Aquestes setmanes domina els mitjans la decisió del BCE de baixar lleugerament els tipus d’interès, la seva ambivalència a l’hora d’adoptar mesures d’estímul monetari, i la seva negativa a proposar objectius més elevats pel nivell de preus. Qualsevol d’aquestes polítiques, se’ns diu, podria tenir per se efectes estimulants en la demanda agregada -i compensar (minsament) els efectes de les retallades.
En les pròximes setmanes vull dedicar entrades a aquests temes: els interessos, la moneda/el crèdit i la inflació; els seus efectes sobre l’economia i la seva relació amb la política econòmica. Però abans, vull aclarir que l’interès per l’acció del BCE en aquests camps em sembla un xic desplaçat -car si volgués, el BCE podria evitar, i no merament compensar, les retallades, a base de crèdit als Estats. És només perquè el BCE bloqueja la política fiscal que la seva política monetària sembla tan important.
Naturalment, se’ns dirà que no pot ser de cap més manera. Els motius que es donen són els següents:
a) que el BCE té com a prioritat la lluita contra la inflació sobre cap altra -però en cap cas la lluita contra la inflació és contradictòria amb finançar als Estats, com ja veurem.
b) que el BCE no pot comprar directament deute públic, perquè ho impedeixen els Tractats -però ningú li ho demana: basta que compri el deute als mercats secundaris, com ho fa la Fed, i l’arbitratge i la competència ja s’encarregaran que el crèdit arribi a l’Estat, als tipus d’interès que ofereixi el BCE. Ningú dubtaria en comprar un bo del Tresor si sap que el pot revendre en tot moment al mateix preu al BCE!
c) que el BCE no té un Estat a qui comprar el deute, i fins que l’UE no s’unifiqui, no pot fer res -a la qual cosa basta oposar que no cal esperar tant: el BCE té 17 Estats a qui fer crèdit, si ho desitja.
d) que és missió del BCE negar finançament als Estats que no duen a terme “reformes estructurals” -per exemple en pensions o al mercat laboral. Però qui és el BCE per decidir quines són les polítiques més adequades -particularment quan hem de témer que siguin contràries a l’interès de la majoria? Quin dret de tutel.la és aquest que s’oposa a la sobirania del Estats membres?
Per això cal deixar clar que el BCE podria intervenir en els mercats de deute públic com -indirectament- ho fan el Banc d’Anglaterra, del Japó o la FED -i per tant, la crisi del deute de l’Eurozona, única entre totes aquests nacions, és el resultat de la desídia del BCE. La seva negativa a donar suport a una política fiscal expansiva és més important que qualsevol altra de les seves activitats.
Naturalment, això no desplaça la responsabilitat de les retallades cap al banc central -perquè són els nostres governants, al cap i a la fi, els que han triat aquest camí enlloc de pujar imposts (i hi ha marge, com hem comentat aquí i aquí) o sortir de l’euro -, però sí que exposa, d’una banda, la falsedat dels intents de presentar la crisi del deute com una crisi “de confiança” i sobreendeutament; i de l’altra, la necessitat de reformar les institucions europees si han de servir al poble europeu.
Quina economia? 
A història econòmica recordo que ens parlaven de com va fracassar la Unió Monetària Llatina, perquè alguns socis van començar a imprimir moneda per finançar-se, perjudicant als socis.
Doncs si ara el BCE ha de comprar deuda dels estats.. ho ha de fer per tots igual? De quina forma? Com es negocia o pondera quan ha de comprar de cada país? Com ho fas de forma “justa” o “equilibrada”?
Si el BCE creu que les reformes han de permetre eixamplar els desequilibris interns de la Unió, no té sentit que les reclami (ja que és el BCE a qui se li demana ara responsabilitat en el moment de crisis?).
1. L’Unió Monetària Llatina era un sistema metàl.lic, i per tant es comprometia a mantenir un valor fix entre els metalls i les monedes, valor que les emissions monetàries d’Itàlia (entre d’altres) no van respectar. A curt termini, aquest països podien comprar més béns que no haurien correspost al valor del metall amb què emetien moneda (perquè la gent no se n’adonava, o si se n’adonava mirava d’enganyar algú més seguint la llei -anti-Hayek, per cert- de Gresham-Copèrnic); a llarg termini, la gent deia: moneda italiana, no gràcies, de manera que es trencava de facto la unitat de circulació de l’UML -i eventualment de iure, perquè l’Estat francès i suís poc volia que li paguessin en moneda nominal els imposts, i després trobar-se que tenia menys or del que volia per anar de compres a l’estranger.
Dins de l’Eurozona un euro val un euro val un euro, sigui grec o holandès, perquè tenim un sol emissor, o sigui que els problemes interns de l’UML no ens els trobem -i no tenim cap compromís de mantenir-ne la paritat amb cap divisa o estàndard metàl.lic (el BCE mai intervé al mercat exterior, tant quan el tipus de canvi està pel terra, com pels núvols).
2. A mi em sembla que el BCE hauria de dir: em disposo a comprar el deute públic, emetent nova moneda, de qualsevol país de l’Eurozona (per què discriminar, no tenim tots la mateixa moneda? no tenen tots els bancs de l’Eurozona la possibilitat de finançar-se a BCE al mateix interès?) al mercat secundari del deute, a un preu X -per exemple, el que correspongui a una taxa d’interès del 0,5%, que és el valor del seu interès de refinançament. Amb una mica de sort no n’haurà de comprar gens -la garantia de què ho faria, si fes falta, pot bastar per equilibrar l’interès al voltant d’aquest valor.
3. La raó de ser d’aquesta nota és que em semblava que la nova moda dels “retallades sí, creixement també” (oxímoron) era demanar que el BCE fes alguna cosa. Evidentment, el BCE no ha de donar explicacions a ningú del que fa, que per això és independent de qualsevol control democràtic. Però em sembla estrany que ja que la gent li fa la carta als Reis, li demani coses tan esotèriques, enlloc de que financiï als Estats, que al cap i a la fi és la missió original dels bancs centrals (fins i tot quan encara no eren públics) i la més efectiva.