qual participaven alguns economistes influents. Us en faré cinc cèntims.

El cicle el va inaugurar l’Albert Carreras, l’actual secretari general d’Economia i Coneixement de la Generalitat. Com a bon estudiós de la història econòmica, va comparar la crisis actual amb les precedents.  Crec que aquest és un exercici necessari a l’hora de proposar “reformes necessàries”, i és per això que la seva presentació va ser d’agrair. Ara bé, em va sorprendre que afirmés que “no podem anar a pitjor perquè costa d’imaginar… [el que vivim avui] no ho havíem vist mai”. Si aquest és el sentiment que hi ha a la consellaria d’Economia, aleshores em sembla que encara no han entès que les retallades tenen efectes contractius i, per tant, ens fan anar encara pitjor.

Va continuar l’Antoni Castells, l’anterior conseller d’Economia i Finances, amb “la crisi  econòmica en el context europeu”. La seva conclusió era que per salvar l’euro i superar la crisi del deute l’Eurozona cal una unió fiscal, el que comportaria, segons ell, la necessitat d’una unió política. Fins no fa gaire jo sostenia una posició semblant (Sobre l’euro i la unió fiscal), però, entre d’altres, l’economistaexiliat m’ha fet veure que “la crisi del deute de l’Eurozona (…) és el resultat de la desídia del BCE” i que el realment indispensable és que el BCE no boquegi, com fa ara, sinó que doni suport a la política fiscal dels estats de l’Eurozona (vegeu els comentaris a Sobre l’euro…, i Què pot fer el BCE?, Límits de l’endeutament públic).

Van haver-hi força més presentacions, però només vull comentar la d’en Joan Tugores, de l’Iganacio Zubiri i d’en Juan José Dolado. Respecte la d’en Tugores, va ser representativa dels que creuen que la reducció dels dèficits públics ha de ser “una marató i no un sprint” perquè “les polítiques fiscals contractives són més contractives del que l’ortodòxia de l’austeritat considera”. Ara bé, la necessitat d’aquesta reducció, si el vaig entendre bé, deriva de la creença que hi ha un nivell a partir del qual el deute públic és perillós. Aquesta idea, però, és una idea totalment errònia (Límits a… ). A diferència d’altres defensors de “marató sí, sprint no”, va posar molt d’èmfasi en el fet que les polítiques de “consolidació fiscal” contribueixen a conformar una societat més desigual el retorn al capitalisme que ell anomena “1.0” (el capitalisme salvatge d’abans de la Segona Gerra Mundial). En aquest punt, em sembla, estem d’acord (La redistribució de la renda, redistribució i crisi, etc).

De la presentació d’en Zubiri crec que val la pena retenir els següent fets (i no bona part de les seves conclusions) que contradiuen algunes de les idees implícites que trobem en massa mitjans de comunicació:

  1. El deute públic a Espanya durant les dues últimes dècades ha estat, i continua essent, en relació a la resta de països de la UE-17, baix.
  2. L’import dels interessos del deute en relació al PIB ha estat a Espanya inferior al de la mitjana dels països de la UE-15, igualant-se el 2012.
  3. Les “receptes miracle” per reduir el dèficit públic basades en la privatització i en la reducció d’impostos no funcionen.
  4. Durant la primera fase de la crisi, 2007-2009,  l’augment de la despesa pública va ser comparable a la de la resta de països de la UE-15 (7.1 punts percentuals del PIB a Espanya, 6.4 mitjana UE-15). En canvi, la caiguda d’ingressos públics va ser molt superior (-6 punts, -0.5 punts, respectivament). És precisament, doncs, la brutal davallada dels ingressos el que explica que el dèficit públic augmentés molt més a Espanya (13.1 punts) que a la resta de la UE-15 (6.8).
  5. La reducció del dèficit públic (-4.2 punts del PIB) entre el 2009 i el 2012, sense tenir en compte l’últim rescat bancari, s’ha aconseguit sobretot a base de retallar la despesa (-2.9 punts) més que no pas de recuperar els ingressos perduts (1.3 punts).
  6. La despesa pública en relació al PIB a Espanya ha estat, i continua essent, significativament inferior a la de la mitjana de la UE-15. El mateix és cert pel cas dels ingressos.

Pel que fa en Juan José Dolado, res de nou. Continua insistint en que l’origen de l’atur rau en una mala regulació laboral i en el comportament dels sindicats, tot dins el marc analític de la teoria insider-outsider (Sobre l’anàlisi convencional, Reforma Laboral).

En conclusió, no em sembla que les anàlisis d’aquests acadèmics influents, més enllà d’un repàs d’alguns fets rellevants, siguin de massa utilitat per proposar “reformes necessàries” per sortir de la crisi econòmica.

Publicat dins de Uncategorized | Etiquetat com a | Deixa un comentari

Sobre l’anàlisi convencional del mercat laboral

L’atur massiu ha estat una constant a Espanya i Catalunya des del final de la dictadura feixista. Considereu, per exemple, que entre el 1977 i el primer trimestre de 2013 la taxa d’atur espanyola ha estat de mitjana el 16%, només inferior al 10% durant els últims anys de la bombolla immobiliària. A més, gairebé sempre ha estat per sobre la dels països que anomenen desenvolupats.

Atur Espanya, França, Alemanya, etc

 

Font: International Comparison of Labor Force Statistics, 1970-2012; US Bureau of Labor Statistics.

I què s’ha fet per corregir aquesta flagrant violació del “dret al treball” que recull la Constitució i la Declaració Universal dels Drets Humans?  Doncs ni més ni menys que 52 reformes laborals des de l’aprovació de l’Estatut dels treballadors el 1980, sempre encaminades a “flexibilitzar” el mercat laboral (que en llenguatge corrent vol dir crear noves modalitats de contractes precaris, reduir el pes de la negociació col·lectiva, de la quantia i duració dels subsidis d’atur, etc.; vegeu 52 reformas laborales,  Reforma Laboral). Els seus resultats, com demostra l’experiència, han estat nefastos. De fet i com era d’esperar, en paraules de l’especialista francès en dret laboral Alain Supiot, “l’evolució de l’ocupació ha seguit la corba d’activitat de les empreses i no la de les reformes laborals” (Supiot 2005, p. 1089).

Això no ha fet canviar de parer als ortodoxes, doncs sempre acaben concloent que les reformes s’han quedat curtes tot i ‘anar ben encaminades’. L’últim exemple ve del Fons Monetari Internacional, que després d’avaluar els efectes de l’última reforma laboral afirma que “suggereixen que la recent reforma laboral hauria d’anar més lluny” (FMI 2013, p.13).

Així, doncs, com poden ser tan cap quadrats? Què els porta a proposar una vegada i una altra la mateixa medicina? Deixant de banda els aspectes de classe, ideològics i de poder, que són evidentment crucials (e.g. Reforma Laboral, Kalecki, Economia, ideologia… ), aquestes polítiques es justifiquen per les conclusions de la teoria econòmica dominant, la marginalista (Ortòdoxia).

Aquesta teoria postula l’existència d’un salari que iguala la demanda de treball de les empreses amb l’oferta de treball. Si hi ha atur, els salaris han de disminuir per així augmentar la demanda de treball i reduir l’oferta. Aquesta visió pre-keynesiana va ser recuperada per la síntesi neoclàssica gràcies als anomenats efecte Pigou i efecte Keynes, que asseguren que la insuficiència de la demanda agregada de productes (la causa de l’atur segons Keynes) sigui un fenomen transitori sempre i quan els preus i els salaris siguin prou flexibles. Conseqüentment, per aquesta teoria hi ha d’haver alguna cosa impedeixi l’ajust dels salaris (i de les condicions laborals i les característiques dels treballadors) al canviant nivell d’”equilibri”.  Els  Keynesians Nous han proposat un bon grapat d’explicacions més o menys plausibles sobre perquè l’ajust és via quantitats (número d’ocupats) i no tan via preus (salaris). (Per exemple, contractes implícits, Staggered wage contracts, Insider-outsider theory, Efficiency wages).

Precisament aquesta teoria és la que dicta com s’ha de dur a terme la recerca empírica, tal com queda clar en el següent comentari de l’economista premiat pel Banc de Suècia (aka Nobel) J. Heckman (2007, p. 2):

The only valid index of the effect of institutions on the labor market is the cost of labor, or better, the dynamic schedule of labor costs. All institutions operate on this cost. Instead of creating a panoply of newer, more refined indices to represent the magnitude of various institutional forces, as characterizes the current empirical literature, it would be more constructive to quantify the effects of the entire edifice of labor institutions on demand and supply of labor through their effects on a single measure —the labor cost schedule. All institutions affect costs and alternative institutions within an economic environment raise or lower costs. Once the incentives of protective institutions are properly measured, they can be used to estimate economic responses.

Ja hem dit força vegades que els fonaments d’aquesta teoria no s’aguanten (vegeu, per exemple, Ortodoxia i Previsions) i que les raons de l’atur cal buscar-les a un altre lloc ( Atur i el model productiu I i II, l’Atur i la redistribució de la riquesa…). Ens diran, però, que els estudis economètrics tan sofisticats que porten a terme corroboren les seves conclusions. I encara més, ens diran que la seva teoria, fins i tot si concedeixen que és incoherent i poc realista, queda validada perquè explica els fets i fa previsions encertades.

Doncs bé, cal contestar-los que ni la seva teoria és sòlida i versemblant, ni té fonament empíric. Si es correspongués amb la realitat, la introducció de salaris mínims per llei hauria d’anar associat a nivells d’ocupació menors, però no és el cas (Doucouliagos & Stanley, 2009). Si fos veritat, hi hauria d’haver una relació negativa entre salaris i ocupació, tal com diuen haver trobat empíricament, però de fet les seves estimacions no són res més que artefactes estadístics que per construcció han de donar aquest resultat (Felipe & McCombie 2009). Afirmen també que hi ha evidència empírica que demostra que la desregulació de les relacions laborals i la reducció de la ‘generositat’ de l’Estat del Benestar porten a més ocupació, però de fet els seus resultats no són gens robustos i tot apunta que el contrari és cert (Baker, Glyn, Howell, & Schmitt 2005). Tal ens recordava  l’economistaexiliat, fins i tot l’OECD va haver de reconèixer que els nivells de protecció dels treballadors no afecten l’atur. El fracàs de les 52 reformes laborals a Espanya són, per mi, l’evidència més contundent.

En definitiva, de la teoria marginalista es deriva que l’única política capaç de reduir permanentment l’atur és la que ‘flexibilitza’ el mercat laboral, atès que altrament l’economia tendiria a la plena ocupació. No pot identificar cap altre culpable que les característiques institucionals que fan que la realitat s’allunyi del seu model ideal . Com deia l’Albert Einstein, “si observes o no una cosa depèn de la teoria que utilitzis. És la teoria que decideix què pot ser observat” (citat a Fullbrook 2012, p. 20). Ara bé, ni la teoria és sòlida ni concorda amb la realitat. Per tant, el que en queda no és res més que els interessos de la classe dominant disfressats de ciència.

Publicat dins de 50, Treball | Etiquetat com a | Deixa un comentari

Treballant menys, treballem tots (III)

Com a cloenda provisional a les notes d’aquesta sèrie [Treballant menys, treballem tots (I); Treballant menys, treballem tots (II)]; avui tocarem el tema del repartiment dels ingressos que hauria d’acompanyar un repartiment del treball –car, altrament, si a una reducció de jornada se l’acompanya d’una reducció equivalent en sous, la solidaritat es limita als assalariats; i a més d’una manera que afecta igualment a treballadors que a directius.

Al nivell més genèric possible, el que es planteja és: i) si els sous dels que ja treballen poden mantenir-se, de manera que els nous assalariats obtenen llurs ingresos via una reducció en les rendes del capital; ii) si, mantenint els sous dels grups d’assalariats de renda mitjana o baixa, part de la reducció de jornada pot finançar-se via transferències de les rendes salarials dels més ben pagats.

Començant per ii), una manera d’explorar aquesta possibilitat és considerant les estadístiques de distribució salarial. A Espanya, l’Enquesta d’Estructura Salarial (INE 2011) dóna dades sobre la proporció de treballadors que guanya almenys el salari mínim, dos cops el salari mínim i així successivament. Si suposem (per manca de dades) que entre punt i punt dels que tenim informació, els treballadors es distribueixen uniformement, podem dibuixar la següent “corba” d’ingressos salarials per als assalariats a temps complert:

Salaris

Per entendre el gràfic, podem posar un exemple: el que veuríem és que un 10% dels treballadors a jornada complerta guanya menys de 12.000 euros -és a dir, és un dels famosos “mileuristes”. O, si comencem per l’eix vertical, que gairebé el 60% dels treballadors a temps complert guanya menys del salari mitjà (25970.86 euros).

Ens podríem plantejar que succeïria si Espanya tingués una estructura salarial més igualitària. Per no plantejar-se aquest objectiu de manera excessivament arbitrària o utòpica, podem optar per aquestes tres prescipcions:

a) Fixem com a salari mínim 12.000 euros anuals per al 10% que menys guanya.

b) Fixem el salari medià (el que guanya almenys el 50% de la població) en proporció als valors que aquest ja pren a Espanya respecte a l’ingrés del 10%, segons les dades que Eurostat proporciona per les empreses de més de 10 treballadors (2010).

c) Fixéssim com a salari màxim els ingressos que separen el 90% que guanya menys del 10% que guanya més, en proporció, també, a l’actual.

d) Distribuïm uniformement els treballadors en cada segment.

Així, obtenim:

Salaris 2

En aquest gràfic, la línia blava representa el mateix que l’anterior: la línia vermella la distribució alternativa. El resultat final és una distribució força semblant en ambdós casos, excepte pels guanys obtinguts a l’extrem inferior a costa dels més rics; de forma que una redistribució d’aquest tipus sembla factible sense massa resistències.

El salari mig, però, és gairebé el mateix, de manera que no hi ha marge per reduir la jornada.

Suposem, però, que optéssim per una redistribució “a la sueca”: és a dir, mantinguéssim el salari mínim per al 10% amb menys ingressos al voltant dels 12.000 euros, però deixéssim que els salaris medians i màxims respectessin les proporcions que mantenen a Suècia. El resultat seria aquesta curva de salaris:

Salaris 3

De nou, el salari del 10% augmenta, i els salaris del 10% més rics cauen significativament, reduint les desigualtats. A més a més, però, el salari mig cau fins als 19.788 euros –reducció que, exigint la solidaritat de bona part dels treballadors, també els permet reduir la jornada fins a 24%, en benefici de molts aturats que ara poden trobar una feina.

Tanmateix, sembla just que els treballadors plantegin per què aquesta reducció de la jornada s’hauria de fer a costa de la seva solidaritat: al cap i a la fi, com hem discutit molt al bloc, les rendes del capital a Espanya són molt elevades, i no paren de créixer des de l’inici de la crisi (malgrat la substancial caiguda del PIB).

La cosa, però, no és tan simple. No podem concloure que, pel fet que les rendes empresarials a Espanya són més altes que a altres països, la seva reducció no planteja cap problema per al funcionament de l’economia (capitalista). I és que a l’hora de considerar la redistribució entre capital i treball el que cal és considerar quina és la taxa de benefici mínima, és a dir, la renta proporcional al valor dels mitjans de producció de propietat privada, que els capitalistes acceptaran guanyar. Curiosament, els propis mecanismes de la competència capitalista ens poden oferir una resposta: és el mínim que els capitalistes podrien guanyar traslladant la seva producció a un altre país des d’on poguessin continuar abastint el mercat espanyol sense témer riscs com ara fluctuacions en el tipus de canvi, o costs adicionals com ara els del transport, imposts adicionals sobre els guanys o aranzels sobre la producció importada. Això no vol dir, però, que la producció no deslocalitzable podria arribar a fer-se amb una taxa de benefici zero (a no ser que sigui retirant-la de l’esfera capitalista per via de la nacionalització, que segurament ens asseguraria una provisió més eficient dels malanomenats serveis regulats -aigua, llum, telefonia- o de sectors com dependència, ensenyament o salut o fins i tot finances, vist el pes que l’Estat pren en la seva gestió fins i tot quan són privats, o el seu rol en la planificació econòmica), ja que és improbable que els capitalistes (i els seus creditors, si apliquen els mateixos estàndards per jutjar-ne la solvència) acceptessin una taxa de benefici menor que la que obtenen els seus companys del sector obert al comerç exterior.

Del que es tracta, doncs, és de calcular taxes de benefici, que ja sabeu que és ofici preferit i controvertit de l’economia marxista. En principi, la taxa de benefici “normal” que serveix de referència és la que s’obté sobre la maquinària tecnològicament dominant en el seu sector quan opera a ple rendiment. A la pràctica, però, és molt difícil tenir bones mesures dels beneficis de les empreses que siguin consistents amb alguna bona mesura del capital en ús, ajustat pel nivell d’utilització.

Atès que això només és un bloc, optaré per la solució fàcil, i usaré les dades d’AMECO per obtenir, dividint l’excedent empresarial net pel capital net convenientment deflactat, una mesura de la taxa de benefici força convencional. N’obtenim un gràfic que fa aquesta pinta:

Taxes de benefici

I el que obtenim, plenament d’acord amb la teoria post-clàssica [Ortodòxia] és que la taxa de benefici espanyola ha tendit a igualar-se amb l’europea (la qual cosa va significar un mannà per a la burgesia d’aquí i d’altres països perifèrics, i que explica el seu entusiasme per la integració europea malgrat el desmantellament productiu que va significar per a molts sectors), de manera que aquesta no pot reduir-se significativament sense a) nacionalitzar la propietat; b) desconnectar amb l’espai econòmic europeu, o c) coordinant les lluites laborals a l’espai europeu. O el que és el mateix: sense a), b) i c), es només la redistribució entre assalariats que es pot plantejar. (Evidentment, això només limita la capacitat de l’Estat per finançar els seus programes de despesa pública si existeix alguna restricció en la seva capacitat d’emetre moneda, com és el cas dins de l’euro).

Caldria mirar fins a quin punt aquesta conclusió és robusta. De moment ho deixo perquè hi reflexioneu :)

PS. El bloc se’n va de vacances. Moltes gràcies als que ens heu visitat en aquest temps: i si arribeu aquí de casualitat, o us heu incorporat tard, us animem a rellegir alguns dels texts que trobareu a la columna de la dreta; i a comentar o a escriure’ns si res us interessa, us indigna, o us confòn.

Publicat dins de 50, Treball | Etiquetat com a , | Deixa un comentari