Quina economia?

Quina economia? Us seguim plantejant la pregunta que ha guiat aquest bloc –encara que deixem d’escriure-hi entrades. És evident que una societat alternativa comporta una altra economia –entesa com un conjunt d’institucions que regulen la producció, distribució i acumulació en l’esfera material de la societat– i per això necessitem també un altre paradigma en la disciplina econòmica, a més de per entendre l’actual. Sobretot atesa l’actual ofensiva neoliberal, que busca reafirmar l’hegemonia del capital després del descrèdit que els va suposar la darrera crisi financera global. (Kalecki)

Just després que estellés la crisi semblava que agafava força la idea que l’economia ‘acadèmica’ havia de canviar radicalment. Sobretot atès que l’economia neoclàssica va dominar de manera sectària la política i l’acadèmia tot forjant un món més semblant al que idealitza el neoliberalisme. Fins i tot trobàvem titulars als mitjans defensors del statu quo  com: La ciencia económica en crisis (El país), “Needed a new economic paradigm”
i “Sweep economists off their throne” (Financial Times), 
“How Did Economists Get It So Wrong?” (New York Times Magazine), 
 Rescuing economics from its own crisis (The Guardian), Blame the Economists (Newsweek
), Economics: Dismal Science or Science at All? (Vancouver Sun).

Però com bé explica l’Edward Fullbrook (que també recull els anteriors titulars) aquest clima no ha tingut –i és improbable que tingui– un efecte significatiu, sobretot perquè les següents institucions de què es composa la professió econòmica com a poder estan estretament entrelligades: Universitats, associacions, revistes, sistemes de classificació, manuals d’introducció a l’economia, i “la narrativa bàsica de la disciplina, que estructura els seus manuals i és, si no es diu el contrari, pressuposada en la majoria de les converses que els economistes tenen entre ells i amb la que inicien la resta”.

La inèrcia, doncs, no és suficient. Hem de fer camí juntament amb un bon grapat d’iniciatives interessants i amb potencial, com la World Economics Association i les seves noves revistes, la pressió dels estudiants per canviar el currículum, manuals nous i no tan nous (si en coneixeu més, sisplau, me’ls feu saber), blocs, etc.

Vull fer un parèntesi per emfatitzar la urgència de nous manuals per estudiants de primer any. Samuelson, l’economista que va contribuir tantíssim a instaurar la síntesi neoclàssica amb el seu manual –el manual de la segona meitat del s.XX, deia:

I don’t care who writes a nation’s laws—or crafts its advanced treaties—if I can write its economics textbooks.

Doncs bé, ara ni l’Economics, ara domina el Mankiw. El següent fragment és il·lustratiu del grau a què pot arribar el culte al (suposat) lliure mercat (m’ha costat decidir-me, n’hi tants de macabres!):

Muchos economistas creen que sería muy beneficiosa la existencia de un libre mercado de órganos. Nacemos con dos riñones, pero normalmente solo necesitamos uno. Al mismo tiempo, algunas personas padecen enfermedades que dejan inservibles los dos riñones. A pesar de la ventaja evidente en el comercio (…). Si las personas que personas que necesitan un riñón pudieran comprarlo a los que tienen dos, el precio subiría para equilibrar la oferta con la demanda. Mejoraría el bienestar de los vendedores gracias al dinero adicional y el de los compradores gracias al órgano que necesitan para salvar la vida. La escasez de órganos desaparecería. Ese mercado generaría una asignación eficiente de los recursos (…)

Per cert, és el mateix senyor que amb la seva economia ‘positiva’ (lliure de valors) escriu articles de tanta qualitat científica com “Defending the One Percent” . Tanco el parèntesi.

Aquí hem volgut posar el nostre granet de sorra intentant deixar clar, entre força altres punts:

1. Que cal rebutjar l’economia neoclàssica si volem aspirar a un coneixement científic de la realitat (vegeu també Previsions).

2. Que ni l’atur, ni una suposada pèrdua de competitivitat, ni els dèficits comercials no són el resultat de salaris massa alts ni condicions de treball ‘privilegiades’, sinó el resultat del model productiu que tant ha enriquit als grans capitalistes. No necessitem més reformes del mercat laboral, tampoc les alemanyes…

3. … Més aviat caldrà un seguit de polítiques alternatives, començant per repartir el treball, idealment després de trencar amb l’euro.

4. Que les polítiques que ens imposen tenen un llarg historial d’estendre i aprofundir la misèria.

5. Que si hi ha espoli territorial no ens ho diran les balances fiscals, tot intentant  aclarir el debat de les balances fiscals i què comporta seguir el joc del discurs de l’espoli.

6. Qui són els responsables del sobreendeutament i qui el paga i el context en què s’ha gestat. I si no paguem? 

7. Que en un estat sobirà no hi ha límits a l’endeutament públic, i que la crisi del deute públic és el resultat de la desídia del BCE.

8. Que el creixement no és una variable tecnològica, com tampoc  ho són la taxa de benefici i totes les variables distributives secundàries (interès, imposts, dividends) que regulen a) la transferència i distribució dels drets de propietat (en forma monetària) sobre els mitjans de producció entre famílies capitalistes, i b) els fluxos de renda que en deriven: si en els darrers anys la desigualtat augmenta, és un problema d’organització social i no d’avenços tecnològics. (vegeu)

9. Que el lliure comerç no té per què ser  beneficiós

10. El frau i l’estupidesa  que hi ha darrera el ‘no podrem pagar les pensions‘

11. Que esperar rellançar el crèdit abans d’estimular la demanda agregada és ficar el carro davant del bou. Sí, sí.

12. L’origen de la inflació.

13. Que la UE és un obstacle pel projecte europeu

14. Els límits de les propostes de la renda mínima

15. Emfatitzar els canvis radicals que exigeix la utopia verda

16. Que l’esquerra ha de centrar la crítica sobre la legitimitat i l’extensió de la propietat privada dels mitjans de producció.

Tot plegat per incitar a l’acció política informada.