Quina economia?

Quina economia? Us seguim plantejant la pregunta que ha guiat aquest bloc –encara que deixem d’escriure-hi entrades. És evident que una societat alternativa comporta una altra economia –entesa com un conjunt d’institucions que regulen la producció, distribució i acumulació en l’esfera material de la societat– i per això necessitem també un altre paradigma en la disciplina econòmica, a més de per entendre l’actual. Sobretot atesa l’actual ofensiva neoliberal, que busca reafirmar l’hegemonia del capital després del descrèdit que els va suposar la darrera crisi financera global. (Kalecki)

Just després que estellés la crisi semblava que agafava força la idea que l’economia ‘acadèmica’ havia de canviar radicalment. Sobretot atès que l’economia neoclàssica va dominar de manera sectària la política i l’acadèmia tot forjant un món més semblant al que idealitza el neoliberalisme. Fins i tot trobàvem titulars als mitjans defensors del statu quo  com: La ciencia económica en crisis (El país), “Needed a new economic paradigm”
i “Sweep economists off their throne” (Financial Times), 
“How Did Economists Get It So Wrong?” (New York Times Magazine), 
 Rescuing economics from its own crisis (The Guardian), Blame the Economists (Newsweek
), Economics: Dismal Science or Science at All? (Vancouver Sun).

Però com bé explica l’Edward Fullbrook (que també recull els anteriors titulars) aquest clima no ha tingut –i és improbable que tingui– un efecte significatiu, sobretot perquè les següents institucions de què es composa la professió econòmica com a poder estan estretament entrelligades: Universitats, associacions, revistes, sistemes de classificació, manuals d’introducció a l’economia, i “la narrativa bàsica de la disciplina, que estructura els seus manuals i és, si no es diu el contrari, pressuposada en la majoria de les converses que els economistes tenen entre ells i amb la que inicien la resta”.

La inèrcia, doncs, no és suficient. Hem de fer camí juntament amb un bon grapat d’iniciatives interessants i amb potencial, com la World Economics Association i les seves noves revistes, la pressió dels estudiants per canviar el currículum, manuals nous i no tan nous (si en coneixeu més, sisplau, me’ls feu saber), blocs, etc.

Vull fer un parèntesi per emfatitzar la urgència de nous manuals per estudiants de primer any. Samuelson, l’economista que va contribuir tantíssim a instaurar la síntesi neoclàssica amb el seu manual –el manual de la segona meitat del s.XX, deia:

I don’t care who writes a nation’s laws—or crafts its advanced treaties—if I can write its economics textbooks.

Doncs bé, ara ni l’Economics, ara domina el Mankiw. El següent fragment és il·lustratiu del grau a què pot arribar el culte al (suposat) lliure mercat (m’ha costat decidir-me, n’hi tants de macabres!):

Muchos economistas creen que sería muy beneficiosa la existencia de un libre mercado de órganos. Nacemos con dos riñones, pero normalmente solo necesitamos uno. Al mismo tiempo, algunas personas padecen enfermedades que dejan inservibles los dos riñones. A pesar de la ventaja evidente en el comercio (…). Si las personas que personas que necesitan un riñón pudieran comprarlo a los que tienen dos, el precio subiría para equilibrar la oferta con la demanda. Mejoraría el bienestar de los vendedores gracias al dinero adicional y el de los compradores gracias al órgano que necesitan para salvar la vida. La escasez de órganos desaparecería. Ese mercado generaría una asignación eficiente de los recursos (…)

Per cert, és el mateix senyor que amb la seva economia ‘positiva’ (lliure de valors) escriu articles de tanta qualitat científica com “Defending the One Percent” . Tanco el parèntesi.

Aquí hem volgut posar el nostre granet de sorra intentant deixar clar, entre força altres punts:

1. Que cal rebutjar l’economia neoclàssica si volem aspirar a un coneixement científic de la realitat (vegeu també Previsions).

2. Que ni l’atur, ni una suposada pèrdua de competitivitat, ni els dèficits comercials no són el resultat de salaris massa alts ni condicions de treball ‘privilegiades’, sinó el resultat del model productiu que tant ha enriquit als grans capitalistes. No necessitem més reformes del mercat laboral, tampoc les alemanyes…

3. … Més aviat caldrà un seguit de polítiques alternatives, començant per repartir el treball, idealment després de trencar amb l’euro.

4. Que les polítiques que ens imposen tenen un llarg historial d’estendre i aprofundir la misèria.

5. Que si hi ha espoli territorial no ens ho diran les balances fiscals, tot intentant  aclarir el debat de les balances fiscals i què comporta seguir el joc del discurs de l’espoli.

6. Qui són els responsables del sobreendeutament i qui el paga i el context en què s’ha gestat. I si no paguem? 

7. Que en un estat sobirà no hi ha límits a l’endeutament públic, i que la crisi del deute públic és el resultat de la desídia del BCE.

8. Que el creixement no és una variable tecnològica, com tampoc  ho són la taxa de benefici i totes les variables distributives secundàries (interès, imposts, dividends) que regulen a) la transferència i distribució dels drets de propietat (en forma monetària) sobre els mitjans de producció entre famílies capitalistes, i b) els fluxos de renda que en deriven: si en els darrers anys la desigualtat augmenta, és un problema d’organització social i no d’avenços tecnològics. (vegeu)

9. Que el lliure comerç no té per què ser  beneficiós

10. El frau i l’estupidesa  que hi ha darrera el ‘no podrem pagar les pensions‘

11. Que esperar rellançar el crèdit abans d’estimular la demanda agregada és ficar el carro davant del bou. Sí, sí.

12. L’origen de la inflació.

13. Que la UE és un obstacle pel projecte europeu

14. Els límits de les propostes de la renda mínima

15. Emfatitzar els canvis radicals que exigeix la utopia verda

16. Que l’esquerra ha de centrar la crítica sobre la legitimitat i l’extensió de la propietat privada dels mitjans de producció.

Tot plegat per incitar a l’acció política informada.

Piketty a Cambridge

Aquesta és l’entrada 38 de les que he fet per aquest bloc; també és l’última. Volia agrair al meu company quinaeconomia l’esforç de compartir aquest espai, i a vosaltres les visites durant aquest període i l’estímul que heu representat per la meva activitat: espero que llegint-me trobeu elements útils per interpretar el món i criticar la falsa consciència que el representa.

Thomas Piketty és un economista famós per la importància de les seves contribucions a l’estudi històric de la desigualtat. La principal raó per escollir-lo com a tòpic és, en part, oportunista: aprofitar el rebombori en cercles d’esquerra acadèmica que ha produït la publicació del seu llibre Le capital au XXIème siècle (Seuil 2013/Harvard University Press 2014) per criticar el seu marc conceptual -almenys indirectament; ja que el text en què em baso és un altre, que podeu descarregar lliurement des de la seva pàgina web:

Piketty, T., Zucman, G. (2013) “Capital is back: wealth-income ratios in rich countries 1700-2010”. http://piketty.pse.ens.fr/files/PikettyZucman2013WP.pdf

Piketty, però, és l’ocasió i no l’objecte d’aquesta crítica, car la meva intenció és il.lustrar els arguments de dos articles que he publicat anteriorment aquí [Ortodòxia i Ortodòxia (II)] amb un exemple concret que mostri com la superació del marc marginalista és necessària, lluny de temptacions de fer via per camins empiricistes, en la doble tasca de fer avançar els nostres coneixements sobre economia i d’imaginar la societat aternativa que desitgem.

Introducció

D’uns anys ençà, la justificació més popular de les desigualtats han estat les diferències en “capital humà”, discurs que, en l’àmbit progressista, serví de base a la banalització universalització dels estudis secundaris i superiors –tot apuntalant les jerarquies existents sota algun pretès mèrit intel.lectual.

Poc a poc, els precaris sobretitulats aprenien a justificar els seus greuges en relació a l’anècdota del company sense estudis i millor posició laboral -mentre aquest darrer, interioritzant la mateixa narrativa, se sentia privilegiat pel mer fet de tenir una feina decent. És sobre aquesta divisió que un nou relat s’ha imposat ara que tots ens reunim en l’atur i en l’exili: si alguns no rebem els beneficis que la nostra formació i esforç mereixen és per la corrupció de les èlits polítiques i la burocràcia laboral, més pendents de les pròpies xarxes clientelars que del nostre benestar.

Fins i tot el més cínic no pot negar, però, que disminuir el pes de les organitzacions sindicals i obrir el Govern a sol.lucions tecnocràtiques no ha fet sinó empitjorar la situació dels treballadors i que per tant els mals d’aquests deuen tenir una causa més profunda –de la qual Estat i sindicat s’han convertit en mers instruments.

La causa és, naturalment, el conflicte capital-treball -un tema que l’economia marginalista fins ara havia evitat. I no pas per autisme, o per ignorància: car tan bon punt la realitat d’aquest antagonisme ha esberlat la bombolla autoreferencial dels mitjans, els comentaristes habituals (Krugman, FEDEA…) no han trigat gens a fer-se’l seu -a costa de desnaturalitzar-lo, cedint a la tecnologia el rol que correspon a la lluita de classes.[1]

Biaixos tecnològics

L’article de Piketty i Zucman (2013) se centra en oferir una explicació al creixement de les rendes del capital i de la riquesa patrimonial compatible amb el marc marginalista -precisament, a través de canvis tecnològics. L’argument de fons és molt senzill. Per identitat comptable, inversió i estalvis són idèntics:

I=sY

s és la propensió mitjana a l’estalvi, Y és el PIB i I, la inversió. Dividint tots els termes pel capital K, obtenim l’equació de Harrod, on g és la taxa de creixement del capital i v és la fracció entre capital i PIB:

g=s/v

Piketty i Zucman reorganitzen els elements d’aquesta equació: les decisions d’estalviar s corresponen, inflexiblement, a les famílies; la taxa de creixement g, a l’augment autònom de la productivitat (cf. Previsions). Per tant, és v, la proporció entre capital i PIB, que s’adapta per igualar estalvi i inversió (model de Solow-Swan):

v=s/g

En una economia closa, el capital equival a la riquesa neta del país, i és gairebé immediat fer servir aquesta equació per interpretar els canvis patrimonials dels darrers anys.

La improbable mal·leabilitat de la tecnologia no és suficient, però, per explicar els canvis en la distribució de la renda en favor del capital: intuïtivament, dins el marc marginalista, un augment en la quantitat de capital sembla implicar una caiguda en el seu “preu”, anomenat “productivitat marginal” o taxa de benefici, com a resultat de la llei de l’oferta i la demanda. Aquest efecte podria ser prou fort per fer caure les rendes del capital que, com sabem, s’obtenen multiplicant el benefici per la quantitat de capital.

La solució amb què els autors resolen aquest dilema augmenta les meravelles de la tècnica: les rendes del capital s’han mantingut altes perquè ex hipothesi ha esdevingut molt fàcil substituir capital per treball (i viceversa) en l’elaboració d’un mateix producte, de manera que la “productivitat marginal” no ha caigut prou per compensar l’augment del capital -i les seves rendes.

Crítica

“In the famous Cambridge controversy, the proponent [sic] of the UK view argued that the notion of capital used in neoclassical growth models is not well-defined.
In our view much of the controversy owes to the lack of balance sheet data” n4 – Piketty i Zucman (2013)

Un dels resultats de les controvèrsies del Vell Cambridge és que no es pot determinar la tecnologia sense conéixer, prèviament, la taxa de benefici (Sraffa 1960, Kurz i Salvadori 1997). Si volem evitar un raonament circular, no podem derivar el càlcul de la “productivitat marginal” del capital de les tècniques empreades.

Com explica Dobb (1973) al seu Theories of Value and Distribution, l’explicació més plausible de l’origen de la taxa de benefici (r) és fora de l’esfera de l’intercanvi -i en l’esfera de la producció: la seva evolució la determina la capacitat dels capitalistes per extreure força de treball per damunt del valor dels salaris. Un cop la lluita de classes determina el benefici, el mercat selecciona, per aquesta taxa r, la tecnologia més barata. [2]

Si no és la tecnologia, esdevinguda paràmetre, què equilibra estalvi i inversió? La candidata tradicional a aquest rol és la taxa de creixement, determinada per l’estalvi (llei de Say):

g=s/v

L’exogeneïtat de l’estalvi pot semblar una hipòtesi relativament natural: imaginem, però, un contraexemple. Suposem un país on les famílies no desitgen estalviar res: són lliures les empreses d’invertir tan com volen, o estan sotmeses (com l’equació sembla mostrar) a no invertir, de manera que l’economia no creix?

La resposta rau en el rol del sistema financer [cf. Crèdit]. La banca pot encarregar-se d’oferir crèdit a les empreses perquè financiïn la seva inversió i de drenar-lo al final del cicle de producció, de manera que l’acumulació té lloc sense referència a l’estalvi tal i com el solem entendre.

Una economia d’aquest tipus (que devem als teòrics del circuit) és certament paradoxal com a representació d’una economia capitalista, però serveix per il.lustrar una segona feblesa de l’aproximació de Piketty i Zucman al problema de la ‘riquesa’. En el cas que imaginem, la riquesa de les famílies és nul.la -o sigui que l’acumulació de capital no genera canvis distributius, amb independència de la taxa de creixement, benefici etc. perquè el capital queda en mans de “les empreses”, sobre les quals les famílies no tenen cap control perquè no disposen d’actius financers (com ara accions o deute) sobre elles.

I és que no és l’acumulació dels mitjans de producció la que està darrere la creixent divergència entre rendes del treball i del capital, sinó els mecanismes de transferència dels drets de propietat d’aquests mateixos mitjans entre un segment de famílies -la classe capitalista. Certament, els autors fan referència explícita al problema de les desigualtats en la propietat, però reduint la riquesa a l’acumulació, i aquesta a variables tecnològiques, aquest és un problema que sembla ‘extern’ al nucli de l’anàlisi.

En tot cas: és s que esdevé endògena un cop coneguts els determinants del creixement de g (la demanda agregada) i de la tecnologia en ús (la taxa de benefici). Repeteixo: s és una variable residual que s’obté a posteriori a partir del crèdit disponible per al funcionament de l’economia i el volum de demanda dels diferents grups socio-institucionals (Godley i Cripps 1983, Godley i Lavoie 2012). Era aquest un dels missatges… del Nou Cambridge.

Així, finalment:

s=vg

En resum: el creixement no és una variable tecnològica, com no ho són la taxa de benefici i totes les variables distributives secundàries (interès, imposts, dividends) que regulen a) la transferència i distribució dels drets de propietat (en forma monetària) sobre els mitjans de producció entre famílies capitalistes, i b) els fluxos de renda que en deriven: si en els darrers anys la desigualtat augmenta, [cf. Redistribució i crisi, La redistribució de la renda cap als capitalistes II] és un problema d’organització social i no d’avenços tecnològics. Una societat igualitària podria emprar les mateixes tècniques que nosaltres: no són les màquines que ens exploten, sinó els seus amos.

Conclusions

Adoptar un marc conceptual que nega l’artifici de les lleis del mercat no pot sinó comfortar a aquells que l’artifici privilegia: la subordinació teòrica a l’economia marginalista implica, per l’esquerra, mantenir la subordinació al liberalisme progressista. Que ambdues coses estan estretament relacionades és visible en la mena de crítica que sol rebre Piketty, ex-assessor del PS:

La crítica fundamental que se le puede hacer a Thomas Piketty es que piensa que su solución puede funcionar aunque se mantenga el sistema actual. Propone un impuesto progresivo sobre el capital para redistribuir las riquezas y salvaguardar la democracia, pero no se cuestiona las condiciones en las que estas riquezas se originaron ni las consecuencias que resultan de ese proceso.

Coutrot et al. Viento Sur [3]

Aquesta ceguesa, però, és inherent al paradigma que domina la professió: el marginalisme. Caldrà afilar el nostre coneixement de la realitat si volem transcendir-la.

Notes

[1] Aquest vici del marginalisme el comparteixen certes corrents marxisants per qui el treball existeix només de manera subordinada al capital. En aquest paradigma, són les transformacions organitzatives dels ‘factors’ capital i treball (competitiu/monopolista, manual/cognitiu, industrial/financer, taylorista/etc.) i no l’enfrontament entre capitalistes i treballadors la que actua com a motor de la història del capitalisme. Al meu parer, aquesta visió projecta indiscriminadament el que és particular al neoliberalisme, l’absència d’esquerra, cap al passat -i, universalitzant l’apatia, hipoteca la capacitat d’organitzar el futur.

[2] Un resultat de les mateixes controvèrsies és que no és possible saber si v augmentarà o decreixerà quan r s’eleva, ni en quina direcció canviarà la fracció entre capital i treball.

[3] Coutrot T.; Saurin P.; Toussaint E. (2013) ¿Anular la deuda o gravar el capital? Viento Sur. Malgrat l’encert de la seva crítica a Piketty, crec que els autors s’equivoquen confrontant l’auditoria del deute com alternativa igualitària a la tributació patrimonial i del capital que proposa Piketty. D’una banda, qualsevol programa mínimament progressista combinarà elements d’ambdues propostes (renegociació del deute en moneda estrangera, tributació patrimonial i del capital més elevada). En segon lloc, el text de Graeber que els serveix d’inspiració és encara més ahistòric i pro-mercat que el de Piketty (cf. Bierl, P. (2013) Cap on Debt. Platypus Review 60).

Crítica a Koo, R.C. (2011) “The world in balance-sheet recession”

L’any 1991, la bombolla immobiliària japonesa esclata, en un context econòmic poc favorable: la implosió de les economies soviètiques, les polítiques econòmiques restrictives d’Europa Occidental (pre-Maastricht) i els EUA (post-Reagan), la segona crisi del deute perifèric. Japó, però, pateix especialment del seu avantatge: mentre noves bombolles immobiliàries i tecnològiques sostindran l’expansió global en les dues dècades posteriors, l’economia japonesa reduirà permanentment la seva taxa de creixement, i es veurà desproporcionadament afectada per les successives crisis internacionals (l’asiàtica de 1997, i les recessions de 2001 i 2008-).

El contrast entre les esperances de l’esquerra corporativista dels anys ’80, per qui l’economia nipona representava una alternativa econòmicament més eficient a les regressives propostes de Thatcher i Reagan i la decebedora realitat és evident (tot i que cal recordar que Japó ha mantingut, malgrat tot, un atur amb prou feines per sobre el 4% ). En tot cas, l’experiència japonesa anticipa l’actual estancament de l’economia global, i nodreix un bon nombre de reinterpretacions teòriques que busquen preservar el corpus teòric dominant [1] imposant “l’excepcionalitat” de la crisi actual –primi inter pares, les de P. Krugman.

Substituint el neologisme a la crítica, una de les interpretacions que més han seduït als “heterodoxos” és la de R.C. Koo., per qui la crisi actual té un precursor únic en l’experiència japonesa, batejada amb el nom de “recessió de balanços”.

L’argument de l’autor, tal i com apareix, per exemple, a la Real World Economic Review (58) és relativament senzill:

1. Després d’una bombolla especulativa, els agents privats es troben en una situació de sobreendeutament, motiu pel qual la seva principal preocupació passa per reduir el deute (frenant, doncs, l’expansió de la demanda agregada), contràriament al que passaria en una crisi “normal”, on els preus s’ajusten ràpidament per tornar l’economia a la normalitat [cf. Previsions].

2. Aquest canvi de comportament explica per què canvis en el tipus d’interès [cf. Crèdit] o en les expectatives d’inflació [cf. Inflació] ja no influeixen el volum de crèdit: és a dir, per què el banc central ja no es basta per controlar l’activitat econòmica.

3. En aquest context es produeix un excès d’estalvis que ha de ser (com a principal recomanació de política econòmica) absorbit pels dèficits públics, sense que per tant calgui preocupar-se del seu finançament excepte si, com passa a l’Eurozona, el capital és perfectament mòbil d’Estat a Estat. En aquest cas, cal mantenir l’estalvi dins de l’Estat a base de controls en els moviments financers etc. Al final, l’expansió depèn únicament de la recuperació dels balanços privats -i per tant, d’un increment suficient del deute públic.

Crítica

Les explicacions de Koo són problemàtiques en molts nivells. En primer lloc, la crisi de l’Eurozona no és un problema de mobilitat de l’estalvi -ni que només sigui perquè bona part de l’endeutament públic es finança ex nihilo via nou credit bancari, i no pas amb els estalvis preexistents. La crisi de l’Eurozona és el resultat de l’absència de sobirania monetària dels Estats, que els obliguen a convéncer als mercats (o, en el seu defecte, al BCE [cf. Límits de l’endeutament públic]) de la seva fidelitat a les convencions neoliberals de gestió econòmica, amb el previsible efecte que els Estats on aquestes polítiques tenen conseqüències socials més dramàtiques, la pressió sobre el deute públic ha de ser superior per tal de justificar-ne la inevitabilitat.

En segon lloc, la crisi econòmica actual no té res d’excepcional. Per mantenir el creixement de l’ocupació cal que la demanda creixi per sobre el ritme d’augment de la productivitat laboral; quan les demandes creades es veuen localment saturades (perquè ja tothom qui pot pagar-se-la disposa d’una vivenda) o es revel.len fictícies (perquè no té sentit construir més vivendes quan el parc d’habitatges supera àmpliament les necessitats que poden crear-se en els pròxims anys) és normal que la demanda caigui, i la mateixa inèrcia que havia sostingut anteriorment l’expansió (un cercle virtuós on els recentment ocupats augmentaven llur despesa i, d’aquesta manera, creaven nous llocs de treball, sostenien els ingressos de l’Estat i validaven les expectatives de venda de les empreses, animant el creixement de la despesa pública i la inversió), ara, revertida, alimenta la recessió.

El que és autènticament excepcional, en tot cas, és la coordinació mundial de la recessió (herència de les dependències creades per la globalització) i la negativa dels Estats d’augmentar la despesa pública en proporció a la despesa privada que cau. Hom podria pensar que això es deu a la creença residual que la flexibilitat de preus pot assolir més eficientment que l’Estat la plena ocupació dels recursos, però ja sabem que aquesta creença no és sinó ideologia -ni que només sigui perquè preus i quantitats es determinen independentment i no seguint les preteses lleis de l’oferta i la demanda [Ortodòxia].

El nivell de la despesa pública, i no dels dèficits és, per tant, el principal obstacle a l’expansió de l’economia. La diferència no és banal. El dèficit públic pot augmentar perquè amplis sectors de l’economia escapen a l’impost o perquè pèrdues privades són socialitzades al mateix temps que la despesa pública cau (com hem vist a Espanya des de l’inici de la crisi) sense que això, necessàriament, hagi de conduir a un augment compensatori de la despesa privada que faci expandir l’economia: les decisions dels bancs i les empreses depenen de la confiança que tenen en la solvència dels crèdits que ofereixen i les vendes que esperen de les seves inversions, i no hi ha motiu per esperar que un augment de la seva liquiditat les alteri -si de cas, l’experiència japonesa ens indica clarament el contrari. Pel que fa a les famílies, i malgrat l’evidència que el deute públic pot estimular el consum [cf. Demanda i tipus d’interès], no sembla pas que l’efecte sigui prou fort per confiar-hi massa.

[1] Uso “dominant”, i no “ortodox” perquè la teoria que es vol preservar no és sinó una subespècie del marginalisme: el monetarisme, on les magnituds financeres són els principals mecanismes reguladors de l’economia capitalista -tesi que és un dels leitmotif crítics d’aquest bloc: cf. No són (només) els bancs o “Crèdit o barbàrie“.

Valors i economia

Escandalitzats, molts creuen que patim una greu crisi de valors (hem promogut l’egoisme, el consumisme, comportaments curts de mires, etc.), i que aquesta rau en l’origen dels desgavells financers i de la construcció. Tot això es sol enquadrar dins un procés de regressió moral que ens ha dut a beure’ns l’enteniment i subordinar els nostres valors i vides en general al servei de la producció i l’especulació, a un ‘tot per la pasta’.

En altres paraules, avui sembla que “[l]’antiga concepció, en la que l’home apareix sempre (…) com l’objectiu de la producció, apareix molt més exaltada que el món modern, en el que la producció és l’objectiu de l’home i la riquesa l’objectiu de la producció”.

Només vull recordar que tot plegat no és nou, ni molt menys. La cita anterior, que crec recull un sentiment molt generalitzat, va ser escrita entre el 1857 i el 1858! (Marx als Grundrisse, tal com apareix a Hobsbawm 2011, p. 142). Semblaria, doncs, que molts compartim el següent ideal humanista (continuació de la cita):

De hecho, cuando la estrecha forma burguesa se ha eliminado, ¿qué es la riqueza, si no la universalidad de las necesidades, capacidades, placeres, poderes productivos, etc., de los individuos, producidos en el intercambio universal? ¿Qué es si no el completo desarrollo del control humano sobre las fuerzas de la naturaleza, las de su propia naturaleza así como las de la llamada <<naturaleza>>? ¿Qué si no la absoluta elaboración de sus disposiciones creativas, sin más precondiciones que la evolución histórica antecedente que convierte la totalidad de esta evolución –es decir, la evolución de todas las potencias humanas como tales, sin que estén ajustadas a ninguna norma previamente establecida—en un fin en sí misma? ¿Qué es si no una situación en la que el hombre no se reproduce de ninguna forma determinada, sino que produce su totalidad? ¿Dónde no trata de ser algo formando por el pasado, sino que está en el movimiento absoluto de transformación?

En definitiva, només vull dir que aquests valors que ara tan menyspreen són precisament funcionals al capitalisme. Si el que perseguim en última instancia no és ni el caler ni el poder, sinó la “completa elaboración de lo que yace en interior del hombre” (el que en anglès diuen gràficament human flourishing), aleshores caldrà un sistema econòmic d’acord amb les nostres prioritats. Siguem conseqüents, doncs.

Vull recordar també que l’economia ortodoxa descriu el comportament humà com la recerca d’objectius egoistes. Ara, si ens comportéssim realment així passarien burrades com la següent:

 “Where is the railway station?” he asks me. “There,” I say, pointing at the post office, “and would you please post this letter for me on the way?””Yes,” he says, determined to open the envelope and check whether it contains something valuable. (Sen 1977, p. 332)

En cas que fóssim representats com a gent compromesa amb una sèrie de valors, aleshores se’n van en orris els fonaments de teories sobre temes tan crucials com la provisió de béns públics (Sen 1977).

Finalment, vull recordar que la visió de societat de l’economia ortodoxa corromp a massa dels que l’estudien. Per exemple, és ben sabut que els universitaris economistes, com a grup i en comparació a universitaris d’altres disciplines, són més egoistes. I no perquè ja ho fossin abans, sinó que se’ls ‘transforma’ durant la carrera (vegeu, per exemple, Frank et al. 1993). Sembla, doncs, que les facultats d’economia (i de negocis!) acaben modelant els estudiants de manera que s’assemblen al que Sen (1977) anomena encertadament “idiotes racionals” (rational fools) i “tarats socials” (social morons) de les teories ortodoxes.

En definitiva, una altra economia conseqüent amb els valors que diuen voler promoure requereix una altra disciplina econòmica, també. Siguem conseqüents.

 

 

L’euro (epíleg llatinoamericà)

Suposem que demà els sindicats recorden la seva funció original o, almenys, imaginem que les noves formes d’activisme eduquen i mobilitzen la gent fins a iniciar una vaga general que obliga als sindicats a acompanyar les seves reivindicacions. Suposem que petits propietaris, aturats i pensionistes s’uneixen a les protestes i que amb el seu impuls i suport un partit d’esquerres arriba al Govern, suficientment cohesionat per evitar dissensions internes i pressions exteriors (del propi aparell de l’Estat, dels mitjans, de la burgesia…) gràcies a la força del moviment que l’ha dut al poder.

Bé, doncs, amics de la constel.lació d’esquerres que ha d’arribar al poder en aquella ocasió que imagineu pròxima (temible “optimisme de la voluntat”) em podeu dir de què serveix la vostra defensa de l’euro, si no és per bastir una retòrica que se’ns girarà en contra?

I és que segurament la primera pressió exterior que rebrà el nou Govern (com fou recentment el cas, en circumstàncies amb prou feines reformistes, a Xipre) serà la negativa del BCE de garantir la liquiditat al sector bancari (en un moment en què podem esperar àmplies retirades d’efectiu: o no recordem el què va passar quan Mitterrand va arribar al poder el 1981?) i a l’Estat (en un moment en què, particularment si ens comprometem amb el repudi del deute públic, els inversors faran tot el que podran per evitar finançar l’Estat i els capitalistes per evitar el tribut).

És a dir: la primera mesura del Govern haurà de ser, necessàriament, la intervenció (i nacionalització, si fa default del crèdit amb el BCE) del sector bancari i la reintroducció d’una moneda nacional per finançar-se, amb controls de capitals exteriors per evitar una fuga de reserves (tal i com permet la UE en una situació d’emergència en què aquestes seran particularment necessàries per evitar un desabastiment sobtat d’importacions) i, pel mateix motiu, controls d’efectiu fins que la nova moneda nacional pugui substituir l’antiga.

Naturalment, cap d’aquestes mesures serà popular entre la petita burgesia enfurismada que alguns confonen amb l’avantguarda del proletariat: no per això seran menys necessàries. A l’Argentina van tenir la sort que fou la dreta qui se n’encarregà, permetent que el kirchnerisme s’envolés sobre l’ona d’una radicalització que no li era necessàriament afí. El BCE és més subtil que el FMI –no tindrem tanta sort.

I a partir d’aquí, i sempre sota la condició de no arribar a dependre del finançament exterior (almenys en el curt termini), però amb la possibilitat de monetitzar el deute públic i de manipular el tipus de canvi, és possible una política d’esquerres com la que desitgeu. És a dir, malgrat Mitterrand 1983 (o, precisament, per Mitterrand 1983 i tots els mals que han vingut des d’aleshores) és fora de la catal.làxia del sistema monetari europeu que l’Estat (i no dic Estat per xauvinisme, sinó perquè és la pròpia UE que atia les divisions entre pobles bastint un centre i una perifèria a nivell material i ideològic) té la possibilitat de dur a terme una política d’esquerres: que, pel que hem dit de la restricció exterior, no ha de ser necessàriament keynesiana; sinó centrada en la socialització de la producció i el repartiment del treball.

I no, no em feu creure que el BCE no s’arriscarà a un pols d’aquest tipus perquè el país X és too big to fail o qui-sap-què, perquè el BCE té els recursos (com ha demostrat la seva gestió de la crisi europea) per isolar el sistema financer europeu i els mercats de deute públic de qualsevol turbulència, si cal a costa d’assumir directament la deterioració dels balanços bancaris i el finançament al sector públic –sempre, però, a condició de la fidelitat del Govern en qüestió al seu projecte econòmic (mer instrument, doncs, dels interessos del capital europeu).

Deflació II

A l’entrada anterior vam presentar una primera anàlisi del comportament dels preus durant la crisi. Vam veure que les tendències deflacionistes no s’han traslladat als preus dels béns de consum –tal com els mesura l’Indicador de Preus de Consum Harmonitzat (IPCH)– sobretot per l’augment d’impostos indirectes i pels increments de preus que l’Estat regula o pot influenciar en bona mesura com els relacionats amb l’educació i la sanitat.

L’IPCH mesura només l’evolució dels preus d’una cistella de béns i serveis representativa del consum de les famílies, ja siguin produïts aquí o importats. Les tendències deflacionistes segurament queden més ben recollides en el deflactor del PIB, que mesura l’evolució dels preus de tots els béns i serveis produïts a Espanya. Tal com podeu veure en el gràfic de més avall, el nivell de preus s’ha estancat si fa no fa als nivells de mitjans del 2009, l’any en què la caiguda de la producció va ser més marcada. Si no ha caigut ha estat perquè les empreses, en l’agregat, no han traslladat la caiguda dels costos laborals per unitat de producte als preus, sinó que senzillament han augmentat el seu marge de benefici per tal que la seva renda total no es ressenti de la caiguda de vendes. I ho han aconseguit. En aquest sentit, no tenim indicis que la caiguda dels costos laborals s’hagi vist compensada per un augment dels preus de matèries primeres o béns intermedis importats, si bé sembla que han recuperat el nivell de l’any 2008. Ens agradaria poder fer una millor anàlisi dels preus de producció, però per anar bé ens caldrien les taules d’origen i destí que estima l’INE, i de moment només tenim les de 2009. Caldrà esperar.

No cal esperar, però, per avisar que estem en un cercle viciós. S’està forçant als treballadors a acceptar salaris cada vegada més baixos, però els preus no es canvien per així mantenir les rendes del capital. Per tant, el poder adquisitiu dels salaris cau. Això impacta negativament en les vendes de béns i serveis de consum; ara hi ha més treballadors que ‘sobren’ per satisfer aquesta demanda. Al seu torn, les empreses de béns de consum no tenen incentius per ampliar (i a vegades tampoc per renovar) els seus mitjans materials de producció, així que ara ‘sobren’ també alguns dels treballadors que produeixen béns intermedis i de capital. I la roda torna a girar, perquè amb més atur i més por dels que tenen feina hi ha molts números que es torni a forçar als treballadors a acceptar sous més baixos, que una altra vegada no es traslladaran íntegrament als preus.

Sembla que estem arribant a un punt en què els preus de força béns de consum comencen a caure i, atesa la situació actual i en concret l’espiral descrit abans, no hi ha massa raons per preveure que augmentin en un futur prou immediat. Aquesta previsió, portaria a molta gent a esperar tant com pugi per fer determinades compres: demà serà més barat, pensaran amb raó. Les vendes tornarien a caure i sant tornem-hi.

L’ortodòxia i els nostres governants sembla que tenen fe en que l’abaratiment dels productes fets aquí farà que els estrangers en demandin més, idealment fins al punt que la seva major demanda compensi la caiguda de la demanda dels empobrits d’aquí per productes d’aquí. Però ja hem dit que les exportacions espanyoles són, en general, poc sensibles als preus. Potser això tampoc els preocupa tant perquè, atès que les importacions sí que són sensibles al nivell salarial, es podrien arribar a tenir superàvits constants per compte corrent, o dit d’una altra manera, reduir l’endeutament amb l’exterior. Els grans defensors dels creditors ja haurien fet la seva feina. Nosaltres, però, hem de fer la nostra!

Font: INE, Comptabilitat Nacional Trimestral

 

Comentario a Garzón (2013) “El capitalismo español en el siglo XXI ¿Qué lugar en la economía mundial?”

El compañero Alberto Garzón ha difundido en su bitácora un interesante artículo sobre las razones de la actual crisis en España [1], un tema que hemos explorado aquí desde una perspectiva que aun siendo también marxista y keynesiana difiere ligeramente de la síntesis neo-kaleckiana que estructura su trabajo; y es esa síntesis (cuya popularidad cotiza al alza [2]) que será el objeto principal de este comentario.

Para Garzón, acumulación y crecimiento se confunden en una misma necesidad del capitalismo. Es sabido que en “El Capital” Marx descubre en esta necesidad la contradicción que destruirá al sistema: el proceso de acumulación conduce a una caída tendencial de la tasa de ganancia, lo que reduce el estímulo a la inversión y amenaza la existencia misma de la clase capitalista.

Garzón rechaza la idea de una tasa decreciente de ganancia por la existencia de mercados de naturaleza no-competitiva en la que los precios pueden fijarse por encima de lo que marcaría la ley de la oferta y demanda. Tal hipótesis parece redundante [i], toda vez que incluso en un sistema competitivo, el nivel de la tasa de beneficio está indeterminado [4] y subordinado al estado de la lucha de clases. Por ello, rechazar las predicciones que Marx elabora a partir de su teoría del valor [5] no requiere abandonar la noción de competencia que ilumina su trabajo sobre el capitalismo [6].

Para Garzón, el nexo entre distribución y crisis capitalista sigue siendo, sin embargo, la acumulación. ¿No es posible que la inversión se deprima a pesar de una tasa de beneficio elevada si los bajos salarios que la acompañan hacen caer el consumo, y con ello las ventas de las empresas? En apoyo teórico a esta tesis, Garzón cita el trabajo de Bhaduri y Marglin (1990) [7], para quienes a la acumulación la guían tanto las ganancias como el nivel de utilización de la capacidad instalada –es decir, la intensidad de explotación de los “factores fijos” de la empresa, entre los que se incluye la maquinaria y algunos tipos de trabajo [8].

Caeteris paribus, la demanda incrementa la tasa de utilización y, a través de ella, el flujo de beneficios. Éste es el origen de la noción paradójica que un aumento permanente del salario real puede estimular suficientemente la demanda para compensar la caída de la tasa de beneficio, incluso hasta aumentar el flujo total de beneficios. De forma simétrica, un aumento permanente del salario real podría también aumentar permanentemente la tasa de crecimiento de la economía.

Economías donde rentas salariales más elevadas conducen a un crecimiento más elevado reciben el nombre de economías “dirigidas por los salarios”. Existe una amplia controversia econométrica sobre si las economías nacionales son, en efecto, “dirigidas por los salarios” o “dirigidas por la tasa de beneficio” [9a] [9b] [9c]. Garzón resuelve el debate afirmando que “toda economía cerrada es por definición un modelo wage-led [dirigido por los salarios], por lo que el conjunto de la economía mundial también lo es [mi énfasis]”. Tal definición, sin embargo, no se deriva ni del modelo original de Bhaduri y Marglin (1990) ni de sus elaboraciones más recientes [10]. Todo lo más, Blecker (2010) [11] sugiere que “[countries] whose exports and imports are relatively price-sensitive are […] more likely to be profit-led [mi énfasis]”, admitiendo que “results of other authors showing that small countries like the Netherlands are wage-led while larger countries such as France, Japan or the US are profit-led (overall) are more anomalous theoretically, though not necessarily invalid [mi énfasis]”.

Aceptar (provisionalmente) la hipótesis de una economía “dirigida por los salarios”, permite conectar el trabajo de los neo-kaleckianos con la hipótesis avanzada por algunos miembros de la escuela regulacionista [12] que ven en el abandono del modelo de gestión salarial de posguerra las raíces de la crisis de los ’70 y la razón del (relativo) estancamiento neoliberal hasta la aparición de un modelo basado en el desarrollo financiero [13], la “financiarización” [14]. Por desgracia, el analisis histórico no es menos ambiguo que el econométrico. Muchos neomarxistas suelen interpretar la crisis mundial de los años ’70 como una crisis producida por la caída de la tasa de ganancia –cuya recuperación fue posible gracias a esa misma “financiarización” [15].

Donde sí existe consenso es en la insostenibilidad, a largo plazo, de este nuevo sistema, lo que ha contribuido, frecuentemente, a situar a las finanzas como principal enemigo de un abstracto “99%”. El análisis de Garzón, sin embargo, se distingue por otorgar mayor importancia a la escasa competitividad del modelo productivo español [16] y a la inflación en la mercado de viviendas que a la proliferación de cambios organizativos o nuevos instrumentos financieros bajo control de la banca (como aparece, no siempre con gran claridad [17], en el discurso dominante) en el desarrollo de la “financiarización”, con lo que el crecimiento del sector financiero puede comprenderse dentro de los cambios producidos por la integración del capital español en la economía mundial [ii] y, en ese sentido, resulta coherente con el análisis marxista tradicional y sus oposiciones “capital-trabajo” y “centro-periferia”.

Crítica

A pesar de lo generalizado de su uso, el modelo neo-kaleckiano debe ser criticado por su incoherencia teórica. La razón es que presupone la existencia de un equilibrio dinámico (o steady-state) en el que ahorro e inversión se igualan sin que la tasa de utilización del capital tienda a la normal. Sin embargo, y como ha argumentado recientemente Shaikh (2009) [19], la ausencia de tendencia hacia la utilización normal es incompatible con nuestras teorías de la competencia (y, por ende, precios y tecnología) en el capitalismo, en tanto que presupone que no existe presión sobre las empresas para adoptar el método técnicamente más eficiente.

Existen almenos dos soluciones a este problema. La primera, adoptada por los neo-keynesianos del Viejo Cambridge [20], es que la igualdad entre ahorro e inversión se consiga mediante cambios en la tasa de beneficio, hipótesis que debemos considerar empíricamente falsificada. La segunda, propuesta por Serrano (1995) [21] es que sean los gastos autónomos, es decir, aquellos no directamente inducidos por el multiplicador, los que cuiden de igualar ambas variables.

En ambos casos, la función de acumulación ya no está guiada directamente por las variables distributivas, sino por las expectativas de demanda [22a] [22b]-que deben converger, con el tiempo, hacia el propio ritmo de crecimiento de la demanda, de forma que la inversión se ajusta para corregir las discrepancias entre capacidad instalada y capacidad óptima [iii].

Es por ello preferible hablar de “modos de demanda” a “modos de acumulación”. La economía puede verse estimulada –“dirigida”- por las exportaciones, el consumo privado o el gasto público con no menor frecuencia que por la inversión. El neoliberalismo convivió (y convive) con distintos “modos de demanda” nacionales; y difiere del keynesianismo en que cuando alguno de estos modos se agota, el Estado no interviene para garantizar el pleno empleo (incluso, bajo el influjo de una ideología por la que el comportamiento empresarial es mimetizado por todos los agentes económicos, reduce el gasto al mismo tiempo que el sector privado, lo que explica la inusual virulencia de la actual recesión [iv]).

¿Cuál es la relación de estos “modos de demanda” con las variables distributivas? O dicho de otro modo, ¿es recuperable la taxonomía de economías “dirigidas por los salarios” y “economías dirigidas por los beneficios” en este contexto? Cesaratto (2012) [26] emite una opinión característicamente taxativa: aun siendo cierto que un aumento de los salarios incrementa el consumo privado (y con ello el crecimiento a corto plazo, lo cual no resulta banal en el momento actual), no puede tener ningún efecto en el largo plazo –salvo que el crecimiento de los salarios se mantuviera indefinidamente. Sea como fuere, la tasa de crecimiento de la economía aparece a priori independiente del nivel de los salarios.

Con todo, el nivel de ingresos limita la capacidad de endeudamiento de los agentes económicos: la deuda no puede crecer indefinidamente más rápido que los ingresos. Quizá si los salarios hubieran aumentado lo suficiente en EEUU, o los impuestos se hubieran reducido para asegurar la liquidez del sector privado, el crédito a a las familias no se habría secado –cortando, en pleno colapso del sistema financiero internacional, el crédito a otros países que, de pronto, se descubrían en una misma situación de excesiva deuda familiar y empresarial. No pudiendo hablar de “economías dirigidas por los salarios”, podemos hablar, al menos, de “economías frenadas por los salarios”, situación que pudo preverse [27], pero que el interés individual de los capitalistas por incrementar su tasa de ganancia no permitió corregir.

La complementariedad entre el “modo de demanda” exportador de algunos países mercantilistas y aquél basado en la expansión del sector inmobiliario en España resulta evidente. En la práctica, la convivencia de ambos “modos” condujo a un importante deterioro de la balanza de pagos, dado que una parte creciente de la demanda española tuvo que ser acomodada por las importaciones [v]. Catalizada por el contagio crediticio de la economía americana, existe un agrio debate de si fue el sobreendeudamiento externo o el sobreendeudamiento privado el que provocó la crisis de la periferia europea ([29a][29b][29c][29d]) e impidió la “sostenibilidad” de los “modos de demanda” prevalentes. Más allá de la esterilidad de intentar imponer una sola causa a un grupo de experiencias dispares, no parece que en el caso español sea necesario dar la primacía al sobreendeudamiento exterior por encima del privado, pues ambos crecieron en tándem debido a la neutralidad del presupuesto público -y ambos son hoy un obstáculo para el retorno al crecimiento.

¿Qué hacer?

El artículo de Garzón es de especial interés en el debate sobre una política que dé salida a la crisis a través de un nuevo modelo productivo y un incremento en la demanda interna.

Una cuestión esencial es si eso es posible dentro del marco europeo –ya que la correlación de clases en muchos países dificulta nuestra apuesta por un cambio a nivel continental [vi]. Por un lado, aun cuando Garzón es convincente al razonar que las exportaciones españolas son, seguramente, poco sensibles a una devaluación salarial y de los precios, lo cierto es que las importaciones sí parecen sensibles al nivel de la demanda interna, que se vería necesariamente afectada por una política salarial (y fiscal) expansiva.

Por lo tanto, un retorno al keynesianismo exigiría una reducción en costes lo suficientemente elevada para mejorar nuestra posición competitiva –y dado que ésta no podría venir de una reducción de la tasa de beneficios sin romper el Mercado Común (como consecuencia de la movilidad del capital) quizá el nudo gordiano deba ser el tipo de cambio y el euro: no como arma mercantilista, sino para garantizar el equilibrio entre (mayores) importaciones y exportaciones -sin olvidar, a su vez, el apoyo a la política fiscal que representaría el poder monetizar la deuda.

De rechazarse este gesto (por temor a gestionar la transición a la nueva moneda o alimentar devaluaciones competitivas, y sabiendo que con ello nos exponemos al chantaje continuado del BCE, como ocurrió en Chipre, para mantener la liquidez del Estado y de la banca), cabe admitir que es difícil reformar el modelo productivo cuando la pertenencia al área europea nos priva de cualquier instrumento de política industrial tradicional –y la histéresis no nos debiera dar confianza en la posibilidad de un salto tecnológico súbito en nuestra capacidad productiva. En un período en el que la economía europea parece abonada al estancamiento, el “retorno al crecimiento” como solución (cooperativa) a la crisis del trabajo español parece difícil sin seguir alimentando el sobreendeudamiento exterior. En este caso, quizá habría que aceptar como propia la llamada a (otra) austeridad –dándole un significado absolutamente progresista: reparto del trabajo, igualación de los salarios, fuerte tributación patrimonial, renegociación de la deuda y reorientación del gasto público de la subvención de lo privado a la gestión de lo socializado, como primer paso en la superación de lo existente.

Notas

[i] No sería así en trabajos marginalistas [3], que requieren de “imperfecciones” para explicar las “ineficiencias” del sistema capitalista.

[ii] Los ensayos en Etxezarreta (ed.) (1991) [18] recogen un insuperable análisis de la estrategia de “modernización” por desmantelamiento de la economía española: la creación de un modelo productivo periférico que nos condena al paro masivo, salvo en los fugaces intervalos de burbujas inversoras e inmobiliarias –como ya anticipó la crisis de 1992.

[iii] Tal proceso no es necesariamente estable [23a][23b]. Es por ello que la existencia de una tendencia hacia la utilización normal no conduce necesariamente a la hipótesis que el sistema gravita, efectivamente, alrededor de la misma.

[iv] Más que crecer, parece que la necesidad permanente del capitalismo sea legitimar su existencia naturalizando su lógica [24] y anulando la capacidad de disenso de la clase obrera [25].

[v] Garzón habla de “reciclaje” de fondos para financiar los desequilibrios de la economía española que derivaron de la superposición de ambas estrategias y que condujeron, como es sabido, a un importante desequilibrio en la balanza de pagos. La expresión reciclaje resulta desafortunada toda vez que el excedente no antecede al déficit, sino que ahorro y crédito se funden en un mismo acto, en el que la dirección causal, como bien demuestran los keynesianos endogenistas [28], va unilateralmente de los pasivos a los activos –también en el mercado monetario, la demanda crea la oferta.

[vi] Más aún, la propia integración europea es un elemento esencial a la robustez del discurso neoliberal en cada Estado: la necesaria “modernización” en la periferia, lo esencial de mantener una economía “productiva” en el centro.

Biblografía

[1] Garzón Espinosa, A. (2013) “El capitalismo español en el siglo XXI ¿Qué lugar en la economía mundial?” Desde Abajo 2013 (2) 10-40. http://www.agarzon.net/wp-content/uploads/2013/09/Agarzon_PdA.pdf

[2] Molero Simarro, R. (2013) “Distribución, demanda y crecimiento”. http://www.economiacritica.net/?p=2084

[3] Economistaexiliat (2013) “Ortodòxia” https://quinaeconomia.wordpress.com/2013/04/22/ortodoxia/

[4] Sraffa, P. (1960) Production of Commodities by Means of Commodities. Cambridge University Press.

[5] Steedman, I. (1985) Marx After Sraffa. Routledge

[6] Auerbach, P. (1988) Competition: The Economics of Industrial Change. Basil Blackwell

[7] Bhaduri A.; Marglin S. (1990): “Unemployment and the real wage: the economic basis for contesting political ideologies”, Cambridge Journal of Economics, 14(4) 375-393.

[8] Kurz, H.D.; Salvadori, N. (2010) “The Post-Keynesian theories of growth and distribution: a survey” En: Setterfield, M. (ed.) Handbook of Alternative Theories of Economic Growth, Cap. 3. Edward Elgar

[9a] Barbosa-Filho, N.H.; Taylor, L. (2006) “Distributive and Demand Cycles in the US economy – A Structuralist Goodwin Model” Metroeconomica, 57(3) 389-411.

[9b] Stockhammer, E., & Onaran, O. (2013). “Wage-led growth: theory, evidence, policy”. Review of Keynesian Economics, 1(1), 61–78.

[9c] Nikiforos, M.; Foley, D.K. (2012) “Distribution and Capacity Utilization: Conceptual Issues and Empirical Evidence”. Metroeconomica, 63(1),200-229

[10] Lavoie, M. (2010) “Surveying Short-run and Long-run Stability Issues with the Kaleckian Model of Growth”. En: Setterfield, M. (ed.) Handbook of Alternative Theories of Economic Growth, Cap. 3. Edward Elgar

[11] Blecker, R. (2010) “Open economy models of distribution and growth”. En: Hein, E.; Stockhammer, E. (eds.) A Modern Guide to Keynesian Macroeconomics and Economic Policies, Cap. 4. Edward Elgar

[12] Boyer, R.; Saillard, Y. (2001) Regulation Theory: The State of the Art. Routledge

[13] Boyer, R. (2000) ‘Is a Finance-led Growth Regime a Viable Alternative to Fordism? A Preliminary Analysis’, Economy and Society, 29, 111-145

[14] Epstein, G. A. (2005) Financialization and the World Economy. Edward Elgar

[15] López, I.; Rodríguez, E. (2010) Fin de ciclo: Financiarización, territorio y sociedad de propietarios en la onda larga del capitalismo hispano (1959-2010). Traficantes de Sueños

[16] Quinaeconomia (2013) “Els salaris, la competitivitat i els dèficits comercials” https://quinaeconomia.wordpress.com/2013/02/14/si-sha-perdut-competitivitat-en-preus-on-lhem-de-buscar/

[17] Toporowski, J. (2012), “Neologism as Theoretical Innovation in Economics: The case of “Financialisation”” SOAS Department of Economics Working Paper Series, 171

[18] Etxezarreta, Miren (ed.) (1991) La Reestructuración del capitalismo en España: 1970-1990. Icària.

[19] Shaikh, A. (2009) “Economic Policy in a Growth context: A Classical Synthesis of Keynes and Harrod” Metroeconomica, 60(3), 455-494

[20] Pasinetti (1962) “Rate of profit and Income Distribution in Relation to the Rate of Economic Growth”, Review of Economic Studies, 29(4), 267-279

[21] Serrano, F. (1995) “Long-period effective demand and the Sraffian Supermultiplier”, Contributions to Political Economy, 14, 67-90

[22a] Eatwell, J. (1983) “The Long-Period Theory of Employment”. Cambridge Journal of Economics, 7(3-4), 269-85

[22b] Vernengo, M.; Rochon, L.P. (2001) “Kaldor and Robinson on money and growth,” European Journal of the History of Economic Thought, 8(1), 75-103

[23a] Harrod, R.F. (1939). “An Essay in Dynamic Theory”. The Economic Journal, 49(193), 14–33

[23b] Hicks, J.R. (1950) A Contribution to the Theory of the Trade Cycle, Clarendon

[24] Dardot, P.; Laval, C. (2009) La nouvelle raison du monde La Découverte

[25] Quinaeconomia (2013) “Kalecki, d’actualitat” https://quinaeconomia.wordpress.com/2013/03/21/kalecki-dactualitat/

[26] Cesaratto, S. (2012) “Neo-Kaleckian and Sraffian controversies on accumulation theory” Siena Deparment of Economics Working Paper 650

[27] Godley, W. (1999) Seven Unsustainable Processes: Medium-Term Prospects and Policies for the United States and the World. Levy Institute Special Report

[28] Moore, B. (1988) Horizontalists and Verticalists: The Macroeconomics of Credit Money. Cambridge University Press

[29a] Cesaratto, S. (2012) “The spurious victory of MMT” http://nakedkeynesianism.blogspot.it/2012/07/spurious-victory-of-mmt.html

[29b] Wray, L.R. (2012) “MMT AND THE EURO: Current Account Imbalances and the Euro Crisis Part 2″http://www.economonitor.com/lrwray/2012/07/16/mmt-and-the-euro-current-account-imbalances-and-the-euro-crisis-part-2/

[29c] Pilkington, P. (2013) “Can a Country without a Currency have a Currency Crisis?” http://fixingtheeconomists.wordpress.com/2013/08/31/can-a-country-without-a-currency-have-a-currency-crisis/

[29d] Ramanan (2013) “Balance of Payments Crisis” http://www.concertedaction.com/2013/08/31/balance-of-payments-crises/

Deflació?

No fa gaire em preguntaven per què els béns de consum no s’abarateixen en general (per què no cau l’IPC), atesa l’enfonsada del consum provocada per, entre d’altres causes, l’atur massiu, l’elevat endeutament familiar i les retallades de despesa pública?  Em deien també, i amb raó, que no es pot explicar per l’evolució dels preus de les matèries primeres que típicament s’han d’importar, ni dels costos laborals de les empreses, que de fet s’han anat estancant fins arribar a caure a partir del 2012.

Vaig respondre dient que les tendències deflacionistes fins ara han estat contrarestades bàsicament per la política impositiva i de despesa del Govern d’Espanya i de la Generalitat:  l’augment de l’IVA, d’impostos especials, de taxes i preus de serveis públics, pel procés de privatització de la sanitat, pels favors a les elèctriques, etc.

Crec que era un prou bon primer diagnòstic. Així ho corrobora la següent taula, on he posat les taxes interanuals de variació dels preus (d’agost a agost) dels 12 grans grups en què l’INE agrega els diferents béns i serveis de consum. Aquestes taxes les he calculat a partir de dos indicadors: 1) el de referència a la UE, l’Índex de Preus al Consum Harmonitzat (IPCA); 2) un altre d’equivalent però que en principi descompta la variació de preus deguda a canvis de l’IVA, i impostos sobre combustibles, tabac, la matriculació de vehicles i assegurances (IPCA-IC).

Doncs bé, sembla ser que si no hagués estat pels augments d’impostos indirectes i dels preus dels béns i serveis relacionats amb l’educació i la sanitat, que l’Estat regula o pot regular en bona mesura, ja estaríem en plena deflació.

Aquesta entrada és senzillament una anàlisi exploratòria del comportament dels preus durant la crisi. Així, doncs, reprendrem el fil més endavant.

Ortodòxia (II)

Els 80 van fer molt de mal – El dia de la Barbota

Un dels document més audaços de la tradició marxista el devem a un autor hongarès, György Lukács. Escrit en resposta a “l’esdeveniment central del s. XX” (Hobsbawm), la Revolució Russa, el text duu la marca de la seva contradicció: la creació d’una societat socialista en un país capitalista “endarrerit” contra la lògica evolucionista dels marxismes de la II Internacional -o, en paraules de Gramsci, contra la pròpia lògica del Capital de Marx. [enllaç] Em refereixo, naturalment, a l’assaig “Què és el Marxisme Ortodox?” [enllaç], d’on extrec el següent paràgraf:

Let us assume […] that recent research had disproved once and for all every one of Marx’s individual theses. Even if this were to be proved, every serious ‘orthodox’ Marxist would still be able to accept all such modern findings without reservation and hence dismiss all of Marx’s theses in toto – without having to renounce his orthodoxy for a single moment. Orthodox Marxism, therefore, does not imply the uncritical acceptance of the results of Marx’s investigations. It is not the ‘belief’ in this or that thesis, nor the exegesis of a ‘sacred’ book. On the contrary, orthodoxy refers exclusively to method. It is the scientific conviction that dialectical materialism is the road to truth and that its methods can be developed, expanded and deepened only along the lines laid down by its founders. It is the conviction, moreover, that all attempts to surpass or ‘improve’ it have led and must lead to over-simplification, triviality and eclecticism.

Si no és la fidelitat a un text canònic, doncs, què ha de distingir el marxisme? En el mateix text Lukács explica, al meu parer de manera convincent, que el marxisme és la visió de la societat burgesa com una totalitat travessada per la contradicció entre capitalistes i treballadors, la superació de la qual exigeix la presa de consciència del proletariat i la seva revolució per extingir la burgesia -extinció que no es refereix, naturalment, a l’eliminació física dels burgesos, sinó a l’abolició de la propietat privada i la democratizació (la “desaparició”) de l’Estat que la sosté.

Alliberant al marxisme del pes de la seva obra fundadora, aquest passava a rivalitzar amb les teories burgeses en nom d’un mateix principi -la cientificitat. L’ortodòxia es combat amb l’ortodòxia. El marxisme, doncs, és un paradigma alternatiu a la ciència burgesa i la seva fascinació per fer de la Natura el model d’anàlisi dels processos socials, inclosos els de la pròpia producció científica -la síntesi, que segons Lenin (1913) [enllaç], ha d’integrar tres tradicions intel.lectuals: la filosofia “alemanya”, l’economia política “britànica” i el socialisme “francès”; un projecte mantingut viu per la interacció entre una classe treballadora destinada a establir la seva veritat a través de la revolució, i d’un grup polític, els comunistes, dedicat a la reflexió teòrica i a l’organització dels obrers (Marx, Tesi III sobre Feuerbach).

La submissió a les directrius comunistes era una necessitat evident l’endemà de la revolució, però esdevingué més i més dificil de justificar a mesura que l’experiència bolxevic anà prenent forma al voltant de l’Estat soviètic. Com s’anà fent evident, el revisionisme estalinista era extraordinàriament reaci a la innovació teòrica, si no era per oportunisme nacionalista -actitud que la majoria de partits comunistes incorporaria fins i tot si s’emancipaven del control de “la pàtria dels treballadors”. Així, els intel.lectuals fidels al partit havien de moure’s en una penombra de possible censura, alentint i comprometent l’extensió del corpus marxista.

Jacoby (Dialectic of Defeat) opina, típicament, que només l’atractiu “del triomf” explica per què tanta gent se sentí atreta pels principis del marxisme soviètic. Aquesta opinió obvia, però, que pels intel.lectuals que triaren aquest camí (molts dels quals en una posició difícilment “triomfal”, sinó des de la il.legalitat o l’exili) el partit era el lligam essencial entre ells i la classe obrera: car a força de les heroïcitats dels seus militants, els partits comunistes s’erigien, orgullosos, entre els treballadors com a guardians de l’abolició de la propietat privada a l’Est i com a director de les lluites obreres a l’Oest.

En quin moment aquesta posició hauria d’haver-se revel.lat estèril? Krondstadt? Ribbentrop-Molotov? Yalta? Crec que això que tanta gent anomena post-modernisme, i que no és més que modernitat sense esquerra, ofereix una altra datació: durant els anys ’70 [70/80].

D’una banda, els partits comunistes no només frenen la lluita de les radicalitzades masses obreres (que incloïen bona part de la seva militància), sinó que participen activament en el desmantellament de les seves conquestes: a l’Oest, la participació dels dirigents del PCE a la creació d’aquesta Transició de la qual PPSOE ha esdevingut hereu accidental, del PCI a l’estat d’excepció de la DC, les prèdiques del PCGB a favor de la reconversió liberal del Labour, la participació del PCF en el desmantellament de la socialdemocràcia francesa post-1983; a l’Est, les reformes pro-mercat -en realitat, la creació ex nihilo d’un exèrcit industrial de reserva i d’una burgesia per part de les burocràcies comunistes -seqüencialment i lentament en el cas iugoslau, simultàniament en els casos de l’URSS o, en una societat devastada per la follia maoïsta, a Xina.

Malgrat la divergència d’experiències nacionals des d’on aquest procès partia, el resultat fou extraordinàriament uniforme: la desaparició política de la classe obrera, tant de partits, com de sindicats (ja sigui per via de la cooptació, o pels canvis en les condicions materials de la seva operació: absents de l’actuació dels actuals Governs qualsevol preocupació keynesiana per la plena ocupació, i assumida la necessitat de l’obertura comercial que, davant la impossible superació -sota el control burgès- del paradigma d’Estat-nació, els imposa l’acceptació de la lògica competitiva inter-Estatal).

I a aquest fet fundacional segueix l’abandó de les tradicions de pensament constitutives del marxisme, i per tant, la desorientació intel.lectual que va predir Lucáks. En la mesura en què hom pot parlar de corrents intel.lectuals d’esquerres avui en dia, aquests semblen atrapats en el pensament pre-marxista: en un sentit ben real, és com si el segle XX no hagués existit. I així vivim, en un món on la contradicció es manté, però els obrers no poden pensar-se a sí mateixos. En organització política, oscil.lem entre l’oportunisme dels sondeigs d’opinió, i l’espontaneïsme que proclama la fi de la reflexió sobre l’Estat, el partit i l’organització: fins a tal punt ens ha conquerit la lògica espectacular, que es discuteix obertament sobre si als treballadors la seva condició els és encara rellevant (com si la feina no estructurés, ni que sigui negativament en el cas dels aturats, la vida que duen).

En filosofia, el programa marxisant oscil.la entre l’idealisme extrem de Badiou o Zizek, on el comunisme/la revolució flota com un ideal transcendent per sobre l’anàlisi concret de la societat, al qual es substitueix el sentimentalisme de la causa; i el materialisme neo-Feuerbachià de la segona escola de Frankfurt, aquests noms com Habermas que se sorprenen cada dia de la idiotesa del món des de dalt d’una columna de El País (cf. Callinicos Social Theory, Dews Limits of Disenchantment). Pel que fa al socialisme, la producció d’utopies no s’atura -en la seva regressió: liberal-progressistes, com si els nous autors poguessin superar a Mill, o bé inspirades en ideals romàntics i particularistes en renúncia dels principis universalistes de la Raó (cf. Bull Anti-Nietzsche).

I en economia… [Ortodòxia].

Admeto que les darreres dècades no han estat, només, dècades perdudes. Tal i com prediu el Manifest Comunista, el capitalisme és sovint un poderós vehicle d’emancipació -i així ho hem pogut experimentar molts col.lectius, com ara els homosexuals. Però no només aquesta emancipació roman incomplerta en el marc capitalista (com veiem, per exemple, en la transformació de l’atracció eròtica en una identitat permanent i la seva reïficació en objecte-de-consum), sinó sobretot, és permesa només dins els paràmetres de la lògica del capital, que pot veure’s igualment disposat a instrumentalitzar la diferència en els seus objectius polítics a curt termini -vegi’s França, Rússia pel que fa a l’homosexualitat, o les explosions nacionals i religioses que sacsegen el Mediterrani d’ençà l’inici de la crisi.

La responsabilitat de la nostra generació és d’aprofitar aquesta nova crisi capitalista per preservar els guanys obtinguts fins ara i radicalitzar-ne el procès emancipatori, tot retornant la història al punt on va deixar de córrer. Això implica, pace Lenin, un retorn a la tradició marxista en el seu epígon: la necessitat d’una societat econòmicament socialista, políticament democràtica, tal i com la van albirar els derrotats dels anys ’70 (Bahro (1979) La Alternativa, Alianza; Lukács (1968/1985) The Process of Democratization SUNY…); la recuperació del pensament dialèctic en filosofia, que no renegui de les contradiccions entre els aspectes ideals i materials de l’existència capitalista, mentre anhelen una reconciliació més enllà d’allò existent (potser el procès més avançat, com mostra l’exemple de la recuperació d’Adorno per part del grup Platypus, o la importància del pensament situacionista en el de Retort); finalment, en economia, la integració de Keynes i Sraffa en la tradició “britànica” del marxisme, i que inclogui la renúncia definitiva a la llei de Say (per la qual la inversió, guiada pel benefici, és el motor de l’economia capitalista; Eatwell i Milgate 1983 “Theories of Value, Output and Employment” In: Keynes’ Economics and the Theory of Value and Distribution”) i la teoria del valor-treball (Steedman 1977 Marx After Sraffa) i una visió més clara del rol de la competència i les finances [Crisis marxistes].

Però sobretot, implica participar dels processos unitaris de refundació de l’esquerra actual (inclosos els dels partits comunistes), car aquesta reintegració només és possible sota el lideratge de la classe obrera: l’activitat intel.lectual esdevé servil o estèril si es duu a terme aïllada de la militància i les necessitats concretes dels treballadors d’avui i els ciutadans de demà.

Capitalisme verd: un oxímoron

[Avui divendres, l’entrada del dijous!]

Per un cantó, ens diuen que l’economia ha de créixer, costi el que costi, per tal d’augmentar l’ocupació i, en general, millorar el benestar de la població. Per l’altre, que l’economia ha de decréixer si volem aturar una imminent catàstrofe ecològica. Altres, en canvi, que la sostenibilitat ecològica i el creixement econòmic, de fet, no estan renyits perquè és possible desvincular el creixement dels ‘mals ambientals’ (decouple, diuen en anglès).  En què quedem?

Jo no sóc ni un especialista en aquesta qüestió ni en tinc una encara una opinió ben formada, però alguna cosa en sé i espero aprendre’n més amb els vostres comentaris. Ara, un fet em sembla clar: l’activitat econòmica des de la Revolució Industrial, sobretot als països ‘desenvolupats’, ha comportat que s’hagin superat alguns, i si continuem així tots, els límits dels processos biofísics que han permès el període actual d’estabilitat ambiental conegut com Holocè (Nature). En definitiva, hem d’actuar, créixer com ho hem fet fins ara implica cavar la nostra pròpia tomba (o la de la següent generació).

Pel que fa als promotors del decreixement, crec que han de tenir clar que decréixer, en un sistema capitalista, comporta més atur i més desigualtats. Això ho sabem massa bé en aquest país (vegeu aquí i aquí). No es pot esperar, doncs, que la classe treballadora tingui un gran interès en promoure el decreixement perquè va en contra dels seus interessos i necessitats més immediates. Alguns em diran que el decreixement, per evitar l’atur, ha d’anar acompanyat de la reducció de la jornada laboral. D’acord, però aquesta reducció hauria d’anar acompanyada també del repartiment dels ingressos, i això tampoc sembla factible dins l’actual sistema (vegeu Treballant menys, treballem tots III). Crec que en John Bellamy Foster ho resumia bé en el títol d’un article que l’economistaexilat citava a La utopia verda: ‘Capitalism and Degrowth: An Impossibility Theorem’ (en la mateixa línea, vegeu Bell)

Per altra banda, cal recordar que l’experiència no dóna suport als que afirmen que el mateix creixement econòmic reduirà la pressió ecològica (la famosa corba de Kuznets ambiental: la pressió ecològica augmenta durant les primeres fases de ‘desenvolupament’ econòmic fins que s’arriba a un punt en què aquesta pressió disminueix a mesura que augmenta la renda per càpita). Solen argumentar que a partir d’un nivell de renda determinat es desmaterialitza el creixement (de produir béns a proveir serveis), s’accelera la modernització ecològica (s’adopten noves tecnologies ‘verdes’), es substitueixen recursos i productes per altres més verds, es reciclen i reutilitzen més els productes, etc.  Si bé és veritat que tot això ha contribuït al ‘desvinculament relatiu’ d’alguns ‘mals ambientals’ respecte del creixement econòmic (relative decoupling, és a dir que els efectes negatius sobre el medi per unitat de producte es redueixen, tot i que no en termes absoluts), per la majoria no s’ha aconseguit un ‘desvinculament absolut’ (absolute decoupling, és a dir que els impactes negatius cauen en termes absoluts) (vegeu pel cas d’Espanya Roca i Serrano 2007, i per altres casos les referències que trovareu aquí (p.5)).

El que sí sembla ser cert, és que la innovació tecnològica que el repte ecològic exigeix no serà el resultat del mer creixement. En aquest sentit, considereu aquest fragment de les conclusions de Roca i Serrano:

For most of the air pollutants, the SDA [Structural Decomposition Analysis] carried out here shows that technological changes have reduced emissions. However, only in the case of SO2 have these changes been sufficient to counteract the effect of economic growth and this sole example of absolute delinking would seem to be more obviously attributable to government policy and internationals agreements.

Però ja coneixem bé la resistència i l’èxit que tenen les elits empresarials i les grans multinacionals a l’hora de frenar l’adopció i desenvolupament de les tímides legislacions ambientals en què es sol traduir la pressió ciutadana. Per cert, i un altre cop, moltes vegades rere l’excusa que frenarien el creixement econòmic i per tant de l’ocupació, dividint així la classe treballadora.

En definitiva, la revolució verda i el capitalisme no semblen compatibles.

Crèdit o barbàrie

“Sobre todo en España”, recordó, la crisis no es tanto de la deuda como “una crisis bancaria”. – Steinbrück, cap de llista del SPD, debat amb Merkel.

L’ordoliberalisme és la darrera trinxera del progressisme/totes les alternatives a El País eren El País [70/80]. D’exemples n’abunden, però un dels més evidents és l’Alternativas Económicas (o, com en deien a França, “Pas d’Alternatives”). Fullejant el número d’abril, em trobo amb un editorial que proclama, en directa contradicció amb el títol de la publicació, que hi ha única via per sortir de la crisi: que creixi el crèdit privat.

Vam criticar aquesta tesi a l’entrada [Crèdit]. No és el sector financer que frena l’economia, sinó l’economia que frena l’expansió del crèdit. Com en tots els altres mercats, és la demanda que crea l’oferta: l’única particularitat del sector financer és que els bancs no els paguen al moment, i han d’aprendre a distingir i endevinar quina demanda és realment “solvent” –i quina és exageradament optimista, o fins i tot fraudulenta, i no es cobrarà.

En temps d’eufòria, la noció de solvència sol ser excessivament generosa, perquè la competència empeny als bancs a adoptar les pràctiques comercials més agressives  –situació que es prolonga fins que el sobreendeutament provoca una brusca interrupció del creixement i els Estats es veuen obligats a intervenir els bancs per salvar els dipòsits de les famílies (aprofitant, en el cas d’Espanya, per salvar als creditors estrangers i regalar les parts menys malmeses del negoci als grups financers dominants). Per evitar-nos, però, ajustaments i crisis tan salvatges, no hauríem de nacionalitzar permanentment la banca celebrar la prudència que els bancs avui mostren –disciplinats pel trauma de la creixent morositat?

Pels que volen, abans que res, més crèdit a les famílies: quina demanda solvent hi pot haver per la compra d’hipoteques, si les polítiques actuals condemnen a les famílies a l’atur i salaris més baixos? No podem obviar que, si poguessin, els bancs serien els primers interessats en rellançar la bombolla immobiliària; car el crèdit és el seu negoci, i són molts els pisos que se’ls acumulen als balanços, i dels que tindrien pressa per desfer-se.

I pel que volen, abans que res, més crèdit a les empreses: amb els mostradors que ni les rebaixes buiden i les màquines funcionant a mig gas, quin incentiu tenen per llençar-se furiosament a acumular noves instal.lacions? Per molt que Stiglitz s’entesti que no manquen els projectes on invertir [LRB]; aquest gràfic del ministeri d’Indústria, que representa la fracció entre allò que les empreses estan venent i allò que realment voldrien produir amb la maquinària que tenen instal.lada parla per sí sol: caldrà que la demanda s’incrementi abans que noves inversions privades resultin rendibles.

 

Que les empreses no gasten perquè no volen (i no perquè no tinguin crèdit) ens ho diuen, a més, els seus balanços. Els beneficis es recuperen gràcies a les caigudes de salaris, que permeten mantenir elevada la taxa de benefici; i gràcies a l’endeutament públic i la millor situació exterior, que inunden de liquidesa al sector privat, com es veu en aquest gràfic:

 

I tanmateix, aquesta bonança de tresoreria no s’inverteix perquè no hi ha demanda,
per molt que s’entestin neo-marxistes i neo-liberals.

Per sortir de la crisi, d’alternatives n’hi ha moltes, i cap passa, com volen els ordoliberals, per alliberar la mà invisible dels mercats de la seva tenaça conjuntural (un Estat que gasta massa, un mercat laboral rígid, un sector financer en mal estat…). Per exemple, rellançar la demanda es pot fer amb més despesa pública, o amb salaris més elevats, si es vol una orientació socialdemòcrata [Euro]. Repartint el treball, la riquesa, la propietat si es vol quelcom de més socialista [Treball]. O bé amb un programa d’inversió pública que estimuli el sector privat tot modernitzant-lo i rescatant-lo de la posició perifèrica a la que el comerç mundial l’ha condemnat, si ens aixequem desenvolupamentistes [Competitivitat].

Potser ja és hora que la premsa en parli.

Com sortir de la crisi econòmica?

Aquest estiu he assistit a un cicle de conferències titulat “Com sortir de la crisis econòmica? Reformes necessàries”, en el qual participaven alguns economistes influents. Us en faré cinc cèntims.

El cicle el va inaugurar l’Albert Carreras, l’actual secretari general d’Economia i Coneixement de la Generalitat. Com a bon estudiós de la història econòmica, va comparar la crisis actual amb les precedents.  Crec que aquest és un exercici necessari a l’hora de proposar “reformes necessàries”, i és per això que la seva presentació va ser d’agrair. Ara bé, em va sorprendre que afirmés que “no podem anar a pitjor perquè costa d’imaginar… [el que vivim avui] no ho havíem vist mai”. Si aquest és el sentiment que hi ha a la consellaria d’Economia, aleshores em sembla que encara no han entès que les retallades tenen efectes contractius i, per tant, ens fan anar encara pitjor.

Va continuar l’Antoni Castells, l’anterior conseller d’Economia i Finances, amb “la crisi  econòmica en el context europeu”. La seva conclusió era que per salvar l’euro i superar la crisi del deute l’Eurozona cal una unió fiscal, el que comportaria, segons ell, la necessitat d’una unió política. Fins no fa gaire jo sostenia una posició semblant (Sobre l’euro i la unió fiscal), però, entre d’altres, l’economistaexiliat m’ha fet veure que “la crisi del deute de l’Eurozona (…) és el resultat de la desídia del BCE” i que el realment indispensable és que el BCE no boquegi, com fa ara, sinó que doni suport a la política fiscal dels estats de l’Eurozona (vegeu els comentaris a Sobre l’euro…, i Què pot fer el BCE?, Límits de l’endeutament públic).

Van haver-hi força més presentacions, però només vull comentar la d’en Joan Tugores, de l’Iganacio Zubiri i d’en Juan José Dolado. Respecte la d’en Tugores, va ser representativa dels que creuen que la reducció dels dèficits públics ha de ser “una marató i no un sprint” perquè “les polítiques fiscals contractives són més contractives del que l’ortodòxia de l’austeritat considera”. Ara bé, la necessitat d’aquesta reducció, si el vaig entendre bé, deriva de la creença que hi ha un nivell a partir del qual el deute públic és perillós. Aquesta idea, però, és una idea totalment errònia (Límits a… ). A diferència d’altres defensors de “marató sí, sprint no”, va posar molt d’èmfasi en el fet que les polítiques de “consolidació fiscal” contribueixen a conformar una societat més desigual el retorn al capitalisme que ell anomena “1.0” (el capitalisme salvatge d’abans de la Segona Gerra Mundial). En aquest punt, em sembla, estem d’acord (La redistribució de la renda, redistribució i crisi, etc).

De la presentació d’en Zubiri crec que val la pena retenir els següent fets (i no bona part de les seves conclusions) que contradiuen algunes de les idees implícites que trobem en massa mitjans de comunicació:

1. El deute públic a Espanya durant les dues últimes dècades ha estat, i continua essent, en relació a la resta de països de la UE-17, baix.
2. L’import dels interessos del deute en relació al PIB ha estat a Espanya inferior al de la mitjana dels països de la UE-15, igualant-se el 2012.
3. Les “receptes miracle” per reduir el dèficit públic basades en la privatització i en la reducció d’impostos no funcionen.
4. Durant la primera fase de la crisi, 2007-2009,  l’augment de la despesa pública va ser comparable a la de la resta de països de la UE-15 (7.1 punts percentuals del PIB a Espanya, 6.4 mitjana UE-15). En canvi, la caiguda d’ingressos públics va ser molt superior (-6 punts, -0.5 punts, respectivament). És precisament, doncs, la brutal davallada dels ingressos el que explica que el dèficit públic augmentés molt més a Espanya (13.1 punts) que a la resta de la UE-15 (6.8).
5. La reducció del dèficit públic (-4.2 punts del PIB) entre el 2009 i el 2012, sense tenir en compte l’últim rescat bancari, s’ha aconseguit sobretot a base de retallar la despesa (-2.9 punts) més que no pas de recuperar els ingressos perduts (1.3 punts).
6. La despesa pública en relació al PIB a Espanya ha estat, i continua essent, significativament inferior a la de la mitjana de la UE-15. El mateix és cert pel cas dels ingressos.

Pel que fa en Juan José Dolado, res de nou. Continua insistint en que l’origen de l’atur rau en una mala regulació laboral i en el comportament dels sindicats, tot dins el marc analític de la teoria insider-outsider (Sobre l’anàlisi convencional, Reforma Laboral).

En conclusió, no em sembla que les anàlisis d’aquests acadèmics influents, més enllà d’un repàs d’alguns fets rellevants, siguin de massa utilitat per proposar “reformes necessàries” per sortir de la crisi econòmica.

Sobre l’anàlisi convencional del mercat laboral

L’atur massiu ha estat una constant a Espanya i Catalunya des del final de la dictadura feixista. Considereu, per exemple, que entre el 1977 i el primer trimestre de 2013 la taxa d’atur espanyola ha estat de mitjana el 16%, només inferior al 10% durant els últims anys de la bombolla immobiliària. A més, gairebé sempre ha estat per sobre la dels països que anomenen desenvolupats.

 

Font: International Comparison of Labor Force Statistics, 1970-2012; US Bureau of Labor Statistics.

I què s’ha fet per corregir aquesta flagrant violació del “dret al treball” que recull la Constitució i la Declaració Universal dels Drets Humans?  Doncs ni més ni menys que 52 reformes laborals des de l’aprovació de l’Estatut dels treballadors el 1980, sempre encaminades a “flexibilitzar” el mercat laboral (que en llenguatge corrent vol dir crear noves modalitats de contractes precaris, reduir el pes de la negociació col·lectiva, de la quantia i duració dels subsidis d’atur, etc.; vegeu 52 reformas laborales,  Reforma Laboral). Els seus resultats, com demostra l’experiència, han estat nefastos. De fet i com era d’esperar, en paraules de l’especialista francès en dret laboral Alain Supiot, “l’evolució de l’ocupació ha seguit la corba d’activitat de les empreses i no la de les reformes laborals” (Supiot 2005, p. 1089).

Això no ha fet canviar de parer als ortodoxes, doncs sempre acaben concloent que les reformes s’han quedat curtes tot i ‘anar ben encaminades’. L’últim exemple ve del Fons Monetari Internacional, que després d’avaluar els efectes de l’última reforma laboral afirma que “suggereixen que la recent reforma laboral hauria d’anar més lluny” (FMI 2013, p.13).

Així, doncs, com poden ser tan cap quadrats? Què els porta a proposar una vegada i una altra la mateixa medicina? Deixant de banda els aspectes de classe, ideològics i de poder, que són evidentment crucials (e.g. Reforma Laboral, Kalecki, Economia, ideologia… ), aquestes polítiques es justifiquen per les conclusions de la teoria econòmica dominant, la marginalista (Ortòdoxia).

Aquesta teoria postula l’existència d’un salari que iguala la demanda de treball de les empreses amb l’oferta de treball. Si hi ha atur, els salaris han de disminuir per així augmentar la demanda de treball i reduir l’oferta. Aquesta visió pre-keynesiana va ser recuperada per la síntesi neoclàssica gràcies als anomenats efecte Pigou i efecte Keynes, que asseguren que la insuficiència de la demanda agregada de productes (la causa de l’atur segons Keynes) sigui un fenomen transitori sempre i quan els preus i els salaris siguin prou flexibles. Conseqüentment, per aquesta teoria hi ha d’haver alguna cosa impedeixi l’ajust dels salaris (i de les condicions laborals i les característiques dels treballadors) al canviant nivell d’”equilibri”.  Els  Keynesians Nous han proposat un bon grapat d’explicacions més o menys plausibles sobre perquè l’ajust és via quantitats (número d’ocupats) i no tan via preus (salaris). (Per exemple, contractes implícits, Staggered wage contracts, Insider-outsider theory, Efficiency wages).

Precisament aquesta teoria és la que dicta com s’ha de dur a terme la recerca empírica, tal com queda clar en el següent comentari de l’economista premiat pel Banc de Suècia (aka Nobel) J. Heckman (2007, p. 2):

The only valid index of the effect of institutions on the labor market is the cost of labor, or better, the dynamic schedule of labor costs. All institutions operate on this cost. Instead of creating a panoply of newer, more refined indices to represent the magnitude of various institutional forces, as characterizes the current empirical literature, it would be more constructive to quantify the effects of the entire edifice of labor institutions on demand and supply of labor through their effects on a single measure —the labor cost schedule. All institutions affect costs and alternative institutions within an economic environment raise or lower costs. Once the incentives of protective institutions are properly measured, they can be used to estimate economic responses.

Ja hem dit força vegades que els fonaments d’aquesta teoria no s’aguanten (vegeu, per exemple, Ortodoxia i Previsions) i que les raons de l’atur cal buscar-les a un altre lloc ( Atur i el model productiu I i II, l’Atur i la redistribució de la riquesa…). Ens diran, però, que els estudis economètrics tan sofisticats que porten a terme corroboren les seves conclusions. I encara més, ens diran que la seva teoria, fins i tot si concedeixen que és incoherent i poc realista, queda validada perquè explica els fets i fa previsions encertades.

Doncs bé, cal contestar-los que ni la seva teoria és sòlida i versemblant, ni té fonament empíric. Si es correspongués amb la realitat, la introducció de salaris mínims per llei hauria d’anar associat a nivells d’ocupació menors, però no és el cas (Doucouliagos & Stanley, 2009). Si fos veritat, hi hauria d’haver una relació negativa entre salaris i ocupació, tal com diuen haver trobat empíricament, però de fet les seves estimacions no són res més que artefactes estadístics que per construcció han de donar aquest resultat (Felipe & McCombie 2009). Afirmen també que hi ha evidència empírica que demostra que la desregulació de les relacions laborals i la reducció de la ‘generositat’ de l’Estat del Benestar porten a més ocupació, però de fet els seus resultats no són gens robustos i tot apunta que el contrari és cert (Baker, Glyn, Howell, & Schmitt 2005). Tal ens recordava  l’economistaexiliat, fins i tot l’OECD va haver de reconèixer que els nivells de protecció dels treballadors no afecten l’atur. El fracàs de les 52 reformes laborals a Espanya són, per mi, l’evidència més contundent.

En definitiva, de la teoria marginalista es deriva que l’única política capaç de reduir permanentment l’atur és la que ‘flexibilitza’ el mercat laboral, atès que altrament l’economia tendiria a la plena ocupació. No pot identificar cap altre culpable que les característiques institucionals que fan que la realitat s’allunyi del seu model ideal . Com deia l’Albert Einstein, “si observes o no una cosa depèn de la teoria que utilitzis. És la teoria que decideix què pot ser observat” (citat a Fullbrook 2012, p. 20). Ara bé, ni la teoria és sòlida ni concorda amb la realitat. Per tant, el que en queda no és res més que els interessos de la classe dominant disfressats de ciència.

Treballant menys, treballem tots (III)

Com a cloenda provisional a les notes d’aquesta sèrie [Treballant menys, treballem tots (I); Treballant menys, treballem tots (II)]; avui tocarem el tema del repartiment dels ingressos que hauria d’acompanyar un repartiment del treball –car, altrament, si a una reducció de jornada se l’acompanya d’una reducció equivalent en sous, la solidaritat es limita als assalariats; i a més d’una manera que afecta igualment a treballadors que a directius.

Al nivell més genèric possible, el que es planteja és: i) si els sous dels que ja treballen poden mantenir-se, de manera que els nous assalariats obtenen llurs ingresos via una reducció en les rendes del capital; ii) si, mantenint els sous dels grups d’assalariats de renda mitjana o baixa, part de la reducció de jornada pot finançar-se via transferències de les rendes salarials dels més ben pagats.

Començant per ii), una manera d’explorar aquesta possibilitat és considerant les estadístiques de distribució salarial. A Espanya, l’Enquesta d’Estructura Salarial (INE 2011) dóna dades sobre la proporció de treballadors que guanya almenys el salari mínim, dos cops el salari mínim i així successivament. Si suposem (per manca de dades) que entre punt i punt dels que tenim informació, els treballadors es distribueixen uniformement, podem dibuixar la següent “corba” d’ingressos salarials per als assalariats a temps complert:

Per entendre el gràfic, podem posar un exemple: el que veuríem és que un 10% dels treballadors a jornada complerta guanya menys de 12.000 euros -és a dir, és un dels famosos “mileuristes”. O, si comencem per l’eix vertical, que gairebé el 60% dels treballadors a temps complert guanya menys del salari mitjà (25970.86 euros).

Ens podríem plantejar que succeïria si Espanya tingués una estructura salarial més igualitària. Per no plantejar-se aquest objectiu de manera excessivament arbitrària o utòpica, podem optar per aquestes tres prescipcions:

a) Fixem com a salari mínim 12.000 euros anuals per al 10% que menys guanya.

b) Fixem el salari medià (el que guanya almenys el 50% de la població) en proporció als valors que aquest ja pren a Espanya respecte a l’ingrés del 10%, segons les dades que Eurostat proporciona per les empreses de més de 10 treballadors (2010).

c) Fixéssim com a salari màxim els ingressos que separen el 90% que guanya menys del 10% que guanya més, en proporció, també, a l’actual.

d) Distribuïm uniformement els treballadors en cada segment.

Així, obtenim:

En aquest gràfic, la línia blava representa el mateix que l’anterior: la línia vermella la distribució alternativa. El resultat final és una distribució força semblant en ambdós casos, excepte pels guanys obtinguts a l’extrem inferior a costa dels més rics; de forma que una redistribució d’aquest tipus sembla factible sense massa resistències.

El salari mig, però, és gairebé el mateix, de manera que no hi ha marge per reduir la jornada.

Suposem, però, que optéssim per una redistribució “a la sueca”: és a dir, mantinguéssim el salari mínim per al 10% amb menys ingressos al voltant dels 12.000 euros, però deixéssim que els salaris medians i màxims respectessin les proporcions que mantenen a Suècia. El resultat seria aquesta curva de salaris:

De nou, el salari del 10% augmenta, i els salaris del 10% més rics cauen significativament, reduint les desigualtats. A més a més, però, el salari mig cau fins als 19.788 euros –reducció que, exigint la solidaritat de bona part dels treballadors, també els permet reduir la jornada fins a 24%, en benefici de molts aturats que ara poden trobar una feina.

Tanmateix, sembla just que els treballadors plantegin per què aquesta reducció de la jornada s’hauria de fer a costa de la seva solidaritat: al cap i a la fi, com hem discutit molt al bloc, les rendes del capital a Espanya són molt elevades, i no paren de créixer des de l’inici de la crisi (malgrat la substancial caiguda del PIB).

La cosa, però, no és tan simple. No podem concloure que, pel fet que les rendes empresarials a Espanya són més altes que a altres països, la seva reducció no planteja cap problema per al funcionament de l’economia (capitalista). I és que a l’hora de considerar la redistribució entre capital i treball el que cal és considerar quina és la taxa de benefici mínima, és a dir, la renta proporcional al valor dels mitjans de producció de propietat privada, que els capitalistes acceptaran guanyar. Curiosament, els propis mecanismes de la competència capitalista ens poden oferir una resposta: és el mínim que els capitalistes podrien guanyar traslladant la seva producció a un altre país des d’on poguessin continuar abastint el mercat espanyol sense témer riscs com ara fluctuacions en el tipus de canvi, o costs adicionals com ara els del transport, imposts adicionals sobre els guanys o aranzels sobre la producció importada. Això no vol dir, però, que la producció no deslocalitzable podria arribar a fer-se amb una taxa de benefici zero (a no ser que sigui retirant-la de l’esfera capitalista per via de la nacionalització, que segurament ens asseguraria una provisió més eficient dels malanomenats serveis regulats -aigua, llum, telefonia- o de sectors com dependència, ensenyament o salut o fins i tot finances, vist el pes que l’Estat pren en la seva gestió fins i tot quan són privats, o el seu rol en la planificació econòmica), ja que és improbable que els capitalistes (i els seus creditors, si apliquen els mateixos estàndards per jutjar-ne la solvència) acceptessin una taxa de benefici menor que la que obtenen els seus companys del sector obert al comerç exterior.

Del que es tracta, doncs, és de calcular taxes de benefici, que ja sabeu que és ofici preferit i controvertit de l’economia marxista. En principi, la taxa de benefici “normal” que serveix de referència és la que s’obté sobre la maquinària tecnològicament dominant en el seu sector quan opera a ple rendiment. A la pràctica, però, és molt difícil tenir bones mesures dels beneficis de les empreses que siguin consistents amb alguna bona mesura del capital en ús, ajustat pel nivell d’utilització.

Atès que això només és un bloc, optaré per la solució fàcil, i usaré les dades d’AMECO per obtenir, dividint l’excedent empresarial net pel capital net convenientment deflactat, una mesura de la taxa de benefici força convencional. N’obtenim un gràfic que fa aquesta pinta:

I el que obtenim, plenament d’acord amb la teoria post-clàssica [Ortodòxia] és que la taxa de benefici espanyola ha tendit a igualar-se amb l’europea (la qual cosa va significar un mannà per a la burgesia d’aquí i d’altres països perifèrics, i que explica el seu entusiasme per la integració europea malgrat el desmantellament productiu que va significar per a molts sectors), de manera que aquesta no pot reduir-se significativament sense a) nacionalitzar la propietat; b) desconnectar amb l’espai econòmic europeu, o c) coordinant les lluites laborals a l’espai europeu. O el que és el mateix: sense a), b) i c), es només la redistribució entre assalariats que es pot plantejar. (Evidentment, això només limita la capacitat de l’Estat per finançar els seus programes de despesa pública si existeix alguna restricció en la seva capacitat d’emetre moneda, com és el cas dins de l’euro).

Caldria mirar fins a quin punt aquesta conclusió és robusta. De moment ho deixo perquè hi reflexioneu :)

PS. El bloc se’n va de vacances. Moltes gràcies als que ens heu visitat en aquest temps: i si arribeu aquí de casualitat, o us heu incorporat tard, us animem a rellegir alguns dels texts que trobareu a la columna de la dreta; i a comentar o a escriure’ns si res us interessa, us indigna, o us confòn.

Sumant deutes

Una amiga m’envia la següent notícia de Repubblica: “Adéu al ‘tresor privat [italià]’ amb banca, famílies i empreses, el deute ja arriba al 400% del PIB”. Amb rigor característic, l’ “amb” es deu a que aquesta xifra inclou el deute públic de l’Estat –del 140% del PIB.

Sense entrar en detalls, l’article avisa del creixent endeutament de l’economia italiana, sempre amb el mateix to alarmista, i sense cap distinció entre deute públic i privat, net i brut, interior o exterior etc. Vaja, que és el mateix article sobre endeutament que si tingués paciència trobaria en qualsevol altre idioma o mitjà de prestigi equivalent.

El fet és, però, que aquesta manera de plantejar el problema de l’endeutament és equivocada, per una raó de principis: i és que a cada actiu financer li correspon un passiu de la mateixa magnitud; i per tant sumar diferents tipus de deute no és gaire informatiu. Si el banc em fa un crèdit de 100, el meu deute augmenta en 100, però des de la perspectiva del banc, els actius financers han crescut en 100. Diríem que la riquesa ha augmentat en 100, com sí que ho diem pel deute? –no. De la mateixa manera, si l’Estat s’endeuta per pagar les pensions i jo, jubilat estalviador, compro amb la pensió un bo del Tresor per valor de 50; té sentit dir que el deute ha augmentat en 50 –i ometre simultàniament que la meva riquesa ha augmentat en 50?

D’altra banda, si demano crèdit al banc per comprar aquest mateix bo del tresor, té sentit mencionar únicament que el meu deute ha augmentat en 50 quan també ho ha fet la meva riquesa financera? (En tot cas, el que aquí seria rellevant és si puc esperar que aquesta inversió sigui profitosa, i em generi més interessos que no pas em costa el préstec).

De manera més general, doncs, quan parlem del “deute” d’un sector, cal vigilar dues coses: a) quin és el deute net d’aquest sector, sense ometre, per tant, l’existència d’actius a més de passius; b) quina és la composició dels seus passius i actius (especialment pel que fa a la seva relativa maduresa, solvència i liquiditat) i no pas únicament, o fins i tot primordialment, els seus nivells absoluts –tot i que a vegades, per falta de dades, els haguem de fer servir per mirar d’endevinar tendències, com vergonyosament farem a continuació.

Dit això, té sentit, doncs, preocupar-se del deute d’Itàlia, com a sector agregat? En atesa al criteri a) la resposta segurament és que no: Itàlia, deu a l’estranger (calculat a partir de les dades del Banc Mundial per a 2012, en CLU corrents, sobre actius i passius financers) un -2% del seu PIB, als quals caldria afegir els actius reals dels quals els italians disposen a l’estranger (i recíprocament per la tinença d’actius dels estrangers a Itàlia); certament més que no pas Alemanya (a qui els estrangers deuen un 0,5% del PIB), però lluny dels valors de la perifèria europea –el -14% del PIB d’Espanya, -20,7% a Grècia, -20,8% a Portugal.

Pel que fa a la composició del deute, el tema és massa extens per entrar-hi en profunditat. Cortesia de Reuters, sembla que en el cas de les famílies, la caiguda dels preus de la vivenda i els intents de les empreses de reequilibrar els seus balanços financers han impactat negativament en la seva riquesa. En tot cas, però, no cal oblidar si aquestes tendències es confirmen fins a esdevenir preocupants, en serà responsable, en darrer terme, l’Estat i el que hauria de ser el seu banquer, el BCE: per optar per una política de retallades que, alimentant la recessió, redueix els ingressos de les famílies i les obliga a cremar els estalvis per consumir; i per uns objectius de reducció de dèficit que, caeteris paribus, redueixen la liquiditat del sector privat –conclusions que també valen per Espanya.

Treballant menys, treballem tots (II)

M’adono ara que dijous passat em vaig oblidar d’esmentar un tractat popular que van escriure en Jorge Riechmann i n’Albert Recio: Quien parte y reparte: El debate sobre la reducción del tiempo de trabajo (Icària 1997). El llibre és un referent plenament actual sobre el tema –i de fet inspira aquesta sèrie d’entrades (tot i que no voldria culpar-los dels meus errors). A un dels seus leitmotifs, el potencial emancipatori de la reducció de la jornada laboral, vam referir-nos-hi la setmana passada [enllaç]; a un altre, el conflicte redistributiu que planteja el repartiment del treball, espero dedicar-m’hi més endavant.

Avui, però, parlarem del tema en la seva dimensió més immediata: la possibilitat que reduccions de jornada massives puguin ajudar a reduir l’atur actual. Val a dir que malgrat que gairebé no se’n parli, la idea rere aquesta política no podria ser més intuïtiva: grosso modo, si Y és el nivell de demanda agregada, i Q la productivitat mitjana per hora treballada, L=Y/Q és la quantitat d’hores de treball disponibles. De quines siguin les hores habituals de feina dependrà que sigui més o menys gent la que estigui ocupada.

Les jornades anuals difereixen força de país a país, i que per tant faríem bé de no pensar que els actuals temps de treball a Espanya són d’alguna manera inflexibles a la innovació institucional; ja sigui ampliant els temps de vacances i descans, ja sigui reduint la jornada setmanal. Vegem-ho (Hores anuals treballades, mitjana: OCDE 2011):

Els grecs que treballen són els que més treballen de l’OCDE (després dels mexicans, que no he inclòs), els alemanys fan menys hores que els francesos, els japonesos menys que els italians, els britànics menys que els espanyols. I són els holandesos els que tenen jornades anuals més curtes.

Ja us ho devíeu veure venir.

Bé, algú em dirà (amb raó) que en aquestes diferències de jornada hi veiem una mica de tot. En particular, aquesta representació de les jornades barreja treballadors a temps parcial i temps complert, i no podem passar per alt que si bé en alguns països el temps parcial és només una manera barroera d’aprofitar-se de la mà d’obra en un entorn d’atur massiu amb la benedicció –precisament- de l’OCDE (per exemple, a Espanya, on el 58% dels treballadors a temps parcial –un 7% de la mà d’obra total- voldria fer-ho a temps complert; 40% a Itàlia; 37% a Grècia; 32% a Portugal; 28% a França –OCDE 2011); o de sostenir, amb una franja de treballadors súperexplotats, la flexibilitat toyotista que exigeixen les economies tecnològicament “dinàmiques” (37% dels alemanys que treballen a temps parcial –un 8% de la mà d’obra total- ho són contra la seva voluntat; 20% dels japonesos -4% de la mà d’obra total –OCDE 2011); hi ha llocs on el temps parcial reflecteix realment la voluntat dels treballadors (per exemple, a Holanda, on de l’elevadíssim 37% de treballadors a temps parcial, només un 5% voldria passar-se a temps complert).

Podem corregir les dades per tal de crear una mena de jornada fictícia que exclogui els treballadors a temps parcial que ho són per voluntat pròpia; i una altra jornada fictícia per als treballadors a temps parcial a voluntat pròpia (suposem que la gent que vol passar de complerta a parcial és negligible). Combinant amb dades d’EUROSTAT (LFS 2011Q4), i suposant que els treballadors d’ambdós grups tenen dret a les mateixes jornades anuals de repòs, vacances, etc.; obtenim que els treballadors que voldrien treballar o treballen a temps complert tenen la següent jornada mitjana:

Mentre que els treballadors que treballen a temps parcial, de grat:

S’entèn ara que Tàcit s’exclamés, a propòsit d’una tribu particularment feinera, que el seu esforç i paciència resultaven impròpies del mandrós poble germànic (Germania 45).

Bé, doncs per dur aquest experiment a la seva conclusió lògica, què passaria si tots treballéssim com alemanys (718 hores pels qui vulguin jornada parcial, 1569 pels qui volen jornada a temps complert)? Doncs que aquestes serien les taxes d’atur (metodologia OCDE) que hi hauria hagut el 2011, abans i després del repartiment, suposant que els aturats tenen les mateixes preferències pel treball complert i parcial que ja tenen els actualment ocupats:

Bé, el model alemany encara sembla menys efectiu que de costum [enllaç] (sort que a Espanya encara quedem pitjor: però fins i tot aquí la millora seria subtancial); interpretant el significat d’una taxa d’atur negativa, és ben visible que a la major part de països fins i tot hi hauria feina per molta de la gent que ara mateix ni tan sols s’anima a buscar-ne –i que per tant queda registrada com a “inactiva”, enlloc d’“aturada”, de tant descoratjada.

Evidentment, tot plegat té un punt d’economia-ficció. En primer lloc, perquè el número de llocs de treball no és realment fix: d’una banda (Y), el propi repartiment del treball condueix necessàriament a canvis en el repartiment dels ingressos i la distribució de la renda, amb efectes sobre el nivell de la demanda agregada –nivell que també es veu afectat per les polítiques que, simultàniament, el Govern duu a terme.

D’altra banda (Q), podem esperar que una reducció de la jornada dugui a una intensificació dels ritmes de treball com a mesura compensatòria (ja sigui augmentant el ritme de producció a la fàbrica o, com és tan comú en el sector serveis, mantenint els objectius de vendes, recerca, comandes… sabent que el treballador ha interioritzat la necessitat de fer hores extraordinàries impagades pel bé de l’empresa) contra la qual, en tot cas, els treballadors s’haurien de mobilitzar –i això dependria, naturalment, de la consciència de classe, que més enllà de factors subjectius, dependrà de la reducció de l’atur que s’aconsegueixi o de si, junt amb el repartiment del treball, es reconstrueix una mica el marc de relacions laborals anterior per minvar la indefensió del treballador a l’hora de negociar convenis.

En aquest sentit, són interessants els debats que van suscitar les famoses ’35h’ franceses. Per a una part de l’esquerra, les condicions en què es van negociar les 35 hores (oferint àmplies contrapartides a les empreses en termes de flexibilitat a l’hora de negociar el marc de relacions laborals, recórrer a contractes precaris, reduir els salaris junt amb la jornada laboral…) situen aquesta reforma plenament dins el neoliberalisme convençut que dibuixaren les altres polítiques del Govern Jospin (vegi’s aquest text de Mouvement Communiste, o l’article de Sebastian Budgen a la NLR 17, 2002). Per la dreta, naturalment, qualsevol regulació és negativa (vegi’s aquest delirant article de The Economist, on la principal queixa sembla ser que els treballadors no s’esforcessin per compensar a l’empresa les hores de feina perdudes).

Bé, pel que ens interessa avui, les 35h van contribuir directament a la creació de 350.000 llocs de treball -menys dels 450.000 promesos, però així i tot una xifra significativa (font: Alternatives Economiques); conseqüentment, molts treballadors les feren seves, i les defensaren contra els atacs rebuts dels successius governs de la dreta.

El que és evident és que per una part important dels treballadors les reduccions de sou que acompanyaren les reduccions de jornada no foren benvingudes: de redistribució, però en parlarem dilluns vinent.

Treballant menys, treballem tots (I)

Aquesta nota sobre repartir el treball no té cap temptació “economicista”; Sanguinetti té raó quan escriu que l’obrer que no va a treballar a la fàbrica perquè li desagrada fa una crítica més forta al sistema econòmic que no pas la que va escriure Sraffa, per més necessari que sigui aquest darrer -i d’entre els clàssics del marxisme, El dret a la mandra no és menys fonamental que El Capital. Dit això, però, em sembla difícil avui obrir un debat sobre el repartiment del treball, i en general sobre el capitalisme, en les línies en que sorgí en el gauchisme –i això és per la perversa integració de les seves tesis en el discurs neoliberal (Boltanski i Chiapello, 2002).

El repartiment del treball penible als països capitalistes avançats s’ha fet deslocalitzant-lo allà on no és visible (fins que crema una fàbrica o s’esfondra una mina), oferint-lo a grups socials invisibilitzats (dones, migrants…), mecanitzant-lo sense que ningú es preocupi de l’atur que resulta o culpant a qui el duu a terme per no haver aprofitat les oportunitats educatives que l’Estat li proporcionava. Una altra reivindicació tradicional, la democratització d’aquestes i, en conseqüència, el repartiment dels treballs tècnics i intel.lectuals, no ha portat a una major llibertat: fins i tot les universitats i administracions públiques no escapen a la coacció empresarial a l’hora d’orientar la recerca i la política, o a la precarització de la seva mà d’obra; mentre que l’objectiu confès de la formació no és la d’expandir horitzons personals i desenvolupar les habilitats manuals i intel.lectuals de la gent, sinó millorar-ne l’ocupabilitat (employability), ferm mantra de l’OCDE.

De la denúncia de la burocràcia empresarial i les seves jerarquies, en favor del repartiment del treball de control i supervisió, hem passat a la descentralització sota diferents mecanismes: subcontractació a empreses amb jerarquies més curtes o falsos autònoms, utilitzant el mercat com alternativa al control burocràtic (pace Coase); o aprofondint l’autoidentificació dels interessos propis amb els de l’empresa. Ambdues tendències invisibilitzen o fan redundants bona part de les antigues cadenes de comandament, sense alterar la submissió del treballador. El sector públic, també, ha abandonat qualsevol temptació emancipatòria sota l’excusa de la denúncia de la burocràcia: més enllà de les privatitzacions, la gestió pública adopta criteris de gestió privada aprofitant la crisi de legitimitat d’un funcionariat rígid i de per vida en temps de precariat i atur massiu.

Finalment, l’alliberament del treball mercantil implícit en totes aquestes propostes ha degenerat, d’una banda, en la proliferació de contractes flexibles que sota la impressió d’augmentar les llibertats del treballador individual (temps parcial etc.) acaben donant una nova arma de disciplina laboral a la part contractant; i de l’altra en una relativa indiferència envers els treballadors, que caricaturitza les aspiracions de les classes subalternes a la igualtat a través de la falsa crítica a la societat de consum i al “progrés” econòmic.

Així, el llenguatge d’aquella rebel.lió ha estat plenament incorporat en el discurs dominant: la burgesia pot votar Grüne, i ningú se sent en contradicció –i si “repartir el treball” manté avui un to subversiu, és només perquè implica que l’atur massiu no és inevitable, quelcom que als anys ’70 tothom podia donar per fet, i no pas perquè es concebi un món laboral radicalment diferent.

Què ha passat en aquests anys? Doncs, senzillament, que després de la derrota del moviment obrer els ’70, que permeté la formació d’un exèrcit de reserva permanent (Kalecki), una part significativa de la gent té massa por de perdre la feina per pensar en cap altra reivindicació. És per això que aquí, per exemple, s’han defensat les polítiques keynesianes d’expansió de la demanda pública i (en la mesura que contribueixen al consum privat), dels salaris: no pas perquè créixer més sigui necessàriament desitjable (Sobre el PIB…), o perquè ens interessi associar el creixement de l’Estat social o el progrès dels salaris a les exigències d’eficiència econòmica (car ambdós series objectius defensables en termes d’equitat i benestar social ni que comportessin un estancament econòmic), sinó perquè sembla que només en una societat amb plena ocupació els treballadors poden plantejar amb una certa espontaeïtat (és a dir, sense un col.lapse previ de la societat tradicional i les seves formes de control) demandes socialment avançades (vegi’s el París i la Praga de 1968, la Polònia i la Itàlia dels primers ‘70 -d’aquesta darrera experiència n’escrivia David Carmona a La Directa del dimarts).

Mentrestant, cal endegar una llarg procès de formació, però donada la urgència de la crisi, no sembla que puguem evitar sobornar a la burgesia (en forma d’un retorn al creixement segons la matriu keynesiana) si volem millorar el benestar dels treballadors.

A Espanya, però, comença a ser lícit preguntar-se si el keynesianisme, per sí sol, pot ser una sol.lució al problema de l’atur -tant per la magnitud de les xifres de desocupació, com per l’extremisme reaccionari del capital de les diferents nacions del nostre Estat. Per això mateix, potser toca anar una mica més enllà i partir de l’eslògan: “Treballant menys, treballem tots” des de la perspectiva, que un dia es cregué superada, de garantir un treball i per tant un ingrés a tothom; però vist que d’un pròleg que volia ser de dues línies ja n’he fet una pàgina, ho deixo pel dilluns.

Bonzo

Durant les protestes turques, un company meu, professor de microeconomia, va perdre un ull per culpa de l’impacte d’una llauna de gasos lacrimògens incompetentment (?) disparada. Malgrat que coneixíem el cas, molts van inspirar-se indirectament per la premsa a l’hora de comentar-lo: Turquia és de facto una dictadura i Erdogan un sàtrapa o un califa o un sultà, segons l’estereotip orientalista que tinguéssim més a mà (ni en això som gaire precisos: gran visir, que era més obvi, no li ho vaig sentir a ningú); ergo els ferits a les protestes són màrtirs de la democràcia, lluita amb què ens podem solidaritzar amb la tranquilitat d’esperit de saber que nosaltres ja la vam completar fa algunes dècades.

Com cantava Moustaki: Circulez… Il n’y a plus rien à voir…

Quin sentit té, però, expressar-se així? L’AKP, el partit d’Erdogan, fou elegit democràticament –i és, a més, l’autor d’una i mil reformes que han desmantellat bona part de l’Estat militar que fins ben recentment s’erigia en tutor dels avatars del país (enllaç); havia negociat amb les guerrilles kurdes (enllaç) i s’han fet passos a favor de la llengua (enllaç); havia adoptat una política exterior progressiva a la zona (sí al referèndum de l’ONU sobre Xipre (enllaç); crític amb l’asfíxia que Israel imposa a Palestina (enllaç); favorable a la democratització dels estats de la regió (enllaç); impulsor, amb Zapatero, de l’Aliança de Civilitzacions (enllaç)…); ha presidit un fort creixement econòmic (enllaç) que, malgrat les seves limitacions (inevitables per la composició de classe del Govern i la tutel.la del FMI des de la crisi de 2001), ha aconseguit formidables progressos en el benestar dels més desvalguts –ja que, centrat en la construcció, ha estat un gran creador de llocs de treball i ha servit, de retruc, per renovar el parc de vivendes; i ha creat noves infrastructures que haurien de consolidar l’orientació exportadora i l’atractiu turístic del país mentre s’ha intentat una política industrial ambiciosa en determinats àmbits (Defensa, energia…) que si no ha aconseguit fins ara fer solucionar els problemes del dèficit exterior, almenys revel.la una certa ambició neo-desenvolupamentista.

És a dir, l’AKP ha governat d’una manera comparable a com ho han fet altres governs europeus -fins i tot les reformes més autoritàries: un sistema més presidencialista, limitacions al consum d’alcohol, una reconfessionalització de la societat… són homologables, respectivament, a les que caracteritzen França, Suècia i Polònia o Malta, sense que ningú parli de règims dictatorials en aquests països; i de manera més eficient i sovint més progressista que no pas els seus antecessors.

És per això que una reinterpretació dels fets sembla necessària, on l’èmfasi sigui en la insuficiència de les transformacions que l’AKP ha iniciat: la seva fidelitat a la política exterior dels EUA en assumptes com la guerra civil a Síria; els límits d’una política de desenvolupament que mantenint l’horitzó d’incorporar-se a la UE, es basa en indústries de baix valor afegit i, sobretot, en l’obra pública i la construcció de nous habitatges, que alimenten el deute privat i exterior –i que a més del seu impacte urbà, social i ecològic, només crea massivament llocs de treball sense formació acadèmica, frustrant les expectatives d’una joventut que tem, a més, l’atur massiu que derivarà de l’explosió de la bombolla; el conflicte entre laïcitat de l’Estat i religió pública; la continuïtat de velles estructures de la dictadura, que limita el reconeixement de la plurinacionalitat de l’Estat i el control popular de les institucions, mentre ampara l’activitat repressiva, ja sigui en el conflicte en les àrees remotes del país o en les comissaries urbanes.

Però expressats així, els temes són insoportablement familiars: són la crítica a una democràcia subordinada, econòmicament, als interessos neoliberals; i políticament, als dissenys d’una oligarquia i d’una burocràcia que només s’ha renovat parcialment des de la dictadura i que no dubta deixar la pròpia sobirania en mans d’altres Estats per avançar els pròpis interessos; i on en temes morals i d’educació plana, incomprensiblement en un estat no-confessional, l’ombra de la religió. Però vist així, és clar: ells i nosaltres vivim el mateix i volem el mateix, i per tant, si som coherents, també nosaltres hauríem de sortir al carrer, i és aquest pensament, com diu un amic d’Esmirna, el que la premsa ens vol evitar –i si algú, malgrat tot, surt i hi perd un ull, esdevé una víctima sense importància que el Govern és capaç, fins i tot, de negar (enllaç), enlloc de presentar-la com qui és: una heroïna com el meu company turc.

I si disfressem algunes protestes perifèriques, d’altres les mirem amb condescendència. Sobre Brasil, per exemple, El País va publicar un extraordinari article de Juan Arias (enllaç) tractant als manifestants de poc més que infants (més tard, adolescents) –al cap i a la fi, el PT ha bastit un estat del Benestar mínim que reparteix engrunes als més pobres sense que els més rics no deixin de fer-se més rics (enllaç), model que de passada, enriqueix als dirigents del partit (enllaç); és a dir, són punt per punt el PSOE de Felipe González: el partit que completa la transició “exemplar” des de la dictadura i “modernitza” el país -i no demaneu més, que vindrà una guerra civil o un cop d’Estat, com aquí (amb gran maduresa, afegiria el redactor que vol ascendir a columnista) vam saber comprendre.

A vegades, però, les distorsions són tan flagrants que institucionalitzen una espècie de dissonància cognitiva. Així, per exemple, sobre els fets de Tunísia, on la relativa “modernitat” de la societat i el seu Govern (dictadura molt menys repressiva que la dels nostre aliats d’Argèlia o, en forma monàrquica, del Marroc) transformava el fort impuls revolucionari que s’hi visqué en un espectre perillós. Per sort, els mitjans van trobar la manera exacta de referir-s’hi: estàvem davant l’expiació necessària d’un crim col.lectiu, la mort de Mohamed Bouazizi després de ruixar-se amb combustible i cremar-se de pura desesperació davant la impossibilitat de guanyar-se la vida (enllaç); acte prou simbòlic com per justificar, en el nostre imaginari, la rebel.lió que es produí -i alhora, prou llunyà per evitar que ens sentíssim directament interpel.lats per aquest relat.

I tanmateix, des de l’inici de la crisi, molta gent a Espanya ha provat de donar-se mort a l’estil bonzo, la majoria amb èxit, davant la indiferència col.lectiva: el 3 de juny, a Màlaga, un senyor perjudicat pels talls a dependència; al maig, a l’Ajuntament de la Ràpita, un noi; de nou a Màlaga, a l’abril, un paleta aturat i a Saragossa un senyor, a la Seguretat Social; al febrer, una dona s’immola en un banc de Castelló al crit de: “m’ho heu pres tot” i a València, un jornaler acomiadat; Màlaga, gener, dos hòmens, l’un aturat amb problemes econòmics, ; una altra senyora, l’agost de 2012, a Barcelona, dins un caixer; un noi d’Alcarràs, el juny de 2012; un indigent d’Arbúcies, al febrer, davant una comissaria; un altre sense-sotre d’Almeria, el setembre de 2011; novembre de 2009, un mallorquí, a la seu de CCOO a Ciutat; una desnonada d’Almeria, maig de 2009; febrer de 2009, un jove a Múrcia; un veí d’un barri pobre de Múrcia, davant d’un centre social, octubre de 2008; a l’abril, un altre home d’Almeria; al setembre de 2007, un home de Castelló, explícitament com a protesta econòmica…

… la llista no és exhaustiva, i n’he deixat fora alguns intents que he vist lligats a “problemes sentimentals”; en tot cas els mitjans no volen alimentar els suicidis econòmics -ni la revolta: però si fóssim coherents, caldria denunciar el crim en què tots estem ficats i derrocar un règim il.legítim, sord al patiment del poble, o bé admetre que, com a societat, ja ens està bé; i deixar de mirar amb suficiència i exotisme aquests països que, en les seves lluites, demostren fins a quin punt la genèrica superioritat moral d’Occident és o hipocresia, o imbecil.litat.

Profecies tecnològiques

Il.lustrant com la història fa dècades que es resisteix a avançar, l’altre dia un article a The Guardian rescatava una distòpia típica dels ’80: la d’una societat plenament robotitzada, on no hi ha lloc pels treballadors, creixentment obsolets per culpa de l’avenç tecnològic; o bé, com suggeria el New York Times, portadors d’habilitats devaluades i per tant necessàriament mal pagades -justificant-ne la creixent estratificació.

I com als ’80, el context ideològic de l’article és ben transparent: la duració de la recessió actual i les desigualtats que hi van associades es deurien a una transformació fonamental del capitalisme, i no pas (només faltaria, car la competència benevolent de la tecnocràcia com a grup, malgrat els seus errors individuals, no es posa mai en dubte) als interessos i els errors de qui guia la política econòmica. Ens hem de resignar, se’ns diu, al fet que el capitalisme desferma tensions productives que fan inútil bona part de la població; podem educar-los i (potser) garantir-los una renda mínima , però una part de la població activa és un excedent permanent, una càrrega a la que només podem oferir la nostra caritat victoriana –tal i com ja afirmaven la meitat dels malvats de les novel.les de Dickens, i els seus hereus del New Labour: adéu anhels de repartiment del treball i la riquesa, adéu gestió de la demanda agregada per lluitar contra l’atur.

Curiosament, hi ha una variant marxista del mateix argument: amb l’avenç de la mecanització la “composició orgànica del capital”, el ràtio entre “treball mort” en les màquines i “treball viu” en els obrers, creix; de manera que la misèria (l’atur) s’extè al mateix temps que cau la taxa de benefici, assenyalant la pròxima derrota del capitalisme –poc importa, per aquests escatòlegs, que si una tecnologia nova no garanteix almenys una taxa de benefici igual a la de la tecnologia en ús ningú no l’adoptaria, i que per tant aquesta tendència tècnica a la caiguda del benefici no existeix (Crisis Marxistes); o que la misèria no és el ferment automàtic de la revolució, sinó que ho és la consciència dels treballadors (Lucaks 1966, 1969).

D’altra banda, la dreta assenyala que un augment de la productivitat ens beneficia, en realitat, a tots. Més producte per treballador significa que podem dedicar més hores a l’oci sense disminuir el nostre consum, o consumir més (gràcies a salaris més elevats) sense augmentar les nostres hores de treball. Més encara, per a aquests ideòlegs, l’augment de la productivitat és la condició necessària per sortir de la crisi, i per millorar el benestar de la humanitat –llàstima que és precisament en nom de millorar la productivitat que el benestar laboral de molts treballadors es degrada dia a dia, o del progrès que sacrifiquem relacions socials essencials o desequilibrem la natura fins al punt que, en el mig termini, potser estem posant en perill la capacitat de reproducció de les societats avançades.

Seria més adequat dir, però, que la productivitat augmenta només el nostre potencial d’ingressos i d’oci, potencial que no té per què desenvolupar-se: no només perquè dependrà de com es reparteixen els guanys que podrien derivar-se’n (no cal repetir que la tecnologia no determina la distribució [Ortodòxia], sinó que ho fan les institucions socials), sinó perquè no hi ha necessitat que cap guany s’esdevingui. Així, un augment de la productivitat no es transforma necessàriament en un augment de l’ocupació o de l’economia, ja que el PIB creix si ho fa la demanda, i aquesta ha de créixer més que la productivitat si a més s’han de crear llocs de treball.

És un absurd comú a aquestes tres perspectives, però, considerar el desenvolupament tecnològic com un agent extern que la societat no pot controlar, guiar o combatre -una renúncia gratuïta a les forces del “mercat”. Les dècades ens permeten mirar als luddites amb condescendència, però no pas perquè la idea de frenar el canvi tecnològic fos en sí ridícula, sinó perquè les condicions de vida a Anglaterra eren miserables, i continuarien sent miserables avui si s’haguessin sortit amb la seva. Però als països capitalistes avançats, el progrès tecnològic sembla cada dia més redundant: puc entendre que enfront de la fam de la postguerra, la societat de consum americana fos el paradís; però ara que ja tenim xiclets, lleixiu futurista i Whatsapp, i cotxes tan potents que han de circular a 80 per entrar a Barcelona, potser no ens fa falta més -si és que ens feia falta tant.

No són (només) els bancs

Avui 1.882.339 treballadors es queden sense conveni d’empresa; mentre que un milió i escaig només ha aconseguit renovar-lo en condicions que, com a mínim, són més favorables a la patronal que les derivades de l’absència de conveni. Les conseqüències d’aquest triomf anunciat de la patronal (car en fou profeta el BOE), que els sindicats són massa tímids per combatre, les explicava molt bé Miguel Sánz Alcántara a En Lluita ara fa un parell de mesos: menys salaris, més precarietat.

Per coses de la vida, l’any passat estava vivint a Nova York (bé, a un barri de Nova Jersey on les delícies locals eren buñuelos, pandequesos, pandeyucas, pandebonos, arepitas de choclo, dulce de guayaba, jugo de guanábana i chocolate en agua) durant les protestes d’Occupy Wall Street [OWS].

Globalment, semblava que el moviment estigués preocupat per celebrar-se abans d’aconseguir res : sense ni un soupçon d’ironia, la gent es ficava a celebrar i cridar “This is what democracy looks like [Aquest és l’aspecte de la de la democràcia]” pel simple fet d’estar tots reunits en un plaça, fent xerinola, ignorant els brunzits dels helicòpters i les brigades antidisturbis que ens encerclaven a certa distància.

Unes setmanes després dels desallotjaments dels acampats, vaig veure molts dels cartells de les manifestacions en una sala de la NYU –quina pressa per enterrar el present! Per si la vida us sembla mancada de simbolisme, no era una exposició oberta a tothom; la majoria ens havíem de conformar amb veure els cartells i endevinar què es proclamava des del carrer, ja que no havíem pagat cap matrícula que ens permetés l’accés (limitar la ciutadania a un grup selecte de llicenciats sembla tan natural, que no sorprèn que la reivindicació més insistent d’OWS fos un abaratiment dels costs universitaris).

Jo l’hauria titulada: This is what neo-liberal democracy looks like indeed.

Potser no vaig saber estar als llocs adequats, i la meva experiència, com tota experiència, no pot ser sinó un testimoni parcial: però el que recordo era un moviment obsessionat per evitar la confrontació (durant bona part d’una manifestació per Manhattan, la consigna que més vam cridar fou: “Please, stay on the sidewalk [Si us plau, mantingueu-vos a la vorera]”) i per unes majories socials (“We are the 99% [Som el 99%]”) que a la pràctica condemnaven qualsevol discussió a dissoldre’s en una xerrameca eterna i múltiples contradiccions, enlloc de l’anhelada unanimitat.

I tanmateix, almenys dues reivindicacions van emergir amb certa força (sense que ningú, fins ara, les hagi recollit): la primera, potser inevitable vista la composició social de les protestes, millores en el finançament universitari i en particular, una reducció de l’endeutament dels estudiants; la segona, per extensió, una reducció en el poder de la banca i les finances, culpables als ulls de la majoria del desmantellament d’aquell Estat de progrès de la postguerra (almenys del que et prometien si eres blanc, home, heteronormatiu etc. i no havies de témer, dins o fora de les fronteres dels EUA, l’entusiasta fúria “anticomunista” del Govern de torn) i alhora, convenientment, un enemic prou petit per encabir-lo dins d’aquell ínfim 1%.

(Per ser justos: el 8,5% del PIB als EUA (2010, EU KLEMS) correspon a activitats financeres i assegurances, xifra que cau fins al 3,8% del PIB a Espanya (avanç de 2011, INE), i que també inclou els sous dels precaris que us atenen a la finestreta).

Sembla que els moviments socials d’aquí comparteixen aquesto odi particular –de l’esquerra transformadora a la socialdemocràcia light; arreu trobem qui dóna la culpa de la llarga nit neoliberal i la seva crisi als bancs: per sortir-ne (seguint, per exemple, els comentaris de l’influent Graeber 2011) toca un jubileu bancari que declari la bancarrota de parts substancials de “l’il.legítim” deute existent (hipotecari, públic…) [I si no paguem?], i que ens retorni a una societat més justa i eficient pel simple fet de trencar amb la càrrega de les finances; alliberant-nos de la seva corrupta influència sobre els partits, Governs i institucions internacionals.

La innegable força d’aquest discurs prové dels abusos evidents de les finances en els darrers anys: els privilegis i incentius envers les pensions privades; l’estafa de les preferents (combinada amb el blindatge dels crèdits de la banca espanyola); l’absurda legislació hipotecària que lliga als endeutats de per vida; el sanejament amb diners públics de les caixes per després regalar-les als grans grups bancaris; els indults oferts a alguns privilegiats (fins i tot vorejant la prevaricació, com en el cas Sáenz). Però ens equivoquem si pensem que és només un petit sector de la burgesia, el suposadament atàvic i anti-social capital financer, contra qui cal enfrontar-nos; i no, d’una manera més general, contra el poder del capital en tant que classe: correm, sinó, el risc d’invisibilitzar aquella població que pateix sense que les finances en siguin culpables (no només perden la casa els desnonats hipotecaris: també els llogaters sense ingressos), o de dedicar l’escassa energia política de les masses cap a un fals objectiu.

I és que no em sembla evident que les finances siguin la causa causans dels processos viscuts en les darreres dècades –o que la seva presència hagi tingut un rol purament negatiu. L’alternativa, en el context polític existent, a la bombolla immobiliària dels anys ’90 i ’00 l’estem vivint ara: l’atur de masses i una acceleració de la redistribució de les rendes laborals cap al capital [Redistribució i Crisi]. M’imagino que en el fons això també ho sap la gent que immediatament després de blasmar els bancs per tots els mals presents (ATTAC, típicament), els exigeix que reforcin la seva activitat obrint de nou l’aixeta del crèdit -demanda d’improbable efectivitat, vist que l’activitat dels bancs, contràriament a la imatge popular, no és especular amb deutes que no es pagaran, sinó oferir préstecs solvents; i en la situació macroeconòmica actual, aquests són rars (Crèdit).

Em sembla particularment absurd culpar exclusivament als bancs de les retallades en la despesa pública que ara mateix són el principal culpable de la recessió: en primer lloc, perquè és l’Estat que renuncia a l’impost com a font d’ingressos alternativa de la seva despesa, en benefici de la classe capitalista en el seu conjunt (Les alternatives…). En segon lloc, perquè els bancs només controlen el crèdit a l’Estat en la mesura que el banc central no intervé (i les instruccions d’aquest darrer a canvi del seu activisme van a) molt més enllà dels interessos de les finances, com quan suggereix una reorganització del món laboral en favor dels capitalistes com la que festegem aui, b) fins i tot en contra dels interessos de segments rellevants del sector financer, com quan exigeix als bancs perifèrics un sanejament dels balanços arbitràriament elevat –com comentava Mario Fernández a Capital– que els posa en desavantatge amb la competència estrangera tot debilitant el sistema financer global [Xipre]).

En tercer lloc, perquè les polítiques que l’Estat duu a terme avui són les mateixes que va dur a terme durant la crisi de finals dels ’70 o de principis dels ’80, o després de 1992, amb excuses que s’adapten segons la situació –però que generalment no es justifiquen únicament en la necessitat de sanejar els comptes públics, vist que el deute públic espanyol no és, ni ha estat mai, particularment elevat; sinó on té un rol essencial augmentar la “competitivitat exterior” [Els salaris…] de l’economia: un joc en què només és possible guanyar si algun jugador renuncia a participar-hi, i accepta els dèficits exteriors que provenen d’ésser l’origen de l’expansió de la demanda global; joc que convé a les burgesies nacionals, i no pas només al sector financer, per disciplinar la classe treballadora allà on, a diferència dels EUA, queda un mínim residu de combativitat.

És per tot això, que considero que el deute representa un antagonisme molt menys essencial per a l’esquerra que no pas la propietat privada dels mitjans de producció; i doncs, que és sobre la legitimitat i l’extensió d’aquesta darrera, en conflicte amb altres drets socials (una distribució justa, una ocupació decent…), que cal centrar la nostra crítica -i la nostra activitat.

Mitterrand

Què entenem per política keynesiana? Si llegim els diaris, hom diria que ser keynesià implica: a) ser favorable a la inflació; b) ser favorable a l’augment del deute públic. I com que la gent té un prejudici més aviat injustificat envers el darrer (com hem vist aquí) i que els autèntics motius de la inflació (el conflicte distributiu: Inflació) no es discuteixen mai, no és estrany que els keynesians tinguem una fama eterna de gestors irresponsables.

Irresponsables, i il.lusos. Al cap i a la fi, no va demostrar la “crisi del keynesianisme” dels anys ’70-’80, que les polítiques de contenció de la despesa pública eren la millor alternativa si volíem créixer?

Fa falta, si hem d’advocar per polítiques keynesianes, un treball revisionista sobre aquest període. D’una banda, teòric (Ortodòxia): raonar per què l’elevada ocupació de l’època d’or del capitalisme (1950-1973) poca cosa devia a una caiguda dels salaris o dels tipus d’interès que ara el neoliberalisme proposa (en forma d’una reforma laboral, l’acció del banc central etc.); sinó purament i senzilla al compromís de mantenir la demanda agregada en nivells compatibles amb la plena ocupació -i que per tant permitien que l’economia s’expandís al ritme de la productivitat laboral sense que l’atur augmentés.

Però sobretot, exigeix un treball històric que reinterpreti les polítiques econòmiques durant el període 1973-1983 i els seus efectes, tasca a la qual aquest bloc només pot contribuir pinzellades (sobre el Regne Unit, Itàlia, Espanya…). Avui, una més sobre el “darrer experiment de política keynesiana” dut a terme per un govern d’esquerres en un país capitalista avançat: els primers dos anys de Mitterrand (maig de 1981-març de 1983), als quals va seguir el tournant de la rigueur que la mateixa esquerra va imposar fins a la seva derrota el 1986.

Redactat el 1972, el Programme commun amb què l’esquerra guanyà el 1981, comprometia al Govern Mauroy a un programa ambiciós de reformes: les polítiques d’oferta s’inicien amb la nacionalització del sector bancari i una colla d’indústries amenaçades per la competència estrangera o altrament estratègiques (energia, electrònica, acer, components de l’automòbil…); les polítiques de demanda amb un augment de la despesa pública que situava a França a contracorrent de l’opinió econòmica del moment. Finalment, el Govern es comprometia a reduir les hores de treball i a augmentar els salaris, redistribuint envers els treballadors.

Nous avons beaucoup rêvé…, diria Mitterrand el 1983: la política d’esquerres era allò que volíem, i és amb gran tristesa que en constatem el fracàs -si no fos perquè va funcionar, i no fou més exitosa per la pusal.linimitat d’un govern i un partit plens fins dalt de futures icones del socioliberalisme (Rocard, Delors, Attali… Hollande).

Centrem-nos en la gestió de la demanda: l’augment del consum públic als pressuposts de 1982 es trobà per sobre del 4%, remarcable pel fet de produir-se contra les tendències europees (creixement de la despesa pública, AMECO), però no tant si considerem els augments amb què la dreta volgué reconciliar-se amb els francesos després del maig del 1968, o durant els ’70 per contrarrestrar els xocs del petroli:

Val a dir que malgrat els nous compromisos industrials adquirits, la inversió pública caigué gairebé un 1,7%, o sigui que l’augment total de la demanda pública fou un xic menor. Però malgrat aquesta timidesa, aquesta política fiscal aconseguí que l’economia passés de créixer un 0,08% el 1981 al 2% del 1982, més que no pas l’austera Alemanya, el PIB del qual continuà caient.

Com ja hem dit, però, les principals figures del PS estaven tan convencudes del fracàs del keynesianisme, que ni tan sols aquest fet els féu canviar de rumb. Convenientment, algú alertà del dèficit a la balança de pagaments (inferior, per cert, al de 2007, 2008, 2009, 2010…) que derivava de créixer més ràpidament que els rivals comercials. Una devaluació? Proteccionisme? I ara: el que calia era austeritat per disciplinar als treballadors i reduir els costs salarials.

Tot plegat, per a què? Com reconeixen Blanchard i Muet (1993), fins al 1987 no hi va haver cap millora en la competitivitat: i tampoc s’evitaren devaluacions el 1986 i 1987… Com es veu al gràfic, l’únic resultat d’aquestes polítiques four un retour à l’ordre de les rendes salarials encara més accelerat que l’europeu (rendes salarials/PIB, AMECO), exactament com ara succeeix a Espanya:

Per cert, el 1983 els EUA va sortir de la recessió i es va convertir en la locomotora de l’economia mundial durant la resta de la dècada. Endevineu com? (Creixement de la despesa pública, AMECO).

Gràcies, Reagan.

Límits de la renda mínima

Aquestes setmanes, es recullen a Catalunya firmes a favor d’una renda mínima renovada. La proposta naix a contracorrent -ja que, malgrat l’evident erosió de la situació social i econòmica dels darrers anys, el Govern de la Generalitat ha reduït els beneficiaris de l’actual Renda Mínima d’Inserció de 24.541 el 2011 a 23.123 el 2012 (Vilaweb), una tendència que Felip Puig vol consolidar (per si queda algun dubte que la crisi només és crisi pels pobres).

La iniciativa vol garantir un subsidi anual de 7.968 euros a tots els catalans, ingressos que substituirien totes les altres prestacions públiques (pensions etc.) d’import inferior. Un brindis al sol? No, segons els càlculs dels professors universitaris Jordi Arcarons, Daniel Raventós i Lluís Torrens a Sin Permiso; el gruix dels recursos vindria d’establir un tipus únic d’IRPF del 49,58% per a totes les rendes (treball, capital…) i sense deduccions -excepte per aquests 7.968 euros, que estarien exempts de tributació. Això vol dir que si algú cobra el salari mitjà català, 24.499 euros, acabaria ingressant 20.320 euros, més o menys com ara. A canvi, tothom tindria garantida una renta de supervivència, i fins i tot els treballadors més pobres (entre els quals els que cobren el salari més comú a Espanya: 15.500 euros) cobrarien més gràcies a aquest subsidi del que paguen en imposts; mentre que les llars més riques es veurien obligades a una contribució progressiva (i no com l’actual), fins a gairebé la meitat dels seus ingressos.

És probable que als economistes aquest disseny tributari els sigui familiar -però no pas perquè prové de l’esquerra, sinó perquè en féu bandera Milton Friedman, un dels intel.lectuals de la dreta més radical. Aquest viatge de la idea cap a l’altra vora de l’espectre polític, però, no és tan paradoxal com sembla: és una de tantes transformacions (benintencionades, això sí) del calidoscopi neoliberal.

El mateix número de Sin Permiso ens ofereix una defensa de la renda mínima per part de Guy Standing, economista de la SOAS i antic investigador de l’OIT, representant una visió dominant dins l’esquerra actual -una visió caracteritzada, en primer lloc, per un enorme fracàs de la imaginació política:

“ya no podemos esperar que los salarios crezcan de verdad en Europa. La globalización significa que nuestros salarios caerán hasta los niveles de las economías de los mercados emergentes”

És a dir, ens toca acceptar les reduccions salarials que imposin les “lleis del mercat“. Pel que fa a la lluita per un treball digne, també és cosa del passat:

“el futuro traerá muchos empleos, pero una parte creciente de éstos estarán mal remunerados y serán inseguros. Tenemos que aprender como sociedad a tratar esos trabajos como algo instrumental, no como algo que nos defina como seres humanos”.

Finalment, la “desmercantilización del trabajo“, entesa com una reorganització de la producció i la tècnica a nivell de societat, minimitzant els treballs desagradables i la fabricació de coses innecessàries esdevé una “desmercantilización de las personas“, entesa, merament, com la possibilitat individual de triar la renda mínima o treballar (exactament igual que en els models marginalistes), mentre el control de la producció i la distribució roman en mans dels capitalistes.

El problema és que un cop naturalitzem plenament algunes de les tendències dels darrers anys (l’augment de les desigualtats, la precarització de la mà d’obra, l’atur de masses…), en el fons estem legitimant l’ordre vigent. I en aquest sentit, l’exigència d’una renda mínima apareix com a contradictòria: com podem denunciar les injustícies de la societat si al mateix temps afirmem que les lleis que regulen aquesta societat són inexorables?

O altrament dit: si acceptem que la classe treballadora no té, ni tindrà ni tan sols la força de frenar l’augment de les desigualtats, l’empitjorament de les condicions laborals, la indiferència de l’Estat envers l’atur… amb quina força podrà demanar l’emancipació del treball assalariat i el repartiment massiu dels ingressos implícits en la proposta de la renda mínima? No seria per això que Milton Friedman podia defensar-la?

La visió de l’esquerra tradicional era ben diferent. I és que en el discurs de l’esquerra tradicional, no hi havia massa lloc per a una renda mínima. Dos dels objectius del socialisme eren la democratització (és a dir, el repartiment) del treball i la riquesa, de manera que tothom gaudís d’ingressos similars i la possibilitat de dur a terme feines desalienants (i contribuís en igual mesura a les tasques més penibles), demolint les jerarquies creades per l’organització capitalista (o burocràtica, en el comunisme) del treball i la distribució. Podien rebre una renda sense treballar aquella gent que no pogués dur a terme cap ocupació socialment útil (de manera transicional, en el cas que es tractés de gent que requeria d’una nova formació per continuar treballant, o permament, en el cas de jubilats o invàlids), però en cap cas aquesta es concebia com un “dret de ciutadania” absolut: precisament perquè la idea d’igualtat exigia que tothom (segons les seves capacitats) contribuís al procès social de producció, enlloc de refugiar-se a casa amb un subsidi. El dret, que també recull la Constitució, era a una feina, i una feina digna -quelcom de completament vigent; i que no passa per implorar una societat més caritativa, sinó per construir una societat diferent.

Declaració d’intencions

Definitivament, tal com apunta l’economistaexiliat, no volem que les nostres anàlisis provoquin un desànim paralitzant. Més aviat el contrari: volem posar de manifest injustícies clarament superables, així com el seu origen i possibles maneres d’afrontar-les, per motivar l’acció política sensata i efectiva.

En aquest sentit, crec que algunes de les reflexions de l’Amartya Sen a La idea de la justícia són pertinents. Primer, perquè identifica que certament el que ens mou no és que el món no és del tot just, sinó que hi ha injustícies clarament remeiables que volem resoldre. Si una calamitat no fos evitable no seria injusta. Doncs bé, aquí –com en tants altres llocs— argumentem que l’atur, els desnonaments, la pèrdua gradual a l’accés a l’educació i sanitat pública i de qualitat, de drets laborals, de poder adquisitiu dels salaris i de les pensions, etc., són evitables. Per tant, tenim raons objectives per l’optimisme: tenim la certesa que si actuem amb decisió i contundència podem canviar-ho.

Segon, perquè en Sen argumenta convincentment que la justícia té relació, en darrera instància, amb la forma en què les persones viuen les seves vides i no simplement amb la naturalesa de les institucions. Per més que s’obstinin a dir-nos que vivim en una societat justa i democràtica perquè tenim institucions formalment democràtiques, les polítiques actuals són injustes i antidemocràtiques pel simple fet afecten negativament les vides de la gran majoria de la població. Hem, doncs, d’exigir que les polítiques públiques siguin dissenyades i avaluades segons el seu impacte sobre la vida de la gent, i no sobre variables que com a màxim són instrumentals (dèficits públics, PIB, primes de risc, etc.).

Tercer, perquè Sen fa evidents els vincles estrets entre la recerca de la justícia i la recerca de la democràcia entesa com el govern per discussió. En aquest sentit, veiem molt clarament que l’al·lèrgia al debat públic dels nostres governants i les lleis injustes que promouen van junts (canvi de la constitució per introduir la doctrina del dèficit zero, canvis radicals respecte el programa electoral, etc., i tot sense cap mena de debat).

Ara, no es tallen a l’hora d’impartir doctrina i delegar decisions crucials a suposats experts (“per lluitar contra l’atur, cal que baixin els salaris i tenir un mercat laboral flexible”; “la bomba demogràfica fa insostenibles les pensions”, etc.). Aquestes doctrines estan, de fet, basades en algun tipus de raonament (la “llei de l’oferta i la demanda” que estableix que quan el preu d’una cosa cau –salaris—la demanda –de treballadors—augmenta; la ratio ocupats-pensionistes previsiblement disminuirà substancialment), però tal com intentem assenyalar en aquest bloc solen ser arguments defectuosos/dèbils/arbitraris/incomplerts/primitius. La millor arma contra la ideologia neoliberal i les seves creences és precisament l’avaluació crítica i objectiva que permet la disponibilitat d’informació i les discussions interactives; és, doncs, la democràcia. Precisament per això no volen ‘govern per discussió’; se’ls veuria el llautó. A més, el debat públic és imprescindible perquè les reivindicacions legítimes de grups minoritaris siguin ateses. Els desnonats en aquest país, per sort, no són majoria, però les seves raons han saltat a l’esfera pública i han guanyat l’empatia de la gran majoria de població. Això, i la seva mobilització potent i constant, és el que els fa forts.

En defintiva, volem informar, presentar els nostres arguments i incitar el debat amb l’objectiu final de promoure l’acció política sensata i efectiva. Vinga, doncs!

Interludi

Pel Burak

La crisi continua. L’atur s’enfila, al març, fins al 27,1% (a Catalunya, 24,5%), la carència material afecta, segons dades provisionals pel 2012, al 16,4% de la població (a Catalunya, 16,6%). Milions de treballadors estan a punt de perdre la protecció que tenen, o bé la malvendran per un plat de llenties. Res fa pensar que això s’hagi d’aturar: quinaeconomia parlava de “la dècada perduda“, però per què no “el ventenni perdut” (com al Japó?). Que hi ha marge per caure encara, no ho hauríem de dubtar: fins al 2014, es calcula que el PIB haurà caigut al voltant del 6-7%, poca cosa comparada amb l’experiència de l’Est d’Europa (p. 44) o de Grècia (camí del 25%) -potser no caurem tan avall, però no serà perquè a qui ens governa li importi la nostra situació.

Exacte.

Mentrestant, la revolució es fa esperar. Els sindicats negocien un pacte social, amb què justificar la caiguda de les pensions, o dels salaris, o de l’ocupació. Els joves emigren. Els moviments polítics, vells o nous, s’ocupen de les prioritats: el model d’Estat(s) i organitzacions internacionals, els formalismes de la representació democràtica. Les masses es mobilitzen -augmentant el seu consum de televisió fins als 271 minuts diaris. Els sondeigs anticipen una gran coalició PP-PSOE, i a Catalunya el magma criptoconvergent (el PSC lloant a Mas Colell, ERC donant suport al Govern…) s’exté més ràpidament que CiU no es desgasta: no és un mal que ens sigui propi; a Grècia, sembla que les forces d’esquerra tornarien a perdre les eleccions davant Nova Democràcia mentre Syriza “modera” el programa, i a l’Amèrica Llatina, els errors propis i la pressió forània auguren un gir cap a la dreta.

Les iniciatives internacionals consisteixen en una Comissió que es reivindica keynesiana, per exigir nous sacrificis. Suposo que cansat de fingir busca un canvi de rumb, el PP reconeix la seva afinitat ideològica amb vells enemics -signa un acord amb el PC xinès i amb Alemanya se’ns anuncia un un nou Pla Marshall (en el sentit, que, com l’original, caldrà emigrar per beneficiar-se’n), mentre de lluny sonen els tambors del lliurecanvisme amb els EUA.

Sí senyors: 5000 joves podran anar a estudiar i (d’acord amb les necessitats del capital alemany) potser treballar a Alemanya, els altres 955.000 aturats juvenils (16-25, març 2013), si us plau, circulin. Ja ho diuen els Gerrymanders, que potser no n’hi ha per tant.

Aquest paràgrafs introductoris, per cert, preferiria que els llegíssiu com un exercici d’estil. He volgut imitar el que fa un cert tipus de columnista d’esquerres, i la percepció que tinc de la tasca de dibuixants com el Roto: enviar missatges nihilistes sobre el futur de la nostra societat, que els mitjans comercials no tenen cap problema en fer seus, perquè són tan negres que conviden fortament a la inactivitat. Anomia: el propi Roto publica, al cap i a la fi, a El País fins quan els seus companys fan vaga, malgrat ser capaç de crítiques tan brillants com aquesta:

Bé, és probable que la lectura d’aquest bloc produeixi un afecte anestesiant (soporífer?) semblant, vist que identifiquem la present crisi amb 30-40 anys de derrotes i renúncies del moviment obrer i de mala inserció en l’economia global (Etxezarreta 1991, ed.), i que denunciem constament l’obscurantisme dels intel.lectuals, i els jocs que juguen (particularment vis-à-vis les institucions europees) els Governs per abdicar les seves responsabilitats democràtiques. Tot està tan fumut que sembla impossible canviar-ho.

Ets de classe treballadora? Robo respon: Clase obrera (dondé está, la, la, la)

I no és el que voldríem: aquest bloc té la voluntat d’informar per a l’acció política, i no pas d’indignar a la gent al seu sofà, intenció que compartim (o més aviat imitem, vist que al costat d’aquests, som un succedani) amb mil blocs personals i d’altres col.lectius com l’Observatorio Metropolitano, Novecento o Econonuestra, Economía Crítica i Cítrica, publicacions com Viento Sur o Mientras Tanto, La Hiedra, Nuevo Claridad, la Directa, Diagonal, les restes del naufragi de Público; o en anglès Naked Capitalism i Social Democracy for the 21st Century, per citar només alguns dels blocs, mitjans i espais d’actualitat i de reflexió teòrica d’esquerres que, mantenint certes diferències (val a dir que el nostre programa de mínims també canvia segons la situació) ens són essencials per comprendre la situació actual.

(N’hi ha molts d’altres, una llista exhaustiva seria impossible; per si us ha de servir de guia per destriar el gra de la palla, la línia divisòria entre esquerra i liberalisme es troba en aquest país en el debat sobre si el PSOE o El País (la lectura del qual cal mantenir, que si no caiem en l’autoconsum) van ser mai/poden esdevenir vehicles d’un programa econòmic d’esquerres (no, com ho confessa la pròpia Soledad Gallego-Díaz a Jotdown); la línia entre obscurantisme i reflexió teòrica la col.loco entre recitar texts antics i els intents de comprendre per què la burgesia bloqueja una sortida keynesiana a la crisi i si és millor per les classes treballadores dels països avançats arribar a una aliança en aquest punt, o bé cal pensar directament en el socialisme: del repartiment del treball a la nacionalització de la gran indústria).

Manel ens fa l’autocrítica.

Del que es tracta, dèiem, és d’actuar. La PAH ens demostra que l’activisme de carrer és ben actual i pot reeixir si s’hi participa amb prou vigor i amb una línia programàtica clara: és aquesta energia la que cal transmetre a les assemblees, les marees, els Fronts Cívics i Processos Constituents etc. Cal prendre el carrer i els Parlament(s), i especialment la feina: sindiqueu-vos o, almenys, colleu als vostres representants sindicals; militeu a un partit i participeu de les discussions estratègiques i ideològiques i mireu de convéncer al vostre entorn sobre la necessitat de mirar més enllà del centre-esquerra si les coses han de canviar.

Més que res perquè confiar en la benevolència dels estranys no ens salvarà.

L’especialització productiva i els dèficits comericals II

En altres posts he avançat la tesi que l’especialització productiva d’Espanya tendeix a generar dèficits comercials enormes cada vegada que l’economia creix a bon ritme, els quals acaben comportant dèficits substancials en la balança per compte corrent. Al final, els dèficits per compte corrent es solen reduir a base de devaluacions (avui amb l’euro ja no, però) i crisis econòmiques que deprimeixen la demanda interna, i per tant també d’importacions, que incentiven a col·locar els excedents als mercats exteriors.

En el següent quadre hi podeu veure algunes dades que donen suport aquesta tesi. En concret, el volum d’exportacions (X), importacions (M) i la taxa de cobertura (T.C.) pels 61 “productes” que componen el total d’una economia segons la classificació estàndard CCPA-96 Rev.1 pels anys 1995, 2007 i la variació d’aquestes variables entre aquests anys. (La taxa de cobertura mesura fins a quin punt els ingressos per exportacions són suficients per satisfer els pagaments per importacions. Es calcula, doncs, així: (ingressos per exportacions/pagaments per importacions) x 100). Les xifres en verd indiquen que el valor de les exportacions és igual o superior al de les importacions (és a dir, T.C. igual o més gran que 100), en taronja que és menor (T.C. < 100), i en vermell que la variació ha estat negativa.

S’hi pot llegir, per exemple, que tot i l’augment de les exportacions en 22 dels 23 productes industrials, la taxa de cobertura en 18 va caure. A aquest agreujament dels dèficits en béns manufacturats s’hi ha d’afegir que, si bé les exportacions de serveis han augmentat, en general encara ho han fet més les importacions. Així, els productes espanyols el 2007 es venen tant o més bé a l’estranger que el 1995. El problema sembla ser, doncs, que a mesura que hi ha més calers i passa el temps es tendeix a demandar més un tipus de béns que aquí no es produeixen. L’exemple típic és el dels cotxes: Espanya, tot i ser una potencia mundial en la producció de cotxes, la taxa de cobertura dels “vehicles automòbils, remolcs i semiremolcs” el 2007 va passar a ser inferior a 100. Així, produir sobretot cotxes de gama mitja-baixa mentre que cada vegada se’n demanden més de gama mitja-alta no surt a compte en termes de balança exterior.

Què més hi veieu?

Font: WIOD

Demanda i tipus d’interès

La missió més important del BCE és la d’alimentar la liquiditat dels bancs i dels Estats de l’Eurozona. És el seu “fracàs” en aquests dos àmbits, forçant reestructuracions bancàries i crisis de crèdit públic a la perifèria de l’Eurozona (sovint al mateix temps, com a Xipre) que li han permès dirigir, sense cap mandat, la política econòmica d’aquests països; i és aquí on caldria centrar l’atenció de l’opinió pública.

Tanmateix, l’atenció dels mitjans se centra en petits canvis d’un quart de punt del tipus d’interès, celebrats com si ens hi anés la vida. En dues entrades (crèdit i inflació) hem criticat ja algunes de les nocions sobre l’acció del banc central, i avui voldria cloure l’estudi de la política monetària segons el marginalisme parlant de les formes en què el tipus d’interès hi intervé per determinar la inversió i les exportacions.

Pel que fa a les exportacions, l’argument és més o menys aquest: entre dues zones monetàries, la taxa d’interès real ha de ser la mateixa (si hi ha llibertat de moviments de capital), sinó els inversors fugiran cap a la zona monetària on poden fer més diners. Per tant, una zona només pot mantenir un tipus d’interès més baix si la seva moneda s’aprecia enfront de l’altra, de manera que una inversió en dòlars, posem per cas, rendeixi l’equivalent a una inversió en euros. Això implica que el país amb interessos més elevats té una moneda que es deprecia, augmentant les exportacions -a costa de la demanda interior.

Més enllà de la validesa conceptual d’aquestes afirmacions (cal recordar que les exportacions, no depenen només dels costs relatius, sinó de la tecnologia i de les taxes de creixement relatives) sabem molt poca cosa de com els tipus de canvi evolucionen d’un període a l’altre, i no sembla que puguem privilegiar els tipus d’interès per explicar-ne l’evolució (Smithin 2002-2003). Almenys, sembla possible que un país amb els interessos més elevats atraiés inversions especulatives, en un cercle viciós d’interessos elevats i apreciació de la moneda (Shaikh 2009, introducció).

Pel que fa a la inversió, a un tipus d’interès més baix li correspondria, segons el marginalisme, un nivell d’inversió més elevat, perquè abarateix el cost del “capital” respecte al “treball” i indueix a les empreses a instal.lar més capital fix. Val a dir que l’argument no és del tot persasiu –fins i tot al pur nivell teòric, és possible que un tipus d’interès més baix encareixi el cost del “capital” respecte al “treball” (Sraffa 1960).

Els estudis economètrics (Dejuán i González 2010) suggereixen també dificultats en aquesta interpretació: generalment, conclouen, el tipus d’interès és una variable irrellevant o de molt poc pes per a la inversió. Personalment, però, dubtaria de la teoria marginalista de la inversió fins i tot si els estudis empírics demostressin efectes significatius dels canvis de tipus d’interès –perquè segurament són només un lligam indirecte que captura els canvis directes en les expectatives de demanda final que guien la inversió, i no pas efectes tècnics marginals. Al cap i a la fi, important com és el canvi tecnològic, no té pas lloc per canvis en els preus relatius, sinó per la introducció de noves maneres de fer més eficients que les velles a qualsevol nivell d’interès (cf. Kaldor 1955-56).

En alguns models, aquesta falla estadística s’excusa invocant els efectes compensatoris que té sobre l’estalvi el tipus d’interès: si el tipus d’interès augmenta, els estalvis privats s’incrementen i per tant (si no els absorbeixen perniciosos dèficits públics) la inversió augmenta -ara bé, per desgràcia, els estudis economètrics demostrant relació entre estalvis i tipus d’interès són encara més difícils de trobar (Taylor 2004).

En la literatura econòmica keynesiana, i fins a un cert punt marxista, són altres efectes els que han centrat l’atenció dels investigadors. Sense ànims de ser exhaustius, tres elements semblen particularment importants.

En primer lloc, l’efecte-riquesa (Brenner 2004). En aquest cas, una caiguda dels tipus d’interès augmenta, per arbitratge, el valor dels actius de les famílies (cases, accions), i les indueix a consumir més. Tot i que la importància de l’efecte riquesa és indubtable, cal fer patent que no és automàtic, i que cap bombolla no dura indefinidament.

En segon lloc, trobem arguments com el de Pivetti (1991), que defensa que el tipus d’interès que fixa el banc central és essencialment una variable distributiva primària. Els capitalistes poden triar entre invertir en actius financers o actius reals (capital) i per tant han d’obtenir una taxa de benefici semblant en la seva inversió empresarial de la que poden obtenir en els seus dipòsits financers (potser una mica més, en el primer cas, per compensar el major risc i menor liquiditat d’una inversió real).

En principi, doncs, un augment del tipus d’interès té com a efecte immediat una caiguda de salaris –i l’efecte inmediat d’una caiguda de salaris és una caiguda del consum. Per tant, tipus d’interès més elevats tindrien un efecte recessiu.

Aquesta teoria, però, és controvertida. Els tipus d’interès dels bancs centrals solen situar-se molt per sota dels de la taxa de benefici, i aquesta ha demostrat tenir una tendència pròpia, raó per la qual caldria tenir en compte altres determinants de la taxa de benefici (com la pressió salarial) que poden operar en direccions contràries.

Finalment, hi ha els autors que emfatizen que el tipus d’interès afecten la distribució secundària, és a dir, entre deutors i creditors (Palley 1994). Atès que els creditors solen ser agents amb una tendència més elevada a estalviar (i per això fan crèdit), una caiguda dels tipus d’interès, afavorint als deutors, tendeix a afavorir el consum –operant, per tant, en la mateixa direcció que en el primer cas.

Aquesta teoria és convincent, però necessàriament parcial. Godley i Lavoie (2007) afirmen que en alguns períodes (per exemple, la Itàlia dels ’80), els tipus d’interès elevats van tenir com a resultat una expansió de l’economia, perquè van augmentar la despesa financera de l’Estat en favor de la vasta massa d’assalariats que disponien de bons del tresor, afavorint-ne el consum –temps aquells en què l’augment del pagament d’interessos no induïa als Estats a reduir els altres components de la despesa pública, per compensar.

Cal aclarir que un punt de debat és fins a quin punt el banc central pot efectivament influenciar el nivell dels interessos generals de l’economia. Molts autors donen per fet que un augment dels tipus d’interès del banc central es transmet immediatament al preu del crèdit (Lima i Meirelles 2007), però Park (2002) ens recorda que els bancs privats fixen els diferencials entre interessos en dipòsits, préstecs del banc central i crèdits en un esforç per mantenir la taxa de benefici “normal”. En aquest cas, la transmissió no té per què ser immediata, sobretot en sistemes/èpoques on el banc central juga un paper menor en la provisió de liquiditat a la banca privada, i es pot veure influenciada (i fins i tot més que compensada) per canvis en la taxa de benefici del sector bancari.

D’altra banda, cal recordar que el banc central i el sistema financer poden fixar interessos nominals, però que els interessos reals dependran d’una taxa d’inflació sobre la que només exerceixen una influència imperfecta.

Potser per totes aquestes incerteses, que impliquen fortament que els efectes de la política monetària són minsos i contradictoris mentre que la política fiscal és sempre més efectiva (en tant que permet expandir la demanda directament) (Arestis i Sawyer 2003), hi ha autors keynesians que defensen l’existència de nivells “naturals” on ancorar els tipus d’interès (cf. Rochon i Setterfield 2007), enlloc d’usar-los com a mecanisme d’estímul o estabilització econòmica, entre els quals la possibilitat de deixar-los permanentment al 0%: personalment, és una opció que no em desagrada.

Indicadors del treball mercantil i les reformes Hartz IV

El treball mercantil és un dels elements bàsics que determinen les condicions de vida de la gran majoria de la població: influeixen decisivament en l’esperança de vida, grau de realització i plenitud personal, possibilitats de consum, estatus social, etc. Així, no és estrany que quan ens presenten alguna persona la primera pregunta que li solem posar per fer-nos una primera idea de amb qui tractem sigui: “a què es dedica?” Tampoc ens hauria de sorprendre que estudis científics concloguin que l’atur causa danys psicològics, pèrdua d’autoestima i habilitats, més malalties i morbiditat, pertorbacions ens les relacions familiars i vida social, enduriment de l’exclusió social, accentuació de les tensions racials i asimetries de gènere, etc. (vegeu les referències a Sen 1997). Tot això ho vivim.

Disposem d’un bon grapat d’estadístiques que ens permeten inferir prou bé l’evolució de la quantitat i qualitat del treball mercantil (vegeu, per exemple Muñoz de Bustillo et. al 2011). Malauradament, massa vegades ens centrem exclusivament en el número d’aturats, d’ocupats, d’actius i de persones en edat de treballar, amb les quals es calculen la taxa d’atur, d’ocupació i d’activitat. Aquests són sens dubte indicadors imprescindibles, però cal complementar-los sempre. En cas contrari, podem cometre errors tan garrafals com anomenar ‘miracle de l’ocupació alemanya’ a l’expansió de la precarietat laboral a Alemanya i voler promoure-la aquí.

Se’ns sol explicar que després de les reformes (neoliberals) de l’Schröder (l’Agenda 2010, Hartz IV), el ‘mercat’ laboral alemany va passar d’estar malalt a ser dels més dinàmics de la UE. Ens diuen insistentment que “entre el momento en el que hay que tomar las decisiones difíciles y el momento en el que las reformas entran en vigor y se plasman los resultados transcurre cierto tiempo. En algunos casos —como en Alemania—, ese intervalo puede ser de hasta cinco años. ” (Schröder i Delors 2013). Les estadístiques convencionals semblaria que confirmen aquesta diagnosi:

Font: Eurostat, LFS.

El que no diuen, però, és que a Alemanya avui es treballa si fa no fa el mateix número d’hores que el 1995:

Font: Eurostat i INE, Comptabilitat Nacional.

Veiem que a Alemanya hi ha uns 3,8 milions d’ocupats més el 2012 respecte el 1995, si bé el número d’hores treballades és gairebé idèntic. Com pot ser? Doncs senzillament perquè s’ha redistribuït el treball: s’han destruït llocs de treball a temps complert que s’han vist més que compensats pels de temps parcial. De fet, però, no s’ha redistribuït el mateix tipus de feines amb les mateixes condicions laborals, sinó que:

El aumento del empleo registrado en los últimos años, que se vende como un “milagro”, se registra sobre todo en el sector precario. El sector de salarios bajos que en 1995 implicaba al 15% de los trabajadores emplea hoy al 25%, a uno de cada cinco trabajadores, y se ha expandido tres veces más rápido que el sector tradicional. El 42% de ex empleados del sector tradicional que han perdido su empleo encuentran trabajo en el sector de salarios bajos. Sólo un 15% de los parados de larga duración fueron contratados en 2011 en el sector tradicional. La estadística oficial, que ha barrido debajo de la alfombra a por lo menos un millón de parados (no inscritos en la Agencia de Empleo, mayores de 57 años, [aturats en cursos de formació], etc.) informa que el 71% de los nuevos empleos son “atípicos”, es decir precarios, parciales, temporales, “autónomos”, etc. Hay 8 millones de empleados a tiempo parcial, con contrato limitado, minijobs, autónomos, etc. (Rafael Poch 2012)

Més desigualtat i precarietat, i no pas més necessitat global de treball, ha estat, doncs, el resultat real dels esforços per desmantellar el que es sol anomenar model alemany, el qual

could be characterised as a combination of economic dynamism and low social inequality. With the aid of generalising institutions, such as the industrial relations system, labour law and the welfare state, the strategy of high value added and high-quality production in a manufacturing sector geared to producing for the global market, which was fostered by long-term relations within capital and between capital and labour, worked to the advantage of the economy as a whole and of broad sections of German society.(Lehndorff 2010, p.89)

Per contra, són precisament les institucions que han sobreviscut a les reformes les que han demostrat ser crucials per mantenir l’ocupació tot i la davallada brutal de la producció alemanya (major que a Espanya, per exemple): el treball a temps reduït i subvencionat, el dret dels representants dels treballadors a les grans empreses a la codeterminació, etc.

En definitiva: 1) El treball mercantil és massa important  com per analitzar-lo només a partir dels indicadors típics. Per sort, tenim a l’abast d’un clic conjunts d’indicadors que ens permeten fer-nos una millor idea de l’evolució real del treball mercantil, com per exemple els del Barómetro Social de España, l’Indicador de Qualitat del mercat de Treball (IQT) a Espanya (a més de l’EPA, l’Enquesta de Condicions de Vida, l’European Working Conditions Surveys, etc.). 2) El conjunt de reformes Hartz IV no van crear ocupació, sinó desigualtat i precarietat. Aquests són precisament els mateixos resultats que està generant aquí l’última reforma laboral. Més valdria inspirar-nos en el model alemany tradicional.

Inflació

La teoria d’inflació de l’ortodòxia és la famosa teoria quantitativa de la moneda. Un augment de la inflació tindrà efectes expansius sobre l’economia si disminueix, en aquest context, els salaris reals o el tipus d’interès real -però de Krugman a Friedman, pels marginalistes hi ha consens que aquest efecte només és de curt termini.

La teoria quantitativa de la moneda és aquesta:

M=kYP

Bé, fins aquí no hi ha cap teoria. Només una identitat comptable, on M és la quantitat de moneda, Y el nivell de la producció, P el nivell de preus i k una variable anomenada “velocitat”. Tal com explica molt bé Eduardo Garzón, per tenir una teoria cal assumir que la quantitat de moneda que una economia necessita està en proporció estable (k) al nivell real de la producció (Y) i al nivell de preus (P). Si k i Y són fixos, és evident que un augment de M repercuteix directament sobre P.

Per si no ho heu entès, aquí teniu un vídeo del BCE.

A Y, però, la determina el nivell de la demanda agregada (i per tant, no és fixa). I k i M es determinen residualment segons les necessitats de crèdit que corresponen a (Y,P) -com ja vam explicar aquí.

I P? Per començar, cal recordar que rebutgem la idea que els preus igualin oferta i demanda, i que són indicadors d’escassetat, eficiència, etc.; els preus són, generalment, l’expressió d’un conflicte distributiu. Suposem que per produir una unitat d’un bé calen “l” hores de feina, pagades al salari “w”, i “a” unitats del mateix bé (el cas general el trobareu aquí: Sraffa 1960, Kurz i Salvadori 1997) sobre els quals (en una economia capitalista) es calcula un marge “r”, més o menys uniforme entre sectors (Semmler 1984). El preu “p” equival a la suma dels costs laborals, més els costs del capital adquirit al període anterior. Per tant:

p=(1+r)ap(-1)+wl

Si w, (a,l) i r són constants (és a dir, respectivament, els salaris nominals, la tecnologia, i la taxa de benefici nominal són constants), aquest sistema condueix a un equilibri sense inflació (Boggio 1992), és a dir p=p(-1). On:

p=Beneficis+Salaris+Costs=rap+wl+ap

Hi ha dues tendències, però, que tendeixen a canviar els valors d’aquestes constants. La primera és el progrès tecnològic, que fa caure (a,l). Atès que el sistema capitalista excel.leix a desfermar el canvi productiu, hom esperaria que els preus caiguessin constantment –com era efectivament el cas en el s. XIX.

Però el fet és que a partir del segle XX, els treballadors s’han acostumat a demanar augments en els seus salaris –augments que, si se situen per sobre l’augment de la productivitat, els empresaris només poden concedir si redueixen la seva taxa de benefici: i en això, naturalment, no solen transigir, raó per la qual responen augmentant els preus.

Generalment a aquest augment de preus respon un nou augment de salaris etc. A vegades, l’Estat fa d’àrbitre: redistribuint la càrrega impositiva castiga o corregeix els excessos d’un o un altre bàndol, i fixant la política salarial (ja sigui directament, amb el salari mínim, o indirectament, amb les guies ofertes per la fixació del salari públic o els acords de la negociació col.lectiva estatal), orienta el conflicte en una o altra direcció. No cal ni dir que és per aquest motiu que els Estats amb una orientació “corporativa”/intervencionista (com Alemanya i el Nord d’Europa) tenen taxes d’inflació inferiors a economies com l’espanyola o la britànica.

A vegades, però, la inflació degenera en una espiral fora de control. És el cas, notablement, després d’una guerra, quan la destrucció de l’economia pot assimilar-se a una situació de regressió tecnològica. En aquest cas, cal que beneficis i salaris caiguin fortament, però es difícil arribar a un acord sobre quin seria el repartiment just: treballadors i capitalistes intenen defensar les seves rendes els uns a costa dels altres exigint cada cop increments més fabulosos –el resultat és la hiperinflació, un fenomen molt perillós que condueix al desmantellament de l’economia productiva, ja que surt més a compte especular que produir. Fenòmens semblants s’observen si es produeixen canvis molts bruscs en les relacions d’intercanvi (per exemple després de les crisis del petroli i el deute extern dels ’70-‘80), que obliguen a la població a acceptar un “empobriment” exterior que bé cal repartir-se.

Tot i que difícilment rellevant en un moment com el nostre (l’IPC d’abril és de l’1,4%, per sota del 2% que el BCE considera desitjable), podem preguntar-nos què hauria de fer l’Estat si la inflació comencés a elevar-se perillosament.

Una possibilitat és el control directe dels preus i dels salaris, com es va fer (i amb força èxit) als EUA durant els anys 1939-1945 (Galbraith 1980). El problema és que en una economia oberta això implica l’ús d’aranzels i quotes, instruments des quals no disposen tots els Estats. Un control prolongat d’aquest tipus, a més, pot introduir greus distorsions: per exemple, una reducció de la qualitat d’allò que es produeix per tal de maximitzar el benefici, o una distorsió de l’economia pels recursos destinats a garantir el control (per part de l’Estat) i a evitar-los (per part de les empreses).

Això no vol dir que controls més modests no puguin ser efectius. L’anunci de congelacions generals dels preus per Nixon (el 1971) o per Mitterrand (Lipietz 1984) van reduir el ritme d’inflació, no només durant els mesos en què van estar en ús, sinó immediatament després. A Llatinoamèrica, controls de preus semblants estan actualment vigents a Veneçuela -i a Argentina, on fa temps que són bastant comuns: en aquest gràfic de focoeconomico es pot veure com els controls són força efectius durant el temps que s’implementen i que disminueixen, generalment, el ritme de creixement de la inflació un cop s’aixequen, si bé en cap cas aconsegueixen una estabilització permanent dels preus al voltant dels nivells assolits durant el control.

Atès, però, que aquesta política atempta contra la lògica descentralitzada del capitalisme (i quan parlem de “lògica descentralitzada” parlem del dret dels capitalistes a decidir per la societat en conjunt quina és la remuneració a la que tenen dret), no solen durar. En aquest sentit, no escapa a ningú que si bé l’Estat a Espanya ha coordinat la política salarial per evitar augments massa elevats (matant el conflicte distributiu a l’arrel), les rendes laborals elevades i la taxa de benefici ha escapat a qualsevol control prolongat.

Una reflexió final sobre els intents purament “monetaris” de control de la inflació, els únics dels quals els banc centrals podrien recollir-ne el mèrit. L’un, raó per la qual existeix una moneda única, és fixar un tipus de canvi improbablement elevat. D’aquesta manera, els empresaris del Sud s’havien de veure obligats a acceptar una taxa de benefici més baixa o a disciplinar la seva classe treballadora si volien seguir sent competitius. Com demostra l’experiència espanyola, però, no és una estratègia gaire efectiva, que només acaba funcionant quan la destrucció de bona part de l’economia produeix un atur tan elevat que els treballadors accepten de grat reduccions salarials (com passa ara).

Anàleg juí podem fer de l’experiència monetarista, que havia de controlar la inflació amb un tipus d’interès ben elevat. En un entorn recessiu, al final va ser l’atur massiu aconseguit entre 1979 i 1983 que va servir per disciplinar amb força la classe treballadora –i d’aquí fins als nostres dies.

Sobre el PIB i la qualitat de vida, una introducció

En les pròximes entrades vull intentar aclarir què mesuren ben bé algunes de les estadístiques convencionals i les possibilitats que ens ofereixen per analitzar les múltiples cares del podem considerem qualitat de vida. L’entrada d’avui vol ser senzillament introducció/motivació.

Els economistes massa vegades equiparen desenvolupament econòmic amb creixement econòmic tal com el mesura el PIB i, al seu torn, creixement econòmic amb benestar material o nivell de vida. Per exemple, el guanyador del Premi del Banc de Suècia (aka Nobel d’economia) Robert L. Lucas afirmava “by the problem of economic development I mean simply the problem of accounting for the observed pattern, across countries and across time, in levels and rates of growth of per capita income” [mesurat com a PIB per capita](1998, p.1).  En aquesta mateixa línia, El New Palgrave Dictionary of Economics (2a ed.) defineix creixement econòmic com “the increase in a country’s standard of living over time … typically measured as the change in per capita gross domestic product (GDP)”.

Semblaria, doncs, que l’èxit de les polítiques públiques quedaria ben resumit per l’evolució  del PIB. Ara bé, només fa falta una mica de sentit comú per veure que el creixement del PIB no té perquè anar aparellat amb desenvolupament econòmic, i encara menys amb millores en el nivell de vida. En Robert Kennedy va expressar-ho amb eloqüència:

Too much and for too long, we seemed to have surrendered personal excellence and community values in the mere accumulation of material things. Our Gross National Product . . . if we judge the United States of America by that . . . counts air pollution and cigarette advertising, and ambulances to clear our highways of carnage. It counts special locks for our doors and the jails for the people who break them. It counts the destruction of the redwood and the loss of our natural wonder in chaotic sprawl. . . . And the television programs which glorify violence in order to sell toys to our children. Yet the Gross National Product does not allow for the health of our children, the quality of their education or the joy of their play. It does not include the beauty of our poetry or the strength of our marriages, the intelligence of our public debate or the integrity of our public officials. It measures neither our wit nor our courage, neither our wisdom nor our learning, neither our compassion nor our devotion to our country, it measures everything in short, except that which makes life worthwhile. (citat a Krueger et al. 2009, p.10)

Tot plegat és molt conegut i no té res de nou; ja Aristòtil emfatitzava que “[e]videntment, la riquesa no és el bé que estem buscant, perquè només és útil per altres propòsits i per altres motius”. De totes maneres, però, es sol argumentar que:

1) la correlació entre PIB i desenvolupament econòmic i nivell de vida és sempre tan estreta que a efectes pràctics aquesta equiparació té sentit, i

2) el PIB és un indicador objectiu del nivell de vida.

Doncs bé, cap d’aquestes afirmacions és certa. Respecte el punt 2), en Kuznets, un dels pares de la comptabilitat nacional, no ho podia dir més clar:

“For those not intimately acquainted with this type of work [national accounting] it is difficult to realize the degree to which estimates of national income have been and must be affected by implicit or explicit value judgements.” (Kuznets in National Income, 1919-1938; quoted in England 1997, p. 374)

Respecte el punt 1 (i també el 2), el famós Informe Stiglitz-Sen-Fitoussi evidencia clarament les limitacions del PIB com a indicador del comportament de l’economia i de benestar material. Aquí només vull posar un exemple que ja fa temps vaig llegir a Development as Freedom de l’Amartya Sen: Els afro-americans tenen de mitjana un poder adquisitiu molt superior al dels xinesos, però la seva esperança de vida és significativament inferior. Podem considerar, doncs, que els afro-americans tenen un nivell de vida més elevat tan sols perquè els seus ingressos ho són?

Crec que l’Stiglitz-Sen-Fitoussi tenen raó quan afirmen que:

those attempting to guide the economy and our societies are like pilots trying to steering a course without a reliable compass. The decisions they (and we as individual citizens) make depend on what we measure, how good our measurements are and how well our measures are understood. We are almost blind when the metrics on which action is based are ill-designed or when they are not well understood  (p.9).

És per tot això que en les següents entrades intentaré  clarificar ben bé què mesuren algunes de les estadístiques convencionals i posar de manifest que amb les que ja disposem podem afinar més en l’anàlisi de l’evolució del nostre nivell de vida.

Redistribució i crisi

Seguint la sèrie iniciada per quinaeconomia, val la pena constatar que des de l’inici de la crisi, alguns s’han sacrificat més que d’altres.

L’índex de Gini és una de les mesures clàssiques de la desigualtat de la renda. Sense entrar en detalls sobre el seu càlcul, només cal recordar que com més elevat és, més desigual és la societat que representa:

El gràfic de dalt mostra que no només l’índex de Gini és inusualment elevat a Espanya, respecte a la mitjana europea, sinó que és un dels pocs països en què aquest creix (i de manera força pronunciada) durant la crisi -almenys fins al 2011, però poc ha canviat des d’aleshores.

La mateixa conclusió podem traure d’aquest gràfic, que compara els guanys del 20% més ric de cada país amb els del 20% més pobre:

L’increment de la polarització de la renda és tal que Espanya ja encapçala aquest indicador, amb el 20% més ric guanyant, de mitjana, gairebé 7 vegades el que guanya el 20% més pobre.

Un augment de la desigualtat pot ser compatible amb un augment de la renda de tots els ciutadans si l’economia creix -però Espanya és un dels pocs països de l’UE-27 on els ingressos per càpita va caure entre 2008 i 2011:

(Fico tots els països de l’UE-27 perquè a vegades se’ns oblida fins a quin punt són importants les diferències entre Estats membres i, conseqüentment, fins a quin punt és essencial un ampli programa de desenvolupament i redistribució si la “ciutadania europea” ha de tenir algun sentit. El 2011, a Bulgària -un país que no figura excessivament en els relats de la crisi- un 46% dels ciutadans vivia en cases excessivament fredes, només un 49% podia menjar carn, peix o equivalents vegetals almenys un cop cada dos dies, i el 31% devia el gas, l’aigua, la llum o la casa dels mesos passats -32% a Grècia).

Si els ingressos han caigut i la desigualtat ha augmentat, doncs, la crisi ha d’haver afectat desproporcionadament a les rendes més baixes. Podem afinar més: suposem que ordenem els ciutadans espanyols en grups de renda -concretament per decils, és a dir, dels ingressos del 10% més pobre al 10% més ric. Aquesta és la renda mitjana de cada grup, el 2008 i el 2011:

És ben visible que l’empobriment afecta desproporcionadament els grups més marginats (i per tant, menys visibles) de la societat, amb els quals la inexistent classe mitjana no empatitza; potser per això s’accepta amb més facilitat el sacrifici de qui menys té que l’enriquiment de qui ja té massa: mentre que els ingressos del 10% més pobre cauen, de mitjana, un 30%, en la misèria més brutal; la mitjana d’ingressos en els tres grups més privilegiats s’incrementa des de l’inici de la crisi!

Això darrer ens alerta que una part significativa de la burgesia, per cert, no té massa motius per demanar un canvi de rumb. Les classes treballadores, però, som encara majoria (sense anar més lluny, gairebé la meitat de la població és menys-que-mileurista, ja que l’ingrès medià ha caigut 400 euros, fins als 12.500 anuals), i per tant tenim la força, si ens mobilitzem, per exigir als rics que siguin ells, i no nosaltres, els que paguem aquesta crisi econòmica.

La redistribució de la renda cap als capitalistes II

En aquesta entrada  actualitzo les dades que vaig presentar en aquesta altra. Hi vam veure que a Espanya els costos de la crisi s’han carregat sobre les esquenes dels treballadors en major mesura que en la resta dels grans països de la UE. De fet, Espanya és l’únic dels grans estats de la Unió Europea on el total de rendes salarials  ha disminuït i el total de rendes del capital ha augmentat significativament des de l’inici de la crisi.

 

L’objectiu d’aquesta entrada és simple: constatar que això no ha canviat, sinó que empitjorem. Per primer cop les rendes del capital superen les dels assalariats, i tot fa pensar que aquesta diferència s’anirà ampliant. Ho podeu veure en els gràfics de més avall, que representen l’evolució de la renda total generada trimestralment a Espanya, Alemanya, França, Regne Unit, Itàlia, Portugal, la zona euro dels 15, i els Estats Units d’Amèrica, entre el quart trimestre del 2000 i el quart trimestre del 2012 (línia blava, eix secundari). Aquesta renda l’hem desagregat en tres components: la que s’utilitza per remunerar els assalariats (línia vermella, eix principal), per pagar impostos sobre la producció i les importacions descomptats els subsidis (línia lila, eix principal), i les rendes de capital (línia verda, eix principal). 

 

També vull remarcar que aquest comportament parasitari de les elits reforça el cercle viciós típic d’una crisi. Primer, perquè s’està redistribuint poder adquisitiu als que tenen una menor propensió a consumir (els més rics típicament destinen una proporció menor de la seva renda a consumir que els més pobres). Segon, perquè desincentiva la inversió  (per què voldrien invertir els capitalistes per augmentar la producció atès que  els treballadors –la gran majoria de la població– es veuen obligats a mantenir o reduir el nivell de consum?). 

 

Font: Eurostat, Comptabilitat Nacional Trimestral. Línia blava: rendes totals, eix secundari. Línia vermella: rendes salarials, eix principal. Línia verda: rendes del capital (excedent brut d’explotació i renda mixta), eix principal. Línia lila: impostos sobre la producció i les importacions descomptats els subsidis, eix principal. Les dades dels EUA les podeu trobar al BEA.

 

 

Les balances, una coda

Agraint-vos la vostra participació, excepcionalment m’estimo més cloure la meva participació al debat dels comentaris a l’entrada anterior amb una recapitulació dels meus arguments, que potser no vaig saber clarificar prou bé quan vaig escriure l’anterior entrada, o vaig plantejar de manera excessivament provocativa, però que no considero refutats i que, contestant-los punt per punt, queden inevitablement desdibuixats.

1. Les relacions Catalunya-Castella no evidencien un drenatge continuat de recursos financers del sector privat, i hom pot concebre polítiques que, tot augmentat el dèficit fiscal, redueixen les necessitats de crèdit de les administracions catalanes. És per això que l’ús indiscriminat de la paraula “espoli”, i la seva presentació com causa causans de l’asfíxia financera de la Generalitat/les dificultats econòmiques del nostre país, no em semblen adequats i, sospito, amaguen un parti pris ideològic que molta gent adopta inconscientment pel prestigi acadèmic i visibilitat mediàtica d’alguns dels seus proponents.

2. De les mesures tècniques associades al càlcul de l’“espoli”, les balances tout court són un bon indicador de les necessitats de finançament, caeteris paribus, d’un Estat català en un moment donat. Actualment evidencien que és un altre model de creixement el que fa falta per sortir de la crisi: potser per implementar-lo cal la independència (per dotar-nos d’instruments de política econòmica que ara estan en mans de l’Estat i per elegir a un Govern amb una altra visió del desenvolupament econòmic (?)), però tinc la sensació que popularment es pensa que la independència és, abans que res i per sí sola, una mena de panacea econòmica, degut a la prevalència de les balances neutralitzades als mitjans i al discurs polític, i l’optimisme general sobre la transició.

3. Les balances neutralitzades es corresponen a una hipòtesi teòrico-política (l’equilibri financer de l’Estat com a punt de referència “natural”) que no comparteixo i que, al meu parer, no les fa interessants -altrament, el deute públic estatal tendiria a ser zero, i els superàvits no serien quelcom d’excepcional. Per tant, ja ni entro en el debat de per què se suposa que serveixen, com es calculen etc.

4. Crec que un Estat, una autonomia, un municipi, un continent etc. que malda per mantenir els millors (i els mateixos) serveis públics i socials per tots els seus habitants i que redueix significativament les diferències interpersonals de renda amb els imposts és (qualitativament) més solidari que un que no. Eventualment, es poden plantejar límits a la solidaritat quan les polítiques que suporten al primer territori es revel.len ser insostenibles per al funcionament de la seva economia, mentre que el segon territori sí que és viable, però la magnitud de les balances fiscals no són necessàriament un punt de referència per a considerar ni la viabilitat, ni la solidaritat relativa de dos polítiques o dos territoris diferents. Per mi, dir que Catalunya és més solidària amb Espanya que els länder rics alemanys amb Alemanya perquè té unes balances fiscals més deficitàries no té cap sentit: en tot cas Catalunya és menys o més solidària amb Espanya si veta/dificulta o no que s’hi duguin a terme polítiques que tendeixen a crear una societat més igualitària en el territori estatal quan no està en risc la pròpia supervivència econòmica; i més o menys solidària que els alemanys si, en la mateixa situació econòmica, acceptaria polítiques més o menys igualitàries. Em sap greu si per mesurar la solidaritat no us puc oferir un número, però em sembla que no cal per entendre’n el concepte.

El que jo considero el punt més important:

5. Crec que la posició de l’esquerra catalana (independentista o unionista, aquí no hi entro) és insuficientment crítica amb el discurs de l’espoli, que em fa por que sigui només la primera de moltes renúncies davant del nacionalisme català neoliberal. Aquest és en part un judici normatiu, i no me n’amago, però puc fonamentar-lo en què veig com associades a aquest discurs, apareixen dues idees perilloses que en les nostres discussions sobre l’Eurozona (on som víctima i no botxí) no parem de denunciar per la seva dubtosa validesa teòrica i per la seva manifesta insolidaritat:

5a) (des d’una perspectiva keynesiana) que el sector públic és un joc de suma zero, i que si allí gasten més és perquè aquí gastem menys; o fins i tot (argument que fins ara només li havia sentit al Sinn, però veig que tot viatja) que les exportacions que destinem a l’estranger ens suposen un sacrifici en termes de consum (satisfacció immediata) o inversió (producció futura), argument que a vegades es planteja en termes de renúncia al benestar: si no hi ha un recurs limitat (perquè tothom treballa, les fàbriques operen al màxim rendiment o tots els sectors i agents de l’economia estan sobreendeutats), però, es pot produir més d’una cosa sense obtenir menys d’una altra, i per tant aquest trade-off o “sacrifici” o “problema intertemporal” o etc. no existeix.

5b) (des d’una perspectiva socialista) que les prioritats de reforma del finançament públic no són assegurar el benestar dels pobres enfront dels rics, sinó de les regions riques enfront de les pobres. L’argument ja és prou problemàtic en el context espanyol, però la meva preocupació és que el discurs és reïfiqui, i es plantegi en els mateixos termes: i) a l’hora de considerar l’acció pública dins d’un hipotètic estat català, ii) a l’hora de justificar l’absència de programes inter-estatals de transferències quan em semblen la contrapartida natural a un món econòmicament integrat, particularment entre Estats (com els de l’Eurozona) que han renunciat a bona part de les polítiques econòmiques que en facilitarien un desenvolupament econòmic autònom, però també, és clar, en termes de la cooperació internacional que devem als Estats del Tercer Món.

Les balances, un cop més

No és fàcil parlar de les balances, perquè és un debat terriblement confús (i polititzat). Clarifiquem: per avaluar si l’acció de les Administracions Públiques a Catalunya és correcta o no, el que cal mirar és si es mantenen nivells de despesa pública d’acord amb objectius macroeconòmics bàsics i les necessitats socials, educatives, industrials etc. de la societat catalana; i si per finançar-ho es fa servir un dèficit prou elevat per garantir la liquiditat al sector privat tot evitant que se’ns mengin els interessos, i un sistema impositiu que corregeixi les desigualtats en la distribució de la renda. Les balances, en aquest cas, són merament una variable residual i no pas l’indicador inambigu dels nostres patiments: hom pot imaginar polítiques que beneficien a una majoria dels catalans (i d’espanyols) tot augmentant “l’espoli” (i viceversa).

No vull negar que l’administració autonòmica catalana, per incompetència dels seus negociadors i per deslleialtat –que no il.legalitat– de l’actuació de l’Estat, ha tingut crònicament un mal finançament que explica en bona part perquè el seu deute públic és més elevat que la mitjana. Fa bé, per tant, d’exigir un objectiu asimètric del dèficit –i ja posats, podria demanar que l’administració central es fes càrrec de part del seu deute directament, tal i com ho va demanar en el seu dia Andalusia.

I tampoc vull negar que certes excepcions que ens toca viure (com ara els famosos peatges) són inexcusables -tot i que en la majoria dels casos la Generalitat dista molt d’estar lliure de culpa.

El que m’indigna és aquest maniqueisme pel qual els mals de Catalunya són el bé de la resta d’autonomies. És evident que a Catalunya la despesa pública és massa baixa i profundament regressiva –com ho són els imposts-, i que convindria un dèficit més elevat; però aquest problema el comparteix amb la resta d’autonomies, administracions locals i fins i tot amb l’administració central, i per tant sol.lucionar-lo a base de negar el pa i la sal a regions que continuen sent més pobres que la nostra (i que ens serveixen per col.locar-hi un excedent comercial, talment com fa el Nord amb el Sud d’Europa, que compensa àmpliament al sector privat les transferències de diners públics) és profundament insolidari i mercenari, a més d’insostenible, tant si decidim continuar dins un mateix Estat com si no.

Dit això i per desgràcia, el debat sobre les balances és una cita anual ineludible. Aquesta setmana la Generalitat de Catalunya ha publicat les balances fiscals de l’any 2010. I com de costum li ha seguit una Blitzkrieg comunicativa que ja la voldríem per esdeveniments com ara l’extinció dels convenis col.lectius: “Catalunya envia 16.500 milions d’euros a Madrid que no tornen”, titular que mereix més d’un matís.

Tal i com ha calculat El País, la diferència entre les quantitats efectivament pagades i rebudes de l’Estat a Catalunya és de -5.835 milions pel flux monetari, que mesura les que s’han gastat i ingressat aquí, i -774 milions pel flux del benefici, les que s’han gastat i ingressat en benefici de la gent d’aquí. Se sol ridiculitzar el càlcul pel benefici perquè inclou despeses de les que no en traiem res (com el manteniment dels jardins de la Casa Reial), però el propi Mas Colell ha reconegut que inclou despeses en tasques administratives essencials a un futur estat independent – la diplomàcia o l’exèrcit, per exemple.

És a dir, que les transferències fiscals a la resta de l’Estat el 2010 es trobaren entre el 3% i el 0,4% del PIB. Molt menys que les que han publicitat la major part dels mitjans catalans (8,5%). Per què?

Doncs perquè els mitjans catalans han agafat una quantitat que mesura el que cada autonomia gastaria i ingressaria si, en el conjunt de les administracions públiques, el dèficit públic fos zero (i no, tal i com va ser, del 9,3% del PIB). L’argument el dóna Marta Espasa a El País: “podría darse la circunstancia de que todas las comunidades tuvieran superávit fiscal” que, en aquesta novollengua, vol dir que si l’Estat no existís i de la seva despesa i imposts se’n fessin càrrec les autonomies, totes haurien de tenir un dèficit públic per funcionar.

Seria això, realment, tan extraordinari? En tot cas el manteniment de dèficits públics continuats al llarg del temps no és necessàriament insostenible, i enlloc de ser un punt de càlcul natural de referència teòrica, evidencia ja un biaix ideològic.

El fet és, però, que és amb les dades no-neutralitzades que cal avaluar els avantatges inmediats de la independència, i temo que l’indepentisme econòmic és sorprenentment voluntarista: si sumem els diners de les balances no-neutralitzades, o en les paraules de Javier Loscos a El País, “reales” als comptes de la Generalitat de Catalunya de 2010, ens trobem que fent-nos càrrec de les tasques d’Espanya a Catalunya ens hauria fet falta un crèdit públic d’entre un 0,86% i el 3,4% del PIB per funcionar.

Difícilment, doncs, l’Estat ens priva de cap cornucòpia fiscal, almenys fins que no acabi la crisi. I atès que l’objectiu de dèficit (autoimposat per llei al Parlament) pel 2018 de l’administració autonòmica catalana és del 0,14%, dubto que hi hagués espai per les retallades d’imposts i magnífics serveis públics que ens prometen per després de la independència, fins i tot si la formació d’un nou Estat no tingués cap impacte rellevant sobre el funcionament de la nostra economia (tipus aranzels si ens quedem fora de l’UE, disminució temporal de la inversió a l’espera que s’aclareixi la situació política, boicot comercial dels productes catalans al notre principal mercat exterior: Espanya etc., que són possibilitats ben reals, com a mínim de manera transitòria), a no ser que els nostres dirigents tinguin algun programa de desenvolupament diferent a l’actual.

Això em porta a l’altre exemple de voluntarisme, per cert. Veig qui des de l’esquerra creu que una Catalunya independent serà un “Nou Vietcong”. El 1968 aquesta era una hipòtesi possible, degut a l’anacronisme de les institucions de l’Estat i la complicitat de la burgesia catalana amb aquestes. Però crec que no escapa a ningú que els sectors més dinàmics de la burgesia catalana fa temps que miren cap a Brussel.les (com Claris mirà a París, i així ens va anar) i són ben capaços de cooptar el discurs de l’independentisme i del trencament institucional no pas en direccions revolucionàries, sinó per aprofondir el discurs de la modernització que tan mal va fer durant la Transició espanyola i que ara dominarà la Transició catalana: una economia més oberta i global, més competitiva, menys rígida, amb una administració pública més lleugera i una regulació (laboral, industrial) més flexible; en definitiva, un societat menys “espanyola” i més “europea” amb les connotacions que aquesta expressió té durant la crisi de l’euro -com evidencien les discussions, per exemple, del cercle Gerrymandering o el col.lectiu Wilson, per no citar la premsa escrita.

Que aquesta hegemonia neoliberal és profunda és ben visible en el fet que tant la CUP com ICV-EUiA, per citar només a l’esquerra parlamentària, s’hagin referit als dèficits de les balances fiscals en els seus documents, malgrat que, com ja he dit, la lògica del discurs de “l’espoli” ens hauria de ser anatema. No serà així, també, quan ens fem independents i, descobrint que no cau el mannà del cel, acabem incorporant la importància de la competitivitat i dels sacrificis durant aquest període “transicional” de construcció del nou Estat? Cal estar alerta: a l’Est d’Europa el liberalisme o, a Polònia, el catolicisme, fermament associats amb la lluita contra el jou soviètic, mantenen el domini sobre la vida política del país 20 anys després.

Sobre l’euro i la unió fiscal

Des del Tractat que establia la Comunitat Econòmica Europea (1958) es va contemplar la possibilitat de crear una única moneda pels seus membres, i personatges claus de les primeres etapes de la UE com en Jean Monet hi estaven a favor. Ara bé, fins a finals dels anys 1970 l’opinió dominant era que no s’estava preparat per fer-ho (vegeu el Werner Report de 1970 i el MacDougall Report de 1977). Abans de crear una moneda única i aixecar els controls de capitals interns, calia centralitzar suficientment a nivell europeu la política fiscal i establir una balança de pagaments comuna, de manera que els previsibles problemes intraeuropeus de balança de pagaments es solucionessin en bona mesura a través de transferències fiscals (tal com passa nivell estatal). En definitiva, havien d’existir mecanismes de redistribució de la renda importants entre els països i regions de l’euro. Evidentment, tot plegat equivalia a centralitzar els principals instruments de política econòmica, i la política econòmica és consubstancial a La Política. Per tant, l’euro requeria una unió política molt més avançada de la que s’havia assolit en aquell moment –o avui.

Després, les tesis més neoliberals van anar guanyant terreny. En aquest context hem d’emmarcar l’Informe Delors (1989), que va ser principalment redactat per banquers centrals i introduït amb modificacions menors al Tractat de Maastricht (Verdun 1999, p. 310-311). Aquest tractat és el principal pilar de l’actual Unió Econòmica i Monetària (UEM), juntament amb el Pacte d’Estabilitat i Creixement, el Banc Central Europeu i els acords multilaterals com l’Estratègia de Lisboa i el Pacte de l’Euro. En aquesta època, en comptes de veure la integració fiscal i política com a prerequisit per la UEM, s’argumentava –en la línia funcionalista que ha marcat el desenvolupament de la UE—que la integració monetària acabaria portant a la integració política i a una major convergència econòmica.

Avui és evident que, per contra, el disseny institucional de la UEM ha portat divergència econòmica i desunió política. Per solucionar-ho, o això ens diuen, cal “més Europa”, cal avançar en la integració fiscal i política. Semblaria, doncs, que es tornen a les posicions força més sensates dels anys 1970. Però atès el Pacte de l’Euro i la gestió de la crisi de l’euro, és clar que per integració fiscal entenen de fet implementar conjuntament la doctrina del dèficit zero i així limitar encara més la política fiscal, i per integració política aprofundir en el caràcter antidemocràtic de la UEM (des de la Comissió Europea els famosos homes de negre poden ‘demanar’ modificacions substancials dels pressupostos estatals i imposar sancions).

Per tant, estem molt lluny del marc institucional que creia imprescindible el Werner Report (que –atenció, atenció– veia també necessària l’harmonització dels impostos i de la provisió de serveis públics!). Però, tal com molt bé va avançar ja en Nicholas Kaldor el 1971, el Pla Werner es quedava curt i tenia tots els números de ser un fracàs perquè una verdadera unió fiscal que fos compatible amb la unió monetària exigia també que “la responsabilitat principal de la despesa pública i dels impostos hauria de ser transferida del govern nacional a la Comunitat” (vegeu les raons convincents que va donar aquí). Les propostes per una verdadera unió fiscal de l’Arestis i en Sawyer van precisament en aquesta línia:

The fiscal union, which we would view as required, would be one where there are substantial tax raising powers at the EMU level, say of the order of 10 per cent of EMU GDP (compare this with the Federal government in the USA raises taxes of the order of 20 per cent of GDP).

This fiscal union would involve a significant amount of fiscal transfer from richer countries to poorer countries: a proportional tax regime would raise absolutely more money in richer countries than in poorer countries, and a progressive one also relatively more. Provided that public expenditure did not exactly match tax revenue in a particular region, but rather was to some degree related to population size and to need, there would be transfer of resources from rich to poor.

Another key element of such a fiscal union would be the ability of the relevant Federal authority (Ministry of Finance) to operate a fiscal policy with deficits and surpluses as appropriate for the state of the economy. Further it would require the support of the European Central Bank in the operation of fiscal policy and willingness to buy where the bonds issued by that Federal authority.

En definitiva, l’actual disseny de l’EMU tendeix a generar divergències econòmiques i  taxes d’atur inacceptables que lògicament generen el rebuig de la població i són contràries al Projecte Europeu. Corregir aquest biaix desastrós exigeix com a mínim avançar en una verdadera unió fiscal (en la línia que proposen l’Arestis i en Sawyer). Si no hi ha la voluntat popular i política de fer-ho –que no hi és, em sembla a mi– el més convenient és que ens plategem com podem desmantellar l’euro de la manera menys traumàtica possible.

Crèdit

La setmana passada comentàvem l’obsessió dels mitjans amb la política monetària del BCE, creant una cortina de fum que passa per alt la responsabilitat del banc central en la crisi del deute públic de l’Eurozona. Tanmateix, avui ens ocuparem d’analitzar un dels tres mecanismes de transmissió de la política monetària del BCE: la seva capacitat per afectar el volum de crèdit total.

L’ortodòxia suposa que els tipus d’interès són el preu dels diners, fixats per la intesecció d’una oferta de moneda (a càrrec del banc central) i d’una demanda de moneda decreixent (se suposa que si obtenir moneda és molt car, la gent i els bancs s’estimaran més fer servir altres instruments financers per anar a comprar o per guardar-hi els seus estalvis).

En aquest model, el banc central pot triar entre fixar l’oferta de moneda (com intentà als any 80) o fixar els tipus d’interès (com ha provat de fer des d’aleshores); essencialment és el mateix. Com explica Krugman (cliqueu, que hi ha un gràfic):

[The Central Bank] could set the level of monetary base, and let the interest rate pop out as a result, or it could set the interest rate, and let the base pop out

El mateix model domina les discussions ara que el tipus d’interès nominal, inhabitualment, ja toca zero. Del cantó d’explorar la possibilitat d’interessos negatius està Krugman, que vol més inflació per fer baixar el tipus d’interès real sota zero; Greene, que vol aplicar directament un interès negatiu sobre els dipòsits al banc central; Mankiw, que proposa un esotèric impost amb idèntica finalitat. Del cantó dels que volen tornar a polítiques d’expansió directa de la base monetària, gent com Bernake amb els seus programes de “quantitative easing” a la Fed -i que Díez defensava per a l’Eurozona l’atre dia a El País.

Què passa un cop la base monetària es troba en mans dels bancs? Doncs bé, aquests corren a donar crèdit a tothom que els ho demana, guardant-ne una part en forma de reserves. La major part d’aquests diners, però, tornarà al sistema bancari i per tant permetrà iniciar una segona ronda de préstecs, i així successivament. Si anomenem D el deute total, M la quantitat de moneda i (1-c) la proporció de diners que els bancs guarden com a reserva o la gent amaga sota el matalàs, amb el temps:

D=M+cM+ccM+cccM+ccccM+…=M/(1-c)

En un procès anomenat “multiplicador de dipòsits”. Per c=0.9, per exemple, augmentar en una unitat la base monetària permet augmentar el crèdit en 10 unitats.

Un fascinant petit problema en aquesta manera d’interpretar l’activitat financera és que suposa que els bancs mantenen una actitud absolutament passiva, mers intermediaris entre oferta i demanda de crèdit. En paraules de Krugman:

Banks don’t create demand out of thin air any more than anyone does by choosing to spend more; banks are just one channel linking lenders to borrowers.

La realitat és exactament al revés. Amb independència del nivell dels tipus d’interès els bancs privats poden decidir si donen crèdit o no, segons el raonament que es facin de la solvència del seu client: és creant el crèdit que creen borrower i lender, deutor i creditor, estalvi i préstecs, sense intermediacions. I de l’accès al finançament del deutor dependrà que pugui triar invertir i consumir -i per tant, que la demanda agregada augmenti o no (Lavoie 2001).

Per més que la quantitat de moneda que els bancs privats poden obtenir pot ser un límit a la quantitat de crèdit que poden oferir, el fet és que els bancs centrals que no validen a posteriori la política de crèdit dels bancs privats s’exposen a un pànic financer, i és per tant extremadament rar que no acceptin revisar el límit fins a fer-lo irrellevant (Moore 1988). Per això més val escriure:

M=D(1-c)

En tot cas es tracta només d’un límit, i ara mateix el sistema financer europeu no el toca: perquè té un excès de reserves. Per tant, l’activitat del BCE és irrellevant -si el crèdit privat a Espanya no augmenta, és perquè no hi ha prestataris solvents.

Per convéncer-se’n, només cal mirar les xifres de l’endeutament (brut) de les famílies en proporció als ingressos (%), segons EUROSTAT:

Aquest indicator del deute familiar no ha caigut des de l’inici de la crisi, i es manté significativament per sobre de la mitjana de l’Eurozona -amb les perspectives econòmiques que es dibuixen, difícilment pot esperar-se que cap banc els faci més crèdit.

Les xifres de l’endeutament (net) de les empreses en proporció als ingressos (%) són encara pitjors, segons EUROSTAT:

És a dir, malgrat l’esforç de les empreses per reduir el seu endeutament, aquest continua sent el doble de la mitjana de l’Eurozona, en proporció als ingressos.

I sospito que les pròpies empreses no tenen cap pressa per endeutar-se. L’any 2010, l’INE va fer una Encuesta sobre el acceso a la financiación de las empresas, on van preguntar a les empreses pels obstacles a la seva activitat:

És a dir, només un 24% de les empreses estava preocupada per la falta de crèdit, enfront del 90% que estava preocupada per la situació econòmica i en particular (70%) per la manca de demanda. Però el millor del cas és que només un 10% de les empreses se sentien limitades per les inversions que han de dur a terme (un 2% per infrastructures i un 0,3% per la informàtica) senyalant que més de la meitat dels problemes de la manca de finançament no es deuen pas a la impossibilitat de dur a terme inversions (i és que, si no hi ha demanda, per què invertir?), sinó senzillament per la impossibilitat de pagar imposts (33%), salaris (40%) i mantenir la taxa de benefici (60%) en un entorn de demanda deprimida -que pel mateix motiu, els converteix en deutors poc fiables que la banca fa bé d’evitar: esperar rellançar el crèdit abans d’estimular la demanda agregada (per exemple, a través de la política fiscal o un augment dels sous dels treballadors per aixecar el consum) és ficar el carro davant del bou.

La dècada perduda…de la perifèria de l’eurozona?

La gestió de les crisis dels països de la perifèria de la zona euro s’assembla massa a la de l’Amèrica Llatina durant els anys 80. En els dos casos, entre d’altres similituds, institucions internacionals (el FMI a l’Amèrica Llatina, i el FMI, el BCE i la Comissió Europea aquí) fan crèdit als països amb dificultats per retornar deutes subjecte a una sèrie de condicions, que bàsicament consisteixen en:

1) Dur a terme ajustos macroeconòmics per obtenir superàvits en les finances públiques i en la balança per compte corrent i

2) Una sèrie de ‘reformes estructurals’ en el sistema impositiu (que típicament donen més protagonisme als impostos regressius i menys als directes –els que haurien de tenir en compte la capacitat de pagament); retallades en la despesa social; reformes en el sector financer, i també en altres àrees per ‘incrementar la flexibilitat i eficiència econòmica’ (que en traducció al llenguatge corrent, vol dir privatitzar tot el que es pugui, reformes laborals per esquinçar drets dels treballadors, desregular mercats, etc.).

Aquests programes prometen millores, però en realitat els resultats són sempre desastrosos tant en termes de creixement econòmic i reducció dels dèficits públics, com pel benestar de la gran majoria de la població. A l’Amèrica Llatina, van comportar la famosa dècada perduda; també van tenir conseqüències traumàtiques per les economies emergents que van patir crisis financeres a finals dels 90s (la ‘mitja dècada perduda’ de 1998-2003). Amb aquest currículum, no hauria de ser sorprenent que els resultats avui i aquí també siguin nefastos.

En definitiva, el fracàs sistemàtic d’aquestes polítiques és ben sabut. Com a exemple, fixeu-vos en el següents gràfics. A l’eix horitzontal veiem els resultats promesos pel FMI en termes de creixement del PIB i dels comptes de l’Estat i a l’eix vertical els resultats reals de les polítiques, pels països que van patir la crisi de finals dels 1990 i la d’avui. Clarament les previsions dels impactes d’aquestes polítiques són sempre esbiaixades a l’alça. És a dir, prometen unes millores que no es materialitzen mai. També hi veiem dues excepcions clares, dos països que van experimentar millores en el PIB i els comptes de l’Estat superiors als previstos pel FMI. Són la Federació Russa el 1999 i Islàndia el 2009, justament  els dos països que no van complir amb les exigències del FMI.

 

Font: Alfredo Calcagno 2012, p. 32.

Així, doncs, perquè s’imposen aquest conjunt de polítiques atès el seu historial penós? Doncs senzilla i tristament perquè són de l’interès dels creditors. En el cas de l’Amèrica Llatina, crec en José Antonio Ocampo (p.30) ho ha resumit bé:

[…]during the 1980s, Latin America faced strong pressures to avoid default and rather faced a creditors’ cartel supported by the U.S. The lost decade must therefore be seen as the result of the way the U.S. banking crisis was managed, which clearly benefited U.S. banks at the cost of Latin America. […]As a result of the management of the crisis, the 1980s were years of strong contractionary macroeconomic policies […] The […]international institutional financial architecture […]forced Latin America to service its external debt beyond its capacity and forced it into unduly contractionary macroeconomic policies.

En el cas de la perifèria de la zona euro, tres quarts del mateix. Les polítiques d’austeritat volen protegir el capital financer d’impagaments i també servir el gran capital industrial, perquè debiliten encara més la posició dels treballadors. Segons en Calcagno, les dades del Banc de Pagaments Internacional mostren que els bancs internacionals ja han reduït la seva exposició a Grècia, Irlanda, Portugal, Espanya i Itàlia dels 3628 mil milions de dòlars del segon trimestre de 2008 a 1581 mil milions el quart trimestre de 2011 (p. 30). Ara bé, el volum de deute de la perifèria no caigut, sinó que ha anat passant de butxaques privades a institucions públiques: de ser actius dels bancs privats al FMI, al BCE (a través del Target II), al Mecanisme d’Estabilitat Europeu, etc.

Sembla clar, doncs, qui mana.

(Així és, de manera simplificada, com jo ho entenc. Us agrairé sincerament si em doneu el vostre parer.)

Què pot fer el BCE?

Aquestes setmanes domina els mitjans la decisió del BCE de baixar lleugerament els tipus d’interès, la seva ambivalència a l’hora d’adoptar mesures d’estímul monetari, i la seva negativa a proposar objectius més elevats pel nivell de preus. Qualsevol d’aquestes polítiques, se’ns diu, podria tenir per se efectes estimulants en la demanda agregada -i compensar (minsament) els efectes de les retallades.

En les pròximes setmanes vull dedicar entrades a aquests temes: els interessos, la moneda/el crèdit i la inflació; els seus efectes sobre l’economia i la seva relació amb la política econòmica. Però abans, vull aclarir que l’interès per l’acció del BCE en aquests camps em sembla un xic desplaçat -car si volgués, el BCE podria evitar, i no merament compensar, les retallades, a base de crèdit als Estats. És només perquè el BCE bloqueja la política fiscal que la seva política monetària sembla tan important.

Naturalment, se’ns dirà que no pot ser de cap més manera. Els motius que es donen són els següents:

a) que el BCE té com a prioritat la lluita contra la inflació sobre cap altra -però en cap cas la lluita contra la inflació és contradictòria amb finançar als Estats, com ja veurem.

b) que el BCE no pot comprar directament deute públic, perquè ho impedeixen els Tractats -però ningú li ho demana: basta que compri el deute als mercats secundaris, com ho fa la Fed, i l’arbitratge i la competència ja s’encarregaran que el crèdit arribi a l’Estat, als tipus d’interès que ofereixi el BCE. Ningú dubtaria en comprar un bo del Tresor si sap que el pot revendre en tot moment al mateix preu al BCE!

c) que el BCE no té un Estat a qui comprar el deute, i fins que l’UE no s’unifiqui, no pot fer res -a la qual cosa basta oposar que no cal esperar tant: el BCE té 17 Estats a qui fer crèdit, si ho desitja.

d) que és missió del BCE negar finançament als Estats que no duen a terme “reformes estructurals” -per exemple en pensions o al mercat laboral. Però qui és el BCE per decidir quines són les polítiques més adequades -particularment quan hem de témer que siguin contràries a l’interès de la majoria? Quin dret de tutel.la és aquest que s’oposa a la sobirania del Estats membres?

Per això cal deixar clar que el BCE podria intervenir en els mercats de deute públic com -indirectament- ho fan el Banc d’Anglaterra, del Japó o la FED -i per tant, la crisi del deute de l’Eurozona, única entre totes aquests nacions, és el resultat de la desídia del BCE. La seva negativa a donar suport a una política fiscal expansiva és més important que qualsevol altra de les seves activitats.

Naturalment, això no desplaça la responsabilitat de les retallades cap al banc central -perquè són els nostres governants, al cap i a la fi, els que han triat aquest camí enlloc de pujar imposts (i hi ha marge, com hem comentat aquí i aquí) o sortir de l’euro -, però sí que exposa, d’una banda, la falsedat dels intents de presentar la crisi del deute com una crisi “de confiança” i sobreendeutament; i de l’altra, la necessitat de reformar les institucions europees si han de servir al poble europeu.

L’especialització productiva i els dèficits comericals

Un dels problemes recurrents de l’economia espanyola és sens dubte la persistència dels dèficits comercials, els quals generalment no es poden compensar amb els ingressos per turisme ni d’altres serveis. Per tant, aquests dèficits s’han de finançar des de l’exterior, i així s’acumula el deute extern que tants problemes ens dóna avui en dia.

Ja hem dit que darrera aquests dèficits comercials no creiem que hi juguin un paper clau els diferencials d’inflació i ni molt menys l’evolució dels salaris espanyols. De fet, les exportacions espanyoles van augmentar a bon ritme i fins i tot van guanyar quota de mercat internacional. El problema és que quan l’economia espanyola creix, les importacions tendeixen a fer-ho més que les exportacions, fet que apunta a que els problemes deriven sobretot de l’especialització productiva. En aquest sentit, crec que l’Albert Recio (2010) ha resumit bé les raons d’aquesta especialització productiva:

1. Per ser competitiu en l’àmbit internacional hi ha, grosso modo, dues estratègies. Una passa per tenir uns costos més baixos que els competidors gràcies a mà d’obra més barata, economies d’escala, subvencions, externalitzar costos socials i ambientals, etc . L’altre per tenir un avantatge tecnològic rellevant que compensi uns majors costos en punts anteriors, i/o que permeti desenvolupar productes singulars de major qualitat. La primera no és ni viable ni desitjable, la segona no s’ha desenvolupat tan com es podria, en bona mesura degut als següents dos punts.

2. Les elits econòmiques del país s’han anat desfent de l’activitat industrial per centrar-se en la banca, sectors protegits de la competència internacional i/o dependents de decisions polítiques com la gestió d’activitats públiques, la construcció i les energètiques, i en el desenvolupament de grans empreses distribuïdores capaces de controlar l’activitat d’un gran número de petits productors. En canvi, s’han venut a les multinacionals estrangeres el nucli de la indústria. Això els ha permès esquivar en bona mesura la competència derivada de l’obertura de l’economia espanyola al món i sobretot a Europa i mantenir o ampliar els seus beneficis i posició de poder.

3. Pel model d’integració europea. Ja n’hem destacat la seva influència per exemple aquí. En Recio hi afegeix, entre d’altres, el fet que l’euro hagi tendit a apreciar-se respecta les altres divises més importants, que la UEM hagi alimentat la bombolla financera-immobiliària i l’expansió dels negocis descrits al punt anterior, i les traves que la UE posa la UE per desenvolupar polítiques industrials.

Tothom està d’acord amb la necessitat d’un canvi de model productiu. Ara bé, l’estratègia actual –baixar salaris i retallar la despesa social– no el canviarà. Caldria, per començar,  trencar amb els factors que generen les dinàmiques que hem descrit.

Reforma laboral

El 1992, una crisi mundial provoca un crack en la bombolla de serveis, turisme i construcció en què s’ha convertit l’economia espanyola: l’atur s’enfila fins al 20%. Ferm en el seu compromís amb la integració europea (i la futura entrada a l’euro), el Govern de l’Estat (PSOE), amb el suport de CiU i la simpatia de l’oposició (PP), es nega a estimular la demanda pública. Convençut (?) de poder combinar austeritat i creixement, el Govern espera un miracle de la reforma laboral de 1992. Els fats són inclements: l’atur superarà el 24% el 1994.

Precisament el 1994 és l’any de publicació d’un dels documents més influents en defensa de les reformes laborals, el Jobs Study de l’OCDE, bateria d’arguments per ‘liberalitzar’ els mercats laborals europeus encara avui àmpliament citada, i el contingut del qual no costa d’imaginar. Descartada a priori la possibilitat de crear llocs de treballs públics o de revitalizar el consum, i declarant (també sense justificar-ho) que repartir el treball és anatema sota l’epígraf “What the answer is not“, l’OCDE deduïa que l’única solució a l’atur passava per reduir els costs laborals, ja sigui fent caure els salaris (afavorint contractes precaris, menors drets de negociació col.lectiva, subsidis d’atur més baixos per motivar-nos a trobar feina…) o bé eliminant costs laborals indirectes (indemnitzacions per acomiadament, contribucions a la Seguretat Social -retallades que després serviran d’excusa per disminuir les pensions etc.).

Amb el temps, l’evidència empírica en la qual es “basava” l’estudi s’ha demostrat falsa. La pròpia OCDE (2006, p.209), reevaluant el seu treball de 1994 i els debats de la dècada prèvia, escriu:

In line with a number of previous studies, no significant impact of employment protection legislation on aggregate unemployment is found.

L’admissió arriba, incoherentment, cap al final d’un llarg estudi dedicat a afavorir mercats laborals “menys rígids”, que ja sabem que la inèrcia és més forta que la raó. Va, repetim:

En línia amb altres estudis previs, els nivells de protecció dels treballadors no afecten l’atur.

Un resultat inesperat? No massa; i dels fracassos de la teoria subjacent, que veu en el salari un preu que equilibria “oferta” i “demanda” de treball, ja n’havíem parlat aquí. Cal recordar que el nivell d’ocupació el determina la demanda agregada, i que per tant és pel seu efecte sobre la demanda final de productes que cal avaluar una caiguda salarial.

L’efecte sobre el consum de les famílies de sous més baixos és, naturalment, tan immediat com devastador. I és que els pobres tenen tendència a consumir més que els rics (en proporció a la renda) i depenen més dels salaris en els seus ingressos; i si bé poden endeutar-se per mantenir els seus nivells de consum, és difícil que davant les expectatives de futur que es dibuixen, un banc sensat els donés crèdit.

Un efecte compensatori pot produir-se (només fins que els nostres competidors ens imiten) en abaratir-se, mitjançant salaris més baixos, el cost de les nostres exportacions, però l’experiència històrica ens fa pensar que l’efecte és feble, i en cap cas supera al que s’exerceix, en direcció contrària, sobre la demanda interna; robustament, la majoria d’estudis suggereixen que l’ocupació i el creixement responen positivament als augments salarials (ILO 2011).

Això no vol dir, atenció, que la burgesia actuï contra el seu propi interès en donar suport a les reformes laborals. Un model social dirigit contra els treballadors reforça ideològicament l’homòloga jerarquia que s’estableix dins de l’empresa, i pot acabar rendint beneficis més elevats (fins i tot a curt termini, com a Espanya) quan el seu domini permet que els salaris caiguin més ràpidament que les vendes.

Un aspecte particularment metzinós del Jobs Study era la seva música de fons. La pròpia classe treballadora hi esdevenia un obstacle al progrès, en la mesura en què eren els interessos egoistes de la part més concienciada/combativa d’aquesta que generaven salaris “massa” alts -i fal.laçment, com ja hem dit, atur. Enfront de l’egoisme dels seus companys, els esquirols i els il.lustrats s’imaginen salvadors dels sense-feina: un dels economistes que influencià l’estudi amb el seu discurs d’insiders (treballadors) contra outsiders (aturats), Layard, és sense contradicció un actiu socialdemòcrata.

Aquesta lògica pren matisos encara més insidiosos quan la distinció insider/outsider passava a enfrontar, retòricament, treballadors fixos i precaris -quan en realitat les principals institucions a les que hom associa els “insiders”, els sindicats majoritaris, han sacrificat nombroses vegades a la classe obrera en el seu conjunt (vegi’s la seva negativa actual a liderar vagues sectorials i generals, l’absència de mobilitzacions massives continuades, la seva acceptació de la política econòmic neoliberal amb el seus pactes amb la patronal per contenir els salaris o amb el Govern per aprovar retallades a les pensions), però en canvi -i la seva passivitat habitual fa que el contrast sigui encara més gran- no han dubtat mai en mobilitzar-se per sortir al carrer (vagues generals de 1988, 1992, 1994, 2002, 2010, 2011, 2012) per solidaritzar-se contra tots i cada un dels canvis en la legislació laboral que han permès l’aparició de les figures jurídiques amb què la patronal i l’Estat han creat el precariat, i no dubto que donarien suport a una legislació que uniformitzés a l’alça (i no reduint la protecció dels “insiders” fins a algun mític punt mig, com proposen molts advocats del “contracte únic”) el fragmentat mercat laboral que és l’autèntic llegat de les reformes.

Un apunt final sobre eficiència. Es parla sovint que un dels objectes centrals de les reformes, el cost d’acomiadament, pot ser una barrera a la meritocràcia (ja que pot protegir la plaça d’assalariats -i funcionaris, als quals potser caldria pensar en transformar en treballadors ordinaris- manifestament incompetents, però cars d’indemnitzar), o un obstacle a la continuïtat de l’empresa quan la seva supervivència exigeix acomiadaments massius i la liquiditat és escassa. Aquest problema pot resoldre’s amb la socialització de les indemnitzacions: que sigui el FOGASA qui, generalment, es faci càrrec d’aquest cost -financiant-se, per exemple, amb un impost especial sobre els beneficis. D’aquesta manera, els treballadors mantenen els drets que els corresponen -i per l’empresa individual, és com si l’acomiadament (amb les tutel.les corresponents) fos lliure.

La Unió Europea, enemiga del Projecte europeu

El Projecte europeu, entès com la cooperació dels diferents pobles d’Europa per garantir el progrés social conjunt, ha fracassat estrepitosament. Avui veiem amb tota cruesa com el marc institucional de la Unió Europea provoca divergències entre països i és utilitzat per les elits per imposar els seus interessos particulars. Aquest fracàs, crec, és principalment la conseqüència d’haver construït una UE escassament democràtica.

Els impulsors del projecte creien que la integració econòmica donaria lloc a una integració social i política. Però sobretot des de l’Acta Única Europea (1986) va quedar clar que la integració negativa –eliminar obstacles a la lliure circulació de béns, serveis i capitals i limitar la capacitat d’intervenció dels poders públics en l’economia– no tenia perquè anar aparellada amb una integració positiva –per exemple, l’harmonització a l’alça de les condicions laborals i la fiscalitat, i ni molt menys política.

Així, els governs han anat cedint competències sobretot en matèria econòmica a institucions escassament democràtiques. Pensem per exemple en el paper residual que juga el Parlament Europeu tot i ser l’única institució de la UE d’elecció directa pels ciutadans. L’al·lèrgia a la participació ciutadana també s’ha fet evident durant els processos de ratificació dels tractats europeus (que prevalen sobre la legislació dels estats membres). El cas del Tractat de Lisboa va ser escandalós: després del no dels referèndums a França i Holanda a la Constitució Europea, es van treure de la màniga el Tractat de Lisboa, que recollia els principals aspectes de la Constitució, però que en aquesta forma jurídica es podia saltar tots els referèndums excepte un, el d’Irlanda. Doncs bé, els irlandesos van dir que no. La segona vegada van dir que sí, si no els concedien els diners per rescatar el seu sistema bancari.

A més, és ben sabut que el poder que tenen els grups de pressió a l’hora d’establir l’agenda i l’ordre de prioritats de la UE (per exemple, vegeu).

En aquest procés d’integració econòmica destaca també el Tractat de Maastricht. Entre d’altres, s’hi establia els criteris de convergència pels països que volguessin entrar a l’Euro, els quals en molts casos comportaven sacrificar la despesa social i mantenir a ratlla el nivell salarial. També s’hi detallava el funcionalment del Banc Central Europeu, una institució legalment independent de qualsevol poder democràtic. Doncs bé, aquesta institució pública no democràtica ha estat crucial a l’hora de deixar els estats en mans dels creditors i dels prejudicis dels especuladors i així forçar les retallades antisocials i afavorir els interessos de l’oligarquia.

Crec que Gerardo Pissarello (p.186) va resumir molt bé què implicava el Tractat de Maastricht:

La que se consagraba así, bajo la estrecha vigilancia del Banco Central Europeo, era una auténtica Constitución económica dirigente, pero invertida, que regulaba con detalle su programa tecnocrático y proscribiendo la posibilidad de que dentro de los Estados pudieran ejecutarse políticas keynesianas capaces de contener el capital financiero.

En definitiva, durant el procés de construcció de la Unió Europea s’ha anat alliberant deliberadament encara més l’economia dels poders democràtics, fins al punt que una minoria ha pogut llimar per tots cantons els nostres drets civils, socials i polítics. Si volem desenvolupar el Projecte europeu, caldrà refer la Unió Europea en base al principi democràtic, aquest cop.

 

 

Límits de l’endeutament públic

Pels qui seguiu l’actualitat econòmica amb un cert retard, aquesta quinzena s’ha celebrat la desautorització d’un notori article de Reinhart i Rogoff, on els autors afirmaven que un deute públic superior al 90% del PIB estava associat a una caiguda del PIB -resultat obtingut, com han revel.lat tres economistes de Massachussetts-Amherst, Herndon, Ash i Pollin, a base de diversos errors metodològics.

Fins aquí res de sorprenent. Sabem des de Lerner (1943) que si l’Estat pot endeutar-se en la seva pròpia moneda (és a dir, té un banc central que l’obeeix), el nivell de deute públic no és un obstacle a que s’augmenti la despesa pública fins a garantir la plena ocupació, moment a partir del qual l’economia creix, plàcidament, al ritme de l’augment de la productivitat laboral.

Sabem també que si l’Estat, en canvi, s’endeuta en or, divises o -més exòticament- dóna independència al seu banc central, li caldrà acceptar les condicions dels seus creditors (rentistes, grups financers o -més exòticament- el BCE) per endeutar-se.

En el millor dels casos, aquesta vulnerabilitat exposa a l’Estat a una crisi financera si la política monetària, que ja no controla, augmenta els tipus d’interès per sobre la seva taxa de creixement (així és com la “doctrina Volcker”, l’augment sobtat dels tipus d’interès de la Reserva Federal, engegà la crisi del deute al Tercer Món als ’80).

En el pitjor dels casos, els prejudicis dels especuladors (o -més exòticament- la seva voluntat d’imposar un nou marc de relacions socials i econòmiques) són suficients per desencadenar una crisi: així, fins i tot Estats poc endeutats com Espanya (68% del PIB el 2011, enfront del 80% d’Alemanya, el 102% dels EUA, el 205% del Japó) poden veure com els seus tipus d’interès augmenten d’un dia per l’altre i el finançament es fa escàs.

Sigui quin sigui la causa d’aquesta retallada del crèdit, el que segueix és sabut: retallades de la despesa pública que provoquen un menor creixement econòmic, una espiral que s’alimenta a sí mateixa quan la recessió augmenta la càrrega del deute públic (tant perquè els imposts cauen més ràpidament i incrementen el dèficit, com perquè el diferencial entre creixement econòmic i interessos es redueix) i (auto)confirma les pors dels creditors.

Podem concloure: en un estat sobirà, no hi ha límits a l’endeutament públic. En un estat depenent dels creditors, el risc (però no la necessitat) d’una crisi és sempre present, sigui quin sigui el nivell de deute. La idea que hi ha “un” nivell a partir del qual el deute públic és perillós, sense referència a les institucions monetàries o les convencions dels mercats financers, és errònia abans de calcular-lo.

I tanmateix, es calcula: molt abans de Reinhart i Rogoff, el 1992, la UE ja va decretar que un deute públic del 60% del PIB era el màxim que els països europeus es podien permetre, pel seu propi bé. En paraules de Pasinetti (1998):

Nobody has ever been able to give any plausible explanation of why [this figure was] chosen. As far as the 60% ratio is concerned, the most likely inference is that it amounted to roughly the average observed in Europe at the time of the drawing of the [Maastricht] Treaty, with both Germany and France being near it.

Sorprenent, eh?

Plus ça change…

25 d’abril/25 d’abril

Després de setmanes d’incertesa, Itàlia ja té un nou primer ministre, penúltim acte de l’obra que s’hi representa des de 2011: la caiguda de Berlusconi, acusat de mancar la confiança dels especuladors del deute públic -com si no fos el BCE qui nega el finançament assequible als Estats; el govern d’excepció de Monti -sostingut per pur tacticisme d’uns partits que volien associar-se al seu carisma manufacturat, i que després temien el càstig d’un electorat defraudat; les fallides maniobres de l’oportunista burocràcia del PD per formar Govern o triar president sense alienar les restes de la seva esquerra o col.laborar obertament amb la dreta -opció preferida dels seus rivals interns i de la premsa, berlusconiana o no…

El drama és interessant no pas perquè il.lustri profundes divisions polítiques. Les principals reformes del darrer període (forçant caigudes dels salaris i de la despesa pública, pensions incloses) han rebut el vot de tots els protagonistes de l’espectacle, vot i polítiques que el nou Govern hereta. Tampoc aquesta continuïtat té res d’especial: també haurien rebut el vot de Sarkozy i Hollande, o de Zapatero i Rajoy; i la benedicció de Berlín i Brussel.les.

No, és interessant perquè la inestabilitat parlamentària (resultat d’elements contradictoris, com un baix abstencionisme, la degradació dels mitjans, valors i partits tradicionals i una llei electoral que manté una certa proporcionalitat), evidencia tothora l’absoluta complicitat dels dos pols de la democràcia italiana en un projecte que només un segment de la burgesia nacional (la més internacionalitzada, la rentista…) pot veure en el seu interès immediat, i que, contra la voluntat de la majoria, la resta subscriu per prejudici reaccionari; complicitat tant més difícil de pair quan per bona part del país Berlusconi no és només el líder de la dreta, sinó un criminal.

Element clau en la legitimació d’aquests fets és el segon supervivent de 1925, Giorgio Napolitano, reelegit com a president de la República d’Itàlia. Napolitano, primer còmplice del Govern Berlusconi -evità vetar, ni que fos provisionalment, les seves lleis ad personam i postposà votacions crucials per afavorir-ne la continuïtat- sabé reinventar-se després de la seva dimissió com a guardià de les institucions republicanes, i deu a aquesta aura el seu segon mandat.

Fou ell qui en aquell moment, decidí proposar el nom “tècnic” de Monti enlloc de dissoldre les Càmeres -i qui mantingué la pantomima fins al punt de mostrar-se públicament insatisfet amb la “politització” del personatge. És ell qui, després, defengué la vigència del programa “tècnic” electoralment derrotat encarregant (fet inaudit) a una comissió de 10 experts la redacció dels punts principals de la política del pròxim Govern. I finalment és ell qui de nou ha fet de faiseur de rois, transformant el coup de théâtre de Monti en autèntic coup d’Etat permanent.

A més de president, però, Napolitano té fama de profeta. Circula per Internet el seu discurs parlamentari en ocasió de l’anunci de la creació del SME, per la qual es fixaven objectius màxims de fluctuació dels tipus de canvi entre les diverses monedes europees. En aquell moment (1978), Napolitano era portaveu econòmic del Partit Comunista Italià, i donava suport extern al Govern de la Democràcia Cristiana (liderat aleshores per un dels personatges més obscurs de la República, Andreotti). En ell Napolitano, clamava:

…di fronte ad una tendenza alla rapida svalutazione della lira rispetto al marco, che discende dallo scarto attualmente così forte tra tasso di inflazione italiano e tedesco, le regole dello SME ci possano portare ad intaccare le nostre riserve e a perdere di competitività, ovvero a richiedere di frequente una modifica del cambio, una svalutazione ufficiale e brusca della lira fino a trovarci nella necessità di adottare drastiche politiche restrittive. […] Il rischio è quello di veder ristagnare la produzione, gli investimenti e l’occupazione invece di conseguire un più alto tasso di crescita…

Altrament dit: mentre persisteixen els diferencials d’inflació entre perifèria i centre de l’economia europea, la situació exigeix devaluacions de les monedes dèbils, o bé una coordinació de les polítiques europees que homogeneïtzi la nova àrea monetària. Això o els països perifèrics es veuran obligats a dur a terme polítiques econòmiques restrictives, el cost social de les quals ens és conegut.

És temptador veure en aquest text una crítica directa a les polítiques europees actuals, i per tant al Napolitano i a l’esquerra d’avui. Però la realitat és més ambigua. La protesta contra la manca d’activisme paneuropeu és prou banal per haver-la expressat fins i tot Monti. I el dilema devaluació/austeritat és presentat de manera tan poc audaç (en comparació, per exemple, als programes industrials i de reducció del temps de treball que a la mateixa època oferia l’esquerra francesa), que no sorprèn que augmentats els “costs” de la primera opció -ara que equival a la creació d’una nova moneda nacional- l’austeritat esdevingués l’única alternativa.

Pot semblar aquesta una interpretació capciosa, però no és l’única indicació que el neoliberalisme naix una mica anteriorment, i una mica a l’esquerra de Thatcher. Dos anys abans, el 1977, Napolitano es confessava en una entrevista amb Hobsbawn (The Italian Road to Socialism (Intervista sul PCI) Lawrence Hill and Company p.107-108).

Unpopular decisions must be made, because in Italy there is a high rate of inflation, a structural deficit in the balance of payments that becomes worse as production picks up and because public finances are in a chaotic state, which reflects the growth of parasitism and subsidies which have produced grave distortions of the general development of the country. […] fundamentally our answers have converged with those of other parties, at least with their public statements: the need to transfer resources from [private] consumption to productive investments, the need in particular to reduce nonessential individual consumption, the need to make hard choices in public expenditures…

Desafortunadament, és aquesta manera d’interpretar els problemes de les economies europees la que segueix vigent.

Ortodòxia

El marginalisme (també conegut amb el nom d'”economia neoclàssica”) és la teoria dominant de la ciència econòmica des de fa més d’un segle, fins al punt que molts economistes ignoren l’existència d’altres tradicions intel.lectuals. Totes les seves afirmacions deriven d’un mateix postul.lat: la tendència a la plena ocupació i a la utilització òptima dels recursos (treballadors inclosos) en una economia capitalista si no existeixen barreres a la fixació dels preus; és a dir, si no hi ha barreres al mercat -postul.lat tan genèric que s’exté amb facilitat més enllà de l’esfera purament crematística.

La teoria marginalista clàssica (1870-) basava aquesta afirmació en un principi dual de substitució. Si el preu del gelat baixava en relació al de les castanyes, hom prendria més gelat que castanyes. Si augmentava el preu de l’acer en relació a la mà d’obra, hom preferiria construir un pont més lleuger, ni que fos contractant a més treballadors –essent el salari un dels preus que, harmònicament, es determinava amb la resta, gràcies a l’ajust marginal d’oferta i demanda, fins a igualar-se a l’equilibri de plena ocupació.

Emperò, el principi de substitució és escassament genèric –d’una banda, les combinacions tecnològiques per fer ponts són més aviat rígides, i factors institucionals i metereològics tenen més pes a l’hora de determinar el consum de gelats i de castanyes que no pas els preus. A més, com s’anà descobrint poc a poc, aquest principi no s’aplica generalment en una economia multi-sectorial: les anomenades ‘paradoxes del capital’ ens revel.len que és factible que un augment dels salaris faci més barat contractar treballadors que màquines (ja que les màquines també són produïdes per treballadors, i el seu preu pot créixer relativament més ràpid que els salaris), i per tant se ‘substitueixi’ en direcció contrària a la prevista per la llei d’oferta i demanda. La profusió de “funcions de producció” en anàlisi de tota mena no resol el problema; només l’ignora.

Sobretot, aquesta visió del mercat era incompatible amb una economia on els béns es reprodueixen mecànicament: és possible que els preus dels productes fossin determinats per la seva ‘escassetat relativa’ –quan, per la majoria de béns, sempre hi hauria algú que invertiria i s’afanyaria a produir allò més escàs, per tal d’obtenir un benefici extra? No era la tendència a equilibrar (més o menys) les taxes de benefici entre sectors un determinant més segur, a llarg termini, dels preus relatius, que no pas les proporcions en què els béns poden intercanviar-se en un moment donat?

Però si el que es determina per acció de la competència és la igualació, i no la magnitud, de la taxa de benefici (i per tant, residualment, del salari) la teoria s’esquerda amb tres greus conseqüències:

a) el concepte de “productivitat” esdevé espuri, car el seu càlcul exigeix prèviament la determinació dels salaris;

b) sense hipòtesi adicionals, no és possible afirmar que una taxa de benefici (interès) elevada (baixa) incrementa la inversió -i el creixement;

c) una mateixa taxa d’atur és compatible amb gairebé qualsevol nivell de salaris -nivell que caldrà explicar recorrent a les institucions i a la problemàtica social: quelcom que els marginalistes rebutgen visceralment fins al dia d’avui.

En una segona etapa la teoria marginalista (post-1930), evidenment conscient d’aquests problemes, va passar a emfatitzar el curt termini. En aquest context, centrat en l’intercanvi enlloc de la producció (fins al punt que s’hipotetitza un número invariant d’empreses), era possible una prova formal del principi de substitució?

La resposta és no, com mostra el teorema de Sonnenschein: un dels pilars de la teoria marginalista, la funció d’utilitat (que pressuposa que hom pot ordenar i quantificar les seves preferències, i resoldre complicats problemes d’optimització a l’hora de triar entre els diferents béns que desitja), no pot servir de base a una funció de demanda a cada mercat.

Tal i com abans la funció d’oferta s’havia quedat sense fonaments, ara és l’altra corba que no es correspon a la que tant sovint es dibuixa en el famós gràfic de preus i quantitats; amb només dues excepcions, tristament molt emprades: que hi hagi un planificador central que determini tots els preus (hàbit que des de 1990 es practica només en facultats irònicament lligades al projecte neoliberal) o que tots els individus siguin idèntics (i per tant, tots estiguin en harmonia d’interessos i informació).

Aquestes “solucions” no resolien les tensions de la vella teoria marginalista, però confirmaven la ràpida degeneració de tot el programa de recerca (Petri 2004).

Així, la darrera versió del marginalisme (post-1970) aporta una resolució definitiva als problemes abans descrits només abandonant qualsevol pretesa de cientificitat. S’argumenta que una economia on hi hagués atur, o un mercat on no hi hagués equilibri, no seria racional, i per tant no pot existir. (L’autor de la prova ontològica va guanyar el Nobel el 1995). O, en una versió ‘materialista’ que ha guanyat popularitat des dels anys ’90 (però que ja havien formulat els austríacs), s’admet que una economia on hi hagués atur podria existir, però, evolucionàriament, seria substituïda per una economia “més racional” (essent aquesta una de tantes analogies dubtoses del darwinisme social: per què racionalitat i vigor reproductiu haurien d’anar de la mà en les societats humanes?).

Els autors marginalistes solen presentar la història del seu paradigma en un estil cruament positivista, en què els canvis soferts són el resultat d’una diàlectica interna, d’una marxa contínua cap a un major rigor. El que s’omet en aquesta narrativa que es vol progressiva és que les “noves” idees no resolen cap dels problemes que en van forçar l’aparició; i que exclou de l’ensenyament de la disciplina a altres tradicions de pensament que neguen que l’economia s’hagi de representar com l’equilibri general de lleis impersonal d’oferta i demanda -visió harmònica només interrompuda per l’existència d’imperfeccions contra les quals l’Estat ha de mobilitzar-se (en la visió dominant entre 1945 i 1975) o entre les quals destaca el propi Estat (des d’aleshores).

Paradoxalment conscients de la pobresa de llur base conceptual, la defensa més popular adoptada pel marginalisme ha acabat basant-se en el falsificacionisme de Popper, generalment en la forma degenerada oferta per Friedman (1953), per qui en economia no importa si la teoria és coherent o sensata, sinó si és capaç d’explicar “els fets” o de generar prediccions adequades.

En altres camps, aquest model de recerca deu haver donat fruit -per exemple en les ciències naturals. Però “els fets” amb què l’economia marginalista s’identifica són d’una altra mena. Així, per exemple, s’han publicat en les millors revistes (acompanyades de gràfics i taules numèriques) i es continua ensenyant a noves generacions d’economistes teories com les del Cicle Econòmic Real, que desafien l’empirisme fins al punt d’afirmar que quan l’atur puja, és perquè de cop i volta la gent ha esdevingut menys productiva i ja no li ve de gust anar a treballar.

Si bé l’exemple és pintoresc (com ho fou el Nobel que rebé el 2004), és il.lustratiu de la precisió amb què els mètodes habituals d’anàlisi i producció de dades (generalment aversos a qualsevol interacció amb els agents les accions dels quals es volen representar, si no és per dur a terme “experiments” en laboratoris, bon exemple de la falsa identificació del marginalisme amb les ciències naturals) discriminen les teories errònies d’aquelles autèntiques. La pluralitat d’escoles dins el marginalisme (només en macroeconomia, avui publiquen Keynesians Nous, els Clàssics Nous, els del Nou Consens i els Post-Walrasians, noms que en sí parodien l’etern retorn del mateix que representen), malgrat l’avanç en l’ús de mètodes analítics i la massa de dades estadístiques i històriques de les que creixentment pot disposar, és en tot cas un bon exemple dels problemes de la posició Friedmanita.

I pel que fa a les prediccions, per caritat no en parlo més…

Cal que qui aspira a ser economista comprengui la naturalesa ptomelaica del seu credo majoritari i el rebutgi si aspira a un coneixement científic de la realitat. Val a dir que la majoria d’estudiants d’economia expressen dubtes en els seus primers mesos de carrera: però poc a poc, l’absurditat de la teoria dominant es revel.la paradoxalment com una arma imbatible per convéncer-los -així com Kierkegaard ha assenyalat que són les demandes absolutes de la fe, les seves exigències més increïbles, les que ens proven la veritat cristianisme: com ja va predir Burke, la nostra era col.loca als economistes al lloc dels teòlegs, i el seu xarlatanisme té el mateix encant.

Emfatitzo el caràcter científic d’aquesta necessitat perquè considero que l’actractiu del marginalisme per a molts investigadors no és únicament (o primordialment) ideològic. Cal no oblidar que el marginalisme (com la democràcia burgesa) no és exitós perquè representi, únicament i sense mediació, els interessos invariants d’una única classe dominant. Al contrari, conviuen en el seu sí una important diversitat d’on provenen els recanvis quan un grup hegemònic (una escola, un partit) es desgasta: i fins i tot cultiva els extrems per desactivar-los. El marginalisme acull a gent que se sent ultra-liberal o conservadora, però també d’esquerres (pensem en Krugman o Stiglitz o, més tristament, en el marxisme analític).

És la varietat de parers polítics la que permet mantenir la distinció entre ciència i ideologia que tan important és a l’hora d’atraure nous investigadors i reproduir el món acadèmic que coneixem; i això malgrat que el marginalisme romandrà sempre profundament ideològic precisament perquè nega el caràcter polític i històric de tota realitat social, ja que és incapaç de superar la creença de què el món tal i com el coneixem manifesta ja totes les seves possibilitats, i que canviar-lo radicalment està més enllà de les capacitats individuals o col.lectives dels homes perquè està regulat per lleis tan abstractes com les de la Natura, les de l’oferta i la demanda.

Enfront de tot això, val la pena oferir alguns dels principis fonamentals sobre els quals pot construir-se un paradigma alternatiu (que podríem anomenar, seguint Lavoie (1992), postclàssic), que ha de servir de base no només a una eventual societat alternativa, sinó també a entendre l’actual:

1.L’economia estudia les regles de producció, distribució i acumulació en l’esfera material de les societats actuals, predominantment capitalistes, tant per entendre-les com per transformar-les.

2.Qualsevol distinció entre economia i les altres ciències socials en base a una visió diferencial de la societat en el seu conjunt (per exemple, en base al principi de l’escassetat) és ridícula, com ho seria una distinció basada en la metodologia. L’ús de models quantitatius, que fins fa poc ens era característic, és apropiat per investigar i comparar variables com les monetàries (com ho poden ser la rendibilitat o els ingressos), però no cal confondre quantificar i comprendre, quan es tracta d’altres conceptes. Al mateix temps, cal estar alerta a la relació que certes tècniques quantitatives mantenen, implicítament, amb els conceptes d’estabilitat i d’equilibri essencials al marginalisme, o amb principis d’optimització carents de qualsevol qualitat descriptiva.

3.En el camp que li és propi, l’economia manté com a fets constitutius del capitalisme les següents tendències i institucions: el treball assalariat; l’existència d’una renta originada en els drets de propietat, i que és proporcional al valor del capital utilitzat en la producció; la lliure transmissió d’aquests béns; la fixació descentralitzada dels preus, i per tant, el potencial inflacionista del conflicte distributiu; la tendència a la innovació com a resultat de la competència i a la mercantilització progressiva de tots els aspectes de la vida en cerca del benefici; l’absència de coordinació entre expansió de la demanda i de la capacitat productiva -i entre estalvis i inversió (gràcies al crèdit).

4. Igualment essencials, cal contemplar el rol fonamental -per acció o omissió- de l’Estat en l’emissió monetària, la provisió de liquiditat bancària i la fixació dels tipus d’interès, la política industrial, laboral, distributiva (imposts i transferències), la socialització del consum (despesa pública), el manteniment de la propietat privada i els límits de la propietat pública. També l’extensió de la competència a l’espai global i les noves relacions entre Estats i organitzacions internacionals, entre burgesies nacionals i transnacionals, i treballadors de diversos països.

La immigració recent: funcional al patró de creixement

L’estat de l’economia en general i del mercat laboral en concret expulsen població fins al punt que des del 2011 Espanya ha tornat a ser un país d’emigrants. Ara s’incentiva als joves a ‘agafar experiència’ a l’estranger apel·lant a un esperit aventurer; delegats d’empreses i d’institucions públiques estrangeres cooperen amb les locals per importar treballadors, i als immigrants se’ls empeny a emigrar un cop més.

Però fa dos dies, entre el 1996-2007, se’ns deia que necessitàvem immigrants per mantenir el creixement econòmic, assegurar la sostenibilitat del sistema de pensions i arguments semblants. De fet, però, no era veritat que necessitéssim immigrants per sostenir el creixement econòmic (i ni molt menys per mantenir les pensions), sinó per mantenir aquell patró de creixement basat en l’expansió de sectors com la construcció, el turisme, el comerç i els serveis domèstics, que massa vegades formen el que Piore anomena sector secundari: el que es caracteritza per generar feines que comporten, “en relació a l’altre conjunt de feines, salaris baixos, un estatus socials baix, i considerable inestabilitat laboral o, com a mínim, incertesa”” (M.Piore 1986). El següent quadre presenta algunes dades en aquest sentit.

Així, tot i tenir un ampli exèrcit de reserva de treballadors nadius (taxes d’atur exorbitants fins i tot durant el pic del cicle i taxes d’activitat més baixes que les de la UE-12), es va insistir –sobretot des de les patronals– en promoure la immigració. Des del punt de vista de l’establishment va ser un èxit: nova mà d’obra barata per satisfer les exigències del ‘sector secundari’, que a més contribuïa allargar i engrandir la bombolla de la construcció i del crèdit, i a mantenir el salari real mitjà estancat tot i la creació de 7.5 milions de llocs de treball nets entre el 1996-2007.

La immigració recent, a més d’haver estat, doncs, funcional al model de creixement espanyol, va tendir a atenuar problemes socials latents. Per exemple, moltes tasques domèstiques i d’atenció a la gent gran que típicament recauen sobre les dones van ser mercantilitzades i dutes a terme en bona mesura per dones immigrants. Això va permetre a moltes dones incorporar-se al mercat laboral sense haver d’introduir mesures substancials de conciliació de la vida laboral amb la domèstica ni haver de desenvolupar un verdader servei públic de qualitat d’atenció als més grans.

Amb tot plegat no estic insinuant que cal promoure polítiques migratòries restrictives, ni molt menys. Més aviat vull recalcar dues coses: 1) Cal que la defensa legítima de l’esquerra del dret a poder-se desplaçar i viure lliurement pel nostre planeta no sigui utilitzat per l’establishment per, com ha passat aquí recentment, explotar als nouvinguts, gestionar l’exèrcit de reserva i atenuar les pressions socials per un estat del benestar més ampli i redistributiu. 2) Els mateixos arguments que es difonien àmpliament per legitimar i promoure la immigració es poden tornar ara contra els immigrants; cal que la ràbia que genera no trobar feina i competir per serveis socials minvants no es canalitzi com ja està passant –sobretot a Grècia– en forma de racisme i xenofòbia contra els més dèbils i explotats, sinó contra els verdaders artífexs del patró de creixement recent i de les actuals polítiques de depressió.

Thatcher viu

Pour Émile

Si al Regne Unit la premsa socioliberal s’ha mostrat ambivalent en els seus obituaris, ja que no podien ignorar que Thatcher era popularment odiada, a Espanya ens hem estat de subtileses. L’esquerra-CT (i neo-CT) no ha dubtat en fer-ne l’apologia -venent-nos la seva personalitat neuròtica i autoritària com un model de coherència i de carisma, i manipulant severament el desastre econòmic que va representar.

Wynne Godley, a la introducció de Monetary Economics (2007), és una font més fiable del llegat macroeconòmic de Thatcher:

In 1979 Mrs Thatcher came to power largely on the grounds that, with unemployment above one millon, ‘Labour [wasn’t] working’, and Britain was subjected to the monetarist experiment. […] The full story of the Thatcher economic policies (taking the period 1979-1992) has yet to be told. Certainly the average growth rate was by far the lowest and least stable of the post-war period while unemployment rose to at least four million, once the industrial workers in Wales and the North who moved from unemployment to invalidity benefit are counted in.

Godley era, en aquella època, director d’un important grup de recerca a la Universitat de Cambridge, després d’una llarga trajectòria al Tresor de Sa Majestat. La seva feina criticant els absurds de la revolució conservadora no passà desapercebuda, i és instructiva del caràcter il.lustrat del nou Govern:

“In 1983 the CEPG [Cambridge Economic Policy Group] and several years of work were destroyed, and discredited in the minds of many people, by the ESRC [SSRC] decision to decimate our funding, which they did without paying us a site visit or engaging in any significant consultation”.

Wikipedia aclareix, amb excel.lents cometes:

Following the election of Prime Minister Margaret Thatcher in the 1979 general election, the Government expressed reservations about the value of research in the social sciences, and the extent to which it should be publicly funded. […] It was ultimately decided […] that the Council should remain, but that its remit should be expanded beyond the social sciences, to include more “empirical” research and research of “more public concern”. To reflect this, in 1983 the SSRC was renamed the Economic and Social Research Council.

No és casualitat, doncs, que el ministre conservador Ian Gilmour titulés Dancing with Dogma les seves memòries dels ’80 -i les edités amb una fotografia d’ell i Mrs Thatcher… ballant.

Gilmour pertanyia a una generació de conservadors que defensava obertament el keynesianisme: perquè el progrès social justificava, i alhora amagava, el domini de les èlits i jerarquies tradicionals que l’administraven. S’hi unia un cert pragmatisme en temes morals i imperials: després de la revolució sexual i de Suez, una defensa oberta de la Reacció ja no semblava possible -sense anar més lluny, figures com Enoch Powell i Keith Joseph, preeminents predecessors de la campiona de les llibertats exteriors i interiors, eren considerats llunàtics perillosos pels seus propis companys.

Enfront d’aquesta generació, Thatcher semblava un anacronisme accidental. La seva victòria al partit fou fruit del desgast del candidat rival, Heath, i poc devia a cap mèrit personal. I el seu èxit a les urnes el 1979 s’interpretà com un toc d’atenció al Labour pel caos del darrer govern Callaghan, no pas com el tret de sortida d’una nova hegemonia conservadora.

I és que Thatcher was no alternative. Cap de les “idees” amb què venia a reforçar el camp conservador representava un intent d’entendre el país que havia de governar, sinó prejudicis incoherents nascuts únicament per oposició als consensos de la post-guerra, fantasies de poder imperial i llibertats de mercat.

Les tensions dins del propi Govern eren notòries. Bona part dels ministres no compartia el zel privatitzador de Thatcher, ni que fos per motius electorals: l’oposició devia ser prou forta per forçar-la a renunciar a malvendre el sistema de salut pública. I els cops de volant no eren infreqüents. El cas més espectacular és la renúncia, el 1981, a controlar la massa monetària (i per tant a qualsevol política conscient de lluita contra la inflació, ni que després se n’enduguessin els mèrits). O la brutal pujada d’imposts del pressupost d’aquell mateix any, contra qualsevol compromís de campanya -amb l’efecte previsible: tal i com 364 economistes ja havien avisat, l’atur seguí augmentat.

Per què un Govern tan fràgil, inefectiu i erràtic (tot el que el culte públic de la Dama de Ferro no associa a Thatcher) no fou derrotat el 1983? Aquesta és la pregunta que, 30 anys després, hem de mirar de respondre.

Com dèiem, el Govern Callaghan era vist com un fracàs per gairebé tots els que hi participaren. L’aplicació del keynesianisme “hidràulic” (que pressuposa l’existència d’una relació negativa entre inflació i desocupació) era ineficaç per solucionar la crisi dels ’70, que combinava ambdós fenòmens -calia quelcom de més sofisticat que l’IS-LM-Phillips per guiar la política del partit.

Dues visions de modernització convivien, dividides pel referèndum sobre la CEE del 1975. A la dreta els qui creien que el “keynesianisme en un sol país” era quelcom del passat, com ja havia demostrat la devaluació de 1967: qualsevol intent d’expandir l’economia forçaria un desequilibri a la balança de pagaments, una depreciació de la moneda (i per tant, un augment temporal de la inflació) i -el pitjor dels mals- la intervenció del FMI. El que la situació exigia era un model cooperatiu entre treball i capital, que garantís la planificació capitalista de la inversió, el manteniment d’una indústria potent i una taxa d’inflació prou baixa com per evitar que l’economia britànica perdés competitivitat: fer del Regne Unit una nova Suècia.

A llarg termini, la dreta es comprometia a crear institucions supranacionals que permetessin coordinar les polítiques econòmiques nacionals, i que evitessin que la lloable intenció de mantenir una economia productiva a l’interior no degenerés en guerra comercial a l’exterior -d’aquí el seu suport entusiasta a la construcció europea. Al curt termini, però, les prioritats eren unes altres: la reconciliació entre classes exigia, en primer lloc, lligar curt el moviment obrer, insoportablement fragmentat i reivindicatiu, la influència del qual sobre el partit no es podia excusar. La dreta havia estat humiliada pels sindicats el 1969, quan una proposta per limitar l’activitat vaguista va ser vetada des de fora del Govern; el 1975-76, quan es mostraren intrasigents amb les exigències d’austeritat en un moment en què la intervenció del FMI semblava imminent; i de nou durant l'”Hivern del descontent” de 1978-1979, quan precipità la caiguda del Govern Callaghan i el seu govern de coalició amb el Partit Liberal, en desacord amb la seva política de moderació salarial.

Incapaços de prendre el control del partit, el discurs de la dreta trobà refugi el 1981 en una escissió, el Partit Social Demòcrata. El 1983, en coalició amb el Partit Liberal i el suport explícit de la premsa, aconseguí el 25% dels vots (enfront del 28% del laborisme i el 44% dels conservadors), però una representació parlamentària marginal. Podríem especular què hauria passat en un altre sistema electoral -per més que, ahir com avui, el partit Conservador com el Laborista s’oposen a una llei proporcional- però la resposta no és favorable a les esquerres. Fins i tot 30 anys després, Polly Toynbee (antiga militant del SDP i influent veu de l’actual laborisme) es considera obligada a recordar-nos la distància entre els trànsfugues i l’Old Labour en un article dedicat a la reconstrucció de l’esquerra (!):

In 1981 Michael Foot was leading Labour to certain destruction: his 700-page 1983 manifesto was for pulling out of Europe and nationalising a swath of industries – including the banks (rather more credible now). Local parties were under hostile takeover by Militant tendency and Trotskyite impossibilists, on instruction to move into bedsits in vulnerable seats and pass late-night motions beyond the patience and bedtimes of ordinary members of parliament. All this was supported by Tony Benn, a ruthless destroyer now curiously regarded as a charming national treasure.

És el meu parer personal que Foot i Benn (més tard líder del moviment contra la guerra a l’Irak) feren més pel país i pel partit que no pas els dirigents del SDP, molts dels quals es retroben avui en el Govern de Coalició (dins dels rangs del partit liberal o del partit conservador). Tot i que potser als anys ’80 això encara no era evident, aquesta decadència era el seu destí natural: l’adopció d’un sistema corporatista és la patent alemanya, però no pas com a mesura necessària en el camí cap a la construcció europea, sinó com a condició fonamental de la seva participació en aquesta (i per tant, del seu domini). El Regne Unit podia assegurar la “cooperació” dels seus treballadors, però en una economia oberta aquesta renúncia només era la primera de moltes en la guerra per la competitivitat.

En comparació, el manifest de l’esquerra del Labour a les eleccions de 1983 era més realista, ben lluny de representar un inassumible programa maximalista: no només el PS francès havia guanyat amb un programa similar en temes econòmics (el famós Plan Commun), sinó que el “centre” del partit li donà suport per a escàndol dels puristes.

Llegir el programa avui és participar d’una cita secreta amb les oportunitats entrevistes ara fa una generació:

It is just not true that mass unemployment must be accepted.

Rather, if nothing can be done about unemployment, nothing truly enduring can be done about anything else. Allow it to persist and it will corrode the rest of our society. It will make more deeply endemic than ever the injustices, the bitter hardships, which afflict so many of our people.

El programa segueix enumerant les diferents polítiques que un nou Govern laborista hauria adoptat: una política de despesa pública expansiva, finançada amb endeutament si fa falta, i orientada cap als serveis socials i les necessitats dels treballadors; tipus d’interès baixos; ús dels imposts en una direcció redistributiva, i en suport de les demandes dels sindicats; ús del sector públic com a base de la modernització industrial, revertint les privatitzacions de Thatcher; controls de capitals generalitzats i, si convé, sobre el comerç exterior per evitar un creixement massa ràpid de les importacions; provisió pública i fixació de preus en els sectors inflacionistes -i, com a condició necessària per dur a terme el programa, una retirada de la CEE:

We emphasise that our decision to bring about withdrawal in no sense represents any weakening of our commitment to internationalism and international co operation. We are not ‘withdrawing from Europe’. We are seeking to extricate ourselves from the Treaty of Rome and other Community treaties which place political burdens on Britain. Indeed, we believe our withdrawal will allow us to pursue a more dynamic and positive international policy – one which recognises the true political and geographical spread of international problems and interests. We will also seek agreement with other European governments – both in the EEC and outside – on a common strategy for economic expansion.

La visió general del text és que el keynesianisme funciona, però exigeix una planificació activa -i prendre partit clarament per alguna de les classes en lluita. Així, sobre els bancs:

We expect the major clearing banks to co operate with us fully on these reforms, in the national interest. However, should they fail to do so, we shall stand ready to take one or more of them into public ownership.

En altres camps (drets de les dones, dels migrants, dels homosexuals, desarmament nuclear, cooperació amb el Tercer Món…) la direcció general del programa és inequívocament progressista: res que una majoria conscient dels seus interessos no pogués votar (avui mateix) si confiés en la sinceritat i competència dels seus redactors -i si bé és només retrospectivament que podem avaluar la primera, l’experiència parlamentària i ministerial de la plana major de l’Old Labour, i la qualitat dels seus assessors, era extraordinària.

Naturalment, però, els mitjans llençaren una campanya histèrica contra el Laborisme; en l’histrionisme que va seguir a la Guerra de les Malvines, era fàcil acusar les propostes polítiques contingudes al manifest d’utòpiques -quan no de lèse-majesté; i malgrat que la Guerra Freda es trobava a les acaballes, l’insult de comunista encara pesava més que les repetides assegurances que el manifest feia de respecte a la propietat privada, els dipòsits bancaris etc.

Pel “centre” laborista, bon hereu de Gaitskell, qualsevol política era bona si era popular entre les classes treballadores -amb independència de si era en el seu interès o no. Nerviosa davant el creixement del SDP i la derrota de 1983, es disposà a afilar els ganivets.

Amb un escrúpol que avui ens semblaria càndid, però, les maniobres de Kinnock i el seu equip requerien alguna mena de cobertura teòrica per amagar la seva superficialitat electoralista. En un rol semblant al que jugà Carrillo durant la Transició (o, en una farsa recent, Napolitano amb Monti), fou el Partit Comunista Britànic el que proporcionà l’amunició. La seva revista, Marxism Today inventà l’expressió “Thatcherism” per referir-se al nou projecte conservador, com si aquest no tingués més base que la voluntat de Thatcher, i no representés, per tant, un projecte de classe (el neoliberalisme) contra el qual calia mobilitzar els treballadors.

Si és que encara hi havia treballadors… Per l’historiador Hobsbawm, almenys des de 1978, el potencial revolucionari de la classe treballadora s’havia extingit. I si no s’havia extingit, calia extingir-lo. El 1984, el Labour es va negar a donar un suport massa clar a les reivindacions fetes pels miners -no pas, com hauria pogut fer, perquè aquestes no eren en l’interès immediat de la classe treballadora, sinó perquè anticipaven un programa polític rupturista més ampli: un anàlisi que, 25 anys després, Kinnock manté.

I mentre que el seu potencial revolucionari era condemnat en l’anàlisi del partit, romania en canvi el candor romàntic amb què l’esquerra veu qualsevol expressió política de les masses. Dos anys després de la mort de Bobby Sands en les vagues de fam a Irlanda del Nord, i en mig d’un conflicte semi-colonial com el les Malvines, Hobsbawm podia escriure criticant que el Labour no s’unís de bon grat a l’explosió xauvinista, comparant-lo amb el patriotisme de la lluita antifeixista durant la IIGM.

La resta ja és història. El 1987, amb l’esquerra purgada i qualsevol focus d’activitat política fora dels partits extingida, els laboristes van tornar a perdre. Es culpà a la recuperació econòmica iniciada el 1984: el petroli del Mar del Nord, l’expansió a Amèrica gràcies al keynesianisme militar de Reagan, el bon comportament del mercat immobiliari, el rol preeminent de Londres en les renaixents finances internacionals…

El 1990, l’oposició popular als nous tributs municipals (poll tax) i de Thatcher a l’euro i a Maastricht serví -irònicament, en perspectiva- de catalitzador perquè el seu partit se’n desfès; no es produí, però, cap canvi significatiu en una política econòmica, que es féu més i més impopular fins a la crisi de 1992. Així i tot, el laborisme va tornar a perdre i el conservador John Major, un dels polítics més grisos del país, va seguir liderant el Govern.

Molts han volgut veure en la desfeta de 1992 el final del projecte reformista d’esquerres que Kinnock endegà el 1983; i per tant excusar-lo del desastre laborista posterior. Però en l’opinió de McKibbin, paradoxal defensor de les purgues dels ’80 i crític de Blair des de l’esquerra:

Given his [Kinnock’s] attitude to policy, to what underlay the electoral success of the Conservative Party, the people he promoted and whose guidance he sought, the only alternative likely to emerge was New Labour.

I per tant és en base al Nou Laborisme que hem de jutjar la decisió als ’80 d’abandonar una ideologia pròpia i un anàlisi de classe, la missió d’educar i ser educats pels treballadors (III), en favor de l’electoralisme de curt terme i l’acceptació de la visió social de la dreta, que no fou mai “Thatcherista”, sinó senzillament neoliberal.

El període dels Governs Blair-Brown (1997-2007) se situà, en molts aspectes, a la dreta de Thatcher: basta comparar les Malvines amb Irak i els excessos relatius de la lluita contra el terrorisme, o la lògica de les privatitzacions amb la del subsidi al capital. I en la resta poc s’avançà: l’índex de Gini, un indicador de la desigualtat, era més baix amb Thatcher que durant l’època del Nou Laborisme; i l’1% ha continuat el seu ascens triomfal. El gir a l’esquerra pretesament iniciat per Miliband des d’aleshores es resumeix així: un compromís implícit de mantenir la política econòmica de l’actual Govern, suplementat amb una dosi de populisme i xenofòbia. Tot això, és clar, amb el suport dels mateixos mitjans que en el seu dia van enfonsar a Foot i a Benn: ahir mateix, Patrick Wintour(editor polític de The Guardian) semblava lamentar la insuficiència de les reformes de Thatcher i Tebbit (l’skinhead de Spitting Image) contra els sindicats, que han permès que McCluskey (membre crític de l’actual laborisme) sigui reelegit com a líder d’Unite.

El triomf de Thatcher no era inevitable, i el seu llegat tampoc: l’esquerra actual l’accepta al preu de la pròpia identitat; mentre siguin la dreta i els mitjans qui defineixin els termes de la confrontació política, Thatcher viu.

Les alternatives passen també per la fiscalitat

 El frau fiscal és massiu,

(tot i no haver-hi informes oficials, es sol  estimar equivalent al 22% del PIB, si fa no fa el doble que la mitjana de la UE-15)

i així ho percep la gran majoria de la població;

(el CIS estima que un 92% de la població a Espanya creu hi ha bastant o molt frau fiscal)

els mateixos tècnics d’Hisenda saben que el gruix del frau el cometen les grans fortunes i empreses,

(estimen que un 72% del frau correspon a les grans fortunes, corporacions empresarials i grans empreses, un 17% a les pymes, i un 8.6% als autònoms),

i a aquest frau il·legal se li ha de sumar el ‘legal’ que majoritàriament cometen una vegada més les grans empreses,

(Els tècnics d’Hisenda calculen que les microempreses paguen un tipus mitjà efectiu del 22%, del 20% per les petites, el 19% les mitjanes (quan el nominal és del 25%), i moltes vegades per sota del 17% per les grans empreses (nominal del 30%). Ara bé, si en comptes de calcular els tipus efectius com la proporció d’impostos pagats sobre la base imposable o fem sobre els beneficis empresarials, el 2010 era del 9.4% de mitjana –un 5% pels grups consolidats, entre els entre els quals hi ha les grans empreses que cotitzen a la borsa, i d’un 15.3% de mitjana per la resta (font, p. 12))

entre les que destaquen la banca i gegants tecnològics com Apple, Microsoft, Google, Facebook, Yahoo, Ebay o Amazon,

i les grans fortunes.

(sobretot a través de les SICAV).

En conseqüència, qui sosté la Hisenda Pública són les persones amb rendes mitges i baixes que no poden escapar de l’IVA ni de l’IRPF,

(El 2011 el 74% dels ingressos de l’Estat venen de l’IVA (31%) –un impost al consum– i l’IRPF (un 43% –més d’un 80% dels quals prové de les rendes del treball (AT))

i la població ho sap bé.

(un 88% dels enquestats pel CIS respon que NO paga més qui més té).

Són molts els que han analitzat el sistema impositiu i han fet propostes serioses per fer-lo més just i eficient. Aquí només vull recordar que els mateixos treballadors d’Hisenda (GESTHA) fa temps que proposen mesures relativament simples, ràpides i eficaces per acabar les injustícies més flagrants de l’actual sistema impositiu espanyol. M’atreveixo a afirmar que la gran majoria de la població les veuria com un pas endavant –encara que les consideréssim insuficients.  En l’última de les seves propostes afirmen:

Los Técnicos del Ministerio de Hacienda (GESTHA) proponemos la puesta en marcha de una batería de medidas que permitirían ingresar más de 63.800 millones adicionales cada año. Esta cantidad sería suficiente para reducir el déficit del 8,9% del pasado año hasta un nivel inferior al 2,8% exigido en los compromisos europeos para 2014.

Muchas de estas propuestas podrían aplicarse en el plazo de un año, lo que permitiría relajar las políticas de ajuste y hubieran hecho innecesaria la aprobación de medidas contrarias al crecimiento incluidas en el RDL 20/2012 , de 13 de julio, de medidas para garantizar la estabilidad presupuestaria y de fomento de la competitividad (BOE del 14), como la subida del IVA, la supresión de la paga extra a empleados públicos, la reducción del empleos públicos, vacaciones y complementos de la ILT, la disminución de las prestaciones por desempleo o el endurecimiento de las prestaciones a la Dependencia, con la que el Gobierno pretende recaudar unos 59.000 millones de euros hasta 2014.

Amb tot això només vull emfatitzar una vegada més que el principal obstacle d’Espanya per sortir de la crisi és polític: si la prioritat és reduir el dèficit públic (que no hauria de ser-ho), atès l’enorme potencial per fer-ho amb canvis impositius que no afectarien a les classes populars i en canvi llimarien una mica el caràcter regressiu del sistema que tant denuncia la ciutadania, per què s’implementen les actuals polítiques anti-socials? Vist l’anterior –i entre molts altres motius– no pot ser veritat que la situació econòmica els obligui.

UE-EUA

Atacar el lliure comerç no és popular: les bondats dels acords comercials internacionals no necessiten cap justificació, ni que sigui favorable, per meréixer l’aprovació de la premsa liberal. És així com El País publica un editorial en favor d’una àrea de lliure comerç entre la UE i els EUA amb les següents paraules:

es una buena noticia que los dos bloques económicos más importantes del mundo avancen en la dirección de la libertad del comercio sin restricciones […] poco importa ahora que el impacto concreto sea ese 0,5% del PIB que anticipaba el voluntarista presidente de la Comisión Europea

Queda clar que per a les ambicions maximalistes de la tecnocràcia, l’efecte econòmic del seu projecte, bé ho saben a Grècia, poc importa: el que es tracta és de dur-lo a terme tan sí com no. Una actitud frívola quan no podem esperar que aquest acord de lliure comerç tingui efectes positius, ni tan sols els que tan minsament prediu la Comissió.

En economies on l’atur és positiu i hi ha excès de capacitat instal.lada, és a dir en qualsevol economia, l’efecte d’una obertura al comerç internacional, com ha argumentat Parrinello (2006), consisteix en desplaçar la producció al país que té un avantatge absolut en l’elaboració de cada bé.

És a dir, que Espanya només pot sortir guanyant del tracte si en els sectors que s’obren a la competència té una tecnologia superior o uns costs de producció més baixos. I si l’endarreriment tecnològic del país respecte als EUA més aviat ens hauria de fer pessimistes sobre la primera possibilitat, no sembla que a curt termini sigui possible (o desitjable) que a Espanya els costs (és a dir els salaris) caiguin al nivell d’algun dels altres països amb qui els EUA ja tenen acords de lliure comerç (com Mèxic o Xile), i els poguem substituir com a proveïdors del mercat americà.

Al contrari, aquest acord és perillós perquè en tot cas tendiria a reforçar la tendència a l’especialització de l’economia espanyola cap al mercat global i no l’interior: especialització que, fent-se en situació d’inferioritat competitiva (particularment dins l’euro), empitjora la nostra balança exterior i ens fa depenents dels fluxos internacionals de capitals; i que ens exposa a que en temps de crisi, siguin els creditors els que determinin la política econòmica del Govern -tal i com passa ara, de fet.

L’editorial de El País és doblement indignant perquè l’única economista que apareix amb noms i cognoms per justificar les bondats teòriques de l’acord no és altra que una descontextualitzada Joan Robinson -continuant una estratègia de recuperació dels intel.lectuals de l’esquerra per part de la dreta perfeccionat en els darrers 35 anys de CT.

Joan Robinson, efectivament, alertà dels perills d’intentar exportar més enlloc d’expandir coordinadament de la demanda agregada durant una crisi, ja que duria a una recessió mundial -i denuncià el proteccionisme adoptat als anys ’30 com a part d’aquesta estratègia per ser més competitiu que el veí.

Aquesta, però, no és la situació que vivim: la crisi ha reforçat la tendència a veure la globalització com una cursa per exportar més, amb els efectes que Joan Robinson preveia, però és una cursa que té lloc sense un retorn al proteccionisme -i que per tant segurament continuarà tant si el proteccionisme es redueix com si no: l’obertura comercial ofereix una falsa sol.lució al mercantilisme i anti-keynesianisme de les polítiques públiques dels EUA i (especialment) de la UE.

Posats a citar Robinson, agafo del (molt recomanable) bloc de Ramanan un fragment del seu assaig What are the questions? (1977), que em sembla més adequat per explicar les intencions dels EUA i el nord de la UE amb aquest acord -i el seu previsible efecte a ca nostra:

“When Ricardo set out the case against protection, he was supporting British economic interests. Free trade ruined Portuguese industry. Free trade for others is in the interests of the strongest competitor in world markets, and a sufficiently strong competitor has no need for protection at home.”

“Quan Ricardo atacà el proteccionisme, estava defensant els interessos econòmics britànics. El lliure comerç va arruïnar l’economia de Portugal. El comerç lliure per als altres interessa al competidor més fort en els mercats mundials, i un competidor prou fort no necessita protecció a casa”.

Economia, ideologia i poder

No fa gaires dies que en Mario Draghi, el president del BCE, va fer una presentació en el Consell Europeu on explicava algunes de les principals causes de la crisis. Ara bé, tal com molt bé explica l’Andrew Watt, la seva anàlisi tenia -com a mínim- un error elemental que el portava a concloure –sorpresa, sorpresa– que els països de la perifèria de l’eurozona són culpables i que necessiten reformes estructurals [neoliberals] i ‘moderació’ salarial .

L’error és de tal calibre i ve d’una persona amb tantíssim poder que immediatament m’ha vingut al cap una de una de les afirmacions d’en David Anisi, un economista progressista espanyol sense pèls a la llengua i amb una gran habilitat per explicar de manera planera diferents teories econòmiques i els interessos que hi solen haver tot darrera. Deia el següent:

Quizá la Economía, en un núcleo reducido de individuos hoy desconocidos, comience a ser una Ciencia. Pero, desde luego, lo que se divulga de ella no lo es. […] En nuestra época la Economía llegaría a ser, si acaso, un Arte; aunque por lo general no termina siendo otra cosa que un conjunto de artilugios más o menos sofisticados utilizados en el combate ideológico por el poder. (Anisi 1994, p.15)

Una de les finalitats d’aquests artefactes és, en termes de la següent metàfora de l’Anisi, justificar la capacitat de l’utensili que té cadascú per apropiarse del producte social.

La actividad económica podría visualizarse —en una metáfora que me es muy querida– como la elaboración y consumo de un gran caldero de sopa: alguien prepara el fuego, otros ponen los ingredientes, aquellos remueven y vigilan la cocción, y una vez condimentada llega la hora del reparto. Unos reciben cucharillas pequeñas, otros cucharas, otros cucharones, aquellos otros cazos, y algunos hasta cubos, para poder retirar del caldero su parte. Y en principio nada hay que relacione de forma necesaria la contribución a la elaboración del caldo con la capacidad del utensilio entregado para poder consumirlo. (Anisi 1994, p.18)

En el cas de la presentació d’en Draghi, tal com apunta en Watt, és clar que tenia com a objectiu distorsionar la realitat per amagar el verdader origen de la crisi i traspassar encara més els costos de la crisi a la classe treballadora. Tot plegat no té res de nou i s’ha d’emmarcar dins el marc neoliberal que s’ha anat imposant des dels 80s. Aquest ha estat un èxit a l’hora de revertir la pèrdua de poder dels grans capitalistes i rendistes des de la Segona Guerra Mundial i dotar-los amb ‘galledes’. Això és evident en dos dels grans països on s’ha instal·lat amb més força, els EUA (des de Reagan) i al Regne Unit (des de Thatcher):

Proporció de la renda nacional en mans de l’1% de la població més rica en els EUA, 1913-2006. [1] inclou guanys realitzats de capitals i [2] els exclou. Font: Palma 2009, p.17

Percentatge de la renda nacional bruta en mans del 0.05%, 0.1% i 0.5% més ric en el Regne Unit, 1908-2000. Font: Atkinson 2007, p.92

També queda palès en el fet que la participació dels salaris en la renda nacional ha anat decreixent en tots els països que formen l’OCDE i bona part dels ‘països en desenvolupament’ des de fa uns 25 anys (vegeu aquí).

En conclusió, res de nou: cal tenir sempre molt en compte que economia, ideologia i poder solen estar estretament interrelacionats. En aquest sentit, crec que la següent reflexió d’en Robert Cox és pertinent:

Theory is always for someone and for some purpose. All theories have a perspective. Perspectives derive from a position in time and space, specifically social and political time and space. The world is seen from a standpoint definable in terms of nation or social class, of dominance or subordination, of rising or declining power, of a sense of immobility or of present crisis, of past experience, and of hopes and expectations for the future.  Of course, sophisticated theory is never just the expression of a perspective. The more sophisticated a theory is, the more it reflects upon and transcends its own perspective; but the initial perspective is always contained within a theory and is relevant to its explication. There is, accordingly, no such thing as theory in itself, divorced from a standpoint in time and space. When any theory so represents itself, it is the more important to examine it as ideology, and to lay bare its concealed perspective. (Cox 1981, p. 128)

I si no paguem?

Inspirats per l’experiència d’Equador, però també en resposta indignada a les garanties que l’Estat ha extès als creditors (estrangers) dels bancs nacionalitzats mentre retalla als seus ciutadans, s’ha parlat molt de la necessitat d’una auditoria que justifiqui l’impagament de part del nostre deute públic per les servituds que ens imposa envers les finances (servitud que l’euro institucionalitza en impedir que el BCE financiï als Estats, però que fora de l’euro podria prendre altres formes, com ara la dependència del crèdit internacional per finançar una balança de pagaments deficitària).

L’interès d’anomenar aquest deute “odiós” o “il.legítim” és essencialment polític: tot i que el terme ha aparegut en algunes disputes jurídiques, aquesta diferenciació no ha alterat fins ara el procès legal pel qual l’Estat se’n pot desprendre. Les regles són clares: qualsevol país pot negociar la reestructuració del deute amb els seus creditors (com féu, recentment, Grècia), segons les lleis del país d’emissió, però en teoria no pot forçar unilateralment una reducció del seu valor.

El que sí que pot fer, per exemple, (font) és suspendre el pagament d’interessos, per bescanviar-los des d’una posició de força per nous bons que representin una càrrega menor; així com definir els termes en què aquesta reestructuració és vinculant, i a la pràctica quasi-obligatòria, per als creditors nacionals -però no per als creditors estrangers, com una sentència recent sobre l’Argentina ens recorda.

Aspectes legals a banda, l’auditoria hauria de determinar a) quines activitats dutes a terme per l’Estat són considerades il.legítimes; b) quina part del deute correspon al seu finançament, i per tant el Govern vol repudiar i c) com es reparteix entre els diferents creditors la bancarrota (generalment es privilegia als petits creditors, i es castiga els instruments emesos en divises).

Per desgràcia, no és fàcil associar deute i despesa d’aquesta manera: com passa amb els imposts, el gruix de l’endeutament no és finalista, és a dir, no està adscrit al finançament de cap despesa en particular, sinó a la totalitat del pressupost públic. En altres paraules, en la majoria dels casos, no hi ha un deute il.legítim que correspongui a una despesa il.legítima.

Una excepció interessant podria ser, per exemple, el deute mantingut amb les elèctriques, creditores de l’Estat (el famós dèficit tarifari) com a reconeixement d’una despesa que és difícil de justificar: en lloc de controlar directament la producció d’energia, a Espanya l’Estat opta per garantir un preu a les companyies on aquestes recuperen els costs d’operar la planta elèctrica “menys rentable” o “marginal“; a la pràctica, això proporciona un enorme subsidi oligopòlic, diferència entre aquest preu i el cost d’operar la resta de plantes elèctriques, naturalment més eficients -situació que és temptador d’auditar.

Tanmateix, aquest tipus d’endeutament és, repeteixo, l’excepció: si la reestructuració del deute ha de ser significativa, la decisió s’haurà de basar en altres criteris que la seva legitimitat; per sobre de qualsevol altre, la capacitat de de l’Estat per pagar-lo.

I com medim aquesta capacitat? Si prenem l’endeutament públic total (2011), Espanya no sembla particularment depenent del crèdit:

I la càrrega financera que representa aquest deute, tot i que a l’alça, no és històricament excepcional:

El 2011, doncs, el pagament d’interessos se situà ben per sota del dèficit total (un 8,5% del PIB).

Però amb què les Administracions Públiques haguessin aconseguit mantenir la recaptació impositiva de l’any 2007 (revertint, per exemple, els escandolosos regals fets a les empreses en l’impost de societats), no només s’hauria pogut finançar aquest augment de la despesa financera sense problemes: sinó que fins i tot s’haurien complert els objectius de dèficit de Maastricht.

I és que els problemes de l’Estat espanyol no deriven de l’augment de la despesa pública (financera o no), sinó de la caiguda dels ingressos, autènticament excepcional:

Per aquest motiu, la pressió fiscal a Espanya del 2011 fou només del 35,7% del PIB, en front del 44,7% de mitjana a la UE (i del 45,4% a l’Eurozona): d’haver augmentat els imposts al nivell dels nostres veïns, Espanya hauria pogut aconseguir un superàvit.

Que l’Estat preferís un programa de retallades, amb la benedicció de la UE, a un programa moderadament ambiciós de recaptació impositiva, ens diu tot el que ens cal saber de la nostra democràcia. En tot cas, no hi ha cap motiu pel qual un programa més radical de Govern no se’n faci ressò -ja que deixar de pagar els interessos del deute no seria pas suficient per escapar de de les retallades (amb dades del tercer trimestre de 2012, els interessos bruts del deute arribaven als 23.000 M, enfront dels 65.000 M d’euros de dèficit).

Errors de base en la doctrina del lliure comerç

El lliure comerç internacional de béns i serveis beneficia a tots els països. Aquesta proposició, que recolza l’enorme majoria d’economistes, es repeteix rutinàriament per  justificar els processos de liberalització comercial. A qui argumenta que moltes vegades obstrueixen el desenvolupament de sectors moderns, generen atur crònic, dèficits comercials permanents, i/o acumulació de deute extern, se’l sol intentar rebatre invocant la teoria l’avantatge comparatiu. En realitat, però, aquesta teoria requereix supòsits inversemblants i no encaixa bé amb la història econòmica. Aquí presentem, basant-nos en un bon article d’en Reinhard Schumacher, la teoria convencional de l’avantatge comparatiu i les seves deficiències.

La reformulació neoclàssica de la teoria l’avantatge comparatiu de David Ricardo normalment parteix del següent exemple. Dos països (Anglaterra i Portugal) tenen dos factors de producció (capital i treball) necessaris per produir dos béns (tela i vi). Es suposa, a més, que el capital i el treball es poden substituir i que aquests no poden anar d’una país a l’altre. Així, cada país pot produir diferents combinacions de béns, que es representen en la ‘corba de possibilitats de producció’, on en un eix tenim la quantitat de vi i en l’altre la de tela. Com que es suposen costos d’oportunitat creixents (per cada m2 de tela extra que vulguem teixir cada vegada haurem de renunciar a més vi perquè s’ha de desplaçar treball i capital del sector vinícola al tèxtil) la corba és còncava en l’origen. La combinació exacta que es produirà ve determinada per la demanda.

Si cada país s’especialitza en produir allò en què té un avantatge comparatiu, és a dir,  costos d’oportunitat menors que els de l’altre país, la producció global augmentarà. Després, gràcies al comerç, tots podran consumir una major quantitat de cada bé. Així, el valor de la producció i del consum seran majors que  en una situació d’autarquia.

Tot plegat requereix que els avantatges comparatius en la producció s’acabin reflectint en preus més baixos, que en última instància són els que determinen els fluxos internacionals de mercaderies. Aquí és on entren en joc una sèrie de mecanismes automàtics que ho garanteixen i que alhora equilibren la balança comercial. En el cas de tipus de canvi flotants, és el tipus de canvi, que suposadament només depèn dels fluxos comercials. Per exemple, si un país pateix un dèficit comercial la seva moneda es devalua i la del país amb superàvit tendeix a apreciar-se fins al punt en què el nou tipus de canvi hagi abaratit prou les exportacions i encarit les importacions com per eliminar els desequilibris comercials.

En el cas de tipus de canvi fixes, l’ajust és via salaris. Per exemple, si un país té dèficits comercials la demanda de treball disminueix, fet que empeny els treballadors a acceptar salaris més baixos fins que els productes domèstics siguin prou barats com per eliminar els dèficits. És evident que aquests mecanismes són els que els ‘experts’ tenen al cap quan ‘recomanen’ a Espanya una ‘devaluació interna’.

La teoria de l’avantatge comparatiu neoclàssica, però, és errònia. Per començar, perquè cap dels següents supòsits es compleix.

1. Els capitals i els treballadors no poden passar les fronteres de l’estat.

2. Necessita que hi hagi mecanismes automàtics que equilibrin la balança comercial. Ara bé, els mecanismes que hem descrit abans són teorèticament defectuosos i irreals. Els desequilibris comercials solen ser crònics i corregir-se només quan esdevenen clarament insostenibles pels països deficitaris (Keynes ho deia molt bé: “el procés d’ajust és obligatori pel deutor i voluntari pel creditor”). Aleshores esclata una crisi econòmica en el país deutor que deprimeix la demanda d’importacions i obliga als productors domèstics a intentar col·locar a qualsevol preu els seus excedents a l’estranger, reequilibrant així la balança comercial. El que està passant a Espanya avui en dia és un bon exemple.

3. No es té en compte les dinàmiques que comporten l’especialització productiva que implica el lliure comerç. Evidentment, no té les mateixes repercussions sobre la productivitat i les possibilitats de creixement, per exemple, especialitzar-se en béns manufacturats que en l’explotació de recursos naturals.

4. Pressuposa la plena ocupació dels treballadors i del capital. Si hi ha atur, teixir un m2 més de tela no comporta haver de renunciar a una mica de vi, sinó donar feina a treballadors aturats i posar en marxa maquinària infrautilitzada. És a dir, el concepte de cost d’oportunitat no té sentit i per tant tampoc el d’avantatge comparatiu.

Per tant, el lliure comerç no té perquè beneficar a tots els països. De fet, hi ha perdedors i guanyadors. La història ho corrobora: 1) el lliure comerç entre països al llarg de la història és l’excepció i el proteccionisme la norma; 2) els principals promotors del lliure comerç sempre són els països tecnològicament més avançats i poderosos; 3) fins i tot els països que promouen el lliure comerç protegeixen, de manera més o menys oberta, alguns sectors de la seva economia (per exemple la UE i els EUA són tremendament proteccionistes enfront a tercers pel que fa a productes agrícoles).

En definitiva, la regulació del comerç internacional ha de formar part del conjunt de mesures de política econòmica de què disposen els governs per avançar en els objectius que dicten els seus ciutadans. Crec que Keynes tenia tota la raó del món quan afirmava que:

“Ideas, knowledge, science, hospitality, travel–these are the things which should of their nature be international. But let goods be homespun whenever it is reasonably and conveniently possible, and, above all, let finance be primarily national.”

[Idees, coneixement, ciència, hospitalitat, viatges –aquestes són les coses que per la seva naturalesa haurien de ser internacionals. Però deixem que els béns siguin fets a casa sempre que sigui raonable i convenientment possible, i, sobretot, deixem que les finances siguin principalment nacionals]