Quina economia?

Quina economia? Us seguim plantejant la pregunta que ha guiat aquest bloc –encara que deixem d’escriure-hi entrades. És evident que una societat alternativa comporta una altra economia –entesa com un conjunt d’institucions que regulen la producció, distribució i acumulació en l’esfera material de la societat– i per això necessitem també un altre paradigma en la disciplina econòmica, a més de per entendre l’actual. Sobretot atesa l’actual ofensiva neoliberal, que busca reafirmar l’hegemonia del capital després del descrèdit que els va suposar la darrera crisi financera global. (Kalecki)

Just després que estellés la crisi semblava que agafava força la idea que l’economia ‘acadèmica’ havia de canviar radicalment. Sobretot atès que l’economia neoclàssica va dominar de manera sectària la política i l’acadèmia tot forjant un món més semblant al que idealitza el neoliberalisme. Fins i tot trobàvem titulars als mitjans defensors del statu quo  com: La ciencia económica en crisis (El país), “Needed a new economic paradigm”
i “Sweep economists off their throne” (Financial Times), “How Did Economists Get It So Wrong?” (New York Times Magazine), 
 Rescuing economics from its own crisis (The Guardian), Blame the Economists (Newsweek
), Economics: Dismal Science or Science at All? (Vancouver Sun).

Però com bé explica l’Edward Fullbrook (que també recull els anteriors titulars) aquest clima no ha tingut –i és improbable que tingui– un efecte significatiu, sobretot perquè les següents institucions de què es composa la professió econòmica com a poder estan estretament entrelligades: Universitats, associacions, revistes, sistemes de classificació, manuals d’introducció a l’economia, i “la narrativa bàsica de la disciplina, que estructura els seus manuals i és, si no es diu el contrari, pressuposada en la majoria de les converses que els economistes tenen entre ells i amb la que inicien la resta”.

La inèrcia, doncs, no és suficient. Hem de fer camí juntament amb un bon grapat d’iniciatives interessants i amb potencial, com la World Economics Association i les seves noves revistes, la pressió dels estudiants per canviar el currículum, manuals nous i no tan nous (si en coneixeu més, sisplau, me’ls feu saber), blocs, etc.

Vull fer un parèntesi per emfatitzar la urgència de nous manuals per estudiants de primer any. Samuelson, l’economista que va contribuir tantíssim a instaurar la síntesi neoclàssica amb el seu manual –el manual de la segona meitat del s.XX, deia:

I don’t care who writes a nation’s laws—or crafts its advanced treaties—if I can write its economics textbooks.

Doncs bé, ara ni l’Economics, ara domina el Mankiw. El següent fragment és il·lustratiu del grau a què pot arribar el culte al (suposat) lliure mercat (m’ha costat decidir-me, n’hi tants de macabres!):

Muchos economistas creen que sería muy beneficiosa la existencia de un libre mercado de órganos. Nacemos con dos riñones, pero normalmente solo necesitamos uno. Al mismo tiempo, algunas personas padecen enfermedades que dejan inservibles los dos riñones. A pesar de la ventaja evidente en el comercio (…). Si las personas que personas que necesitan un riñón pudieran comprarlo a los que tienen dos, el precio subiría para equilibrar la oferta con la demanda. Mejoraría el bienestar de los vendedores gracias al dinero adicional y el de los compradores gracias al órgano que necesitan para salvar la vida. La escasez de órganos desaparecería. Ese mercado generaría una asignación eficiente de los recursos (…)

Per cert, és el mateix senyor que amb la seva economia ‘positiva’ (lliure de valors) escriu articles de tanta qualitat científica com “Defending the One Percent” . Tanco el parèntesi.

Aquí hem volgut posar el nostre granet de sorra intentant deixar clar, entre força altres punts:

1. Que cal rebutjar l’economia neoclàssica si volem aspirar a un coneixement científic de la realitat (vegeu també Previsions).

2. Que ni l’atur, ni una suposada pèrdua de competitivitat, ni els dèficits comercials no són el resultat de salaris massa alts ni condicions de treball ‘privilegiades’, sinó el resultat del model productiu que tant ha enriquit als grans capitalistes. No necessitem més reformes del mercat laboral, tampoc les alemanyes

3. … Més aviat caldrà un seguit de polítiques alternatives, començant per repartir el treball, idealment després de trencar amb l’euro.

4. Que les polítiques que ens imposen tenen un llarg historial d’estendre i aprofundir la misèria.

5. Que si hi ha espoli territorial no ens ho diran les balances fiscals, tot intentant  aclarir el debat de les balances fiscals i què comporta seguir el joc del discurs de l’espoli.

6. Qui són els responsables del sobreendeutament i qui el paga i el context en què s’ha gestat. I si no paguem? 

7. Que en un estat sobirà no hi ha límits a l’endeutament públic, i que la crisi del deute públic és el resultat de la desídia del BCE.

8. Que el creixement no és una variable tecnològica, com tampoc  ho són la taxa de benefici i totes les variables distributives secundàries (interès, imposts, dividends) que regulen a) la transferència i distribució dels drets de propietat (en forma monetària) sobre els mitjans de producció entre famílies capitalistes, i b) els fluxos de renda que en deriven: si en els darrers anys la desigualtat augmenta, és un problema d’organització social i no d’avenços tecnològics. (vegeu)

9. Que el lliure comerç no té per què ser  beneficiós

10. El frau i l’estupidesa  que hi ha darrera el ‘no podrem pagar les pensions

11. Que esperar rellançar el crèdit abans d’estimular la demanda agregada és ficar el carro davant del bou. Sí, sí.

12. L’origen de la inflació.

13. Que la UE és un obstacle pel projecte europeu

14. Els límits de les propostes de la renda mínima

15. Emfatitzar els canvis radicals que exigeix la utopia verda

16. Que l’esquerra ha de centrar la crítica sobre la legitimitat i l’extensió de la propietat privada dels mitjans de producció.

Tot plegat per incitar a l’acció política informada.

Publicat dins de Uncategorized | 4 comentaris

Piketty a Cambridge

Aquesta és l’entrada 38 de les que he fet per aquest bloc; també és l’última. Volia agrair al meu company quinaeconomia l’esforç de compartir aquest espai, i a vosaltres les visites durant aquest període i l’estímul que heu representat per la meva activitat: espero que llegint-me trobeu elements útils per interpretar el món i criticar la falsa consciència que el representa.

Thomas Piketty és un economista famós per la importància de les seves contribucions a l’estudi històric de la desigualtat. La principal raó per escollir-lo com a tòpic és, en part, oportunista: aprofitar el rebombori en cercles d’esquerra acadèmica que ha produït la publicació del seu llibre Le capital au XXIème siècle (Seuil 2013/Harvard University Press 2014) per criticar el seu marc conceptual -almenys indirectament; ja que el text en què em baso és un altre, que podeu descarregar lliurement des de la seva pàgina web:

Piketty, T., Zucman, G. (2013) “Capital is back: wealth-income ratios in rich countries 1700-2010”. http://piketty.pse.ens.fr/files/PikettyZucman2013WP.pdf

Piketty, però, és l’ocasió i no l’objecte d’aquesta crítica, car la meva intenció és il.lustrar els arguments de dos articles que he publicat anteriorment aquí [Ortodòxia i Ortodòxia (II)] amb un exemple concret que mostri com la superació del marc marginalista és necessària, lluny de temptacions de fer via per camins empiricistes, en la doble tasca de fer avançar els nostres coneixements sobre economia i d’imaginar la societat aternativa que desitgem.

Introducció

D’uns anys ençà, la justificació més popular de les desigualtats han estat les diferències en “capital humà”, discurs que, en l’àmbit progressista, serví de base a la banalització universalització dels estudis secundaris i superiors –tot apuntalant les jerarquies existents sota algun pretès mèrit intel.lectual.

Poc a poc, els precaris sobretitulats aprenien a justificar els seus greuges en relació a l’anècdota del company sense estudis i millor posició laboral -mentre aquest darrer, interioritzant la mateixa narrativa, se sentia privilegiat pel mer fet de tenir una feina decent. És sobre aquesta divisió que un nou relat s’ha imposat ara que tots ens reunim en l’atur i en l’exili: si alguns no rebem els beneficis que la nostra formació i esforç mereixen és per la corrupció de les èlits polítiques i la burocràcia laboral, més pendents de les pròpies xarxes clientelars que del nostre benestar.

Fins i tot el més cínic no pot negar, però, que disminuir el pes de les organitzacions sindicals i obrir el Govern a sol.lucions tecnocràtiques no ha fet sinó empitjorar la situació dels treballadors i que per tant els mals d’aquests deuen tenir una causa més profunda –de la qual Estat i sindicat s’han convertit en mers instruments.

La causa és, naturalment, el conflicte capital-treball -un tema que l’economia marginalista fins ara havia evitat. I no pas per autisme, o per ignorància: car tan bon punt la realitat d’aquest antagonisme ha esberlat la bombolla autoreferencial dels mitjans, els comentaristes habituals (Krugman, FEDEA…) no han trigat gens a fer-se’l seu -a costa de desnaturalitzar-lo, cedint a la tecnologia el rol que correspon a la lluita de classes.[1]

Biaixos tecnològics

L’article de Piketty i Zucman (2013) se centra en oferir una explicació al creixement de les rendes del capital i de la riquesa patrimonial compatible amb el marc marginalista -precisament, a través de canvis tecnològics. L’argument de fons és molt senzill. Per identitat comptable, inversió i estalvis són idèntics:

I=sY

s és la propensió mitjana a l’estalvi, Y és el PIB i I, la inversió. Dividint tots els termes pel capital K, obtenim l’equació de Harrod, on g és la taxa de creixement del capital i v és la fracció entre capital i PIB:

g=s/v

Piketty i Zucman reorganitzen els elements d’aquesta equació: les decisions d’estalviar s corresponen, inflexiblement, a les famílies; la taxa de creixement g, a l’augment autònom de la productivitat (cf. Previsions). Per tant, és v, la proporció entre capital i PIB, que s’adapta per igualar estalvi i inversió (model de Solow-Swan):

v=s/g

En una economia closa, el capital equival a la riquesa neta del país, i és gairebé immediat fer servir aquesta equació per interpretar els canvis patrimonials dels darrers anys.

La improbable mal·leabilitat de la tecnologia no és suficient, però, per explicar els canvis en la distribució de la renda en favor del capital: intuïtivament, dins el marc marginalista, un augment en la quantitat de capital sembla implicar una caiguda en el seu “preu”, anomenat “productivitat marginal” o taxa de benefici, com a resultat de la llei de l’oferta i la demanda. Aquest efecte podria ser prou fort per fer caure les rendes del capital que, com sabem, s’obtenen multiplicant el benefici per la quantitat de capital.

La solució amb què els autors resolen aquest dilema augmenta les meravelles de la tècnica: les rendes del capital s’han mantingut altes perquè ex hipothesi ha esdevingut molt fàcil substituir capital per treball (i viceversa) en l’elaboració d’un mateix producte, de manera que la “productivitat marginal” no ha caigut prou per compensar l’augment del capital -i les seves rendes.

Crítica

In the famous Cambridge controversy, the proponent [sic] of the UK view argued that the notion of capital used in neoclassical growth models is not well-defined.
In our view much of the controversy owes to the lack of balance sheet data
” n4 – Piketty i Zucman (2013)

Un dels resultats de les controvèrsies del Vell Cambridge és que no es pot determinar la tecnologia sense conéixer, prèviament, la taxa de benefici (Sraffa 1960, Kurz i Salvadori 1997). Si volem evitar un raonament circular, no podem derivar el càlcul de la “productivitat marginal” del capital de les tècniques empreades.

Com explica Dobb (1973) al seu Theories of Value and Distribution, l’explicació més plausible de l’origen de la taxa de benefici (r) és fora de l’esfera de l’intercanvi -i en l’esfera de la producció: la seva evolució la determina la capacitat dels capitalistes per extreure força de treball per damunt del valor dels salaris. Un cop la lluita de classes determina el benefici, el mercat selecciona, per aquesta taxa r, la tecnologia més barata. [2]

Si no és la tecnologia, esdevinguda paràmetre, què equilibra estalvi i inversió? La candidata tradicional a aquest rol és la taxa de creixement, determinada per l’estalvi (llei de Say):

g=s/v

L’exogeneïtat de l’estalvi pot semblar una hipòtesi relativament natural: imaginem, però, un contraexemple. Suposem un país on les famílies no desitgen estalviar res: són lliures les empreses d’invertir tan com volen, o estan sotmeses (com l’equació sembla mostrar) a no invertir, de manera que l’economia no creix?

La resposta rau en el rol del sistema financer [cf. Crèdit]. La banca pot encarregar-se d’oferir crèdit a les empreses perquè financiïn la seva inversió i de drenar-lo al final del cicle de producció, de manera que l’acumulació té lloc sense referència a l’estalvi tal i com el solem entendre.

Una economia d’aquest tipus (que devem als teòrics del circuit) és certament paradoxal com a representació d’una economia capitalista, però serveix per il.lustrar una segona feblesa de l’aproximació de Piketty i Zucman al problema de la ‘riquesa’. En el cas que imaginem, la riquesa de les famílies és nul.la -o sigui que l’acumulació de capital no genera canvis distributius, amb independència de la taxa de creixement, benefici etc. perquè el capital queda en mans de “les empreses”, sobre les quals les famílies no tenen cap control perquè no disposen d’actius financers (com ara accions o deute) sobre elles.

I és que no és l’acumulació dels mitjans de producció la que està darrere la creixent divergència entre rendes del treball i del capital, sinó els mecanismes de transferència dels drets de propietat d’aquests mateixos mitjans entre un segment de famílies -la classe capitalista. Certament, els autors fan referència explícita al problema de les desigualtats en la propietat, però reduint la riquesa a l’acumulació, i aquesta a variables tecnològiques, aquest és un problema que sembla ‘extern’ al nucli de l’anàlisi.

En tot cas: és s que esdevé endògena un cop coneguts els determinants del creixement de g (la demanda agregada) i de la tecnologia en ús (la taxa de benefici). Repeteixo: s és una variable residual que s’obté a posteriori a partir del crèdit disponible per al funcionament de l’economia i el volum de demanda dels diferents grups socio-institucionals (Godley i Cripps 1983, Godley i Lavoie 2012). Era aquest un dels missatges… del Nou Cambridge.

Així, finalment:

s=vg

En resum: el creixement no és una variable tecnològica, com no ho són la taxa de benefici i totes les variables distributives secundàries (interès, imposts, dividends) que regulen a) la transferència i distribució dels drets de propietat (en forma monetària) sobre els mitjans de producció entre famílies capitalistes, i b) els fluxos de renda que en deriven: si en els darrers anys la desigualtat augmenta, [cf. Redistribució i crisi, La redistribució de la renda cap als capitalistes II] és un problema d’organització social i no d’avenços tecnològics. Una societat igualitària podria emprar les mateixes tècniques que nosaltres: no són les màquines que ens exploten, sinó els seus amos.

Conclusions

Adoptar un marc conceptual que nega l’artifici de les lleis del mercat no pot sinó comfortar a aquells que l’artifici privilegia: la subordinació teòrica a l’economia marginalista implica, per l’esquerra, mantenir la subordinació al liberalisme progressista. Que ambdues coses estan estretament relacionades és visible en la mena de crítica que sol rebre Piketty, ex-assessor del PS:

La crítica fundamental que se le puede hacer a Thomas Piketty es que piensa que su solución puede funcionar aunque se mantenga el sistema actual. Propone un impuesto progresivo sobre el capital para redistribuir las riquezas y salvaguardar la democracia, pero no se cuestiona las condiciones en las que estas riquezas se originaron ni las consecuencias que resultan de ese proceso.

Coutrot et al. Viento Sur [3]

Aquesta ceguesa, però, és inherent al paradigma que domina la professió: el marginalisme. Caldrà afilar el nostre coneixement de la realitat si volem transcendir-la.

Notes

[1] Aquest vici del marginalisme el comparteixen certes corrents marxisants per qui el treball existeix només de manera subordinada al capital. En aquest paradigma, són les transformacions organitzatives dels ‘factors’ capital i treball (competitiu/monopolista, manual/cognitiu, industrial/financer, taylorista/etc.) i no l’enfrontament entre capitalistes i treballadors la que actua com a motor de la història del capitalisme. Al meu parer, aquesta visió projecta indiscriminadament el que és particular al neoliberalisme, l’absència d’esquerra, cap al passat -i, universalitzant l’apatia, hipoteca la capacitat d’organitzar el futur.

[2] Un resultat de les mateixes controvèrsies és que no és possible saber si v augmentarà o decreixerà quan r s’eleva, ni en quina direcció canviarà la fracció entre capital i treball.

[3] Coutrot T.; Saurin P.; Toussaint E. (2013) ¿Anular la deuda o gravar el capital? Viento Sur. Malgrat l’encert de la seva crítica a Piketty, crec que els autors s’equivoquen confrontant l’auditoria del deute com alternativa igualitària a la tributació patrimonial i del capital que proposa Piketty. D’una banda, qualsevol programa mínimament progressista combinarà elements d’ambdues propostes (renegociació del deute en moneda estrangera, tributació patrimonial i del capital més elevada). En segon lloc, el text de Graeber que els serveix d’inspiració és encara més ahistòric i pro-mercat que el de Piketty (cf. Bierl, P. (2013) Cap on Debt. Platypus Review 60).

Publicat dins de 50, Ressenya | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

Crítica a Koo, R.C. (2011) “The world in balance-sheet recession”

L’any 1991, la bombolla immobiliària japonesa esclata, en un context econòmic poc favorable: la implosió de les economies soviètiques, les polítiques econòmiques restrictives d’Europa Occidental (pre-Maastricht) i els EUA (post-Reagan), la segona crisi del deute perifèric. Japó, però, pateix especialment del seu avantatge: mentre noves bombolles immobiliàries i tecnològiques sostindran l’expansió global en les dues dècades posteriors, l’economia japonesa reduirà permanentment la seva taxa de creixement, i es veurà desproporcionadament afectada per les successives crisis internacionals (l’asiàtica de 1997, i les recessions de 2001 i 2008-).

El contrast entre les esperances de l’esquerra corporativista dels anys ’80, per qui l’economia nipona representava una alternativa econòmicament més eficient a les regressives propostes de Thatcher i Reagan i la decebedora realitat és evident (tot i que cal recordar que Japó ha mantingut, malgrat tot, un atur amb prou feines per sobre el 4% ). En tot cas, l’experiència japonesa anticipa l’actual estancament de l’economia global, i nodreix un bon nombre de reinterpretacions teòriques que busquen preservar el corpus teòric dominant [1] imposant “l’excepcionalitat” de la crisi actual –primi inter pares, les de P. Krugman.

Substituint el neologisme a la crítica, una de les interpretacions que més han seduït als “heterodoxos” és la de R.C. Koo., per qui la crisi actual té un precursor únic en l’experiència japonesa, batejada amb el nom de “recessió de balanços”.

L’argument de l’autor, tal i com apareix, per exemple, a la Real World Economic Review (58) és relativament senzill:

1. Després d’una bombolla especulativa, els agents privats es troben en una situació de sobreendeutament, motiu pel qual la seva principal preocupació passa per reduir el deute (frenant, doncs, l’expansió de la demanda agregada), contràriament al que passaria en una crisi “normal”, on els preus s’ajusten ràpidament per tornar l’economia a la normalitat [cf. Previsions].

2. Aquest canvi de comportament explica per què canvis en el tipus d’interès [cf. Crèdit] o en les expectatives d’inflació [cf. Inflació] ja no influeixen el volum de crèdit: és a dir, per què el banc central ja no es basta per controlar l’activitat econòmica.

3. En aquest context es produeix un excès d’estalvis que ha de ser (com a principal recomanació de política econòmica) absorbit pels dèficits públics, sense que per tant calgui preocupar-se del seu finançament excepte si, com passa a l’Eurozona, el capital és perfectament mòbil d’Estat a Estat. En aquest cas, cal mantenir l’estalvi dins de l’Estat a base de controls en els moviments financers etc. Al final, l’expansió depèn únicament de la recuperació dels balanços privats -i per tant, d’un increment suficient del deute públic.

Crítica

Les explicacions de Koo són problemàtiques en molts nivells. En primer lloc, la crisi de l’Eurozona no és un problema de mobilitat de l’estalvi -ni que només sigui perquè bona part de l’endeutament públic es finança ex nihilo via nou credit bancari, i no pas amb els estalvis preexistents. La crisi de l’Eurozona és el resultat de l’absència de sobirania monetària dels Estats, que els obliguen a convéncer als mercats (o, en el seu defecte, al BCE [cf. Límits de l’endeutament públic]) de la seva fidelitat a les convencions neoliberals de gestió econòmica, amb el previsible efecte que els Estats on aquestes polítiques tenen conseqüències socials més dramàtiques, la pressió sobre el deute públic ha de ser superior per tal de justificar-ne la inevitabilitat.

En segon lloc, la crisi econòmica actual no té res d’excepcional. Per mantenir el creixement de l’ocupació cal que la demanda creixi per sobre el ritme d’augment de la productivitat laboral; quan les demandes creades es veuen localment saturades (perquè ja tothom qui pot pagar-se-la disposa d’una vivenda) o es revel.len fictícies (perquè no té sentit construir més vivendes quan el parc d’habitatges supera àmpliament les necessitats que poden crear-se en els pròxims anys) és normal que la demanda caigui, i la mateixa inèrcia que havia sostingut anteriorment l’expansió (un cercle virtuós on els recentment ocupats augmentaven llur despesa i, d’aquesta manera, creaven nous llocs de treball, sostenien els ingressos de l’Estat i validaven les expectatives de venda de les empreses, animant el creixement de la despesa pública i la inversió), ara, revertida, alimenta la recessió.

El que és autènticament excepcional, en tot cas, és la coordinació mundial de la recessió (herència de les dependències creades per la globalització) i la negativa dels Estats d’augmentar la despesa pública en proporció a la despesa privada que cau. Hom podria pensar que això es deu a la creença residual que la flexibilitat de preus pot assolir més eficientment que l’Estat la plena ocupació dels recursos, però ja sabem que aquesta creença no és sinó ideologia -ni que només sigui perquè preus i quantitats es determinen independentment i no seguint les preteses lleis de l’oferta i la demanda [Ortodòxia].

El nivell de la despesa pública, i no dels dèficits és, per tant, el principal obstacle a l’expansió de l’economia. La diferència no és banal. El dèficit públic pot augmentar perquè amplis sectors de l’economia escapen a l’impost o perquè pèrdues privades són socialitzades al mateix temps que la despesa pública cau (com hem vist a Espanya des de l’inici de la crisi) sense que això, necessàriament, hagi de conduir a un augment compensatori de la despesa privada que faci expandir l’economia: les decisions dels bancs i les empreses depenen de la confiança que tenen en la solvència dels crèdits que ofereixen i les vendes que esperen de les seves inversions, i no hi ha motiu per esperar que un augment de la seva liquiditat les alteri -si de cas, l’experiència japonesa ens indica clarament el contrari. Pel que fa a les famílies, i malgrat l’evidència que el deute públic pot estimular el consum [cf. Demanda i tipus d’interès], no sembla pas que l’efecte sigui prou fort per confiar-hi massa.

[1] Uso “dominant”, i no “ortodox” perquè la teoria que es vol preservar no és sinó una subespècie del marginalisme: el monetarisme, on les magnituds financeres són els principals mecanismes reguladors de l’economia capitalista -tesi que és un dels leitmotif crítics d’aquest bloc: cf. No són (només) els bancs o “Crèdit o barbàrie“.

Publicat dins de 50, Ressenya | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

Valors i economia

Escandalitzats, molts creuen que patim una greu crisi de valors (hem promogut l’egoisme, el consumisme, comportaments curts de mires, etc.), i que aquesta rau en l’origen dels desgavells financers i de la construcció. Tot això es sol enquadrar dins un procés de regressió moral que ens ha dut a beure’ns l’enteniment i subordinar els nostres valors i vides en general al servei de la producció i l’especulació, a un ‘tot per la pasta’.

En altres paraules, avui sembla que “[l]’antiga concepció, en la que l’home apareix sempre (…) com l’objectiu de la producció, apareix molt més exaltada que el món modern, en el que la producció és l’objectiu de l’home i la riquesa l’objectiu de la producció”.

Només vull recordar que tot plegat no és nou, ni molt menys. La cita anterior, que crec recull un sentiment molt generalitzat, va ser escrita entre el 1857 i el 1858! (Marx als Grundrisse, tal com apareix a Hobsbawm 2011, p. 142). Semblaria, doncs, que molts compartim el següent ideal humanista (continuació de la cita):

De hecho, cuando la estrecha forma burguesa se ha eliminado, ¿qué es la riqueza, si no la universalidad de las necesidades, capacidades, placeres, poderes productivos, etc., de los individuos, producidos en el intercambio universal? ¿Qué es si no el completo desarrollo del control humano sobre las fuerzas de la naturaleza, las de su propia naturaleza así como las de la llamada <<naturaleza>>? ¿Qué si no la absoluta elaboración de sus disposiciones creativas, sin más precondiciones que la evolución histórica antecedente que convierte la totalidad de esta evolución –es decir, la evolución de todas las potencias humanas como tales, sin que estén ajustadas a ninguna norma previamente establecida—en un fin en sí misma? ¿Qué es si no una situación en la que el hombre no se reproduce de ninguna forma determinada, sino que produce su totalidad? ¿Dónde no trata de ser algo formando por el pasado, sino que está en el movimiento absoluto de transformación?

En definitiva, només vull dir que aquests valors que ara tan menyspreen són precisament funcionals al capitalisme. Si el que perseguim en última instancia no és ni el caler ni el poder, sinó la “completa elaboración de lo que yace en interior del hombre” (el que en anglès diuen gràficament human flourishing), aleshores caldrà un sistema econòmic d’acord amb les nostres prioritats. Siguem conseqüents, doncs.

Vull recordar també que l’economia ortodoxa descriu el comportament humà com la recerca d’objectius egoistes. Ara, si ens comportéssim realment així passarien burrades com la següent:

 “Where is the railway station?” he asks me. “There,” I say, pointing at the post office, “and would you please post this letter for me on the way?””Yes,” he says, determined to open the envelope and check whether it contains something valuable. (Sen 1977, p. 332)

En cas que fóssim representats com a gent compromesa amb una sèrie de valors, aleshores se’n van en orris els fonaments de teories sobre temes tan crucials com la provisió de béns públics (Sen 1977).

Finalment, vull recordar que la visió de societat de l’economia ortodoxa corromp a massa dels que l’estudien. Per exemple, és ben sabut que els universitaris economistes, com a grup i en comparació a universitaris d’altres disciplines, són més egoistes. I no perquè ja ho fossin abans, sinó que se’ls ‘transforma’ durant la carrera (vegeu, per exemple, Frank et al. 1993). Sembla, doncs, que les facultats d’economia (i de negocis!) acaben modelant els estudiants de manera que s’assemblen al que Sen (1977) anomena encertadament “idiotes racionals” (rational fools) i “tarats socials” (social morons) de les teories ortodoxes.

En definitiva, una altra economia conseqüent amb els valors que diuen voler promoure requereix una altra disciplina econòmica, també. Siguem conseqüents.

 

 

Publicat dins de Política | Etiquetat com a | Deixa un comentari

L’euro (epíleg llatinoamericà)

Suposem que demà els sindicats recorden la seva funció original o, almenys, imaginem que les noves formes d’activisme eduquen i mobilitzen la gent fins a iniciar una vaga general que obliga als sindicats a acompanyar les seves reivindicacions. Suposem que petits propietaris, aturats i pensionistes s’uneixen a les protestes i que amb el seu impuls i suport un partit d’esquerres arriba al Govern, suficientment cohesionat per evitar dissensions internes i pressions exteriors (del propi aparell de l’Estat, dels mitjans, de la burgesia…) gràcies a la força del moviment que l’ha dut al poder.

Bé, doncs, amics de la constel.lació d’esquerres que ha d’arribar al poder en aquella ocasió que imagineu pròxima (temible “optimisme de la voluntat”) em podeu dir de què serveix la vostra defensa de l’euro, si no és per bastir una retòrica que se’ns girarà en contra?

I és que segurament la primera pressió exterior que rebrà el nou Govern (com fou recentment el cas, en circumstàncies amb prou feines reformistes, a Xipre) serà la negativa del BCE de garantir la liquiditat al sector bancari (en un moment en què podem esperar àmplies retirades d’efectiu: o no recordem el què va passar quan Mitterrand va arribar al poder el 1981?) i a l’Estat (en un moment en què, particularment si ens comprometem amb el repudi del deute públic, els inversors faran tot el que podran per evitar finançar l’Estat i els capitalistes per evitar el tribut).

És a dir: la primera mesura del Govern haurà de ser, necessàriament, la intervenció (i nacionalització, si fa default del crèdit amb el BCE) del sector bancari i la reintroducció d’una moneda nacional per finançar-se, amb controls de capitals exteriors per evitar una fuga de reserves (tal i com permet la UE en una situació d’emergència en què aquestes seran particularment necessàries per evitar un desabastiment sobtat d’importacions) i, pel mateix motiu, controls d’efectiu fins que la nova moneda nacional pugui substituir l’antiga.

Naturalment, cap d’aquestes mesures serà popular entre la petita burgesia enfurismada que alguns confonen amb l’avantguarda del proletariat: no per això seran menys necessàries. A l’Argentina van tenir la sort que fou la dreta qui se n’encarregà, permetent que el kirchnerisme s’envolés sobre l’ona d’una radicalització que no li era necessàriament afí. El BCE és més subtil que el FMI –no tindrem tanta sort.

I a partir d’aquí, i sempre sota la condició de no arribar a dependre del finançament exterior (almenys en el curt termini), però amb la possibilitat de monetitzar el deute públic i de manipular el tipus de canvi, és possible una política d’esquerres com la que desitgeu. És a dir, malgrat Mitterrand 1983 (o, precisament, per Mitterrand 1983 i tots els mals que han vingut des d’aleshores) és fora de la catal.làxia del sistema monetari europeu que l’Estat (i no dic Estat per xauvinisme, sinó perquè és la pròpia UE que atia les divisions entre pobles bastint un centre i una perifèria a nivell material i ideològic) té la possibilitat de dur a terme una política d’esquerres: que, pel que hem dit de la restricció exterior, no ha de ser necessàriament keynesiana; sinó centrada en la socialització de la producció i el repartiment del treball.

I no, no em feu creure que el BCE no s’arriscarà a un pols d’aquest tipus perquè el país X és too big to fail o qui-sap-què, perquè el BCE té els recursos (com ha demostrat la seva gestió de la crisi europea) per isolar el sistema financer europeu i els mercats de deute públic de qualsevol turbulència, si cal a costa d’assumir directament la deterioració dels balanços bancaris i el finançament al sector públic –sempre, però, a condició de la fidelitat del Govern en qüestió al seu projecte econòmic (mer instrument, doncs, dels interessos del capital europeu).

Publicat dins de 50, Euro | Etiquetat com a , | 1 comentari

Deflació II

A l’entrada anterior vam presentar una primera anàlisi del comportament dels preus durant la crisi. Vam veure que les tendències deflacionistes no s’han traslladat als preus dels béns de consum –tal com els mesura l’Indicador de Preus de Consum Harmonitzat (IPCH)– sobretot per l’augment d’impostos indirectes i pels increments de preus que l’Estat regula o pot influenciar en bona mesura com els relacionats amb l’educació i la sanitat.

L’IPCH mesura només l’evolució dels preus d’una cistella de béns i serveis representativa del consum de les famílies, ja siguin produïts aquí o importats. Les tendències deflacionistes segurament queden més ben recollides en el deflactor del PIB, que mesura l’evolució dels preus de tots els béns i serveis produïts a Espanya. Tal com podeu veure en el gràfic de més avall, el nivell de preus s’ha estancat si fa no fa als nivells de mitjans del 2009, l’any en què la caiguda de la producció va ser més marcada. Si no ha caigut ha estat perquè les empreses, en l’agregat, no han traslladat la caiguda dels costos laborals per unitat de producte als preus, sinó que senzillament han augmentat el seu marge de benefici per tal que la seva renda total no es ressenti de la caiguda de vendes. I ho han aconseguit. En aquest sentit, no tenim indicis que la caiguda dels costos laborals s’hagi vist compensada per un augment dels preus de matèries primeres o béns intermedis importats, si bé sembla que han recuperat el nivell de l’any 2008. Ens agradaria poder fer una millor anàlisi dels preus de producció, però per anar bé ens caldrien les taules d’origen i destí que estima l’INE, i de moment només tenim les de 2009. Caldrà esperar.

No cal esperar, però, per avisar que estem en un cercle viciós. S’està forçant als treballadors a acceptar salaris cada vegada més baixos, però els preus no es canvien per així mantenir les rendes del capital. Per tant, el poder adquisitiu dels salaris cau. Això impacta negativament en les vendes de béns i serveis de consum; ara hi ha més treballadors que ‘sobren’ per satisfer aquesta demanda. Al seu torn, les empreses de béns de consum no tenen incentius per ampliar (i a vegades tampoc per renovar) els seus mitjans materials de producció, així que ara ‘sobren’ també alguns dels treballadors que produeixen béns intermedis i de capital. I la roda torna a girar, perquè amb més atur i més por dels que tenen feina hi ha molts números que es torni a forçar als treballadors a acceptar sous més baixos, que una altra vegada no es traslladaran íntegrament als preus.

Sembla que estem arribant a un punt en què els preus de força béns de consum comencen a caure i, atesa la situació actual i en concret l’espiral descrit abans, no hi ha massa raons per preveure que augmentin en un futur prou immediat. Aquesta previsió, portaria a molta gent a esperar tant com pugi per fer determinades compres: demà serà més barat, pensaran amb raó. Les vendes tornarien a caure i sant tornem-hi.

L’ortodòxia i els nostres governants sembla que tenen fe en que l’abaratiment dels productes fets aquí farà que els estrangers en demandin més, idealment fins al punt que la seva major demanda compensi la caiguda de la demanda dels empobrits d’aquí per productes d’aquí. Però ja hem dit que les exportacions espanyoles són, en general, poc sensibles als preus. Potser això tampoc els preocupa tant perquè, atès que les importacions sí que són sensibles al nivell salarial, es podrien arribar a tenir superàvits constants per compte corrent, o dit d’una altra manera, reduir l’endeutament amb l’exterior. Els grans defensors dels creditors ja haurien fet la seva feina. Nosaltres, però, hem de fer la nostra!

Contribucions al deflactor PIB

Font: INE, Comptabilitat Nacional Trimestral

 

Publicat dins de 50, Competitivitat | Etiquetat com a | Deixa un comentari

Comentario a Garzón (2013) “El capitalismo español en el siglo XXI ¿Qué lugar en la economía mundial?”

El compañero Alberto Garzón ha difundido en su bitácora un interesante artículo sobre las razones de la actual crisis en España [1], un tema que hemos explorado aquí desde una perspectiva que aun siendo también marxista y keynesiana difiere ligeramente de la síntesis neo-kaleckiana que estructura su trabajo; y es esa síntesis (cuya popularidad cotiza al alza [2]) que será el objeto principal de este comentario.

Para Garzón, acumulación y crecimiento se confunden en una misma necesidad del capitalismo. Es sabido que en “El Capital” Marx descubre en esta necesidad la contradicción que destruirá al sistema: el proceso de acumulación conduce a una caída tendencial de la tasa de ganancia, lo que reduce el estímulo a la inversión y amenaza la existencia misma de la clase capitalista.

Garzón rechaza la idea de una tasa decreciente de ganancia por la existencia de mercados de naturaleza no-competitiva en la que los precios pueden fijarse por encima de lo que marcaría la ley de la oferta y demanda. Tal hipótesis parece redundante [i], toda vez que incluso en un sistema competitivo, el nivel de la tasa de beneficio está indeterminado [4] y subordinado al estado de la lucha de clases. Por ello, rechazar las predicciones que Marx elabora a partir de su teoría del valor [5] no requiere abandonar la noción de competencia que ilumina su trabajo sobre el capitalismo [6].

Para Garzón, el nexo entre distribución y crisis capitalista sigue siendo, sin embargo, la acumulación. ¿No es posible que la inversión se deprima a pesar de una tasa de beneficio elevada si los bajos salarios que la acompañan hacen caer el consumo, y con ello las ventas de las empresas? En apoyo teórico a esta tesis, Garzón cita el trabajo de Bhaduri y Marglin (1990) [7], para quienes a la acumulación la guían tanto las ganancias como el nivel de utilización de la capacidad instalada –es decir, la intensidad de explotación de los “factores fijos” de la empresa, entre los que se incluye la maquinaria y algunos tipos de trabajo [8].

Caeteris paribus, la demanda incrementa la tasa de utilización y, a través de ella, el flujo de beneficios. Éste es el origen de la noción paradójica que un aumento permanente del salario real puede estimular suficientemente la demanda para compensar la caída de la tasa de beneficio, incluso hasta aumentar el flujo total de beneficios. De forma simétrica, un aumento permanente del salario real podría también aumentar permanentemente la tasa de crecimiento de la economía.

Economías donde rentas salariales más elevadas conducen a un crecimiento más elevado reciben el nombre de economías “dirigidas por los salarios”. Existe una amplia controversia econométrica sobre si las economías nacionales son, en efecto, “dirigidas por los salarios” o “dirigidas por la tasa de beneficio” [9a] [9b] [9c]. Garzón resuelve el debate afirmando que “toda economía cerrada es por definición un modelo wage-led [dirigido por los salarios], por lo que el conjunto de la economía mundial también lo es [mi énfasis]”. Tal definición, sin embargo, no se deriva ni del modelo original de Bhaduri y Marglin (1990) ni de sus elaboraciones más recientes [10]. Todo lo más, Blecker (2010) [11] sugiere que “[countries] whose exports and imports are relatively price-sensitive are […] more likely to be profit-led [mi énfasis]”, admitiendo que “results of other authors showing that small countries like the Netherlands are wage-led while larger countries such as France, Japan or the US are profit-led (overall) are more anomalous theoretically, though not necessarily invalid [mi énfasis]”.

Aceptar (provisionalmente) la hipótesis de una economía “dirigida por los salarios”, permite conectar el trabajo de los neo-kaleckianos con la hipótesis avanzada por algunos miembros de la escuela regulacionista [12] que ven en el abandono del modelo de gestión salarial de posguerra las raíces de la crisis de los ’70 y la razón del (relativo) estancamiento neoliberal hasta la aparición de un modelo basado en el desarrollo financiero [13], la “financiarización” [14]. Por desgracia, el analisis histórico no es menos ambiguo que el econométrico. Muchos neomarxistas suelen interpretar la crisis mundial de los años ’70 como una crisis producida por la caída de la tasa de ganancia –cuya recuperación fue posible gracias a esa misma “financiarización” [15].

Donde sí existe consenso es en la insostenibilidad, a largo plazo, de este nuevo sistema, lo que ha contribuido, frecuentemente, a situar a las finanzas como principal enemigo de un abstracto “99%”. El análisis de Garzón, sin embargo, se distingue por otorgar mayor importancia a la escasa competitividad del modelo productivo español [16] y a la inflación en la mercado de viviendas que a la proliferación de cambios organizativos o nuevos instrumentos financieros bajo control de la banca (como aparece, no siempre con gran claridad [17], en el discurso dominante) en el desarrollo de la “financiarización”, con lo que el crecimiento del sector financiero puede comprenderse dentro de los cambios producidos por la integración del capital español en la economía mundial [ii] y, en ese sentido, resulta coherente con el análisis marxista tradicional y sus oposiciones “capital-trabajo” y “centro-periferia”.

Crítica

A pesar de lo generalizado de su uso, el modelo neo-kaleckiano debe ser criticado por su incoherencia teórica. La razón es que presupone la existencia de un equilibrio dinámico (o steady-state) en el que ahorro e inversión se igualan sin que la tasa de utilización del capital tienda a la normal. Sin embargo, y como ha argumentado recientemente Shaikh (2009) [19], la ausencia de tendencia hacia la utilización normal es incompatible con nuestras teorías de la competencia (y, por ende, precios y tecnología) en el capitalismo, en tanto que presupone que no existe presión sobre las empresas para adoptar el método técnicamente más eficiente.

Existen almenos dos soluciones a este problema. La primera, adoptada por los neo-keynesianos del Viejo Cambridge [20], es que la igualdad entre ahorro e inversión se consiga mediante cambios en la tasa de beneficio, hipótesis que debemos considerar empíricamente falsificada. La segunda, propuesta por Serrano (1995) [21] es que sean los gastos autónomos, es decir, aquellos no directamente inducidos por el multiplicador, los que cuiden de igualar ambas variables.

En ambos casos, la función de acumulación ya no está guiada directamente por las variables distributivas, sino por las expectativas de demanda [22a] [22b]-que deben converger, con el tiempo, hacia el propio ritmo de crecimiento de la demanda, de forma que la inversión se ajusta para corregir las discrepancias entre capacidad instalada y capacidad óptima [iii].

Es por ello preferible hablar de “modos de demanda” a “modos de acumulación”. La economía puede verse estimulada –“dirigida”- por las exportaciones, el consumo privado o el gasto público con no menor frecuencia que por la inversión. El neoliberalismo convivió (y convive) con distintos “modos de demanda” nacionales; y difiere del keynesianismo en que cuando alguno de estos modos se agota, el Estado no interviene para garantizar el pleno empleo (incluso, bajo el influjo de una ideología por la que el comportamiento empresarial es mimetizado por todos los agentes económicos, reduce el gasto al mismo tiempo que el sector privado, lo que explica la inusual virulencia de la actual recesión [iv]).

¿Cuál es la relación de estos “modos de demanda” con las variables distributivas? O dicho de otro modo, ¿es recuperable la taxonomía de economías “dirigidas por los salarios” y “economías dirigidas por los beneficios” en este contexto? Cesaratto (2012) [26] emite una opinión característicamente taxativa: aun siendo cierto que un aumento de los salarios incrementa el consumo privado (y con ello el crecimiento a corto plazo, lo cual no resulta banal en el momento actual), no puede tener ningún efecto en el largo plazo –salvo que el crecimiento de los salarios se mantuviera indefinidamente. Sea como fuere, la tasa de crecimiento de la economía aparece a priori independiente del nivel de los salarios.

Con todo, el nivel de ingresos limita la capacidad de endeudamiento de los agentes económicos: la deuda no puede crecer indefinidamente más rápido que los ingresos. Quizá si los salarios hubieran aumentado lo suficiente en EEUU, o los impuestos se hubieran reducido para asegurar la liquidez del sector privado, el crédito a a las familias no se habría secado –cortando, en pleno colapso del sistema financiero internacional, el crédito a otros países que, de pronto, se descubrían en una misma situación de excesiva deuda familiar y empresarial. No pudiendo hablar de “economías dirigidas por los salarios”, podemos hablar, al menos, de “economías frenadas por los salarios”, situación que pudo preverse [27], pero que el interés individual de los capitalistas por incrementar su tasa de ganancia no permitió corregir.

La complementariedad entre el “modo de demanda” exportador de algunos países mercantilistas y aquél basado en la expansión del sector inmobiliario en España resulta evidente. En la práctica, la convivencia de ambos “modos” condujo a un importante deterioro de la balanza de pagos, dado que una parte creciente de la demanda española tuvo que ser acomodada por las importaciones [v]. Catalizada por el contagio crediticio de la economía americana, existe un agrio debate de si fue el sobreendeudamiento externo o el sobreendeudamiento privado el que provocó la crisis de la periferia europea ([29a][29b][29c][29d]) e impidió la “sostenibilidad” de los “modos de demanda” prevalentes. Más allá de la esterilidad de intentar imponer una sola causa a un grupo de experiencias dispares, no parece que en el caso español sea necesario dar la primacía al sobreendeudamiento exterior por encima del privado, pues ambos crecieron en tándem debido a la neutralidad del presupuesto público -y ambos son hoy un obstáculo para el retorno al crecimiento.

¿Qué hacer?

El artículo de Garzón es de especial interés en el debate sobre una política que dé salida a la crisis a través de un nuevo modelo productivo y un incremento en la demanda interna.

Una cuestión esencial es si eso es posible dentro del marco europeo –ya que la correlación de clases en muchos países dificulta nuestra apuesta por un cambio a nivel continental [vi]. Por un lado, aun cuando Garzón es convincente al razonar que las exportaciones españolas son, seguramente, poco sensibles a una devaluación salarial y de los precios, lo cierto es que las importaciones sí parecen sensibles al nivel de la demanda interna, que se vería necesariamente afectada por una política salarial (y fiscal) expansiva.

Por lo tanto, un retorno al keynesianismo exigiría una reducción en costes lo suficientemente elevada para mejorar nuestra posición competitiva –y dado que ésta no podría venir de una reducción de la tasa de beneficios sin romper el Mercado Común (como consecuencia de la movilidad del capital) quizá el nudo gordiano deba ser el tipo de cambio y el euro: no como arma mercantilista, sino para garantizar el equilibrio entre (mayores) importaciones y exportaciones -sin olvidar, a su vez, el apoyo a la política fiscal que representaría el poder monetizar la deuda.

De rechazarse este gesto (por temor a gestionar la transición a la nueva moneda o alimentar devaluaciones competitivas, y sabiendo que con ello nos exponemos al chantaje continuado del BCE, como ocurrió en Chipre, para mantener la liquidez del Estado y de la banca), cabe admitir que es difícil reformar el modelo productivo cuando la pertenencia al área europea nos priva de cualquier instrumento de política industrial tradicional –y la histéresis no nos debiera dar confianza en la posibilidad de un salto tecnológico súbito en nuestra capacidad productiva. En un período en el que la economía europea parece abonada al estancamiento, el “retorno al crecimiento” como solución (cooperativa) a la crisis del trabajo español parece difícil sin seguir alimentando el sobreendeudamiento exterior. En este caso, quizá habría que aceptar como propia la llamada a (otra) austeridad –dándole un significado absolutamente progresista: reparto del trabajo, igualación de los salarios, fuerte tributación patrimonial, renegociación de la deuda y reorientación del gasto público de la subvención de lo privado a la gestión de lo socializado, como primer paso en la superación de lo existente.

Notas

[i] No sería así en trabajos marginalistas [3], que requieren de “imperfecciones” para explicar las “ineficiencias” del sistema capitalista.

[ii] Los ensayos en Etxezarreta (ed.) (1991) [18] recogen un insuperable análisis de la estrategia de “modernización” por desmantelamiento de la economía española: la creación de un modelo productivo periférico que nos condena al paro masivo, salvo en los fugaces intervalos de burbujas inversoras e inmobiliarias –como ya anticipó la crisis de 1992.

[iii] Tal proceso no es necesariamente estable [23a][23b]. Es por ello que la existencia de una tendencia hacia la utilización normal no conduce necesariamente a la hipótesis que el sistema gravita, efectivamente, alrededor de la misma.

[iv] Más que crecer, parece que la necesidad permanente del capitalismo sea legitimar su existencia naturalizando su lógica [24] y anulando la capacidad de disenso de la clase obrera [25].

[v] Garzón habla de “reciclaje” de fondos para financiar los desequilibrios de la economía española que derivaron de la superposición de ambas estrategias y que condujeron, como es sabido, a un importante desequilibrio en la balanza de pagos. La expresión reciclaje resulta desafortunada toda vez que el excedente no antecede al déficit, sino que ahorro y crédito se funden en un mismo acto, en el que la dirección causal, como bien demuestran los keynesianos endogenistas [28], va unilateralmente de los pasivos a los activos –también en el mercado monetario, la demanda crea la oferta.

[vi] Más aún, la propia integración europea es un elemento esencial a la robustez del discurso neoliberal en cada Estado: la necesaria “modernización” en la periferia, lo esencial de mantener una economía “productiva” en el centro.

Biblografía

[1] Garzón Espinosa, A. (2013) “El capitalismo español en el siglo XXI ¿Qué lugar en la economía mundial?” Desde Abajo 2013 (2) 10-40. http://www.agarzon.net/wp-content/uploads/2013/09/Agarzon_PdA.pdf

[2] Molero Simarro, R. (2013) “Distribución, demanda y crecimiento”. http://www.economiacritica.net/?p=2084

[3] Economistaexiliat (2013) “Ortodòxia” https://quinaeconomia.wordpress.com/2013/04/22/ortodoxia/

[4] Sraffa, P. (1960) Production of Commodities by Means of Commodities. Cambridge University Press.

[5] Steedman, I. (1985) Marx After Sraffa. Routledge

[6] Auerbach, P. (1988) Competition: The Economics of Industrial Change. Basil Blackwell

[7] Bhaduri A.; Marglin S. (1990): “Unemployment and the real wage: the economic basis for contesting political ideologies”, Cambridge Journal of Economics, 14(4) 375-393.

[8] Kurz, H.D.; Salvadori, N. (2010) “The Post-Keynesian theories of growth and distribution: a survey” En: Setterfield, M. (ed.) Handbook of Alternative Theories of Economic Growth, Cap. 3. Edward Elgar

[9a] Barbosa-Filho, N.H.; Taylor, L. (2006) “Distributive and Demand Cycles in the US economy – A Structuralist Goodwin Model” Metroeconomica, 57(3) 389-411.

[9b] Stockhammer, E., & Onaran, O. (2013). “Wage-led growth: theory, evidence, policy”. Review of Keynesian Economics, 1(1), 61–78.

[9c] Nikiforos, M.; Foley, D.K. (2012) “Distribution and Capacity Utilization: Conceptual Issues and Empirical Evidence”. Metroeconomica, 63(1),200-229

[10] Lavoie, M. (2010) “Surveying Short-run and Long-run Stability Issues with the Kaleckian Model of Growth”. En: Setterfield, M. (ed.) Handbook of Alternative Theories of Economic Growth, Cap. 3. Edward Elgar

[11] Blecker, R. (2010) “Open economy models of distribution and growth”. En: Hein, E.; Stockhammer, E. (eds.) A Modern Guide to Keynesian Macroeconomics and Economic Policies, Cap. 4. Edward Elgar

[12] Boyer, R.; Saillard, Y. (2001) Regulation Theory: The State of the Art. Routledge

[13] Boyer, R. (2000) ‘Is a Finance-led Growth Regime a Viable Alternative to Fordism? A Preliminary Analysis’, Economy and Society, 29, 111-145

[14] Epstein, G. A. (2005) Financialization and the World Economy. Edward Elgar

[15] López, I.; Rodríguez, E. (2010) Fin de ciclo: Financiarización, territorio y sociedad de propietarios en la onda larga del capitalismo hispano (1959-2010). Traficantes de Sueños

[16] Quinaeconomia (2013) “Els salaris, la competitivitat i els dèficits comercials” https://quinaeconomia.wordpress.com/2013/02/14/si-sha-perdut-competitivitat-en-preus-on-lhem-de-buscar/

[17] Toporowski, J. (2012), “Neologism as Theoretical Innovation in Economics: The case of “Financialisation”” SOAS Department of Economics Working Paper Series, 171

[18] Etxezarreta, Miren (ed.) (1991) La Reestructuración del capitalismo en España: 1970-1990. Icària.

[19] Shaikh, A. (2009) “Economic Policy in a Growth context: A Classical Synthesis of Keynes and Harrod” Metroeconomica, 60(3), 455-494

[20] Pasinetti (1962) “Rate of profit and Income Distribution in Relation to the Rate of Economic Growth”, Review of Economic Studies, 29(4), 267-279

[21] Serrano, F. (1995) “Long-period effective demand and the Sraffian Supermultiplier”, Contributions to Political Economy, 14, 67-90

[22a] Eatwell, J. (1983) “The Long-Period Theory of Employment”. Cambridge Journal of Economics, 7(3-4), 269-85

[22b] Vernengo, M.; Rochon, L.P. (2001) “Kaldor and Robinson on money and growth,” European Journal of the History of Economic Thought, 8(1), 75-103

[23a] Harrod, R.F. (1939). “An Essay in Dynamic Theory”. The Economic Journal, 49(193), 14–33

[23b] Hicks, J.R. (1950) A Contribution to the Theory of the Trade Cycle, Clarendon

[24] Dardot, P.; Laval, C. (2009) La nouvelle raison du monde La Découverte

[25] Quinaeconomia (2013) “Kalecki, d’actualitat” https://quinaeconomia.wordpress.com/2013/03/21/kalecki-dactualitat/

[26] Cesaratto, S. (2012) “Neo-Kaleckian and Sraffian controversies on accumulation theory” Siena Deparment of Economics Working Paper 650

[27] Godley, W. (1999) Seven Unsustainable Processes: Medium-Term Prospects and Policies for the United States and the World. Levy Institute Special Report

[28] Moore, B. (1988) Horizontalists and Verticalists: The Macroeconomics of Credit Money. Cambridge University Press

[29a] Cesaratto, S. (2012) “The spurious victory of MMT” http://nakedkeynesianism.blogspot.it/2012/07/spurious-victory-of-mmt.html

[29b] Wray, L.R. (2012) “MMT AND THE EURO: Current Account Imbalances and the Euro Crisis Part 2″http://www.economonitor.com/lrwray/2012/07/16/mmt-and-the-euro-current-account-imbalances-and-the-euro-crisis-part-2/

[29c] Pilkington, P. (2013) “Can a Country without a Currency have a Currency Crisis?” http://fixingtheeconomists.wordpress.com/2013/08/31/can-a-country-without-a-currency-have-a-currency-crisis/

[29d] Ramanan (2013) “Balance of Payments Crisis” http://www.concertedaction.com/2013/08/31/balance-of-payments-crises/

Publicat dins de 50, Ressenya | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari